Josep Maria Quintana

L’espantada de la ponència política que ha fet la presidenta del PP al País Basc, Maria San Gil, després de discrepar en “matèria substancial” dels seus dos companys de partit, José María Soria i Alicia Sánchez Camacho, ha fet destapar la caixa dels trons del PP i, especialment, dels peons d’Aznar, en contra del sector de Mariano Rajoy.

Tant a la senyora Aguirre com a la senyora Botella (que militen en el primer sector) els he sentit destacar la importància de la postura de San Gil, de la qual han dit, entre altres coses, que era un “referent moral”.

Parlar d’un “referent moral” quan es debat una qüestió ideològica té els seus perills. No perquè la senyora San Gil no ho sigui, un “referent moral”, sinó perquè una cosa no té res a veure amb l’altra. Es pot ser un “referent moral” (qüestió que bàsicament fa referència al comportament humà) i es pot anar errat. Encara més: un “referent moral” de la dreta pot trobar-se a les antípodes d’un “referent moral” de l’esquerra. I ser-ho tan l’un com l’altre.

Jo crec, en efecte, que la senyora San Gil és una dona compromesa i coherent. Segurament és també un “referent moral” per a la gent del PP, però el més probable és que representi una postura ideològica radical (i cada cop més radicalitzada) que difícilment pot ser majoritària dins els pobles basc i espanyol. Tindrà els seus seguidors. I fins és probable que dins el PP aquests siguin majoria, però també ho és –o així ho veig- que, si el PP s’atrinxera en el pensament de la senyora San Gil, la dreta difícilment podrà assolir novament el poder, perquè hi ha una gran majoria d’espanyols que estan convençuts que cal fugir de les posicions numantines (com la de la senyora San Gil, com la del seu mestre Mayor Oreja) i creu que cal obrir-se al diàleg i a l’acord amb els altres (també amb els nacionalistes, fins i tot amb els nacionalistes).

Potser aquesta darrera és la posició de Rajoy, que no ho sé (ho dic per contraposició a San Gil). Només sé que, en aquestes posicions que els radicals consideren tèbies, també hi pot haver algun “referent moral”.

Els lectors de La Vanguardia podíem llegir, en l’edició de diumenge, dos comentaris  de gran interès sobre la realitat política actual. El primer del sots-director, Alfredo Abián, i el segon del columnista Enric Juliana. Tots dos fan referència al PSOE. El primer, alertant contra una creuada “laïcista” que pot amagar dèficits ideològics de major calat; el segon, indicant que, en l’actitud bel·ligerant de Montilla i la conservadora de De la Vega hi ha alguna cosa més que una simple diferència de criteri. Us convido a llegir els seus paràgrafs més destacats.

Diu Abian:

EL difunto Norberto Bobbio rehusó firmar hace diez años un manifiesto laico porque consideraba que su lenguaje era belicoso, insolente y propio del viejo anticlericalismo. El filósofo italiano, uno de los referentes intelectuales de la izquierda civilizada europea, no estaba para trotes iconoclastas seis años antes de morir, tras haber padecido la inmensa complejidad del siglo XX. Aproximarse al laberinto del pasado resulta cada vez más imprescindible en países como el nuestro, donde la reinventada corrección política y su buenismo aparente orillan la crisis económica – perdón, queríamos decir desaceleración-, mientras se malgastan energías aventando el espantajo del laicismo. A cualquiera que cruce los Pirineos y se le ocurra decir que la religión cristiana debe ser confinada en el ámbito privado, probablemente lo miren con gesto de asombro. Los mesías del laicismo mal entendido, incluidos los progubernamentales, deberían tener un poco más de memoria. Lejos de buscar una laicidad positiva, algunos deliran en la intimidad con la adaptación suavizada de desastrosas recetas del pasado. Hasta don Manuel Azaña perdió el oremus al proclamar que España había dejado de ser católica. Y todo porque la Constitución de diciembre de 1931 expulsaba de la II República a los creyentes, un presagio de mayores desastres. Venir a estas alturas con recetas hostiles contra la relevancia política y cultural de las religiones es algo que debería hacernos palidecer hasta a los agnósticos, con perdón. Salvo que algún progresista de nuevo cuño y escaso intelecto pretenda que volvamos a delirar y corear aquello de “Si los curas y frailes supieran / la paliza que les vamos a dar / subirían al coro cantado / libertad, libertad, libertad”. No lo haremos y absténgase de celebrarlo la teocracia clerical.

