Josep Maria Quintana

Per què Zapatero ha citat 54 vegades el nom d’Espanya en el discurs d’investidura? Fernando Ónega, que es congratula d’aquest fet, escriu: “La provocación ya era visible desde el momento en que el gobierno de España se hizo llamar gobierno de España en la publicidad de organismos públicos. Muchos analistas tenían claro que no se daba ese paso sin una finalidad espuria, como podría ser la muy perniciosa de ganar votos. La derecha reaccionó con una mezcla de ironía y cabreo, como si le estuvieran arrebatando un patrimonio histórico exclusivo. Pero ahora, Zapatero se atrevió a escribirlo en un texto y leerlo en el Congreso de los Diputados. ¿Por qué, si ya no hay elecciones? Las interpretaciones han venido a demostrar cuánto juego puede dar un solo concepto, con tal de que sea repetido. Para unos, se trata de la conversión de Rodríguez Zapatero al españolismo. Para otros, asistimos al osado intento de ocupación de un espacio que le correspondía al Partido Popular o, como mucho, a Rosa Díez. Para los terceros, es el síntoma más claro de que el PSOE gobernante ha dejado de depender de las garras de Esquerra y de los abrazos de Llamazares: suelto, ya puede hablar de España.”

Salvador Cardús, des d’una altra perspectiva, comenta això mateix, tot i que ell no es fixa en el nom del nostre estat, sinó en un altre concepte que ha utilitzat també Zapatero i que molt probablement persegueix el mateix objectiu. Em refereixo a aquesta “España unida y diversa” que, en el llenguatge del president ha substituït el concepte d’ “España plural” amb què s’omplia la boca durant la passada legislatura. Diu Cardús: “Quienes han tenido a Lakoff en la vitrina se supone que confían en mejorar su suerte a partir de un cambio de palabras. Y la sustitución de lo “plural” por lo “unido” apunta a una legislatura con dosis más abundantes de nacionalismo patriótico explícito, para lo cual, además, cuentan con Bono en un lugar destacado de la jerarquía institucional del Estado.”

No sols corren mals temps per a la lírica. També per als nacionalismes perifèrics que van perdent força i hauran de saber adaptar-se a aquesta nova realitat, una realitat en la qual –i això succeirà molt prest- algú (no necessàriament el PP, però també el PP) demanarà una reforma de la llei electoral “porque no es posible que con un millón de votos se obtengan dos diputados mientras que con trescientos mil se obtengan diez”.

Ja ho apuntava ahir en aquest quadern. Zapatero ha deixat de mirar transversalment i prefereix mirar de front al gran partit de la dreta, amb el qual l’uneixen moltes coses, entre d’altres un mateix concepte d’Espanya: aquesta “España unida y diversa”, per a la qual els nacionalismes perifèrics són tan sols l’expressió d’un petit “hecho diferencial”.

Aquest cop haurem d’esperar quaranta-vuit hores perquè Zapatero resulti investit com a president del govern. Això no és millor ni pitjor, és simplement una altra cosa. D’entrada, els socialistes es troben més lliures, atès que no han assumit cap acord de legislatura amb ningú, i a més tenen grups situats a la seva dreta i a la seva esquerra. Alhora hi ha partits que els són transversals, per denominar d’alguna manera els nacionalistes.

Zapatero, però, iniciarà la legislatura no sense dificultats, si bé aquest cop no hi ha ningú que li negui legitimació per governar, cosa que li ha negat durant quatre anys el PP, i això és bo. Però Rajoy si que sembla que qüestioni la legitimitat dels nacionalistes per conformar una majoria amb els socialistes. Així doncs, o molt m’enganyo, o la prudència que ha mantingut Zapatero a l’hora de negociar amb Duran té alguna cosa a veure amb aquesta actitud dels liberal-conservadors. Perquè estic segur que, si Zapatero pactés formalment amb CIU, Rajoy li retiraria aquesta mà que li ha ofert per debatre les matèries polítiques que seran claus durant els propers anys, matèries que seguiran essent les de sempre, però amb una novetat: aquest cop el president haurà de torejar un brau que no existia fa quatre anys: la crisi econòmica. I aquest és un brau de raça, dels qui deixen esquinçades a la pell.

