Archive for Novembre de 2005

Serà veritat que tot és un desastre?

20 Novembre 2005

Encara que amb aquest panorama polític tan esvalotat es fa difícil parlar amb sensatesa, el cert és que el crèdit dels professionals de la política està sota mínims. Hi ha una mena de sentiment general que tot és un desastre, i que no hi ha cap manera de posar una mica d’ordre en el panorama nacional. I tanmateix no crec que sigui així.

D’altra banda, amb aquesta immensa campanya orquestrada contra Catalunya (escoltant algunes emissores de ràdio, tot sembla corrupte al Principat: des de l’Estatut fins als partits als quals La Caixa condona crèdits per despeses electorals) s’incideix de manera conscient i intencionada en el descrèdit i en l’aprofundiment d’aquesta fractura que, dia a dia, s’està obrint entre dos nacionalismes (l’espanyol i el català) que podrien ser complementaris però que, si el clima d’acuitament segueix, acabaran esdevenint incompatibles, per desgràcia de tots.

Els polítics sovint no pensen que èxits a curt termini poden provocar desastres de difícil solució, però sembla que això no els importa, i continuen afegint llenya al foc o bé intentant apagar-lo amb gasolina, oblidant que això no és possible.

Tanmateix, les paraules del president de la Concapa en sortir de l’entrevista amb Rodríguez Zapatero semblen untar d’un cert bàlsam la pell de brau. El diàleg és difícil, però val la pena d’intentar-ho perquè, sense imposicions de ningú, hauria de ser possible arribar a un pacte sobre l’ensenyament. No es tracta –ja ho vaig dir fa uns dies- que la minoria imposi els seus criteris a la majoria, però tots hauríem d’exercir una certa flexibilitat. És clar que escoltant el discurs de monsenyor García Gasco, arquebisbe de València, el ciutadà s’adona que aquest home no té la més mínima idea de què significa viure en un país aconfesional.

El comentari

19 Novembre 2005

He rebut alguns comentaris per via del correu electrònic a la meva “lletra de batalla” d’abans d’ahir. No crec que sigui massa correcte fer públics els elogis que hom pugui rebre d’amics o coneguts, però tot demanant perdó per aquest acte de vanitat, en transcriuré un perquè té el valor testimonial d’una persona que –com ell mateix diu a l’apartat “assumpte” del correu electrònic- és “un estafat de la Comissió dels Onze”, encara que el lector em permetrà que n’amagui el nom.

Benvolgut amic:

Amb cert retard vull expressar-te la meva total adhesió i conformitat amb les teves previsions per a navegants expressades en la “lletra de batalla” Catalunya o la incerta glòria del dijous de la setmana passada, realment ja es ben hora d’estar alerta i ho dic amb el referent de la candidesa dels “grans” dels grans partits i altres mitjans amb potestat (que té que ser forçosament amb “poder”) per fer quelcom adient quan encara s’hi és a temps.

Però no era solament per a dir-te tot això que he posat els dits a les tecles: Em congratula de veure que avui dijous 17 de novembre del 2005, la corresponent “lletra de batalla”, una cosa com allò de “surt la lletra de batalla al Menorca, ergo és dijous”. Crec que era prou hora que qui té informació, sap fer allò que en llatí es diu “intus legere”, i a més té “modos”; posi en evidència el personatge que presideix la nostra pobra, trista, bruta i dissortada Comunitat Autònoma.

He hagut de recordar la presa de pèl (que no d’espines d’eriçò) que vam sofrir a la “comissió dels onze” realment la “comissió dels enzes” que vàrem aguantar que en Gori Mir (teòricament representant del PSIB) i en Rafael Gil de Mendoza (representant dels interessos de la caciquil hosteleria) ens passessin les mans per la cara. La única cosa que es va salvar fou la definició de les llengües oficials.

Bé, Josep Maria, no et faig cap crítica negativa, ni et dic cap mordacitat, perquè seria com a escopir al cel.

Cordialment

X.X.

La gran coalició

18 Novembre 2005

Serà el proper dia 22 de novembre que es posarà en marxa a Alemanya la gran coalició. L’acord ha costat molt i desperta alguna incògnita pel que fa a aquesta experiència política no inèdita (durant els seixantes la protagonitzaren Adenauer i Brandt), però difícil, que exigeix un alt nivell dels homes i dones que l’han de dur a terme.

Els socialdemòcrates aprovaren l’acord amb només 15 vots en contra (de cinc-cents) i els cristianodemòcrates amb el vot contrari de 3 (dels 116 delegats).