Diu Juliana:

Visto desde Madrid, el choque entre el PSOE (esfera mayor) y el PSC (esfera menor) parece inexorable. El PSOE es prisionero de los intereses y sentimientos meridionales, ya que, con la única excepción de Catalunya y el País Vasco, tiende al retroceso en las grandes áreas urbanas. El PSOE es hoy el partido de la España tranquila, dotado de una hábil política de alianzas. Y el PSC es prisionero del experimento tripartito. Atrapado por una coyuntura muy adversa, José Montilla comienza a estar en un tris de pronunciar la fatídica frase de Lluís Companys el Sis d´Octubre de 1934: “Ara ja no direu que no sóc prou catalanista”. Montilla puede acabar yendo más lejos que Pasqual Maragall en el desafío a José Luis Rodríguez Zapatero.

El presidente de la Generalitat y sus colaboradores repiten estos días, en público y en privado, que si el asunto de la financiación no se resuelve bien, el fermento de la Liga Norte germinará con fuerza en Catalunya, con el más que probable estallido de Esquerra Republicana, que hace unos años ya mostró gran interés por el éxito de Umberto Bossi. Significativa advertencia. Tras haber sido proscrito por el PSC y después de un reparador descanso de dos meses, el català emprenyat regresa de la mano de la primera autoridad.

Em diu una lectora que la frase que penso que haurien d’haver dit els inculpats del cas Andratx no és, com jo apunto “Sí senyor, jo vaig fer la casa sabent que era il·legal. El que no em pensava és que vostès se n’adonarien!”. Encara pitjor, diu ella, aquests personatges no és que pensessin que els jutges no se n’adonarien, el que ells pensaven és que ningú –ni tampoc els jutges- els farien res perquè es consideraven immunes. Tanta era la seva prepotència, tanta la seva seguretat a l’empara del poder, que ells estaven convençuts que es trobaven més enllà del bé i del mal i que, per tant, podien fer qualsevol cosa.

Què ha de succeir perquè tanta gent, en assumir un grau de poder (i per via democràtica!) pugui creure’s que està per damunt del bé i del mal? Què té el poder que tantes coses malmet?

Jo puc entendre que la fama, unida als doblers i a la joventut (és el cas dels futbolistes d’elit) tingui conseqüències fatals. De fet, els doblers (per ells sols) sovint tenen també males conseqüències si el qui els obté no sap mantenir el cap fred. Ara bé, quan és a l’empara del poder democràtic que un polític abusa de la confiança que ha rebut i la utilitza en benefici propi, extorsionant, manipulant els comptes, enganyant, apropiant-se de diners públics, o simplement actuant fora de la llei i atorgant-se llicències i privilegis que la llei no permet, aleshores estem davant una gran perversió que resulta difícil d’entendre i contra la qual s’ha d’actuar imperativament.

Ara bé, dit això no podem deixar de preguntar-nos sobre els controls. ¿Com és possible que desapareguin diners d’una administració pública (el cas de Bitel) sense que ho adverteixi la intervenció de comptes d’aquesta administració?

D’altra banda, sovint podem escoltar coses que també són difícils d’entendre com aquesta darrera del batlle de Coslada (on s’ha detingut 31 policies per extorsionadors) el qual acusa els ciutadans “de no haver denunciat” aquests policies corruptes. I la inspecció pròpia? És que sempre necessiten l’impuls d’una denúncia d’un particular per obrir un expedient i començar les investigacions?

Les declaracions que aquests dies fan els processats per l’escàndol urbanístic d’Andratx (i només estem contemplant la primera peça d’un sumari que serà força llarg i entretingut) és d’allò més decebedor.

Em demano: Quan ens trobarem amb un polític processat per presumptes delictes urbanístics que serà capaç de respondre a les preguntes del jutge alguna cosa com “Sí senyor, jo vaig fer la casa sabent que era il·legal. El que no em pensava és que vostès se n’adonarien!”

Escoltar les declaracions de l’exbatlle Hidalgo, o de l’exdirector general Massot, i dels altres que els acompanyen en aquesta cerimònia de la vergonya dient que ells no sabien que la casa era una casa i no un magatzem agrícola, o que desconeixien les normes urbanístiques de l’ajuntament un dels quals governava i l’altre assessorava jurídicament, resulta tan penós com quan la dona troba el marit dins el jaç amb l’amant i aquest s’aixeca i diu: “No, filleta, no és el que sembla!”

Quines penques, les d’aquests galifardeus! És que ens prenen per estúpids? És que creuen que el jutge ho és?