He escoltat com un cardenal ens esperonava a pregar perquè Déu posi fi a la sequera. No ho deia exactament així, però deixava clar que Déu podia posar fi a aquest període tan mancat de pluges que ens està causant força problemes, especialment a Catalunya, ja que a Menorca (de moment) aquesta mancança no la patim.

I em demano: Quina és la imatge que en tenim, de Déu? És que per ventura continuem encara veient en Déu aquest pare totpoderós que s’omple de goig quan ens comportem bé, que s’enutja quan li som infidels i que ens castiga quan s’omple de còlera? És que continuem creient en aquest Déu que fa ploure quan ens vol acontentar o que ens envia la sequera quan ens vol fer sofrir?

Tenim una tradició bíblica que ens empeny a creure això. És la que deriva de l’Antic Testament (recordeu, per exemple, les set plagues d’Egipte, o la figura de l’Àngel exterminador), però aquesta tradició la va superar el Nou Testament i avui, quan la ciència ha començat a obrir-nos els ulls, cal que abandonem aquesta visió (absolutament infantil i immadura) de Déu.

Jo no us he d’explicar en què consisteix el sentiment que tenim els homes que vivim oberts a la transcendència, perquè aquest sentiment difícilment es pot explicar. Wassemberg ens diu des de l’agnosticisme que la ciència no barra el pas a creure que la identitat d’una persona pugui no extingir-se amb la seva mort. Òbviament que no sap (ni pot) explicar en què podrà concretar-se aquesta experiència personal futura (cas de que es pugui donar). Jo tampoc no us ho sabria explicar, i això no obstant crec en aquesta diguem-ne “continuació de la vida”, que es produirà no sé com i no sé on, entre altres coses perquè el com i l’on només es poden entendre en clau terrenal. I ho crec per la única raó que visc obert a la transcendència.

En definitiva, jo crec en Déu, i així ho manifesto amb convicció a la missa dominical. Però aquest “Déu Pare totpoderós” en el qual jo crec no és el Déu de les rogatives, no és el del Déu que fa ploure o que ens envia la sequera. El meu Déu és un altre, és un Déu que podem experimentar però que no podem explicar. Potser per això Joan defineix Déu d’una manera molt simple dient que és amor: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jo 4:208). I ara digueu-me: Sap algun dels meus lectors que és l’amor? És que l’amor admet cap tipus d’interpretació o d’explicació científica? Jo no ho crec, perquè l’amor -en això com Déu-, és només una experiència. Això sí, una molt bella experiència.

Ahir la primavera es mostrà generosa amb nosaltres. Després de dies de vent, aquest es girà una mica de ponent i bufava amb un alè prim que, a l’ombra, fins i tot incitava a posar-se la jaqueta però que, al sol, quedava en un no-res.

El cel de Menorca era blau, d’un blau metàl·lic extraordinàriament clar, i el sol et feria a la cara com un ganivet. Hi he passat el dia, al camp, i en havent dinat, m’he ajagut vora una paret de marès, en un prat absolutament verd on hi havia una parella de puputs que espipellava i que, de temps en temps, visitava una parella de xòrics que potser cercaven insectes per dur-se a la boca. A la tanca del costat hi pasturaven les quatre egües de la cabanya juntament amb el remat de bens: de llana vermellosa i bruta les mares adultes, i d’un borrissol blanc i suau els anyells que han nascut dins aquesta setmana i que saltironejaven juganers.

M’he condormit sobre el bancal amb la cara coberta per una gorra que em protegia del sol i he notat com, a cobert de l’aire, la seva calor em penetrava. Allí m’he sentit part d’aquest univers tan estimat com incomprensible (si més no per a mi), el qual he experiment vivament en absolut silenci.

En aquells moments em sentia lluny de gairebé tot, però alhora sabia que la realitat que experimentava –perquè allò també era realitat- no era la única que m’afecta, ja que em pertoca seguir lligat a una altra realitat, la quotidiana, que exigeix força més relació i compromís social. I sé, a més, que no n’he d’abdicar perquè, entre altres coses, fer-ho seria trair-me.

En aquest nou revival de l’era Rouco, la Subcomissió Episcopal de Família i Vida de la Conferència Episcopal ha afirmat el seu deure de promoure a l’Església i en la societat el valor de la vida humana, recolzant iniciatives que vagin en aquest sentit. Alhora sol·liciten l’abolició de la llei de l’avortament per considerar-la “injusta”.

En aquest comentari hi ha dues coses: una defensa clara de la vida, que cal assumir i recolzar, i una exigència d’abolició de la llei que “despenalitza” l’avortament, de més dubtosa acceptació, fins i tot pels qui, en el nostre fur personal, no podríem avortar sense contradir els nostres principis morals.

Cal dir, però, que el Papa i els bisbes, que, conscients que ja no tenen sobre aquest món la influència que tenien, han decidit convertir el catolicisme en una “potent minoria creativa”, com ha destacar Iñaki Ellacuria, parafrasejant Arnold J. Toynbee, consideren la llei que regula l’avortament en determinades circumstàncies com un mal per se, que cal abolir, quan aquesta llei, l’únic que fa és “no penalitzar”, o el que és el mateix, “no criminalitzar” les persones que avorten en les circumstàncies que la llei regula, en considerar que, en aquells casos, la vida futura del fetus té un valor menor que el bé que es protegeix.

Es podrà estar d’acord amb això o discrepar-ne, però la realitat és que les convencions socials sobre aquesta matèria són avui força majoritàries dins la societat, fins i tot dins la dreta, que, com hem pogut comprovar, ha governat Espanya durant vuit anys i mai no ha qüestionat la llei que regula la despenalització de l’avortament aprovada a l’època de Felipe González.

Ara bé, que hi hagi una consciència molt majoritària respecte d’una determinada pràctica i que aquesta estigui reconeguda per la llei, això no significa necessàriament que aquesta pràctica sigui “justa”, o que sigui “moral”, d’acord amb la concepció que cadascú tingui de la justícia o de la moral. Significa simplement que aquesta pràctica obté el consens majoritari dels ciutadans i no s’oposa als principis constitucionals. I aquest és el cas de la llei que permet l’avortament a Espanya en determinades circumstàncies i fet en determinades condicions. Així doncs, si es donen les circumstàncies i l’avortament es fa en les condicions que diu la llei, l’avortament no estarà penalitzat i serà legal (el considerem moral o immoral, just o injust, que aquests són conceptes que es mouen en un altre nivell).

¿Vol dir això que el Papa i els bisbes necessàriament han d’abdicar de la seva concepció moral contra “tot tipus d’avortament”? ¿Vol dir que, pel fet de ser acceptat majoritàriament, també ells han de deixar de considerar l’avortament com a “injust” i també “immoral”? La resposta és que no, que no han d’abdicar de les seves creences i que, per tant, tenen el dret i el deure de fer patent als catòlics que, d’acord amb la seva interpretació de l’Evangeli, avortar és un acte contrari al que ells denominen “la llei de Déu”. El que no tenen fer, però, els bisbes és “exigir” que l’Estat abdiqui de les seves competències basant-se en el “dret diví” que l’home (ens agradi o no), lliure i autònom des que així ho van fer veure els filòsofs del Segle de les LLums,  no necessàriament ha d’acceptar.

El diari Ultima Hora Menorca duia ahir un llarg i molt interessant article signat per David Marquès sobre la crisi immobiliària a Menorca, centrant especialment la informació en el cas de Ciutadella, ciutat on exerceixo com a registrador de la propietat des de fa setze anys. Diu Marquès:

“La constructora Nou Temple ha presentado suspensión de pagos en el Juzgado Mercantil de Valencia, dejando en el aire las 27 viviendas contempladas en la promoción Cap de Menorca, que venía edificando en el Camí de Sant Joan de Missa de Ciutadella.

La solicitud cursada por la promotora levantina para someterse al proceso concursal permitirá a Nou Temple disponer de un plazo de un año para tratar de estabilizar sus cuentas. De momento, ya se han visto afectadas buena parte de las 23 promociones -y 967 viviendas- que tiene en marcha a lo largo de la geografía española y ha empezado a despedir a varios de sus trabajadores. La situación adquiere especial relevancia en Ciutadella ya que los pisos, de hasta tres habitaciones, están vendidos casi en su totalidad.

No le van mucho mejor las cosas a Fbex Promo. La compañía barcelonesa que construye 132 viviendas con «privilegiadas vistas» al puerto de Ciutadella se ha puesto en contacto con 33 bancos y cajas para no tener que seguir los pasos de Nou Temple y verse abocada también a la suspensión de pagos. El empresario Juan Parada Henares, que ejerce como gerente de la promotora catalana, trata de aplazar así el pago de 600 de los 1.057 millones de euros que adeuda su sociedad matriz. La situación no es ajena al «sueño de una vida frente al mar», lema con el que Fbex Promo vende sus pisos en Ciutadella, varios de los cuáles aún siguen a la espera de un comprador.

Otra gran promotora catalana, ICASA, que construyó en Ciutadella atraída por el boom inmobiliario vivido al inicio de la década, ha renunciado incluso al derecho que había adquirido para edificar algunos solares urbanos. Las parcelas edificables, hasta no hace mucho un preciado tesoro por el que competían inmobiliarias locales y foráneas, han dejado de interesar a los grandes grupos, que prefieren congelar sus proyectos o, directamente, sacarlas a la venta.”

Molt em temo que la informació sigui tan exacta com preocupant, ja que el creixement que hem viscut durant els darrers anys ha estat tan espectacular que qualsevol mena de desacceleració del mercat immobiliari, si és que encara no volem parlar de crisi, pot tenir conseqüències molt negatives sobre una economia com la menorquina que, com han assenyalat darrerament els empresaris illencs, és la que mostra el menor creixement de les Balears, una comunitat que també es troba en franca desaceleracció.

La crisi del totxo arrossegarà molta gent i ofegarà els professionals poc qualificats que simplement basaven en l’especulació la seva economia.

Ahir, Josep Maria Brunet comentava a La Vanguardia una decisió judicial que, també a mi, m’ha deixat perplex. I no em refereixo al ja tristament famós “error” del jutge que no va fer complir la condemna del presumpte assassí de la filleta d’Huelva, sinó a la sentència del cas Gescartera. I sobretot, el que més sobta d’aquesta decisió judicial és el contrast que comporta amb la sentència també recent que ha deixat en llibertat els Albertos i els ha exonerat d’indemnitzar.

Diu Brunet: “El contrast entre l’ocorregut en el cas Gescartera i els Albertos és punyent. Malgrat haver estat condemnats per un delicte d’estafa, la justícia ha deixat nets als empresaris Alberto Cortina i Alberto Alcocer, els Albertos, perquè el Tribunal Constitucional (TC) ha estimat que el seu engany havia prescrit, i ningú els ha obligat a rescabalar als perjudicats. No obstant això, a dos empleats de La Caixa se’ls imposen tres anys de presó per no haver desconfiat d’un client, Gescartera, que utilitzava la seva sucursal per moure importants sumes de diners. La conseqüència per a ells és la citada pena de presó, i per a l’entitat la fixació d’indemnitzacions per valor de 88 milions d’euros, xifra que multiplica per més de tres la inicialment sol·licitada per la fiscalia, encara que en les seves conclusions va considerar la possible responsabilitat per la suma total del frau.”

