Josep Maria Quintana

En una entrevista d’Enric Juliana a La Vanguardia, Mariano Rajoy diu que li costa molt d’entendre Zapatero, i ho il·lustra amb una frase que em sembla genial: “He llegado a la conclusión de que en su universo el hierro flota y el corcho se hunde. Y ese no es mi universo.”

També a mi em passa una mica el mateix, i això que no estic en l’univers de Rajoy. De fet no l’entenc, no arribo a comprendre quin és el model de societat que propugna, o què és allò que vol i allò que rebutja, perquè de vegades em sembla que vol i que rebutja el mateix.

En canvi, el que sí que entenc cada dia més és Hugo Chávez, el factòtum d’aquest moviment bolivarià que vol convertir Amèrica del Sud en un paradís del proletariat i que, sota l’acusació de connivència amb l’estat burgès, va carregant-se un a un tots els principis de la democràcia. Perquè no basta que hi hagi eleccions de tant en tant en un país perquè aquest visqui “en democràcia”. També els comportaments polítics dels dirigents n’han de ser, de democràtics, i Hugo Chávez, emparant-se en el poder que ha rebut de les urnes, està desfent tots els mecanismes de l’oposició, i més en concret, aquells que, a través dels mitjans de comunicació, critiquen la seva política. I perquè, per a un autòcrata, qualsevol crítica implica una desafecció al sistema. Fet que justifica el seu emmordassament o la seva eliminació.

El “socialismo del siglo XXI” que està construint Hugo Chávez exigeix de tancar totes les emissores que facin la més petita crítica a la seva política. Ahir se’n van clausurar trenta-dues. Això, mentre l’Assembla Nacional aprovava el passat divendres una nova llei electoral que, segons Tomás Sánchez, diputat del Frente Humanista, integrat per dissidents del “chavismo”, “imposarà l’hegemonia del règim amb un sistema majoritari que permetrà que un partit amb el 41% dels vots obtingui el 80% dels escons”.

En uns moments on el règim comunista cubà comença a fer aigües per tots els costats, des de Veneçuela, Hugo Chávez està construint un nou mou model d’estat socialista que justificarà aviat la persecució a qualsevol crítica al sistema. A més, aquest model té unes clares pretensions hegemòniques i intenta la seva exportació a d’altres països veïns que, cada dia que passa, sembla que es mirin més en aquest mirall bolivarià.

Chávez, per molt que continuï criticant la política d’Obama, sap que alguna cosa ha canviat en el gendarme nord-americà, i veu que els Estats Units no actuen de la mateixa que ho havien fet fins fa poc. De fet, l’exemple d’Hondures és evident. Ningú –tret de Chávez- ha acusat Obama d’estar darrere dels militars que han apujat al poder Micheletti. I Chávez aprofita aquest nou panorama per prémer encara més l’accelerador.

De fet, doncs, i salvant totes les distàncies, prefereixo no entendre Zapatero que veure tan clar què pretén Chávez. Entre nosaltres hi ha l’esperança que tant l’esquerra com la dreta acabin entenent que la classe política que dirigeix (o que pretén dirigir) el país és manifestament millorable i que valdria la pena de fer un esforç per al seu millorament (encara que no som gens optimista respecte d’això). A Veneçuela, en canvi, no hi ha cap esperança de millorament, perquè Chávez s’ha llençat a una aventura folla que, més prest o més tard, acabarà en desastre. És qüestió de temps.

Comprenc que fa de mal parlar, l’assumpte d’Honduras, aquesta mena de comèdia que pot esdevenir tragèdia on no hi ha bons i dolents, sinó dolents de manera exclusiva. Perquè si no és de rebut el cop d’estat, tampoc no és aigua clara aquest Zelaya, que ha esdevingut una simple titella d’Hugo Chávez, el gran manipulador.

Com n’és, de galdós, escoltar els crits d’Hugo Chávez en contra dels colpistes! Ell, mestre en aquestes arts!

“He vingut fins a aquí per a analitzar l’estratègia a seguir”, va manifestar Armando Laguna Laguna, ambaixador de Veneçuela a Hondures, que va seguir de prop la fugaç entrada de Manuel Zelaya al seu país, i va prendre nota que la insurrecció popular que esperaven no es va produir.

“A escassos metres de distància –escriu Joaquim Ibarz a La Vanguardia-, Nicolás Maduro, ministre d’Afers exteriors del govern d’Hugo Chávez, contemplava com la maniobra preparada durant setmanes esdevenia tan sols un efímer circ mediàtic. Aquest dissabte, Madur va ser testimoni de primera mà de com Zelaya es donava per vençut en anunciar que instal·laria un campament en territori nicaragüenc, al costat de la frontera amb el seu país, per esperar allí la seva família i els partidaris que poguessin arribar a la zona. Però de creuar la frontera, res de res. Si hi havia dubtes que l’estratègia de l’enderrocat president Manuel Zelaya era dissenyada des de Caracas, aquest va quedar de nou de manifest en Las Manos. Els veneçolans van dirigir i van coordinar l’operatiu. A El Paraiso, reporters de la cadena estatal veneçolana Telesur -l’únic canal del món que retransmetia els fets en directe- informava en to èpic dels xocs entre manifestants que pretenien acostar-se a la frontera amb policies i soldats que els ho impedien. Un altre equip informava des de Las Manos sobre l’arribada de Zelaya com si es tractés de la presa de la Bastilla.”

D’una banda tenim, doncs, una oligarquia que, amb el suport de l’exèrcit, deposa un president constitucional que, de fet, actuava anticonstitucionalment. De l’altra, tenim un titella d’Hugo Chávez que pretén forçar la constitució, però que té d’entrada al seu favor el fet de la legitimitat democràtica. Difícil sortida, doncs, la d’aquest petit país que no es pot moure sinó entre el dubte i l’error. Si dóna suport a Zelaya, malament. Si el dóna als colpistes, pitjor.

Primer va ser Hugo Chávez el qui va voler forçar la constitucionalitat del seu país amb una reforma que el permetés presentar-se novament. Darrere seu van seguint aquest camí tots els altres presidents que giren sota la seva òrbita. El darrer d’aquests ha estat Ortega, a El Salvador. El camí, doncs, que va seguint aquesta zona tan plegada d’injustícies i de desigualtats és preocupant, perquè avança vers un socialisme de caire populista sota la presidència d’homes que aspiren a ser cabdills. D’altra banda, gran part de l’oposició d’aquests països és reaccionaria i tendeix a ser dominada per unes oligarquies de signe oposat. En definitiva, que el panorama polític és, per a ells, extraordinàriament difícil.

Teodor Suau publica al darrer número de Serrad’Or un article molt interessant –“El diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI”-. “Si es pot resumir molt sintèticament l’aportació de la Il·lustració a l’evolució del pensament humà –escriu el teòleg-, podríem dir que es desplega en dos mots: llibertat i raó”. Aleshores reconeix que “l’església ha mantingut amb la llibertat i la raó una relació difícil”, manifestació en la qual hem d’estar d’acord, perquè és de tota evidència. Però afegeix que “hauríem de recordar, malgrat tot, que la cosa que més es veu i resta en els llibres de la història és l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials. Es sol passar per alt la tasca sovint silenciosa però eficaç de milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història.”

És clar que també en això hi estic d’acord, però és precisament això el que em sulfura. I em demano: Per què, mentre milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història, l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials ha mantingut –i encara es manté sovint- amb la llibertat i la raó una relació difícil?

Ho dic, això, perquè si bé és cert que no podem explicar la història de l’església sense tenir en compte el que fan o han fet milers de cristians i de cristianes, tampoc ho podem fer prescindint del que han fet i fan els seus més alts dirigents, que són –si és que seguim la doctrina- els posats directament per Crist per dirigir l’església.

Alguna cosa falla, doncs, en la interrelació entre cúpula i base, i no crec que hàgim de menystenir el que fa la cúpula –papa, bisbes i pensadors eclesiàstics oficials- a l’hora d’avaluar l’acció de l’església. I menys encara si tenim en compte l’estructura d’aquesta, que s’ha edificat estrictament sobre el “tu es Petrus”, i on el cap ho és tot, ho decideix tot i ho pot tot. I on els creients, tot i que tenim molt per fer, no tenim res a dir.

La cúpula, doncs, és massa important en l’estructura de l’església per deixar-la de costat a l’hora d’estudiar el diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI

Anit passada m’he despertat amb el cap ple de cabòries, com si de sobte tingués a punt i ordenat tot l’argument d’un llibre que hauria d’escriure. Però no era el llibre en què estic pensant des que he tancat la meva darrera novel·la, sinó un llibre en què no havia pensat mai.

Potser hauria d’haver fet com fa en Ponç quan, de nit, es desperta amb un vers a la boca. Aixecar-se i escriure’l en un quadern que té a la capçalera del llit. Però no ho he fet i la fràgil memòria dels somnis m’ha abandonat. Recordo només el títol d’aquest llibre que la nit em suggeria d’escriure, tot i que tinc dubtes fins i tot en això. No sé si era “L’home que estima les dones” o “L’home que estima els llibres”, que no és el mateix, a no ser que les dones que podria estimar aquest home les hagués de conèixer o les hagués conegut a través dels llibres, que també pot ser. Encara que seria una mica rar. Com veieu, doncs, tot és molt confús. Però si una cosa em resulta clara (i preocupant alhora) és que el llibre que la nit em suggeria d’escriure era (o hauria de ser) un llibre molt diferent dels que he escrit fins ara. Que era creació literària, d’això no hi ha dubte. Vull dir que el somni no em suggeria retornar a l’assaig i, menys encara, al dret (“dictatum rectae rationis ad bonum comune… etc. etc.”). Ben altrament, m’exigia a crits –d’això n’estic segur- una creativitat que s’allunyés d’aquest realisme que marca tota la meva obra. Cosa, però, que a mi (cartesianus sum) em sembla molt difícil de fer.

De tota manera, si és que optava per “L’home que estimava els llibres” (que potser en el meu cas, seria l’opció seria més sensata), podria fixar-me, per exemple, en un llibreter de vell, d’aquells que tenen una petita llibreria farcida de llibres que l’amo coneix de cap a peus, i que s’alegra no saps com en saber que, davant mateix del seu establiment, s’hi muntarà una enorme “Casa del Llibre”, on els exemplars es venen com en un “Corte Inglés”. “Fantàstic, diu ell, així en vendré més pocs, de llibres!. Això farà que els pugui tocar, obrir, acariciar i llegir encara més. Estimar en definitiva!”

Val a dir que aquesta mena de “pollutio nocturna” (l’única possible en un home de la meva edat), potser seria un bon argument per a un conte que m’allunyés d’aquest realisme que sempre m’acompanya. Però com que estic gairebé segur que jo no l’escriuré, el suggereixo com a argument per al taller d’escriptura que, als propers dies, donaran els meus amics Bosco Marquès, Pere J. Bosch i Juan Luis Hernández, emparats pel diari “Menorca”. A ells, doncs, i als seus alumnes, els desitjo que el curs sigui un èxit, perquè si ho és, això significarà també un èxit per a la bona escriptura. O el que és el mateix, per a la literatura.

Ahir nit escoltava una de les moltes tertúlies que es fan a la ràdio entre un grup conegut de periodistes que formen part d’aquesta sèrie de persones que saben i poden parlar de tot. A la d’anit discutien apassionadament –no podia ser d’altra manera- sobre l’acord (o el que sigui) que s’ha produït en matèria de finançament de les comunitats autònomes.

Alguns dels contertulis confessaven que no s’havien llegit els més de setanta fulls del document on es fixen les bases del nou sistema de finançament, però aquest desconeixement essencial no els impedia de posicionar-s’hi a favor o en contra. I a més amb arguments!

De fet, no entenc res del que està succeint. Ni sé si és bo o és dolent, el sistema, perquè no el conec i, a més, ni l’entenc ni el pretenc entendre. Però temo molt que el 99 per cent dels qui en parlen (a favor o en contra) estan com jo. O el que és el mateix: tampoc en saben res.

És ben curiós de veure com aquesta és una de les matèries que provoca el posicionament dels qui en parlen en virtut de la seva adscripció política. Ningú no s’equivoca del lloc on ha d’estar, No hi ha cap pro-PP o pro-CIU que trobi bé la proposta. I a la inversa, no hi ha cap pro-PSOE (o pro-adlateres dels socialistes) que la trobi malament. (Val a dir que en aquest darrer grup, hi ha els diletants, com per exemple els del PSM o els d’UM entre nosaltres, que es mostren crítics amb un sistema que dubto molt que entenguin però que han de criticar moderadament perquè cal desmarcar-se del PSOE… fins a un cer punt).

I per què dic que tant els uns com els altres difícilment entenen el sistema que es proposa? Doncs perquè, quan l’expliquen, ho fan amb xifres i amb arguments que mai no concorden. Vull dir que no concorden tan sols amb els qui defensen el mateix posicionament. Així doncs: quants diners rebrà Catalunya? Quants en rebrà Illes Balears? Ningú no ho sap encara amb exactitud (tot i que els uns estan d’acord amb el sistema i els altres hi estan igualment en contra). Però les xifres ballen no saps com! Però això no ens impedeix d’inflar la bolla i seguir amb els nostres posicionaments.

Ara que, per bolla que s’infla, la del cas Gürtel, que no em sorprendria gens que explotés aviat davant els mateixos nassos de Rajoy.

Escriure un llibre és sempre una experiència sensacional. No és que, en essència, sigui molt diferent d’escriure un article, però, de fet, ho és, perquè no és el mateix fer un raonament en un full, i concentrant-lo en un text de trenta a cinquanta línies, que mantenir despert l’interès del lector, i distribuir el missatge escrit al llarg de més de dos-cents fulls.

I en el gènere llibre, he de dir també que és molt diferent escriure un assaig que una novel·la, perquè mentre en el primer cas l’autor no pretén (o no ho pretén en primer lloc) mantenir l’interès del lector per una trama, sinó arribar al cor de la matèria que investiga i desentranyar-ne el seu perquè, en una novel·la, la feina d’escriure exigeix de l’autor moltes altres coses: endevinar el punt de vista del narrador (o dels narradors), desplegar la matèria ordenadament, sense punts escapats que t’avancin elements argumentals que no poden encara revelar-se, mantenir desperta l’atenció del lector, convidant-lo a seguir endavant, i cultivar les formes del llenguatge fins a punts gairebé exagerats, perquè en una obra literària té tan d’interès la forma com el fons, si és que no en té més.

L’obra que he tancat aquest darrer cap de setmana és una novel·la, que desplega un fil argumental que tenia pensat de fa temps i al qual havia donat moltes voltes, però que no havia concretat mai. M’hi vaig posar a treballar un cop vaig enllestir el text de la meva darrera obra, “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008, però que jo havia enllestit ja dins el 2007), i la feina m’ha durat dos anys.

Poques novel·les m’han costat tant com aquesta. Mentre l’anava construint, sorgien idees noves que m’obligaven a refer el ja escrit. He canviat de punt de vista més d’un cop, he retocat capítols sencers per canviar la veu narrativa (per exemple de tercera a primera persona), després he hagut de modificar les formes del llenguatge, un cop em vaig adonar que, en el cas de diversos personatges, qui parlava era jo i no ells. I és clar que eren ells –amb la seva personalitat- els qui havien de parlar en un llenguatge que, a tesa la seva forma de ser, havia de ser creïble.

De fet, vaig creure que havia acabat la novel·la fa tres mesos, però no va ser així. Una lectura acurada per part meva, i sobretot d’una altra persona de confiança, va desvelar molts problemes: de llenguatge, de forma, de tècnica, etc. I no hi ha hagut altra forma que reescriure el text de cap a peus, encara que avui aquesta feina la facilita una mica l’ordinador que, en el tractament de textos, ha esdevingut una eina fantàstica.

He de dir que els darrers mesos han estat durs, molt durs, fins al punt que han perjudicat absolutament aquesta afecció que tinc a comentar el món a través del meu forat, és a dir d’aquest blog, on no he escrit res des de principis de juny. Però no sempre és possible ocupar dues parcel·les alhora, i més si tenim en compte que les tasques professionals continuen vives i s’han d’atendre diàriament.

A la vista d’aquesta darrera experiència, he comprovat que, en efecte, tancar un text és el més difícil de tot a l’hora d’escriure una novel·la, perquè a cada relectura l’autor troba una infinitat de detalls que no li agraden i que voldria modificar, alterar o retocar. Aquell verb que no és prou precís, aquell adjectiu que produeix una cacofonia amb un mot acabat d’escriure, aquella forma verbal que no sembla prou endevinada, aquell diàleg que resulta una mica postís, etc. etc. Són tantes les coses amb què l’autor es troba, que se li va difícil dir “ja està! Ho deixo així!” Però és precisament això el que he fet aquest cap de setmana i he sentit un alliberament difícil d’explicar, perquè en l’escriptura d’aquests textos llargs i d’una densitat argumental considerable, hi ha moments en què tota l’obra t’envolta i t’arriba a obsessionar. Fins al punt que et sents una víctima aquest text que sembla que t’acabi posseint. Però quan arriba, aquest “ja està!”, és alliberador. Un cop dit, l’autor esdevé novament ell mateix i l’obra deixa de ser un ésser que s’està construint per ser un cos inamovible i tancat, que tanmateix cobrarà nova vida quan, ja en forma de llibre, arribarà a mans d’un lector que s’immergirà en aquella història i, si és que li agrada i la continua llegint, la viurà a partir de la seva pròpia experiència.