El que resulta, però, ben curiós del drama en vers que ens ofereixen aquests excàrrecs del PP de Balears, als quals hem d’afegir l’exdirector de Bitel, també processat per malversació de fons públics, i d’altres que, de manera voluntària han retornat quantitats de diners a la comunitat autònoma que, pel que sembla, s’havien esllavissat ningú no sap com –però irregularment!- dins les seves butxaques, el que resulta ben curiós, dic, és que tots aquests casos no hagin esquitxat encara al qui va ser el gran mestre de cerimònies del govern Matas. Aquest alt personatge, que no hi ha dubte que és tan innocent com un nadó, segueix a la política com si res. Penso que, ni que sigui per vergonya torera, que fa temps que se n’hauria d’haver anat a casa.

I per cert, em sap dir algú ben documentat que fa Jaume Matas a Washington?

Per què és notícia un fet que s’havia de produir de manera inexorable? Simplement perquè ha estat Acebes, i no Rajoy, el qui n’ha decidit el “timing”.

La revolta des del poder que Rajoy intenta dur a terme té (i probablement tindrà en el futur) aspectes dramàtics. És clar que utilitzo l’adjectiu dramàtic en un sentit figurat, perquè, en un país com el nostre, amb aquestes coses (que d’altra banda interessen només a un petit segment de la població) mai no arriba la sang al riu. Només aconsegueixen de fer vessar molta tinta sobre els diaris.

Rajoy està fent la revolució des de dalt (i doneu també al mot revolució un sentit figurat) perquè és de l’única manera que pot fer-la. El seu drama, però, és que la fa “tarde y mal”, com es diu molt gràficament en llengua castellana. La fa tard perquè només hauria tingut credibilitat si l’hagués iniciada fa quatre anys. I la fa malament perquè així ens ho acaba de constatar Acebes que, amb la seva espantada, ha volgut deixar clar per a qui ho vulgui entendre que ell (i amb ell els molts que pensen com ell dins el partit) no accepta la política actual del seu cap de files.

El problema de Rajoy és que no va fer a hora la revolució perquè no va tenir força per fer-la. I això perquè les revolucions des de dalt les poden fer només els qui guanyen les eleccions (per exemple Zapatero), però difícilment els qui les perden. I aquest va ser el cas de Rajoy el 2004, i també el 2008. Només una cosa li ajuda: que, havent perdut les eleccions, Rajoy ha tret, però, un bon resultat (superior al de 2004 i el més important que ha tret mai el PP). I és precisament això el que li ha donat ales per emprendre la reforma.

Si la durà o no a terme només el temps ens ho dirà. No hi ha dubte, però, que són molts els seus que voldrien que fracassés, i que intentaran que fracassi. Una altra cosa és que aquests se’n surtin. I dic això perquè, vista l’actuació dels adversaris interns de Rajoy, aquests –tot i els esforços d’El Mundo i de la Cope- no sembla que hagin calibrat prou bé les seves forces, ni tampoc el seu programa d’actuació.

En obrir la versió digital de La Vanguardia em trobo amb la foto de la cara d’una jove i amb una llegenda que diu: “La sobrina del cardenal Rouco posa desnuda y carga contra su tío”. I tot seguit un bocí del text de l’entrevista que publica Interviu: “A través de mi tío he descubierto la hipocresía de la Iglesia”.

Després, si prems damunt la notícia, apareixen dues fotografies de la jove amb els pits a l’aire, amb bragues i calces (allò que els catalans en dirien respectivament calces i mitges) de color vermell, i també amb el corresponent lligacama del mateix color.

Jo no tinc cap mena de simpatia al cardenal, de qui em sento allunyat espiritualment i ideològicament. I tanmateix he trobat d’una gran baixesa moral l’acció de la jove que, molt probablement, ha sortit fotografiada a la coneguda revista per les seves explosives declaracions i no per la seva bellesa. És clar que si això darrer és cert (que jo no sóc un Risto Mejide que pugui jutjar-ho), també deixaria amb el cul a l’aire el criteri ètic de la revista.

Actituds frívoles com la de la jove Magdalena Rouco potser faran riure a molts, però no poden de cap manera fer modificar el criteri que tinguem del Cardenal i de l’Església. Ni poden fer trontollar la fe dels creients, ni tampoc poden atiar l’anticlericalisme, si més no aquell que es fonamenta en criteris de racionalitat.

Cap de setmana curt a Barcelona amb motiu de la celebració del 60è aniversari d’una amiga. És la primera de la colla que ha fet seixanta anys i ens ha citat, primer a les Llosses (Ripollès), i després a sant Jaume de Frontenyà (Berguedà).

Fa més de trenta-cinc anys que ens trobem amb aquests companys de curs de la meva dona i és bonic veure com es manté l’amistat a pesar dels anys. Alguns ja s’han jubilat, d’altres esperen retirar-se aviat, i també n’hi ha que no pensen fer-ho per ara. La majoria tenim fills, alguns ja tenim néts…

El dia va ser esplèndid de sol i de temperatura. El cel era espectacularment blau i els camps, tot i la sequera, estaven raonablement verds. Els arbres de fulla caduca ja havien florit i per les muntanyes es podien contemplar un diagrama arbori d’un verd tan tendre que semblava que il·luminés el verd més opac dels pins.

Mai no havia estat a sant Jaume de Frontanyà. Em sembla que és un dels municipis més petits de Catalunya, tot fet de pedra i amb una església romànica molt bella. En un primer moment érem gairebé sols, però a poc a poc, els excursionistes anaven arribant sense el brogit de cotxes perquè aquests es deixaven en un aparcament a l’entrada.

Penso que va ser aquest el poble que va elegir el president Maragall per celebrar l’aprovació de l’Estatut, aquest que diu que el parlament de Catalunya diu que és una nació. Precisament, a la bella plaça d’aquest poble tranquil del Bergadà, Maragall va dir que, amb aquest nou estatut, Catalunya era ja com un “estat”. Certament que tan rotunda afirmació s’ha d’entendre com una de les moltes frases sonores que l’argot popular coneix avui com a “maragallades”. En efecte, poc es pensava el president que el seu company de partit i president del govern d’Espanya, Rodríguez Zapatero, ja havia decidit “fer-li barco”, com diem vulgarment a les Illes. Per aquells dies, Rodríguez Zapatero (a qui un dia no molt llunyà Alfonso Guerra havia denominat “bambi” –sembla que molt erròniament-) ja havia decidit fer fora Maragall del govern de Catalunya, per presentar Montilla. Això perquè governés Artur Mas. Avui, però, només en part s’ha complit la voluntat de Rodríguez Zapatero, perquè, si bé Maragall va acceptar de tocar el dos, Montilla s’avançà als propòsits madrilenys i va fer botifarra al president espanyol en la cara d’Artur Mas. Tal com sona.

I com a anècdota, diré que no deixa de ser ben curiós que els dos catalans de “soca-rel” (Maragall i Mas) estiguin fora del poder, mentre que l’ínclit membre dels “altres catalans” exerceixi la presidència de la Generalitat de Catalunya. Probablement, allò de “El burlador burlado” no és obra exclusiva de Tirso de Molina i del teatre espanyol.

No sense problemes, Rajoy està aconseguint lentament la quadratura del cercle. De fet s’està desembarassant, l’un rere l’altre, dels peons de l’antic règim aznarista com si ell no hi tingués res a veure. Es pot demanar més?

Durant quatre anys, Rajoy no va voler treure’s de damunt el llegat d’Aznar. Potser no va poder, però és molt difícil que nosaltres puguem creure que tot el que han fet Zaplana i Acebes durant la passada legislatura no tingui res a veure amb ell. Qui dirigia, doncs, la política en el PP? Qui va, des del primer dia, boicotejar qualsevol iniciativa governamental? Qui va impedir la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional? Van ser exclusivament Acebes i Zaplana?

Rajoy va perdre les eleccions el 2004, però la culpa va ser de l’atemptat. El 2008 també les ha tornat a perdre, però ha augmentat de vots. Això vol dir, segons la interpretació que ell fa d’aquells resultats, que el seu projecte és vàlid. I com que ho és, diu que ha de treure’s de sobre el llegat aznarià que li fa de llastra, i ha de formar el seu propi equip.

Si ens hi fixem bé, amb aquesta estratègia Rajoy sempre en surt molt ben parat, i això perquè sap que ha de desempallegar-se del seu passat aznarià, i sap també compondre-se-les per mostrar-se aliè a tot el que, de dolent, va fer el PP durant la passada legislatura. Així doncs, ell ara es presenta com un home nou que ha d’actuar amb gent nova, i que ho farà de manera molt diferent a com ho han fet “els altres” durant tots aquests anys. I de fet està actuant de manera diferent, perquè sembla que ja hi ha acord per a la renovació del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, i, a més, el PP ha votat a favor del transvassament a Barcelona (aquest que no és un transvassament), tot i que homes seus, com Camps i Valcárcel, l’han criticat de valent. I s’ha abstingut en el vot sobre l’adjudicació dels 400 euros (la promesa estrella de Zapatero durant la passada campanya) que també havia criticada a fons.

