Ahir la primavera es mostrà generosa amb nosaltres. Després de dies de vent, aquest es girà una mica de ponent i bufava amb un alè prim que, a l’ombra, fins i tot incitava a posar-se la jaqueta però que, al sol, quedava en un no-res.
El cel de Menorca era blau, d’un blau metàl·lic extraordinàriament clar, i el sol et feria a la cara com un ganivet. Hi he passat el dia, al camp, i en havent dinat, m’he ajagut vora una paret de marès, en un prat absolutament verd on hi havia una parella de puputs que espipellava i que, de temps en temps, visitava una parella de xòrics que potser cercaven insectes per dur-se a la boca. A la tanca del costat hi pasturaven les quatre egües de la cabanya juntament amb el remat de bens: de llana vermellosa i bruta les mares adultes, i d’un borrissol blanc i suau els anyells que han nascut dins aquesta setmana i que saltironejaven juganers.
M’he condormit sobre el bancal amb la cara coberta per una gorra que em protegia del sol i he notat com, a cobert de l’aire, la seva calor em penetrava. Allí m’he sentit part d’aquest univers tan estimat com incomprensible (si més no per a mi), el qual he experiment vivament en absolut silenci.
En aquells moments em sentia lluny de gairebé tot, però alhora sabia que la realitat que experimentava –perquè allò també era realitat- no era la única que m’afecta, ja que em pertoca seguir lligat a una altra realitat, la quotidiana, que exigeix força més relació i compromís social. I sé, a més, que no n’he d’abdicar perquè, entre altres coses, fer-ho seria trair-me.
Josep Maria Quintana 