És molt probable que, malgrat tot, les comparacions no siguin possibles, atès que en un cas es tractava de decidir sobre la prescripció d’un delicte comès, i a l’altre es tractava de determinar la responsabilitat subsidiària d’una entitat bancària per una possible “culpa in vigilando”. Però tot i això, és evident que, tant en el cas de Gescartera com en el dels Albertos hi havia molta gents perjudicada per sengles delictes d’estafa.

Acceptant que la Justícia, al revés de Déu, de vegades escriu tort amb rengles drets, i comprenent els complexos mecanismes a què l’obliga el sistema intern a què respon, no hi ha dubte, sobretot per a profans, que es mal d’entendre que dues persones com els Albertos puguin eludir la responsabilitat pecuniària i les indemnitzacions per estafa, un cop el Tribunal Constitucional anul·là la sentència condemnatòria a més de tres anys de presó, al·legant la prescripció del delicte, mentre que, en el cas Gescartera, on el condemnat per estafa és Antonio Camacho, dos empleats de la Caixa hagin d’assumir condemnes de presó i l’entitat bancària hagi de se considerada com a responsable civil subsidiària.

Duran i Lleida, encarregat de dur el pes de la negociació amb el PSOE en qualitat de portaveu de CIU en el Congrés, ha aprofitat la seva carta “web” setmanal per dir això: “He estat força prudent en declaracions. Abans d’anar a negociar no en vaig fer cap. Ben expressament. I després he fet les justes”. En canvi, “el mateix dia que negociava en nom de Convergència i Unió, altres dirigents sí que les van fer. Em sembla molt bé i no tinc res a dir. Es parla de ser irreductibles davant el PSOE. Ho serem tant com sigui necessari per a Catalunya, però no fa cap falta que ningú ens recordi el que hem de fer”. I conclou: “Crec que seria bo que tothom fes el mateix”.

És evident que, sense citar-lo, Duran es referia a l’expresident Pujol que, com jo apuntava en el meu anterior comentari, reclamava que CIU fos “irreductible” davant el PP i el PSOE, comentari, per cert, que (en això com Duran) també jo criticava per inoportú.

Arran d’aquesta picabaralla m’ha vingut a tomb un fet que va protagonitzar el recentment desaparegut exabat de Montserrat, dom Cassià Just. Uns dies després de dimitir, va concedir una llarga entrevista a un diari el nom del qual no recordo. Sí que en recordo, però, el contingut. Deia (la citació és de memòria) que havia demanat a uns monjos de tota la seva confiança que l’advertissin si observaven en algun moment del futur que ell s’interferia en la governació de l’abadia. “Si ho faig, digueu-m’ho tot d’una i demanaré que em traslladin a un altre monestir”.

Vaig trobar la frase d’una gran finor humana i d’una gran saviesa. Ell sabia que havia acabat el seu temps de governar i que, per això mateix, no havia d’interferir en les decisions dels abats que el succeïssin. Actitud que no sembla que hagi adoptat Pujol (com discretament li ho recordava Duran). I tampoc Aznar. I no haver-ho fet és probablement un error.

Tinc la impressió que la propera legislatura amb un PSOE crescut i Pepe Bono a la presidència del Congrés dels Diputats podria ser divertida si no fos perquè a mi no em diverteixen les bromes del futur president, no m’agraden gaire els nacionalismes i menys encara m’agraden (vaja, no m’agraden gens!) els antinacionalismes, d’ací que no m’ha divertit l’ocurrent frase de Bono (“El que quiera ser diferente, que coja la guía de teléfonos de Madrid y la compare con la de Lleida y ya verá la cantidad de semejanzas”), ni tampoc m’ha fet feliç la de Jordi Pujol quan ha convidat la societat catalana a mostrar-se “irreductible” amb el PP i amb el PSOE i l’ha convidada a no deixar-se enganyar un altre cop.

