Josep Maria Quintana

Em calia parlar avui de les eleccions al País Basc, i quan pensava en el que havia de dir, tenia la impressió que, digués el que digués, la meva posició seria fàcil de rebatre. I fins ho seria per mi mateix, perquè si alguna cosa resulta francament complexa i difícil en política és parlar del País Basc.

D’entrada recordaré que, l’endemà de les eleccions, vaig dir que allò que, al meu entendre, reclamava el resultat electoral era un govern de coalició entre els nacionalistes i els socialistes, com va succeir fa trenta anys. Em semblava que aquesta era l’única manera possible d’intentar superar aquesta dicotomia terrible entre els qui creuen que només són bons bascos els nacionalistes (i per tant, només ells estan legitimats per governar –filosofia clarament explicitada per Ibarretxe en el discurs d’ahir) i els qui opinen que només mereixen el qualificatiu bons bascos els qui, alhora, se senten també bons espanyols (discurs que ha explicitat durant tota la campanya Basagoiti i –per damunt de tot- Rosa Díez).

He de reconèixer, però, que quan els socialistes del PSE, fa trenta anys, van intentar dur a terme aquesta política conciliadora de què acabo de parlar, i van donar el poder al PNV tot i que ells l’havien avançat en vots i en diputats, no sols no va obtenir d’aquell sacrifici els resultats que esperaven, sinó que donaren ales als nacionalistes per a governar trenta anys més, mentre ells es ficaven dins un pou del qual els ha estat impossible sortir encara. I dic que els ha estat impossible sortir perquè, de fet, no n’han sortitper ells mateixos, sinó gràcies als vots del PP, és a dir, gràcies als vots d’un partit que defensa un nacionalisme espanyol gairebé tan radical com radical és també el nacionalisme basc del PNV.

Comprenc, doncs, que Patxi López hagi intentat de cercar una solució (o potser, més modestament, hauríem de dir d’encetar un camí) diferent del que va propiciar Ramon Jáuregui fa trenta anys.

D’entrada, aquest nou camí ens ha demostrat dues coses: a) que la filosofia nacionalista del PNV és radicalment perversa, perquè no podem acceptar que Ibarretxe acusi el nou govern de voler “destruir l’esperit nacional basc”, esperit del qual només ell i els seus en tindrien només el monopoli, i b) que aquest nou govern en minoria, que només es pot mantenir viu amb el suport del PP, difícilment podrà resoldre aquest enigma tan mal d’entendre, però real, que coneixem com “el problema basc”.

Als qui no som bascos (i no som tampoc nacionalistes) se’ns fa molt difícil d’entendre que hi hagi un sector quantitativament important de gent que no sigui capaç de desmarcar-se dels violents (Aralar ho ha fet) i de defensar les seves idees sobiranistes de manera democràtica. Però si els qui no som bascos (i no som tampoc nacionalistes) som, però, o volem ésser, inequívocament demòcrates, haurem de dir que també ens costa d’acceptar un sistema que –reconec que amb motes raons- margina del sistema un sector important, qualitativament i quantitativament, de ciutadans amb una llei –”la Ley de Partidos”- que ha fet fora del parlament i dels ajuntaments bascs una sèrie de partits, amb els quals estic radicalment en desacord, però que no són virtuals sinó reals, i que en no poder tenir representativitat, falsegen la democràcia.

Així doncs, Patxi López hauria de saber que ha arribat a la lendakaritza, no només amb el suport indispensable del PP, sinó també gràcies a haver marginat del sistema els votants de Batasuna i del Partit de les Terres Basques, partits que són per a mi abominables, però darrere dels quals hi ha també ciutadans com jo.

Per això dic que la situació de López em sembla francament dèbil, i també difícil. Però no seré jo qui el deslegitimi, ni tampoc el qui posi pals a les rodes del seu govern, èrquè, com haurà vist el lector que hagi arribat al final d’aquesta columna, he de reconèixer que, tot i que he parlat del País Basc, no em considero capacitat (ni gairebé legitimat) per fer-ho. Per tant, amic lector, li recomano que oblidi el que acaba de llegir i en faci cas.

Alguns lectors d’aquest blog em recriminen que últimament hi escrigui poc. Tenen raó, però no sempre és possible fer allò que a hom li agradaria, i aquest n’és el cas. Un excés de compromisos (i no precisament socials) m’obliguen a tancar una sèrie de treballs que tenen prioritat en el meu esquema de vida i això fa que relegui aquest quadern a un segon pla.

Avui, però, duré aquí un article que m’ha enviat des de l’Equador Antoni Carreras. Ell viu allà i segueix de prop –no podria ser d’altra manera- els esdeveniments polítics d’aquell país que, durant els darrers anys, venen marcats per l’aparició de la figura política del president Rafael Correa, que acaba de ser reelegit per majoria absoluta en primera votació.

Tot i que jo coneixia la seva formació, l’èxit electoral de Correa, així com algun dels seus comportaments, em van preocupar. Vaig témer molt que estiguéssim davant d’un nou líder populista que arrambés amb les institucions democràtiques del país (per cert, ¿era democràtic el sistema abans de Correa? Eren democràtics els partits i les oligarquies que ell contribuí a enfonsar?). He de dir que la meva por (i, en general, la por d’Occident) davant el futur polític de l’Equador no s’ha eclipsat del tot, però és clar que no podem jutjar Correa sense tenir en compte la “realitat” política, social i econòmica d’aquell país.

És probable, doncs, que no sigui encertada una visió “objectiva” feta des d’Occident si d’alguna manera no aprofundim en el perquè de tot plegat.

Dic això perquè des d’aquí hem pogut llegir articles molt crítics que potser no estiguin del tor encertats. Jo, en aquest punt, em considero una mica fora de joc i sense una opinió prou formada. Per això m’ha semblat molt interessant l’article que m’ha fet conèixer Antoni Carreras i que jo us transcric seguidament perquè el llegiu. L’autor no és un panegirista de Correa i tampoc bescanta els problemes que el seu lideratge fort pot provocar, però també explica el perquè de l’èxit d’aquest polític i el fracàs dels polítics que formaven part d’un sistema periclitat.

L’autor, que és un europeu com Carreras que viu ara a l’Equador (ho dedueixo pel que escriu) intenta, doncs, arribar una mica a l’arrel del problema. Tindrà o no raó, però el seu posicionament és, em sembla, profund i honest. Val la pena de tenir-lo en compte.

Elecciones sin sorpresa

Parece que hay Correa para rato. Tal y como estaba previsto ha ganado en primera vuelta las elecciones presidenciales del 26 de abril que inauguran un nuevo periodo de la historia ecuatoriana, iniciado con la aprobación de la Constitución de septiembre del 2008. El resultado estaba tan cantado que me he atrevido a escribir la primera frase de este artículo días antes de la cita electoral. La confirmación en las urnas de lo que ya esperábamos consolida la impresión de que Ecuador cuenta con un líder sólido, tras una larga racha de responsables políticos débiles, inconsistentes y de corta proyección.

La nueva Constitución le permitirá volver a presentarse dentro de 4 años para un segundo y último término. Si fuera reelegido, gobernaría de manera ininterrumpida durante 8 años que, unidos a los dos y medio transcurridos desde su primer triunfo, completarían una década de presidencia continuada, algo inédito en la historia del país.

La fortaleza de este Presidente, ¿es buena para Ecuador? Depende de a quién se le pregunte. Hace unos días leía en “El Comercio”, el principal periódico quiteño, a un desesperado comentarista político quejándose amargamente porque, según él, unas elecciones en las que se conoce de antemano al ganador, no son democráticas. En su opinión, Correa iba a lograr un nuevo triunfo porque controla el aparato del Estado y lo pone al servicio de su campaña electoral. Algo de esto puede estar sucediendo pero lo que llama la atención a un observador externo no es un monopolio informativo progubernamental sino más bien lo contrario: el Presidente sigue manteniendo altos índices de popularidad a pesar de tener en contra a la mayoría de los medios de comunicación, a la televisión y a la prensa del país. En Ecuador el “cuarto poder”, por más que lo intenta, no logra pinchar el globo de una “revolución ciudadana” que, a pesar de sus errores y debilidades, sigue contando con el apoyo mayoritario del pueblo.

¿Marketing brillante o bien ganado respaldo popular?