De tota manera, res del que està succeint és dolent per a la democràcia. El país necessita un PP que no estigui enrocat en el no permanent o en la dreta ultramontana, i sembla que, no sense alguna dificultat, Rajoy ho està aconseguint. Ni que això comporti la quadratura del cercle, ben vingut sigui el canvi.

Vist des de lluny cal dir que és una notícia remarcable que Raul Castro, president de Cuba, hagi decidit anunciar un congrés del Partit Comunista (PCC) per a finals de 2009. El darrer de què tenim notícia es va fer el 1997 ja que, l’anunciat per al 2002, es va suspendre sense explicacions.

Segons la constitució de Cuba, el PCC és la “força dirigent superior de la societat cubana”, al qual correspon de “meditar sobre aquests anys de Revolució al poder”, segons ha dit el mateix Castro, que vol fer alhora aquesta reunió per tal “d’adaptar la política del partit a la projecció en el futur dels diferents sectors de la societat”

No hi ha dubte que es tracta de pensar com s’haurà de governar el país després de Fidel, un país que, un cop el dictador hagi desaparegut físicament, per força haurà d’adoptar mesures polítiques d’obertura.

No oblidem que Fidel ha deixat la presidència de l’estat, però és encara secretari general del PCC, un partit de 700.000 militants (com el PP espanyol), si bé ningú no dubta que serà en aquest congrés (si la salut no li fa una darrera mala passada) que renunciarà a dirigir el partit que segurament elegirà el seu germà Raul (de 76 anys).

Raul Castro ha promès debats per tal de “millorar el nostre sistema social just, però perfectible” en un context “extremadament complex i canviant”, sobretot d’ençà la gran pujada que han experimentat els preus dels aliments i del petroli.

Cuba ha estat un símbol del comunisme i de la resistència contra els Estats Units en un lloc geogràfic que, per dir-ho gràficament, es troba a cop de pedra de la gran potència nord-americana. Ha estat alhora un estat que, sobretot des de la desfeta de l’URSS, ha anat retrocedint i on les llibertats no han penetrat gaire mentre s’esberlaven alguns mites (ensenyament, sanitat, etc.) que, durant molts anys, ens havien volgut fer veure que el comunisme era un règim possible.

Avui sabem que aquest sistema polític no podrà continuar per molt de temps, el que no sabem és com i fins a quin punt evolucionarà el règim.

Amb l’elecció de Fernando Lugo a la presidència del Paraguay ens trobem que el mapa de l’Amèrica Llatina ha canviat molt respecte del que hi havia en el tombant de segle. Sembla que tots els estats s’hagin posat d’acord per donar l’esquena al liberalisme, tret de Colòmbia, que continua molt marcada per la guerra contra la guerrilla de les FARC.

Tanmateix no totes les versions de l’esquerra que hi observem tenen el mateix significat. En efecte, no és el mateix el socialisme de Bachelet a Xile que el de Lula al Brasil, ni és tampoc idèntica la política de la senyora Fernández de Kichtner a l’Argentina, que la d’Hugo Chavez a Veneçuela. En aquest sentit val a dir que, tot i que, al llarg de la història, els peronistes han burxat sempre del populisme, avui, el de Chávez és força més consistent.

Sembla, doncs, que hi hagi dues castes d’esquerra a Sud-amèrica: l’una més aviat socialdemòcrata i l’altra més bolivariana, aquesta amb un component anti nord-americà més fort. Però avui per avui, els especialistes sembla que vulguin destacar un altre component que ignora la divisió a què he fet referència: la qüestió indígena.

En efecte, com destacava fa uns dies Philippe Thureau-Dangin en un editorial del “Courrier International”, en el passat hi ha hagut aires d’esquerra a l’Amèrica llatina, i també guerrilles de diferent mena, però mai no hi ha hagut com avui un creixement tan gran dels sentiments identitaris. Aquest creixement es deu bàsicament a Hugo Chávez, sense el guiatge del qual seria difícil explicar l’èxit d’Evo Morales a Bolívia.

A l’Equador, han estat també aquests moviment indis, mobilitzats com mai, els qui van fer caure el règim anterior i van dur al poder Rafael Correa. I al Paraguay, ha estat la unió de molts diferents grups el que ha dut Fernando Lugo a la victòria damunt el Partido Colorado.

Per cert, l’any 1973, concretament el dia de sant Jaume, sota un sol que queia com un ganivet sobre els nostres caps, vaig estar en formació un parell d’hores perquè el dictador Alfredo Stroessner visitava l’Acadèmia de Toledo on jo complia el meu servei militar. Només em mancava això per execrar encara més aquell cràpula militar amic del general Franco.