Duran i Lleida, encarregat de dur el pes de la negociació amb el PSOE en qualitat de portaveu de CIU en el Congrés, ha aprofitat la seva carta “web” setmanal per dir això: “He estat força prudent en declaracions. Abans d’anar a negociar no en vaig fer cap. Ben expressament. I després he fet les justes”. En canvi, “el mateix dia que negociava en nom de Convergència i Unió, altres dirigents sí que les van fer. Em sembla molt bé i no tinc res a dir. Es parla de ser irreductibles davant el PSOE. Ho serem tant com sigui necessari per a Catalunya, però no fa cap falta que ningú ens recordi el que hem de fer”. I conclou: “Crec que seria bo que tothom fes el mateix”.
És evident que, sense citar-lo, Duran es referia a l’expresident Pujol que, com jo apuntava en el meu anterior comentari, reclamava que CIU fos “irreductible” davant el PP i el PSOE, comentari, per cert, que (en això com Duran) també jo criticava per inoportú.
Arran d’aquesta picabaralla m’ha vingut a tomb un fet que va protagonitzar el recentment desaparegut exabat de Montserrat, dom Cassià Just. Uns dies després de dimitir, va concedir una llarga entrevista a un diari el nom del qual no recordo. Sí que en recordo, però, el contingut. Deia (la citació és de memòria) que havia demanat a uns monjos de tota la seva confiança que l’advertissin si observaven en algun moment del futur que ell s’interferia en la governació de l’abadia. “Si ho faig, digueu-m’ho tot d’una i demanaré que em traslladin a un altre monestir”.
Vaig trobar la frase d’una gran finor humana i d’una gran saviesa. Ell sabia que havia acabat el seu temps de governar i que, per això mateix, no havia d’interferir en les decisions dels abats que el succeïssin. Actitud que no sembla que hagi adoptat Pujol (com discretament li ho recordava Duran). I tampoc Aznar. I no haver-ho fet és probablement un error.
Josep Maria Quintana 