En aquest text continuo la reinterpretació literària de diferents episodis de la història d’aquesta illa, Pregonda, que vaig crear a la meva anterior novel·la. Aquest cop, però, no em mouré en el segle XX, com a “Les revolucions perdudes”, on entrellaço uns fets succeïts l’agost del 1936 amb uns altres esdevinguts el 1968. Aquest cop me’n vaig més enrere, i combino també dues històries, una succeïda al segle XVI i l’altra, succeïda al segle XVIII. I, contràriament al que podria pensar d’entrada el lector, no són històries de vencedors, sinó de perdedors, les que es contaran en aquest nou llibre. Potser per això, la novel·la durà un títol simbòlic, o més aviat metafòric, “Els herois de la nit”, que forçosament han de ser uns anti-herois, perquè els herois de veritat, aquells que han de ser un referent per a nosaltres, no poden ser herois de la nit. Ho han de ser a la llum del dia.

Ara, doncs, és l’editor el qui té la paraula, el qui decidirà si finalment vol convertir aquest text (que per a mi ha arribat a ser una obsessió) en un llibre normal, en un llibre més dels milers que es publiquen cada dia en el nostre entorn cultural.

Què és el que fa que nosaltres visquem com a europeus però no pensem com a europeus? Perquè és evident –si tenim en compte els resultats de la gran abstenció que s’ha produït a tots els països (a Eslovàquiaha estat superior al 80 per cent)- que no pensem com a europeus i que tampoc sentim Europa com una cosa pròpia.

Temo molt, però, que les classes dirigents de cada país membre de la Unió són els principals responsables d’aquest gran fracàs (el que Ulfich Beck a Qu’est-ce le cosmopolitisme? qualifica de “nacionalisme metodològic”). És la metodologia que evita que pensem com a europeus (Zapatero i Rajoy n’han estat mestres durant la campanya), i que no és monopoli dels dirigents polítics, sinó que també l’apliquen els sindicats, els caps d’empresa, molts intel·lectuals i no pocs periodistes. Tots, en efecte, persisteixen a distingir els interessos nacionals dels interessos europeus, com si Europa no fos encara avui el lloc on coincideixen els interessos de les nacions i també els dels ciutadans que s’han de servir de les administracions públiques.

Perquè avui, agradi o no als euroescèptics, tots depenem de múltiples esferes públiques: municipals, autonòmiques, nacionals, europees i mundials. Podem ignorar-ho si volem, però la ignorància és una pobra excusa i, a més, sol ser sempre un pretext. Mai una raó.

La gran mentida nacionalista (i quan dic nacionalista em refereixo a Zapatero, a Rajoy, a Sarkozy, a Brown, a Berlusconi i, en major mesura, als dirigents dels països que abans en dèiem de l’Est) es fonamenta en arguments vulgars que es pretenen realistes, però que de veritat no ho són. És la defensa d’una sobirania nacional absoluta, amagant el fet que aquesta ha estat delegada en part a una nova res publica, paral·lela a l’Estat-nació.

Aquesta és una mentida vulgar que desvirtua la nostra manera de pensar Europa, però no modifica la dura realitat ni, per tant, les competències de la Comissió i del Parlament europeu. Els ciutadans saben bé que les situacions varien segons els països i que els Estats-nació guarden una gran hegemonia legislativa en sectors clau; això no obstant, una gran part de la legislació nacional (consum, medi ambient, mercat interior, etc.) és avui d’origen europeu. I oblidar això és posar el cap sota l’ala. Enganyar-se a un mateix.

Per poc que obrim els ulls al nostre entorn veurem l’enorme bretxa que s’ha obert a les presumptes sobiranies dels Estats-nació. Però la gran mentida del nacionalisme provoca alhora profundes esquerdes en el mecanisme europeu, com ho podem comprovar amb la crisi que patim, davant la qual, els líders de la Unió han limitat les seves iniciatives a la simple coordinació, en lloc d’emprendre accions comunes que potser haurien salvat més eficaçment els interessos de cada nació i els dels seus ciutadans. Però davant la crisi s’ha pensat només en el salvi’s qui pugui, no s’ha pensat “en europeu”.

Deia Jean Monnet el 1940: “La coordinació és un mètode que afavoreix la discussió, però mai no desemboca en la decisió… És l’expressió del poder nacional tal com és; no el pot canviar i mai no podrà crear la unitat.”

Barbara Spinelli, editorialista de La Stampa, en un article que ella intitulava “Pensar i viure com a europeus”, conscient de la mentida nacionalista, apuntava una idea que a mi m’ha semblat interessant. “Cal –deia- que Europa es llanci a la conquesta d’una segona laïcitat. En primer lloc es produí la separació entre la política i la religió (encara que això a casa nostra encara costi d’entendre). Avui, però, ha arribat el temps de l’acte laic número dos: la separació entre l’Estat i la nació –sense destruir l’Estat, però fent coincidir la nació amb les seves múltiples esferes públiques.”

Caldria que hi penséssim de debò després d’aquest procés electoral tancat ahir que hem viscut en clau d’Estat-nació, però no en clau europea, ja que és precisament això el que pretenen els nostres principals líders polítics, per als quals aquestes no eren unes eleccions europees, eren unes eleccions primàries de les que “vertaderament importen”: les eleccions generals. Això sense adonar-se que retardar la construcció d’Europa és un error que lamentarem un dia. Potser, doncs, hauríem de recordar a aquests polítics propagadors de la gran “mentida nacionalista” aquella frase que Mikhaïl Gorbatxov va llançar, l’octubre del 1989, al regim comunista alemany, que es mostrava completament cec davant la caiguda del Mur: “La vida –els va dir- sempre castiga al qui arriba tard.”

No sé si us heu adonat del gran esdeveniment que tindrà lloc al nostre planeta molt aviat: Obama serà el líder d’Amèrica i Zapatero ho serà d’Europa. Leire Pajín ens ho recordava ahir i utilitzava més o menys les mateixes paraules. Segons aquesta “morning singer” del PSOE, el planeta viurà un fet excepcional: dos joves progressistes governaran el món, ja que el primer presidirà els Estats Units, mentre que el segon presidirà la Unió Europea.

S’ha de ser bèstia per arribar a dir una bajanada tan gran! Però la Pajín no té pels a la llengua (ni cervell al cap) i, a més, ha estat escollida per fer precisament això: encensar el seu cap i defensar el seu partit faci el que faci, digui el que digui. I alhora per criticar fins a la mort l’adversari, tingui o no tingui raó.

Però què s’ha cregut aquesta gent com la Pajín? Que som estúpids? Que no tenim ulls a la cara? Que som incapaços d’analitzar els fets que es donen a aquest món? Com és possible que aquesta mena de titella sigui el número tres del PSOE?

Em dol no sabeu com escriure això, perquè penso que un partit com el PSOE hauria de tenir al front gent que fos capaç de reflexionar en veu alta i de fer un mínim d’autocrítica. Però no sembla que sigui així. Una llàstima per al nostre país!

Un amic, professor titular de dret públic a la Universitat, m’envia un correu en què fa refència al meu comentari d’abans d’ahir. Diu:

Com estudiós del Dret europeu, compateixo el seu punt de vista sobre les eleccions de diumenge. El fet de que el Parlament europeu sigui una institució que ha anat guanyant pes progressivament dins el procés decisori comunitari i que aproximadament un 70 % de la legislació interna deriva directa o indirectament de la pertinença a la Unió Europea posa de relleu la importància que tenen aquestes eleccions. Ara bé, per desgràcia, la classe política que tenim ho ignora i demostra un alt nivell de patetisme que, certament,  ens posen difícil l’exercici del dret de vot. Em permet enviar-li un article d’opinió que publica avui na Blanca Vilà Costa, Catedràtica de Dret internacional privat de la UAB sobre aquesta qüestió a El País. A mi, m’ha semblat molt encertat.
Salutacions,

Atesa la claredat de l’article que ell em recomana, també jo el recomano als meus lectors:

El segundo rapto de Europa
BLANCA VILÀ 02/06/2009

Europa, recordemos, era aquella princesa fenicia para quien Zeus se transformó en un magnífico toro blanco y la raptó. Salieron a buscarla sus hermanos, y dicen que jamás la
encontraron, fundando a lo largo de su búsqueda, con el nombre de cada uno, varias ciudades en la Tesalia y en la Tracia, en Cilicia o en Libia. Al final de su viaje, Zeus le
desveló su identidad, llegados a Creta, donde dicen que reinó.

Antonio Caracci, Tiziano, Foucher o Gustave Moreau nos la representan joven y bella, diciendo ingenuamente adiós a su tierra nativa, más al Oriente. Pues bien: la Europa de este siglo XXI, entendida como unidad de densidad económica, política e instrumental, y dotada de una determinada cohesión social con referente en el Estado de bienestar, vuelve a verse secuestrada. ¿Quién es su raptor, quiénes son sus raptores? Nada más y nada menos que sus propios padres e hijos, los Estados “soberanos” europeos -los de antes y los de después- con sus continuos ataques de celos, que les llevan a ocultar, mentir, tapar, contaminar y culpar. No quieren que reine en Creta, no quieren que se vea su cara, no hacen nada por curar sus heridas ni por aliviar los grandes catarros producidos por un viaje tan largo. Un viaje entre nubes y tormentas, aunque alumbrado por esa esencial luz mediterránea.

Los Estados soberanos, y concretamente, los partidos políticos que los vertebran, no van a permitir que Europa les robe sus faustos en la era de la comunicación. También han de ser “repensados” en su función actual y futura. Tapan lo que hay, dicen lo que no hay, culpan “a Bruselas” (el bueno soy yo; el malo es el otro, ese que precisamente soy yo mismo: o sea, nuestros ministros en el Consejo de Ministros, que se reúne en sus distin-tas formaciones más de 300 sesiones anuales, porque la omnipresente Comisión dispone de escaso poder de decisión). Contaminan con pactos entre partidos nacionales, o con hábitos y excesos institucionales -fruto tantas veces del reflejo de los estatales-, al pro-pio Parlamento Europeo, la autoridad colegisladora elegida directa y democráticamente desde 1979, de la que a fin de cuentas depende la adopción del 70% de la legislación que nos es aplicable, razón ineludible para participar en la elección de sus miembros.

Los Gobiernos de esos Estados celosos, en ésta su faceta perversa, ocultan la cara de Europa, su posible belleza y juventud, para que no pueda -como mujer poderosa y ca-rismática- presidirnos a todos, grandes y pequeños, necesitados de esas decisiones de-terminantes sobre nuestro futuro global cuya adopción por separado es simplemente imposible y en cualquier caso inútil. La llegada del Tratado de Lisboa -texto minimalista y seguramente eufemístico, pero absolutamente real- va a permitirnos cuando menos ver los ojos de Europa -aunque no su cara- posibilitando una Presidencia, un nombre y una voz común en el exterior.

Y es que -obligada y responsablemente- hay muchas preguntas que hacerse. La primera puede ser ésta: ¿qué sería de nosotros, los de a pie, sin Europa, y en el caso de España,
sin la vigilancia europea? Ni caminos, carreteras, puentes o barcos, ni nuestro maravi-lloso y excelente aceite de oliva, ni la seguridad de nuestros productos, ni la movilidad de nuestros estudiantes, ni la competitividad de nuestras empresas. Además, como en su día nos dijo el buen amigo Paolo Checchini, y aunque parezca hoy un argumento de una cierta superficialidad, ¿nos hemos preguntado cuál puede ser el coste de la no-Europa, un imposible volver atrás en ese modelo inacabado que finalmente los Estados pretenden mantener bajo la disciplina de sus propios calendarios electorales y a falta de un discurso europeo real?

La segunda pregunta sería ésta: ¿no será que acaso Europa llega tarde al mundo global? Si escucho a mi amiga canadiense o al colega sudafricano ocurre más bien al contrario: el mundo necesita del laboratorio europeo, de ese modelo europeo de convivencia, acompañado si es posible de un liderazgo europeo hoy ausente, para sobrellevar con
esperanza su propio y mejorable destino.

Y la tercera pregunta está en boca de casi todos: ¿por qué tira tan poco lo europeo en esta década inicial del siglo XXI, tras modernidades y posmodernidades hoy ya anti-guas, convencidos como estamos de nuestras sociedades líquidas?
En mi opinión, a Europa le falta épica -la que sí tienen unos juegos olímpicos o una final de la Champions League-, algo tan antiguo como el mismo ser humano (que necesita de himnos, colores o símbolos) como consustancial en nuestra sociedad de la era audiovisual, basada en imágenes, cifras de audiencia y estímulos hiperactivos.

Porque la cultura del acuerdo, del consenso, de la mediación, de la negociación, no arrastra a las masas con la misma fuerza con que lo hace la cultura del conflicto, y es injusto que el esfuerzo y la tensión -sin la cual una sociedad no avanza- no hallen gran audiencia en estos tiempos. Por otra parte, lo excesivamente “normalizado” no vende: uno se habitúa a ello y decae el interés, como ocurre con la información mediática
pautada de las innumerables reuniones políticas.

Pero ¿por qué falta esa épica? No porque no la tenga, sino porque lo que hay que cambiar es la mirada sobre Europa y, dejándonos de ombliguismos, poner encima de la mesa su acción global y no sólo aquella puramente política. Europa y su factor humano, o en otras palabras, la acción de Europa no en sí misma sino en el contexto mundial.

Ahí va el mensaje a los medios de comunicación, los segundos raptores de Europa. Sí tendría su épica si cambiáramos nuestra mirada sobre ella y pasáramos a la acción. Así como el inefable Woody Allen enfoca y desenfoca (Deconstructing Harry, 1997) su realidad, con su cámara veríamos la Europa densa de las personas y sus preocupaciones, la Europa que sí está, la de la corta distancia, la Europa de la cultura en su más amplio sentido, la Europa del conocimiento, la Europa divertida y saludable, ese laboratorio humano que controlaría al puro artífice político.

No se conoce, y sí tiene esa bella épica, el hecho de que Europa es, de lejos, la primera donante mundial en ayuda humanitaria; que dispone además de una construcción jurídi-ca poco conocida aquí y envidiada fuera (Eric Hobsbawn dixit), la Europa trabajosa en mediaciones, activa en cooperación al desarrollo, con una solidaridad enorme en sus sistemas sanitarios (véase Sicko, el último documental de Michael Moore, 2008) y unos sistemas de educación universales, sumamente creativa y hasta austera cuando quiere.

Así sabríamos que Europa, aunque enormemente compleja, no siempre es complicada. Que Europa somos todos nosotros, sociedad civil emergente, que ahora mismo tenemos que votar un Parlamento Europeo capaz de consagrar un posible líder y de, en otro paso más, hacer que entre en vigor el Tratado de Lisboa para, llegado un momento no lejano, adaptar las estructuras a las decisiones y hacer de aquél una institución auténticamente constituyente. Así destaparemos el velo que aún cubre la cara de Europa y reinará en Creta. Nada más ni nada menos.

Sento una mena de vergonya gens dissimulable en observar aquesta campanya electoral que no m’interessa gens quan sé que el Parlament europeu és una institució decisiva per al nostre futur i per al futur d’Europa. Per què, doncs, estic tan desconnectat de tot el que fan els polítics aquests dies? La resposta és que hi estic per necessitat, per prevenció sanitària, perquè escoltar les bestieses, els insults i les opinions fora de lloc, em destrempen i em deixarien de mal humor. De fet és una campanya pensada per fer-se un lloc en el món (això el PP) o per conservar-lo (això el PSOE). Val a dir, doncs, que tant a l’un com a l’altre els importa un borrall el debat sobre Europa, el que realment els importa és conservar o obtenir l’hegemonia política dins l’estat espanyol.

Això fa molt difícil el vot, perquè, a qui s’ha de votar en aquestes circumstàncies? L’únic que tinc clar és que no es pot votar a cap dels dos grans partits, a causa del seu desinterès real per a Europa, i també perquè la idea d’Europa que tenen i que, si s’escau, defensaran, és una idea que en cap moment desborda la filosofia preeminent dels estats que en formen part. És la que té Sarkozy, i la que té Gordon Brown, i la que té segurament Berlusconi, suposant que les jovenetes li deixin algun moment per pensar en alguna cosa més transcendent.

La idea d’Europa que venia tímidament apuntada a la Constitució fallida no és la que predomina avui en els grans partits estatals. Aquests posen èmfasi primerament en l’estat i després en Europa, i així mai no s’arribarà a enlloc.

Si tinc en compte que jo no puc compartir ideològicament el programa d’Esquerra Unida, ni tampoc el de la coalició que capitaneja Esquerra Republicana, aleshores em queda només la opció de Convergència i del PNV, a la qual, però, hi ha partits que m’agraden tan poc com Unió Mallorquina. Comprendreu aleshores com se’m fa de difícil votar el proper dia 7.

Haureu vist que no he dit res del partit de Rosa Díez. Aquest prefereixo no esmentar-lo. La demagògia i el jacobinisme que respira el fan absolutament perillós per al futur democràtic i plural del nostre país. Al costat seu, PSOE i PP són una meravella.