Enfrontant el nacionalisme de Bono (amb la gran dosi d’anticatalanisme que comporta) i el nacionalisme de Pujol (amb l’antinacionalisme espanyol que la seva actitud demostra) tenim la festa servida.

De tota manera, molt em temo que aquest cop Bono tindrà més força que Pujol. En primer lloc perquè ell es troba encara en actiu, mentre que l’altre viu ja l’època d’escriure memòries. A més, perquè, tal com jo apuntava l’altre dia, els nacionalistes bascos (que no han de cercar privilegis perquè tenen el més gran de què es pot disposar ara per ara –el “cupo”-) no es troben en condicions de demanar gaire cosa més (ni amenaçant amb un referéndum que no es farà) i s’hauran de conformar amb el que els donin (que serà molt més del que estan en condicions d’obtenir) a canvi de donar suport a Bono.

I això significa que els catalans es poden quedar amb el cul a l’aire. O si tan voleu, es poden quedar fent l’irreductible, que és el que demana Pujol. Potser per això daran un sí però no a Bono, que serà més sí que no, encara que s’hagin de protegir el cap per no ser colpejats amb la llista de telèfons.

El dia en què els nacionalistes bascos han descobert que van pràcticament a la deriva (em refereixo al dia de Pasqua, el de l’Aberri Eguna), el dia en què s’han adonat que el PNV havia perdut més de cent mil vots, que EA no havia aconseguit cap escó al Congrés dels Diputats, i el dia en què van veure que, efectivament, Batasuna no havia anat tan sols a les llistes, el dia, doncs, en què comprovaven en carn pròpia que els quedava el pensament de Sabino Arana i poca cosa més (embrutat per l’ETA, això sí!), tots els rumors indicaven que Zapatero, l’home a qui li manquen set vots per guanyar totes les votacions a la cambra baixa, decidia que era molt més interessant oferir als bascs allò que demanen, o que desitgen (tot i la seva força capitidisminuïda) que no pas girar-se a Catalunya, que és d’on precisament ha rebut la seva força i, el que és encara més important, el seu poder.

I hem de dir que el PNV, conscient que va decididament costa avall, abandona tots els seus principis de solidaritat nacionalista, deixa de banda la sempre referència amical amb CiU (que no ha obtingut grans rèdits a les passades eleccions, però que ha mantingut el tipus) i decideix vendre’s a Zapatero sense gaire dignitat. Ara que, com diu avui mateix Juliana a La Vanguardia, això no ho farà per un plat de llenties, sinó per un plat força més suculent. Segons ens assegura Juliana, ho farà per:

1) La fusión de las cajas de ahorro vascas. PNV y PSOE ya han pactado la presidencia de Caja Vital (Álava), pieza clave de la operación.

2) El blindaje del cupo – el privilegio fiscal vasco (y navarro)-, mientras las demás autonomías comienzan a despellejarse entre sí por la revisión del sistema de financiación.

3) La aceleración de las obras del AVE (la Y griega vasca), que establecerá la primera conexión por alta velocidad ferroviaria entre España y Francia: el corredor Algeciras-Sevilla-Madrid-San Sebastián-Hendaya-Burdeos-París.

Què hi queda de valor segur a la política? Què hi queda de principis a mantenir?

Artur Mas es troba offside, ningú ja no el convoca a La Moncloa, ni que sigui per enganyar-lo vergonyosament; i Montilla, que és l’home que més poderosament ha contribuït a la victòria socialista a Espanya, no sols s’ha de veure vilipendiat per una ressentida Marta Ferrusola (i l’adjectiu que utilitzo és, probablement, el més dolç que es pot utilitzar), sinó per un Zapatero que el menysté i el deixa a l’estacada, tot afavorint que corri per Catalunya aquella frase que diu: “De què ens serveix tenir un president socialista si no li fan cas a Madrid?”