Tinc la impressió que la propera legislatura amb un PSOE crescut i Pepe Bono a la presidència del Congrés dels Diputats podria ser divertida si no fos perquè a mi no em diverteixen les bromes del futur president, no m’agraden gaire els nacionalismes i menys encara m’agraden (vaja, no m’agraden gens!) els antinacionalismes, d’ací que no m’ha divertit l’ocurrent frase de Bono (“El que quiera ser diferente, que coja la guía de teléfonos de Madrid y la compare con la de Lleida y ya verá la cantidad de semejanzas”), ni tampoc m’ha fet feliç la de Jordi Pujol quan ha convidat la societat catalana a mostrar-se “irreductible” amb el PP i amb el PSOE i l’ha convidada a no deixar-se enganyar un altre cop.
Enfrontant el nacionalisme de Bono (amb la gran dosi d’anticatalanisme que comporta) i el nacionalisme de Pujol (amb l’antinacionalisme espanyol que la seva actitud demostra) tenim la festa servida.
De tota manera, molt em temo que aquest cop Bono tindrà més força que Pujol. En primer lloc perquè ell es troba encara en actiu, mentre que l’altre viu ja l’època d’escriure memòries. A més, perquè, tal com jo apuntava l’altre dia, els nacionalistes bascos (que no han de cercar privilegis perquè tenen el més gran de què es pot disposar ara per ara –el “cupo”-) no es troben en condicions de demanar gaire cosa més (ni amenaçant amb un referéndum que no es farà) i s’hauran de conformar amb el que els donin (que serà molt més del que estan en condicions d’obtenir) a canvi de donar suport a Bono.
I això significa que els catalans es poden quedar amb el cul a l’aire. O si tan voleu, es poden quedar fent l’irreductible, que és el que demana Pujol. Potser per això daran un sí però no a Bono, que serà més sí que no, encara que s’hagin de protegir el cap per no ser colpejats amb la llista de telèfons.
Josep Maria Quintana 