Sobre Déu, la sequera, el cardenal i les rogatives

by

He escoltat com un cardenal ens esperonava a pregar perquè Déu posi fi a la sequera. No ho deia exactament així, però deixava clar que Déu podia posar fi a aquest període tan mancat de pluges que ens està causant força problemes, especialment a Catalunya, ja que a Menorca (de moment) aquesta mancança no la patim.

I em demano: Quina és la imatge que en tenim, de Déu? És que per ventura continuem encara veient en Déu aquest pare totpoderós que s’omple de goig quan ens comportem bé, que s’enutja quan li som infidels i que ens castiga quan s’omple de còlera? És que continuem creient en aquest Déu que fa ploure quan ens vol acontentar o que ens envia la sequera quan ens vol fer sofrir?

Tenim una tradició bíblica que ens empeny a creure això. És la que deriva de l’Antic Testament (recordeu, per exemple, les set plagues d’Egipte, o la figura de l’Àngel exterminador), però aquesta tradició la va superar el Nou Testament i avui, quan la ciència ha començat a obrir-nos els ulls, cal que abandonem aquesta visió (absolutament infantil i immadura) de Déu.

Jo no us he d’explicar en què consisteix el sentiment que tenim els homes que vivim oberts a la transcendència, perquè aquest sentiment difícilment es pot explicar. Wassemberg ens diu des de l’agnosticisme que la ciència no barra el pas a creure que la identitat d’una persona pugui no extingir-se amb la seva mort. Òbviament que no sap (ni pot) explicar en què podrà concretar-se aquesta experiència personal futura (cas de que es pugui donar). Jo tampoc no us ho sabria explicar, i això no obstant crec en aquesta diguem-ne “continuació de la vida”, que es produirà no sé com i no sé on, entre altres coses perquè el com i l’on només es poden entendre en clau terrenal. I ho crec per la única raó que visc obert a la transcendència.

En definitiva, jo crec en Déu, i així ho manifesto amb convicció a la missa dominical. Però aquest “Déu Pare totpoderós” en el qual jo crec no és el Déu de les rogatives, no és el del Déu que fa ploure o que ens envia la sequera. El meu Déu és un altre, és un Déu que podem experimentar però que no podem explicar. Potser per això Joan defineix Déu d’una manera molt simple dient que és amor: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jo 4:208). I ara digueu-me: Sap algun dels meus lectors que és l’amor? És que l’amor admet cap tipus d’interpretació o d’explicació científica? Jo no ho crec, perquè l’amor -en això com Déu-, és només una experiència. Això sí, una molt bella experiència.

Advertisements

%d bloggers like this: