En aquest nou revival de l’era Rouco, la Subcomissió Episcopal de Família i Vida de la Conferència Episcopal ha afirmat el seu deure de promoure a l’Església i en la societat el valor de la vida humana, recolzant iniciatives que vagin en aquest sentit. Alhora sol·liciten l’abolició de la llei de l’avortament per considerar-la “injusta”.
En aquest comentari hi ha dues coses: una defensa clara de la vida, que cal assumir i recolzar, i una exigència d’abolició de la llei que “despenalitza” l’avortament, de més dubtosa acceptació, fins i tot pels qui, en el nostre fur personal, no podríem avortar sense contradir els nostres principis morals.
Cal dir, però, que el Papa i els bisbes, que, conscients que ja no tenen sobre aquest món la influència que tenien, han decidit convertir el catolicisme en una “potent minoria creativa”, com ha destacar Iñaki Ellacuria, parafrasejant Arnold J. Toynbee, consideren la llei que regula l’avortament en determinades circumstàncies com un mal per se, que cal abolir, quan aquesta llei, l’únic que fa és “no penalitzar”, o el que és el mateix, “no criminalitzar” les persones que avorten en les circumstàncies que la llei regula, en considerar que, en aquells casos, la vida futura del fetus té un valor menor que el bé que es protegeix.
Es podrà estar d’acord amb això o discrepar-ne, però la realitat és que les convencions socials sobre aquesta matèria són avui força majoritàries dins la societat, fins i tot dins la dreta, que, com hem pogut comprovar, ha governat Espanya durant vuit anys i mai no ha qüestionat la llei que regula la despenalització de l’avortament aprovada a l’època de Felipe González.
Ara bé, que hi hagi una consciència molt majoritària respecte d’una determinada pràctica i que aquesta estigui reconeguda per la llei, això no significa necessàriament que aquesta pràctica sigui “justa”, o que sigui “moral”, d’acord amb la concepció que cadascú tingui de la justícia o de la moral. Significa simplement que aquesta pràctica obté el consens majoritari dels ciutadans i no s’oposa als principis constitucionals. I aquest és el cas de la llei que permet l’avortament a Espanya en determinades circumstàncies i fet en determinades condicions. Així doncs, si es donen les circumstàncies i l’avortament es fa en les condicions que diu la llei, l’avortament no estarà penalitzat i serà legal (el considerem moral o immoral, just o injust, que aquests són conceptes que es mouen en un altre nivell).
¿Vol dir això que el Papa i els bisbes necessàriament han d’abdicar de la seva concepció moral contra “tot tipus d’avortament”? ¿Vol dir que, pel fet de ser acceptat majoritàriament, també ells han de deixar de considerar l’avortament com a “injust” i també “immoral”? La resposta és que no, que no han d’abdicar de les seves creences i que, per tant, tenen el dret i el deure de fer patent als catòlics que, d’acord amb la seva interpretació de l’Evangeli, avortar és un acte contrari al que ells denominen “la llei de Déu”. El que no tenen fer, però, els bisbes és “exigir” que l’Estat abdiqui de les seves competències basant-se en el “dret diví” que l’home (ens agradi o no), lliure i autònom des que així ho van fer veure els filòsofs del Segle de les LLums, no necessàriament ha d’acceptar.
Josep Maria Quintana 