Aquest cop haurem d’esperar quaranta-vuit hores perquè Zapatero resulti investit com a president del govern. Això no és millor ni pitjor, és simplement una altra cosa. D’entrada, els socialistes es troben més lliures, atès que no han assumit cap acord de legislatura amb ningú, i a més tenen grups situats a la seva dreta i a la seva esquerra. Alhora hi ha partits que els són transversals, per denominar d’alguna manera els nacionalistes.
Zapatero, però, iniciarà la legislatura no sense dificultats, si bé aquest cop no hi ha ningú que li negui legitimació per governar, cosa que li ha negat durant quatre anys el PP, i això és bo. Però Rajoy si que sembla que qüestioni la legitimitat dels nacionalistes per conformar una majoria amb els socialistes. Així doncs, o molt m’enganyo, o la prudència que ha mantingut Zapatero a l’hora de negociar amb Duran té alguna cosa a veure amb aquesta actitud dels liberal-conservadors. Perquè estic segur que, si Zapatero pactés formalment amb CIU, Rajoy li retiraria aquesta mà que li ha ofert per debatre les matèries polítiques que seran claus durant els propers anys, matèries que seguiran essent les de sempre, però amb una novetat: aquest cop el president haurà de torejar un brau que no existia fa quatre anys: la crisi econòmica. I aquest és un brau de raça, dels qui deixen esquinçades a la pell.
Josep Maria Quintana 