Segons ha escrit el corresponsal de La Vanguardia, Marc Bassets, Roland Koch, un dels barons regionals més poderosos de la CDU, ha dit: “La política és l’art d’allò que és possible. Ens trobem en temps extremadament difícils. Creiem que podem resoldre els problemes i cal ésser conseqüents i no deixar-nos perjudicar per les crítiques d’un i altre costat. Quan els sindicats i les empreses ens ataquen, això significa que hem trobat el centre.”

De la seva banda, Franz Müntefering, fins ara president del SPD, ha declarat que “governar no és fàcil, les coalicions no són fàcils, però és millor governar que anar a l’oposició sense poder influir.”

Grans dosis de realisme i de responsabilitat en totes aquestes manifestacions. És evident que els alemanys (tant els de dreta com els d’esquerra) són conscients del problema que pateix la que hem vingut a denominar “locomotora d’Europa”. Cal afrontar reformes estructurals i adoptar una política consensuada que no agradarà a ningú però que segurament serà la que demana el país per a reemprendre la marxa. Enhorabona, alemanys!

El dilema de Jaume Matas

17 Novembre 2005

Estimat director: És una expressió que ve de lluny aquella segons la qual els governs, quan volen embolicar la troca, creen una comissió per a tractar l’assumpte corresponent. No sé si és veritat, però com a mínim l’acudit té la seva gràcia.

Fa gairebé 25 anys, quan s’havia de discutir el primer estatut d’autonomia –el que encara és vigent- es va constituir la dita “Comissió dels Onze”, que treballà molts mesos en la confecció d’un text estatutari. ¿Va servir d’alguna cosa? Doncs no de molt perquè, al cap i a la fi, el més fonamental del nostre estatut es va decidir a Madrid, primer amb els pactes globals que, respecte a les autonomies de segona divisió, van signar PSOE i UCD (que eren els dos partits majoritaris d’aleshores), i en segon terme, en una reunió dels dos líders balears d’aquests mateixos partits, els quals definiren de comú acord els eixos bàsics de l’estatut. (more…)

La derrota de Blair

16 Novembre 2005

Fa una mica més d’una setmana, Tony Blair va perdre una votació en el parlament britànic. El primer ministre proposava l’aprovació d’una llei dubtosa pel que fa a les garanties constitucionals i una part del seu partit hi va votar en contra. Aquests vots, sumats als de l’oposició conservadora, implicaren una derrota de Blair que va veure com la seva proposta no prosperava.

¿Algú s’imagina que aquí, entre nosaltres, pot succeir una cosa semblant? La resposta ha de ser negativa, efectivament, perquè aquí, tot i que la Constitució diu clarament que els diputats no estan subjectes al vot imperatiu, l’estructura dels partits fa impossible que un diputat dissenteixi de la direcció, a menys que sigui un suïcida.

Jo no demano que els diputats trenquin la disciplina parlamentària, que no és això; demano simplement que els partits s’obrin i que deixin de ser cercles tancats, impermeables a les idees. I a més crec que, mentre no es canviï el sistema de llistes tancades i –sobretot- mentre no s’assumeixi que els diputats són éssers pensants, amb personalitat pròpia, la democràcia no podrà desenvolupar-se plenament.

Les monges demanen més democràcia

15 Novembre 2005

Els diaris de diumenge duien fotografies de la manifestació contra la política d’ensenyament del govern. En una hi vèiem unes monges amb un cartell a la mà que deia: “Zapatero, menos talante y más democracia”.

No sé què devien entendre exactament aquelles monges d’edat indefinida, entre 50 i 70 anys, per democràcia. ¿Entenen per ventura que la majoria parlamentària ha de plegar-se a la voluntat de la minoria? ¿És aquest el sentit d’aquells cartells? Perquè a mi em sembla bé que lleis orgàniques que regulen l’ensenyament es facin de comú acord, sempre que aquest sigui possible després d’haver dialogat. Però ¿i si l’acord no arriba, què s’ha de fer? ¿Acceptar els postulats de la minoria?

És possible que el govern de Rodríguez Zapatero no hagi esgotat tots els camins del diàleg, però dubto molt que la Concapa, els bisbes i el Partit Popular hagin assumit que, des d’una minoria parlamentària -per poderosa que sigui aquesta- no es pot imposar la pròpia voluntat. D’altra banda, els drets que evoca l’Ésglésia no són drets, són, en tot cas, interessos molt respectables que convé afavorir, però que no impliquen la necessitat constitucional de ser satisfets al 100% per un govern que, mentre les eleccions no modifiquin l’aritmètica parlamentària, representa la majoria dels ciutadans.

