Serà veritat que tot és un desastre?

by

Encara que amb aquest panorama polític tan esvalotat es fa difícil parlar amb sensatesa, el cert és que el crèdit dels professionals de la política està sota mínims. Hi ha una mena de sentiment general que tot és un desastre, i que no hi ha cap manera de posar una mica d’ordre en el panorama nacional. I tanmateix no crec que sigui així.

D’altra banda, amb aquesta immensa campanya orquestrada contra Catalunya (escoltant algunes emissores de ràdio, tot sembla corrupte al Principat: des de l’Estatut fins als partits als quals La Caixa condona crèdits per despeses electorals) s’incideix de manera conscient i intencionada en el descrèdit i en l’aprofundiment d’aquesta fractura que, dia a dia, s’està obrint entre dos nacionalismes (l’espanyol i el català) que podrien ser complementaris però que, si el clima d’acuitament segueix, acabaran esdevenint incompatibles, per desgràcia de tots.

Els polítics sovint no pensen que èxits a curt termini poden provocar desastres de difícil solució, però sembla que això no els importa, i continuen afegint llenya al foc o bé intentant apagar-lo amb gasolina, oblidant que això no és possible.

Tanmateix, les paraules del president de la Concapa en sortir de l’entrevista amb Rodríguez Zapatero semblen untar d’un cert bàlsam la pell de brau. El diàleg és difícil, però val la pena d’intentar-ho perquè, sense imposicions de ningú, hauria de ser possible arribar a un pacte sobre l’ensenyament. No es tracta –ja ho vaig dir fa uns dies- que la minoria imposi els seus criteris a la majoria, però tots hauríem d’exercir una certa flexibilitat. És clar que escoltant el discurs de monsenyor García Gasco, arquebisbe de València, el ciutadà s’adona que aquest home no té la més mínima idea de què significa viure en un país aconfesional.


A %d bloguers els agrada això: