Josep Maria Quintana

Pocs dies després que un grup molt destacat d’acadèmics francesos fessin un manifest en defensa de la llengua francesa i afirmessin que el reconeixement legal de les “llengües regionals” podia malmetre el futur de la que és la llengua oficial a França, un altre grup d’intel·lectuals espanyols, amb Fernando Savater al front (i on trobem també signatures com la d’Albert Boadella, de Félix de Azúa i d’Arcadi Espada, “ciudadanos” per damunt de tot), signen un manifest en defensa “de la lengua común”, que és, com no podia ser d’altra manera, un crit perquè el castellà acabi imposant-se en tot i pertot.

En aquest tipus de manifest sempre es diuen coses com que els signants del text no tenen res en contra de les altres llengües “oficiales en el estado” diferents del castellà, però tot seguit ens recorden que “sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen.”

El problema per als qui no tenim el castellà com a llengua materna és que aquests soi disants intel·lectuals tenen raó, ja que així s’estableix constinucionalment. I és a partir de la llei constitucional que ells construeixen una teoria ben sòlida des del punta de vista legal, que els du a afirmar que “la lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. També que “todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana”, o que “en las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES” (en majúscules a l’original perquè quedi ben clar).

Així doncs, aquests pensadors no fan sinó altra cosa que posar música a una lletra constitucional que estableix clarament una clara “asimetria” entre l’espanyol i les altres llengües cooficials en determinats territoris. També val a dir que a ell els importa un borrall si aquestes altre llengües –que diuen respectar en els seus textos- acaben per desaparèixer, que és el que acabarà succeint per la naturalesa de les coses, ja que només poden salvar-se mínimament si –com s’accepta amb la protecció legal de les dones davant la violència domèstica (perquè “de fet”, diu la llei, són més febles que els homes i són elles les que sofreixen la violència masclista)- s’accepta també que pugui fer-se una política de discriminació positiva per part dels poders públics en favor de la “llengua dèbil”, i això per exigència d’un superior principi d’igualtat que “exigeix de tractar desigualment als qui són desiguals”, segons doctrina reiterada del Tribunal Constitucional.

Però no ens enganyem. Aquí no n’hi ha, d’igualtat. I això ho tenen clar aquests prototips intel·lectuals defensors, en el fons, de la “lengua única”. Val a dir, però, que els signants del manifest són més fins en els seus escrits (i també més hipòcrites) que el menorquí, senyor Pons Montanari, fundador i expresident d’ICM, el qual ens deia no fa gaire que el català és –cito de memòria- “una lengua para hablar por casa, para ir en zapatillas”. Òbviament jo no ho crec, això, però aquest és el que realment l’objectiu que persegueixen els intel·lectuals del manifest. I el que és molt pitjor encara: això és el que vol que sigui la Constitució: una llengua de segona que lentament (o no tant lentament) acabi per desaparèixer.

Tinguem, doncs, les coses ben clares: Atès que, d’acord amb la Constitució, els ciutadans espanyols només tenen el dret i el deure de conèixer l’espanyol, mai –mentre no ens rebel·lem contra el text constitucional- no podrem viure dignament amb la nostra llengua. I això perquè, ho vulguem o no, forçosament ens haurem de plegar als qui no vulguin entendre, no ja els nostres drets –que no els tenim-, sinó la nostra realitat.

No ens queda, per tant, altre camí que lliurar-nos al martiri dignament a mans dels qui cada cop són i seran més poderosos. És clar que també podem rebel·lar-nos i –tot i que no aconseguirem res- declarar-nos insubmissos respecte del que, en matèria de llengües, diu la Constitució, i assumir clarament que, en aquest punt, estem i volem estar fora de la llei.

L’aparició espectacular del gran líder caigut, José María Aznar, en els prolegòmens del congrés del PP a València, que va provocar la interrupció d’aquest, la gran abraçada que donà al seu delfí (també caigut) Ángel Acebes, la mirada àcida a Mariano Rajoy, a qui donà la mà sense immutar-se, el retret que diuen que va fer al dirigent popular andalús, Javier Arenas (“nos habéis renovado a todos menos a ti”), etc. etc., és el penúltim gest d’aquest personatge que no accepta que la vida el retiri encara que tots sabem (fins i tot la majoria dels seus) que va ser ell, i la manera d’actuar dels seus, la causa de la derrota popular del 2004. Hi ho ha estat novament de la derrota de 2007.

De veritat que aquesta aparició i tot el que significa (potser avui en viurem un nou episodi) em recorda la imatge patètica (i extraordinària des d’un punt de vista filmogràfic) de la Gloria Swanson a Sunset Boulevard, el magnífic film de Billy Wilder, amb William Holden i Erich von Stroheim.

No saber retirar-se a temps és un dels errors més grans que pot cometre l’home.

Fa uns dies vaig lloar unes declaracions d’aquesta senyora que, als 44 anys, acaba de ser designada secretaria general del PP i que, se suposa, serà ratificada en el congrés del partit. Eren unes declaracions que reflectien una mentalitat de dreta oberta i dialogant i que, al meu entendre, eren assumibles d’un cap a l’altre, cosa que no podria dir de les que, al llarg de quatre anys, ha pronunciat el senyor Acebes.

D’altra banda, que una dona que és professionalment advocadessa de l’estat, que està divorciada, que ha estat mare de família per inseminació in vitro i que es declara catòlica practicant sigui elegida secretaria general del PP, em sembla un pas endavant que no hauria cregut que fos possible només un any enrere.

Amb això no vull dir que ser divorciada i mare per inseminació sigui més bo o comporti un plus respecte de les dones que estan casades i que tenen fills amb el seu marit. Simplement vol dir que el respecte i la tolerància comencen a ser possibles dins el PP, i que les tesis dels cardenals espanyols que amb tant mala fortuna governen l’Església comencen a ser abandonades fins i tot per la dreta que els ha estat més sequaç. I això ho considero una bona notícia. Una magnífica notícia per al país.

Mentre anava al despatx aquest matí he escoltat les paraules que havia pronunciat el recentment detingut batlle d’Estepona: “A todos los cerdos les llega su san Martín”. Més enllà del bon o mal gust que desprèn aquesta dita popular, el que és gairebé inconcebible és que una persona es pugui girar de damunt davall en tan poc temps, si és que era sincer quan va dir la frase, cosa que, com a mínim, hem de pressuposar.

De tota manera, més enllà de la bondat o maldat de les persones, el que el “cas Estepona” demostra és que estem davant un sistema corrupte que l’Estat no té sota control. Màlaga, Andratx, Estepona i tants altres, de més petits o de semblants, no són sinó exemples de com n’és de fàcil caure en la temptació, en l’exercici de la vida política municipal, davant la terrible força dels diners que es mouen en matèria urbanística, una matèria en la qual gairebé sempre és decisiva l’actuació –i la decisió- de batlles i de regidors.

Tots tenim dret a esperar de l’honestedat dels polítics, però més encara en tenim a exigir que l’estat tingui un control efectiu sobre l’ús dels fons públics. Molts diaris avui es demanen quin paper ha jugat la Junta d’Andalusia en aquest afer. O potser hauríem de dir quin paper no ha jugat, perquè durant anys sembla que hagi contemplat impertèrrita els tripijocs del GIL (tant a Marbella com a Estepona) i que només molt tard hagi decidit a actuar. Penso que hi havia massa indicis que exigien haver-ho fet abans, evitant d’aquesta manera que s’avancés tan decididament i impunement en la corrupció.

De tota manera, el que ningú no sembla que plantegi, i que potser comença ja a ser hora de plantejar és fins a quin punt l’urbanisme ha de ser necessàriament una competència estrictament municipal. Una activitat que mou tants i tants milions d’euros en el nostre país no crec que “necessàriament i exclusivament” hagi d’estar en mans dels municipis i del regidor de torn.

Ja sé que això és una heretgia, però sovint penso que val la pena d’alienar-me amb els heterodoxos. És massa avorrit estar-ho sempre amb els integrats.

Ens despertem amb la notícia que Vicente Grande, president del Mallorca, gran empresari del totxo i propietari dels Quarters de l’Esplanada des Castell, a l’illa de Menorca, ha presentat el concurs de creditors del Grup Drac davant el jutjat. Ho ha fet de manera voluntària i el passiu que ha provocat aquesta decisió ascendeix a uns 600 milions d’euros.

Les dificultats financeres del promotor immobiliari eren conegudes a Palma, ja que a més d’haver tingut alguns problemes amb els bancs, Grande havia anunciat la seva intenció de posar a la venda el Reial Club Esportiu Mallorca per un preu que oscil·lava entre els 40 i 60 milions d’euros. I no oblidem tampoc que Grande està immers en un procés judicial en qualitat d’imputat en el denominat “cas Pla Territorial de Mallorca”, per haver venut una finca que va passar de rústica a urbanitzable per gairebé 60 milions d’euros, fet que li va permetre d’obtenir plusvàlues milionàries que estan sent investigades pel jutge.

També aquest matí ens despertem amb un anunci que representa un constructor que s’ha penjat, com per fer-nos veure com estan de malament molts promotors, sobretot en zones turístiques (i la nostra ho és). D’altra banda, a l’edició de diumenge passat de La Vanguardia hi trobàvem un anunci que deia “Constructor ven apartaments per no poder pagar les hipoteques”.

Més enllà de la solidaritat amb el sofriment dels altres, què hem de fer? Demanar al govern que resolgui els problemes del senyor Grande? Que resolgui els dels promotors que s’han inflat a fer diners amb unes promocions que pràcticament pagaven amb els diners de les compres dels pisos sense preocupar-se de tenir un capital propi que pogués aguantar els primers aires de crisi?

I anant a una altra cosa: cal que el govern resolgui també el problema dels transportistes, que probablement són molts més dels que el país necessita un cop la bimbolla de la construcció s’ha desinflat? Ha de resoldre igualment el problema dels productors agrícoles que, en part per culpa de la vaga de transportistes, s’ha quedat amb la mercaderia a casa? I els des pescadors? I el dels taxistes? I el del preu del petroli? I el dels borns a les nostres platges?

És clar que aquest govern, amb aires de proteccionisme social (els 2.500 euros per part, els 400 euros de compensació als assalariats etc.) ha donat peu a que tots acabem pensant que ens ha de resoldre els problemes. I molt em temo que hi podrà fer ben poc en aquest camp. I el poc que podrà fer-hi ho farà sempre que sigui capaç de sortir-ne il·lès d’una crisi, que segons ell no és crisi, però que basta que sortim al carrer i que llegim els diaris per veure que es comporta com si ho fos.

El “no” irlandès és una nova bufetada al procés de construcció europea. Això és tan cert com terrible, però el que demostra més clar que mai és que el “nacionalisme”, amb tots els seus components egoistes i xauvinistes és el gran enemic de l’UE.

I no deixa de se sagnant que sigui Irlanda la qui ha dit que no, perquè aquest és un dels estats que més ha rebut dels fons europeus, que són els que, d’una manera definitiva, li han fet dar el salt a la modernitat.

Pocs són els analistes que dubten que aquest salt que ha fet Irlanda de ser el país més pobre de tots a un dels més ben situats econòmicament en el marc de la nova Europa es deu fonamentalment als ajuts econòmics que ha rebut, i que ha acceptat religiosament. A més, és també aquesta bonança econòmica la que ha coadjuvat a la pacificació de l’Ulster i que, amb el temps, no m’estranyaria que redundés en la reunificació. I és curiós que mentre els nacionalistes del Sinn Feinn reclamen la reunificació del país, hagin votat que no a un tractat, el de Lisboa, que no apuntava decididament a la configuració d’una autèntica Europa unida, però que sí que reforçava els lligams i era un pas (inferior al que es pretenia amb la fallida Constitució) però decisiu en aquest sentit.

El nacionalisme és, doncs, reductor i egoista. L’europeisme és, en canvi, expansiu i generós.

L’única cosa positiva que ha produït aquest no egoista i insensat és el comunicat que han emès París i Berlín conjuntament, els quals han afirmat que estan “convençuts que les reformes que conté el tractat de Lisboa són necessàries per assolir una Europa més democràtica i eficaç, les quals li permetran respondre als desafiaments a què en el futur s’han d’enfrontar els seus ciutadans”

Sortosament per a tothom, el vell motor francoalemany s’ha posat novament amb marxa.

Veient com actua Zapatero i el seu govern, qualsevol espectador no alineat s’ha d’adonar del comportament erràtic d’aquest governant que –en això com la majoria dels polítics d’avui- no es mouen per uns principis ni d’acord a un programa prèviament establert, sinó per intuïcions. Vull dir que intenten esbrinar què voldria la gent (que equival a allò que a ells els és favorable), i ho fan sempre que els sigui possible, encara que aquest les decisions que prenen no tinguin res a veure amb els seus principis ni amb el seu programa de govern.

És clar que, quan un polític diu que sí a tothom, o malda per satisfer els interessos de tothom, el que realment intenta és construir un cercle quadrat, és a dir, fer el que és impossible i, a més, no sol ser el més indicat per al país que governen. Per què els costa tant d’actuar d’acord amb el que ells creuen? Per què els costa tant de dir que no?

Si ara ens fixem amb la crisi –sí, crisi- que han provocat els empresaris del transport, que han col·lapsat els mercats i perjudicat molt greument l’economia, podrem observar un exemple del que dic. Zapatero s’ha mantingut callat i sense actuar un o dos dies, que han estat decisius per provocar el caos, i ha actuat –a través de Rubalcaba- en el moment que s’ha convençut que una actuació policial contundent contra els boicotejadors de la carretera seria ben rebuda pel gruix de la població. Aleshores ha tret la Guàrdia civil i ha actuat de manera implacable. Fent-ho així, és segur que s’haurà posat en contra el 15 per cent dels transportistes afiliats a Fenadismer, però haurà tingut a favor la simpatia popular. Però mentre Zapatero dubtava sobre què havia de fer (o potser hauríem de dir quina actuació li seria més favorable), el país estava ja de cap per avall. Aquesta és la realitat i aquest és el problema.

Tarradellas ens va dir un dia a un cercle privat d’amics: “Un governant ha de saber dir que no”. La frase era bona. El problema és que, quan això ens explicava, Tarradellas tenia més de vuitanta anys i es trobava ja fora de tota mena de govern. Aleshores era una frase que no servia.

Ahir vaig saber que Miquel Coll havia mort en el seu domicili de Palma. Em va doldre perquè era una persona que havia admirat i apreciat. Primerament el vaig conèixer pels comentaris del meu sogre, Mateu Seguí, que havia estat company seu de batxillerat; després, com a lector dels seus estudis de dret privat i, especialment, de dret civil balear; i finalment, com a company seu en el Consell Consultiu de la Comunitat Autònoma, al qual vaig pertànyer durant vuit anys.

No cal dir que aquesta darrera fase va ser la definitiva per conèixer a fons la personalitat d’aquest jurista de cap a peus amb el qual ha estat un honor treballar. Miquel Coll era d’aquestes persones que, quan entrava en una habitació on tu eres, senties la necessitat de posar-te dret i de no seure fins que ell t’ho demanava. No he conegut ningú amb una vocació i uns coneixements jurídics tan complets. Suposo que Nicolau Orfila, el gran advocat maonès del segle XVIII, l’home que va ser tostemps conseller àulic dels britànics, se li devia assemblar, perquè Miquel Coll va ser també la peça clau de tots els serveis jurídics de l’Administració de l’Estat a Balears durant trenta anys. I un cop es va jubilar, ha servit a l’Administració autonòmica des del Consell Consultiu. Primerament, anomenat pel govern; després, pel parlament balear.

Va ser per mi una gran experiència la que vaig viure al seu costat. Perquè jo, poc o gens vocacionat a l’exercici del dret, encara que dugui més de trenta anys exercint-lo, vaig poder sentir al costat seu com en podia ser, d’apassionant, l’aventura jurídica quan s’exercia amb la profunditat i el compromís que ell duia dedins. Posseïdor d’una memòria prodigiosa –“voltros no en teniu perquè no l’exercitau”, em deia, podia prescindir sovint de l’Aranzadi, perquè ell n’era un de vivent, i format en una època dura, mirava amb un cert desassossec la devaluació constant de les tasques legislatives i de desenvolupament legal que, cada dia que passa, sembla que s’accentuï més a les administracions contemporànies.

La darrera anècdota que vaig viure al seu costat succeí en el pati de butaques del Teatre Principal de Maó el dia en què jo vaig fer el discurs de gràcies en nom de tots els qui havíem rebut el premi Ramon Llull (28.02.05). Jo, que vaig parlar en qualitat de president dels Amics de l’Òpera (que era l’entitat que havia rebut el premi), vaig citar una frase del Digest de Justinià, “una frase –vaig dir- que Ramon Llull va convertir en màxima de la seva vida: Honeste vivere, alterum non laedere, et jus suum unicuique tribuere.” Acabat l’acte, un Miquel Coll somrient i feliç em va felicitar per haver citat aquell text. Doncs bé, mentre parlàvem, s’acostà un conseller del govern balear i, molt atent, em va donar l’enhorabona “per haver citat tan fidelment Ramon Llull”. Miquel Coll, un cop el conseller va retirar-se, obrint els ulls em va dir: “Josep, corramos un tupido velo”.

Ha mort, doncs, un home savi, un home que no mereixia de cap manera la imprudent actuació del fiscal en el cas Andratx, que em consta que el va fer sofrir molt. I a més, el féu sofrir inútilment, perquè la seva actuació ha estat considerada, com no podia ser d’altra manera, del tot honorable.

Des de l’admiració i el record, li desig que descansi en pau.

Davant la decisió del Tribunal Constitucional de Turquia de declarar contrària a la Constitució i, per tant, com a no existent, la llei del parlament turc que permetia a les dones dur el vel a la Universitat, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, qüestionà ahir aquesta decisió dient que “el poder legislatiu pertany únicament a l’Assemblea nacional. Ningú no pot retirar-li aquest poder i posar-se en el lloc dels legisladors”.

Sense entrar en el fons de la qüestió –em refereixo a la del vel -, l’actitud d’Erdogan m’ha recordat molt la del president basc Ibarretxe quan afirma que no es pot anar contra una decisió presa democràticament pels representants dels bascos (i basques). També em recorda els arguments de certs partits catalans quan afirmen que no té cap sentit que el Tribunal Constitucional pugui tornar enrere un Estatut (o determinats aspectes d’aquest) que ha estat aprovat pel parlament català i, a més, ratificat en referèndum.

Tots aquests arguments –els d’Erdogan, el d’Ibarretxe i els d’alguns parlamentaris catalans- tendeixen a confondre el ciutadà posant èmfasi en aquella frase lapidària que diu que “el parlament és sobirà”. Això no és cert en un sistema constitucional presidit per l’estat de dret. Qui és sobirà –a Espanya- és el poble espanyol, que exerceix aquesta sobirania a través dels diversos òrgans constitucionals. Entre aquests, els parlaments, òbviament, que encarnen el poder legislatiu i, en aquest sentit, poden decidir el que creuen convenient (per exemple treure la prohibició de dur el vel, o bé fer un referèndum per demanar l’autodeterminació). Però sempre hi ha la possibilitat que aquesta decisió autònoma (però no sobirana) sigui contrària als principis que regeixen la convivència política del país, que recull la Constitució, i és al Tribunal Constitucional a qui correspon dirimir la constitucionalitat de les lleis. Ens agradi o no. Fins i tot això en un estat com l’espanyol on el Tribunal Constitucional ha perdut tot el prestigi i ha mostrat en aquests darrers anys un comportament calamitós.

Els resultats de les eleccions d’ERC ens presenten un guanyador, Joan Puigcercós, que vol seguir la línia oficial, és a dir, la seguida fins ara, però essent ell, i no Carod, qui mana al partit. Tanmateix, el percentatge obtingut pel més radicalment independentista Joan Carretero, que va ser expulsat del govern tripartit perquè volia fer-lo saltar en mil bocins, no augura un govern fàcil dels guanyadors. I menys si encara tenim en compte que d’altres militants han donat suport a les tesis de Josep Benach.

Aquesta experiència de partit assembleari té el seu encant, però cal reconèixer que també presenta molts problemes. Així i tot, serà interessant de veure com els resolen els dirigents d’Esquerra i si la democràcia directa que defensen i practiquen –cosa que és realment atractiva- serveix a la pràctica com ens plau en teoria.

Com a mínim és més interessant el procés d’Esquerra que el del PP, que exigeix sis-cents avals (d’entre els compromissaris) a un candidat, avals amb noms i llinatges que saben que, si perd el seu avalat, es poden acomiadar dels càrrecs. Ara bé, el que és ara per ara –veurem com anirà en el futur- el sistema d’ERC no ha demostrat que pugui funcionar a la perfecció. A partir d’avui podrem començar a veure si realment és un bon sistema.