L’Església espanyola ve d’una situació de privilegi que no hauria d’oblidar. D’altra banda, no deixa de ser preocupant que, amb tot aquest temps que vivim en democràcia, s’hagi mostrat incapaç d’autofinançar-se i que, en un percentatge molt elevat, depengui de les assignacions del govern.

A mi em sembla bé que l’Estat financiï actuacions de l’Església que són molt lloables en el camp social (en el qual incloc l’ensenyament), però és lamentable que els cristians -aquests que l’Església computa per dir que representa la gent que representa- es mostrin tan aliens a les seves necessitats. Alguna cosa falla aquí, i convindria que els bisbes l’analitzessin amb objectivitat. D’altra manera és molt fàcil caure en la demagògia.

Literatura per a entretenir

14 Novembre 2005

La polèmica sorgida arran de les declaracions de l’escriptor Juan Marsé, i de la seva conseqüent dimissió com a membre del jurat del premi Planeta, obren el camí del debat sobre una distinció que sempre ha estat clara (encara que sovint s’hagi volgut maquillar) entre literatura per a entretenir i alta literatura, o literatura a seques.

Les dues castes de literatura són dignes i acceptables, evidentment. Amb la segona, però, no es pretén fer art (“veure allò que d’altres no han vist” o bé “dir el que d’altres no han dit” –per recordar les paraules de Kundera que jo incorporava a una de les meves darreres lletres de batalla); sinó crear un producte de consum en forma de novel·la.

I no cregueu que fer això darrer sigui fàcil, que no ho és. L’escriptor de “best sellers” és una persona que necessita conèixer molt bé l’ofici, fins al punt que, en aquest camp, hi ha llibres que han obtingut un gran èxit de vendes perquè estan força ben fets, encara que mai no podran considerar-se literatura perquè en cap moment no pretenen la recerca de l’art, sinó precisament l’èxit de vendes. Encara us diré més: La majoria de llibres que, amb el pas dels anys, hem considerat com a obres mestres de la literatura, no sols no tingueren èxit en publicar-se per primer cop, sinó que molts d’ells foren considerats com de la sèrie B, és a dir, de segona categoria. I a l‘inrevés: molts llibres de gran èxit han desaparegut en pocs anys. No passa res, sempre que sapiguem distingir i no ens vulguin dar gat per llebre.

Amb tota la humilitat del món jo crec que Maria de la Pau Janer és una d’aquestes escriptores que han optat per a fer llibres d’èxit (que en tenen, no només pel contingut del llibre, sinó per moltes altres raons, com per exemple per la mateixa popularitat mediàtica de l’escriptora), en canvi el seu pare, Gabriel Janer, o la també mallorquina Carme Riera, són escriptors que pretenen fer literatura, alta literatura, i això malgrat que els seus llibres mai no aconsegueixin la popularitat dels de la televisiva Maria de la Pau.

D’ací que em sembli encertat el camí que segueix la popular escriptora, un camí que li proporciona èxit i diners. I dic que em sembla encertat perquè, com molt bé ha escrit Bru de Sala, “si dados sus escasos dotes estilísticos, sus severas limitaciones expresivas, etc, no tiene, ha tenido, ni tendrá jamás ni el menor rincón en la alta literatura, lo lógico es, si quiere hacer carrera, que juegue en la liga de las ventas.” És, en efecte, una bona elecció.

La manifestació

13 Novembre 2005

Ahir dissabte, els carrers de Madrid es van omplir de moltíssima gent, però també dels habituals dels vestits foscos amb camises i corbates llises de colors “pastel” (el vestit oficial dels polítics del PP) i també de sotanes amb botons de color morat i solideus, insígnies pròpies dels bisbes, que protestaren de manera conjunta contra la reforma educativa que proposa el govern de Rodríguez Zapatero, a qui acusen de perseguir l’Església, tot i que seria difícil trobar un país aconfessional que rebés del govern els diners que a Espanya rep l’Església catòlica.

Algun lector m’ha recriminat que, a la meva darrera lletra de batalla, em referís a les dues Espanyes que protagonitzaren gran part de la vida al segle XIX i XX. A aquests lectors els he de dir que no crec que hagi exagerat ni mica, i la manifestació d’ahir on bisbes i dirigents d’un partit polític de dretes es decidiren a convocar els seus seguidors contra el govern d’esquerres que governa el nostre país, no penso que ajudi a desmentir aquesta realitat a la qual l’altre dia feia referència.

¿Pot negar-me algú que avui hi ha dos blocs polítics que, cada dia que passa, es mostren, l’un i altre, més impermeables a les idees de l’adversari? ¿No és això una mostra clara de l’existència d’aquestes dues Espanyes a la qual jo feia referència?

Ara bé, hi ha una fet molt important que diferencia l’Espanya d’avui de l’Espanya del XIX i de la primera meitat del XX. És la realitat social i econòmica. Tot i que no podem negar que hi hagi en el nostre país bosses de marginalitat i de pobresa, el cert és que, observada en conjunt, Espanya ha assolit un nivell de vida i de benestar tan alt en els darrers trenta anys que, si el comparem amb les situacions anteriors, explica perquè es fa molt difícil dur l’enfrontament més allà del debat parlamentari o, a tot estirar, de manifestacions pacífiques com la que va tenir lloc ahir a Madrid.

Tanmateix cal que hi reflexionem. Aquesta impermeabilitat a les idees de l’altre acabarà per fer difícil la convivència i el diàleg. Esperem que els ponts -tot i la fatiga del material -no es trenquin del tot.

Les patents de “Libertad Digital”

12 Novembre 2005

“Libertad Digital”, una revista d’Internet que cal recomanar als qui tinguin ganes de flagel·lar-se (aviat vindrà l’Advent i és una bona ocasió per a fer una mica de purificació espiritual) ha publicat aquesta notícia:

“Teniendo como marco el nombramiento de Santiago Carrillo como Doctor Honoris Causa de la Universidad Autónoma de Madrid, distintos historiadores de prestigio se reunieron en la cadena de televisión TMT, para llevar a cabo un debate, moderado por Federico Jiménez Losantos, y poner en común los procedimientos a través de los cuales la historia de España está siendo manipulada y distorsionada.

En la tertulia participaron destacados historiadores entre los que se encontraban Ricardo de la Cierva, José María Marco, Ángel David Martín Rubio y Manuel Jesús González. Una de las ideas que se defendieron en el debate televisivo es que la juventud de hoy en día está siendo intoxicada, ya que los hechos históricos son escritos por personas que no son profesionales de investigar o divulgar historia: “son militantes de ideas corrosivas”. La crispación que se vive en estos momentos en la sociedad, en opinión de los participantes, se ha producido por el discurso político que mantienen las personas de la izquierda.

A la pregunta, por parte de un espectador, de hasta dónde llega la influencia de la Masonería en la manipulación de la historia, Ricardo de la Cierva ha explicado en qué consiste esencialmente el movimiento masónico: “En arrancar del contexto social a la Iglesia católica”. Asimismo ha revelado que el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, es masón. “Hace escasos dos meses, declaré en la revista Alba que Zapatero era miembro de la Masonería, y él no dijo nada. Más adelante el gran maestro de la Logia 286 de Nueva York me confirmó su pertenencia”.”

Això que la crispació és deguda al discurs polític de l’esquerra em sembla genial. Tant com afirmar que la història l’expliquen avui gent “militant d’idees corrosives.” Per ventura és el franquista Ricardo de la Cierva o el ressentit Jiménez Losantos els qui han de donar les patents d’historiador?

La immunitat parlamentària

11 Novembre 2005

Sense entrar en el fons de l’acusació que Manos Libres féu a Atutxa i als altres membres de la mesa parlamentària, l’argument del Tribunal Superior de Justícia del País Basc declarant la innocència dels jutjats per mor de la seva immunitat parlamentària no deixa de ser una solució que no acabo d’entendre.

La immunitat es declara per protegir la llibertat d’expressió i d’actuació dels parlamentaris, per tal que ningú no els constrenyi en la seva manera d’actuar com a tals diputats. Però en aquest cas no era la llibertat d’expressió que alegaren Atutxa i els seus companys per no executar una sentència del Tribunal Suprem d’Espanya, sinó que al·legaren que el reglament de la cambra basca els ho impedia, i en cap moment feren res per a remoure aquest suposat impediment.

Atutxa ha estat absolt, però una sentència ha quedat sense executar. No és que a mi m’agradés aquella sentència, però això importa poc. El que sí importa és que l’estat de dret exigia que la sentència s’acomplís, i això no s’ha dut a terme.


%d bloggers like this: