El diàleg fe-cultura

by

Teodor Suau publica al darrer número de Serrad’Or un article molt interessant –“El diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI”-. “Si es pot resumir molt sintèticament l’aportació de la Il·lustració a l’evolució del pensament humà –escriu el teòleg-, podríem dir que es desplega en dos mots: llibertat i raó”. Aleshores reconeix que “l’església ha mantingut amb la llibertat i la raó una relació difícil”, manifestació en la qual hem d’estar d’acord, perquè és de tota evidència. Però afegeix que “hauríem de recordar, malgrat tot, que la cosa que més es veu i resta en els llibres de la història és l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials. Es sol passar per alt la tasca sovint silenciosa però eficaç de milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història.”

És clar que també en això hi estic d’acord, però és precisament això el que em sulfura. I em demano: Per què, mentre milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història, l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials ha mantingut –i encara es manté sovint- amb la llibertat i la raó una relació difícil?

Ho dic, això, perquè si bé és cert que no podem explicar la història de l’església sense tenir en compte el que fan o han fet milers de cristians i de cristianes, tampoc ho podem fer prescindint del que han fet i fan els seus més alts dirigents, que són –si és que seguim la doctrina- els posats directament per Crist per dirigir l’església.

Alguna cosa falla, doncs, en la interrelació entre cúpula i base, i no crec que hàgim de menystenir el que fa la cúpula –papa, bisbes i pensadors eclesiàstics oficials- a l’hora d’avaluar l’acció de l’església. I menys encara si tenim en compte l’estructura d’aquesta, que s’ha edificat estrictament sobre el “tu es Petrus”, i on el cap ho és tot, ho decideix tot i ho pot tot. I on els creients, tot i que tenim molt per fer, no tenim res a dir.

La cúpula, doncs, és massa important en l’estructura de l’església per deixar-la de costat a l’hora d’estudiar el diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI

Anuncis

%d bloggers like this: