Josep Maria Quintana

El president del grup socialista a l’Assemblea Nacional de França, Jean-Marc Ayrault, ha publicat un article força interessant a Le Figaro. Diu entre altres coses:

La política ha de tenir el coratge de dir la veritat. La veritable igualtat d’oportunitats implica sostenir més intensament els barris desheretats que els altres. Exigeix, per exemple, que llurs escoles tinguin menys alumnes per classe, més professors experimentats, més responsables, més crèdits. No es tracta de distribuir el manà financer a les sotges sinó de fer-lo arribar a les famílies que acumulen els handicaps socials. Aquest contracte d’igualació ha d’establir-se clarament davant els Francesos.

De la mateixa manera cal no esquivar les dificultats del nostre país a l’hora d’assumir la diversitat de la seva població. Massa joves, nascuts a França, titulars d’un carnet d’identitat nacional, se senten estranger en el seu país. I això perquè la societat els remet a llurs orígens, perquè aquesta s’oblida de transmetre’ls els seus valors de solidaritat i de civisme.

És per retrobar aquest sentiment de pertinença nacional que he defensat a l’Assemblea una proposició de llei que tendeix a instaurar un servei cívic obligatori per tots els joves francesos, nois i noies. Oferir alguns mesos del seu temps a les persones grans, als discapacitats, als malalts, donaria una un sentit de realitat a la mescla social. No ens ho podem estalviar.

«Le ciel redevenait sauvage, le béton bouffait le paysage», cantava Reggiani fa trenta anys. Nosaltres érem allí. La República és als peus dels elefants. Adoptar mesures de circumstància l’exposaria a nous incendis. Cal retrobar «le goût de la fraternité». Donar vida novament als valors que proclama. Les ciutats són França!

Dirigida per Damià Pons i Pons, l’editor Lleonard Muntaner acaba de publicar el primer volum de la col·lecció d’assaig “Temps Obert” amb un llibre d’Imma Tubella titulat “Somiar Amèrica”. L’autora, doctora en Ciències Socials i Professora de Teoria de la Comunicació de la UOC, codirigeix amb el professor Manuel Castells el Projecte Internet Catalunya sobre l’impacte de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en la societat. Ha estat membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i, després de passar una llarga temporada als Estats Units, ha escrit aquest assaig que, com diu Vicenç Villatoro en el pròleg, és un llibre sobre què somien els americans però que ho és també sobre el que podem arribar a somiar els europeus. El llibre m’ha agradat i el recomano vivament. De tota manera no pretenc ara fer-ne la crítica sinó recollir-ne una qüestió que Tubella tracta molt agudament i de la qual en tenim, penso, una idea equivocada. Em refereixo al mite de la manca de barreres per a ascendir de classe social.

L’autora parteix d’un article publicat a La Vanguardia el 28 de gener de 2003, en el qual Andy Robinson, fent referència a un article de New York Times, parla de la recessió del somni americà de la mà de la pel·lícula protagonitzada per Jennifer López Maid in Manhattan. Diu Robinson:

“El missaitge de Maid in Manhattan és que la classe social és tan fluida com l’aigua i que la mobilitat vertical es molt fàcil. Potser com a conseqüència de pel·lícules com aquesta existeix una idea molt estesa entre els nord-americans, inclosos els immigrants amb els ingressos més baixos, que la possibilitat d’ascens en la jerarquia social als Estats Units és molt més gran que en altres països, per exemple que a Europa.”

Arran d’això escriu Tubella:

“…diferents estudis socio-econòmics arriben a conclusions molt diferents. Segons un informe elaborat per la Unitat de Policia Econòmica de Washington (2002), malgrat tenir una distribució d la riquesa en 50% més desigual que Alemanya, França o Japó, els Estats Units tenen un grau menor de mobilitat vertical, és a dir, de la pobresa cap a munt, que la majoria de països europeus. La mobilitat cap avall, en canvi, sí que és més accentuada als Estats Units. És més, la mobilitat es manté com fa 30 o 50 anys, mentre que la desigualtat s’ha disparat. L’índex de desigualtat ha pujat un 30% des de 1970. Estats Units té tres milions de milionaris i un 1% de la població posseeix el 46% de la riquesa, el que representa la concentració econòmica més accentuada del món desenvolupat.”

Quan el passat dissabte vaig veure per la televisió la imatge del president Hugo Chávez amb la mà sobre l’espatlla de Maradona (que duia al pit una fotografia de Bush amb taques de sang a sobre i amb un escrit que deia “War Criminal”), mentre anava cridant davant de milers de seguidors “Alca… Alca… Al carajo!!!”, em vaig convèncer –si no ho estava ja- que el populisme dels polítics és una de les xacres més grans que té la democràcia. D’altra banda, al populisme sol acompanyar-lo gairebé sempre, si no la dictadura (strictu sensu no podem parlar de dictadura a Veneçuela), sí la corrupció.

Vaja si n’hi ha, de camp per córrer, a l’hora de criticar George W. Bush utilitzant simplement la raó i la coherència! Però reforçar la pròpia imatge amb la d’un personatge com Maradona (prototipus de l’home que no ha sabut governar-se, que ha guanyat milions, que els ha perdut, que ha tingut problemes greus amb les drogues etc. etc.) delata ja quina és la personalitat d’aquest militar colpista que ara governa Veneçuela per la força dels vots.

D’altra banda és curiosa la debilitat que homes com Chávez o com Fidel Castro senten per Maradona. ¿Algú sabria dir-me perquè?

El País d’ahir dissabte duu una entrevista amb Manuel Valls, diputat socialista i alcalde d’Evry, una ciutat de la perifèria parisenca que em sembla clau per entendre què està passant a França. Potser se li nota un pèl massa la seva militància socialista, però és igual. El que diu penso que val la pena de tenir-ho en compte.

A la pregunta de què està passant a França, respon Valls:

“Lo que está sucediendo no es sólo el problema de unos barrios: son los problemas de Francia, de la sociedad francesa, que nos estallan en la cara. Estamos pagando 30 años de segregación social, territorial y étnica. Lo que sucede es un espejo de la Francia que vive en la miseria y padece una crisis de identidad. Hemos perdido el sentido de lo que es ser francés.”

Hi ha racisme a França?, li demana el periodista. La resposta de Valls és la següent:

“Sí, se puede hablar de racismo y discriminación. Ésta es la tesis de mi libro: el fallo del modelo republicano de integración, de asimilación. Se ha estropeado el ascensos social. El inmigrante italiano, español, portugués, e incluso los argelinos antes de la II Generra Mundial, llegaban como obreros; sus hijos conseguían ser maestros y sus nietos catedráticos de universidad, por decirlo de alguna manera. La crisis actual afecta a los hijos y los nietos de la inmigración, que son franceses. En la Asamblea Nacional no hay ni un solo diputado de origen magrebí o de piel oscura, a excepción de los tres de los territorios del Caribe. Y un solo musulmán,el representante de Mayotte, en el Índico.”

És evident que si els immigrants no aconsegueixen integrar-se (fet aquest al qual molt sovint ells posen grans dificultats, que no tot és culpa dels de casa) i assolir un estatus d’alguna manera assimilable als naturals del país, van engreixant un tumor que acaba esclatant. Possiblement és el cas de França, i podria ser també el nostre si, d’una manera sensata, no aconseguim, sense partidismes, establir una política d’integració social generosa i intel·ligent.

Tan bon punt iniciat el moviment revolucionari parisenc de 1968, quan encara no havia esclatat la revolta que mantingué en peu de guerra estudiants (primer) i treballadors (més tard) que posaren en greu perill l’estabilitat de la V República, a la Universitat de Nanterre, un fins aleshores desconegut estudiant francoalemany de sociologia que es deia Daniel Cohn-Bendit, va enfrontar-se al qui era aleshores ministre de Joventut, François Misoffe, quan inaugurava una piscina precisament en aquella Universitat.

Allí, Cohn-Bendit va manifestar en un to agressiu la seva disconformitat amb el Llibre Blanc sobre la joventut que acabava de publicar el Ministeri i li va retreure, entre d’altres coses, que en el llibre no s’abordessin els problemes sexuals. El ministre, un home conservador, gaulliste i, naturalment de dretes, se’l mirà fredament i li va respondre amb desdeny més o menys amb aquestes paraules: “Amb la cara que feu, és evident que deveu tenir problemes d’aquest tipus.” I allí començà el naixement d’un heroi i d’una revolució que no conduí finalment a res, però que feu trontollar els pilars de la República.

Sarkozy va actuar amb un desdeny semblant fa uns dies en qualificar els dos joves morts de “la banlieue” de París com a “gentussa i xusma”. D’aleshores ençà, una batalla campal s’aixeca cada nit, amb centenars de cotxes i autobusos cremats, en aquestes poblacions dormitori properes a la capital francesa on l’atur és del 20 per cent dels ciutadans. Un ministre de l’interior no poc cometre un error com aquest. Tothom mereix respecte, i l’autoritat ha de ser la primera a saber comportar-se.

