El dia en què els nacionalistes bascos han descobert que van pràcticament a la deriva (em refereixo al dia de Pasqua, el de l’Aberri Eguna), el dia en què s’han adonat que el PNV havia perdut més de cent mil vots, que EA no havia aconseguit cap escó al Congrés dels Diputats, i el dia en què van veure que, efectivament, Batasuna no havia anat tan sols a les llistes, el dia, doncs, en què comprovaven en carn pròpia que els quedava el pensament de Sabino Arana i poca cosa més (embrutat per l’ETA, això sí!), tots els rumors indicaven que Zapatero, l’home a qui li manquen set vots per guanyar totes les votacions a la cambra baixa, decidia que era molt més interessant oferir als bascs allò que demanen, o que desitgen (tot i la seva força capitidisminuïda) que no pas girar-se a Catalunya, que és d’on precisament ha rebut la seva força i, el que és encara més important, el seu poder.
I hem de dir que el PNV, conscient que va decididament costa avall, abandona tots els seus principis de solidaritat nacionalista, deixa de banda la sempre referència amical amb CiU (que no ha obtingut grans rèdits a les passades eleccions, però que ha mantingut el tipus) i decideix vendre’s a Zapatero sense gaire dignitat. Ara que, com diu avui mateix Juliana a La Vanguardia, això no ho farà per un plat de llenties, sinó per un plat força més suculent. Segons ens assegura Juliana, ho farà per:
1) La fusión de las cajas de ahorro vascas. PNV y PSOE ya han pactado la presidencia de Caja Vital (Álava), pieza clave de la operación.
2) El blindaje del cupo – el privilegio fiscal vasco (y navarro)-, mientras las demás autonomías comienzan a despellejarse entre sí por la revisión del sistema de financiación.
3) La aceleración de las obras del AVE (la Y griega vasca), que establecerá la primera conexión por alta velocidad ferroviaria entre España y Francia: el corredor Algeciras-Sevilla-Madrid-San Sebastián-Hendaya-Burdeos-París.
Què hi queda de valor segur a la política? Què hi queda de principis a mantenir?
Artur Mas es troba offside, ningú ja no el convoca a La Moncloa, ni que sigui per enganyar-lo vergonyosament; i Montilla, que és l’home que més poderosament ha contribuït a la victòria socialista a Espanya, no sols s’ha de veure vilipendiat per una ressentida Marta Ferrusola (i l’adjectiu que utilitzo és, probablement, el més dolç que es pot utilitzar), sinó per un Zapatero que el menysté i el deixa a l’estacada, tot afavorint que corri per Catalunya aquella frase que diu: “De què ens serveix tenir un president socialista si no li fan cas a Madrid?”
Josep Maria Quintana 