Del debat sobre l’admissió a tràmit del projecte d’Estatut de Catalunya en parlaré a la meva propera “lletra de batalla”, el dijous vinent. Avui, diré només que, després d’haver escoltat en directe les intervencions dels diputats catalans, de Rodríguez Zapatero, de Rajoy i de Duran Lleida, tinc la impressió que el diàleg serà impossible entre el PP i tots els altres partits. Rajoy ha fet un discurs tan brillant com intransigent, el qual, més que voler destacar la, segons ell, segura inconstitucionalitat del projecte, tenia un altre objectiu: desacreditar Rodríguez Zapatero. I penso que d’alguna manera ho ha aconseguit, encara que la soledat del PP a l’hemicicle sigui patètica i aboqui aquest partit a l’esterilitat. Ell sap, però, que sintonitza amb una gran majoria d’espanyols no catalans (i també amb alguns –encara que pocs- catalans) amb aquest discurs que, sota el pretext de defensar la llei i l’ordre constitucional, no accepta ni tan sols dialogar sobre el projecte.

Que el projecte té aspectes possiblement inconstitucionals jo no ho dubto, i tampoc dubto que serà força difícil reconduir-lo fins a poder-lo situar en el marc que han definit Rodríguez Zapatero i Pérez Rubalcaba, amb els raonaments jurídics del quals he de dir que estic fonamentalment d’acord. D’ací que no pugui afirmar què succeirà al final del debat parlamentari. Però el que no puc entendre és que el PP en bloc es negui tan sols a dialogar sobre un projecte que dóna per condemnat d’entrada, assumint un paper que no els correspon: el del Tribunal Constitucional.

A Agoravox (una vertadera revista francesa que pot consultar-se lliurement a les pàgines d’internet, Jean-Michel Aphatie escriu un llarg article a partir d’una afirmació cabal: “Dir coses que hom no podrà fer contribueix en política al triomf dels demagogs.”

Parla després de dues qüestions que il·lustren aquesta afirmació inicial. Jo em referiré només a una. Aprofitant una entrevista que el diari Le Monde feia a Nicolas Sarkozy, aquest es mostrava favorable, a títol personal, a concedir el vot en les eleccions locals als emigrants que duguessin deu anys a França de manera regular.

El ministre de l’interior –escriu Aphatie- formula aquesta proposició sabent molt bé que, si accedeix a la presidència de la República l’any 2007, la majoria que el sostingui mai no acceptarà de votar aquesta reforma. L’anunci es fa, doncs, en va i respon a un intent de posar dificultats a l’esquerra i de modificar la seva imatge, alimentada possiblement per una sinceritat personal, però absolutament al marge de l’acció política.

Hi ha quelcom d’irreductiblement infantil en el debat públic francès –continua dient Aphatie-. Distingir en aquest sentit la proclamació de possibilitats de la seva possible realització no aconsegueix sinó alimentar les frustracions i les incomprensions. Si és correcte que un infant es formi i que descobreixi entre les dificultats de la vida el camp d’allò que és possible, un cop accedeix a l’edat adulta es troba aleshores que, en el camp de la política, tot és diferent.

Els qui diuen allò que després no fan es desacrediten. Perden la credibilitat d’un nombre de ciutadans cada cop més alt, que es tornen llavors més il·lusos i continuen creient, com en un somni màgic, les promeses de la política. ¿Som conscients que es construeixen així els resultats?. Jean-Michel Aphatie s’acaba demanant.

Som a les acaballes de la segona guerra mundial. Hongria. Els russos han entrat a la ciutat i l’han ocupada. Un ordre de coses ha donat pas a un altre ordre de coses. Davant això, un escriptor vell i calb se sent abatut per una guerra que ha causat tants desastres i que, de fet, ho ha trasbalsat tot. Una amiga l’observa. No entén què li passa exactament. Però anys més tard ho comprendrà i ho explicarà al seu amant. Aleshores Sándor Márai (“La dona justa”, Edicions 62, Barcelona 2005) li fa dir aquestes paraules:

“Aquell home havia basat la seva existència en la creença que al món hi dominava la intel·ligència. Fins que havia hagut d’admetre que la intel·ligència està lligada de mans i peus. Tu no ho entens perquè ets un artista, i la intel·ligència no t’amoïna gaire, no et cal per tocar la bateria. Vinga, home, no t’enfadis, la teva feina és molt més valuosa. Però aquell home era un escriptor i durant molt de temps hi havia cregut, en la intel·ligència. Per ell era una força com les forces que mouen el món, com la llum, l’electricitat i el magnetisme. I amb aquesta força l’home dominava el món, sense l’ajuda de res més, com l’heroi d’aquell llarg poema grec. Si, home, no fa gaire en vam veure el nom escrit en una agència de viatges. Com es deia… Ah, sí, Ulisses. ;és o menys així és com s’ho havia imaginat.

I llavors va haver d’acceptar que la intel·ligència no val res, perquè els instints són més forts. Els impulsos compten més que la raó. I quan els impulsos dominen la tècnica, es riuen de la intel·ligència. Aleshores comença una dansa salvatge entre els instints i la tècnica.

Per això el calb havia perdut l’esperança en les paraules. No creia que les paraules intel·ligentment enfilades poguessin guiar les persones i el món.”