Aunque los medios de comunicación privados estén haciéndole la contra, la aceptación popular de Correa es en parte el resultado de su gran capacidad como comunicador y de una brillante estrategia de marketing político. Cuando algunos hablan de “gobierno en campaña permanente”, no solo se refieren a la concentración de citas electorales que está viviendo el país en los últimos 30 meses, sino a un modo característico y sostenido de presencia pública de Correa y su movimiento Alianza País en el ámbito público: la unidad de la tropa y la tensión del proceso de transformaciones se mantienen y refuerzan mediante una permanente campaña de mensajes patrióticos y de denuncias de distintos “enemigos”: partidocracia, prensa, bancos … El instrumento más importante de esta estrategia es la alocución radial semanal en la que el Presidente habla directamente al pueblo, explicando temas, identificando resistencias y culpables, estableciendo prioridades en el camino. Complementariamente los asesores de imagen del gobierno hacen un uso inteligente de mensajes publicitarios con slogans eficaces que, reiteradamente repetidos, acaban siendo asumidos en la calle. Estos mensajes, a veces de denuncia, a veces patrióticos (“la patria ya es de todos”), recogen y expresan aspiraciones de amplios sectores populares para los cuales el estilo a menudo confrontacional de Correa, lejos de ser un problema, constituye la sal de un proceso de cambio político que hace tan solo 3 años parecía imposible.

Pero la consolidación de la figura de Correa no es solo el resultado de una brillante estrategia de marketing. Para entender lo que está pasando es necesario hacer referencia a lo que había sucedido en el país la década anterior a su llegada al poder. Cuando en enero de 2006 aterricé en Quito, me llamó poderosamente la atención el alto grado de escepticismo político que se expresaba en las conversaciones cotidianas (“no hay nada que hacer”; “esto no tiene remedio”; “la corrupción domina y va a seguir dominando el país”). Este escepticismo era tal que llevaba a la gente a valorar al Congreso, la sede del poder legislativo, como la institución más aborrecida en el país. Los que allí se sentaban, los partidos políticos, no tenían ninguna credibilidad entre el pueblo.

La gente se sentía completamente abandonada por un Estado disfuncional que en lugar de promover la cohesión social, era percibido como cueva de ladrones y escenario del esperpento cotidiano. Al parecer todavía muchos políticos creían que el votante ecuatoriano era tonto o podía ser comprado con una camiseta o unos cuantos dólares. Convencidos de que podían perseguir sus fines sectarios con desvergüenza y sin coste político, los distintos grupos escenificaban conflictos y argumentos a menudo absurdos, dando la puntilla a una imagen ya muy debilitada.

Y en eso llegó Correa. Apareció con una propuesta sorprendente: presentar su candidatura presidencial sin respaldo político de partido alguno y sin llevar lista para el congreso. La apuesta era arriesgada pero el rechazo a “la partidocracia,” por utilizar una expresión común en la retórica presidencial, estaba tan arraigado en los votantes que sucedió lo improbable: de la noche a la mañana, una persona joven y poco conocida, sin apoyos en los sectores políticos tradicionales, logró convertirse en Presidente de la República y en la referencia política más importante del país. El resto ya es historia: el sistema ecuatoriano que otorga importantes poderes al Presidente, unido a la generalizada deslegitimación de las instituciones políticas, permitió a Correa poner en marcha un proceso constitucional y de transformación que, a juzgar por los resultados electorales del 26 de abril, tiene todavía considerable recorrido.

Vuelve el Estado Fuerte

En este camino, el apoyo más sólido al cambio propuesto se lo ha prestado a Correa una clase media urbana muy castigada desde la crisis bancaria de 1998 que, entre otras cosas, generó un éxodo migratorio masivo, especialmente hacia España. El proyecto del Presidente renueva la confianza de estos grupos en un Estado que quiere volver a ser “Estado fuerte”. Se produce así la inversión de una tendencia de varias décadas, calificada por Correa como la “larga noche neoliberal,” en la que el Estado ecuatoriano había abdicado de sus responsabilidades sociales, hasta perder toda credibilidad en la consideración popular. El aumento del gasto público y la expansión de las responsabilidades del Estado generan oportunidades de participación e incluso de trabajo en un sector público que ve ampliada su importancia social y su peso económico en la vida nacional.

Junto a estos sectores de clase media urbana, el movimiento Alianza País también ha ido logrando un considerable apoyo entre las clases populares. En este caso, el respaldo tiene un carácter menos ideológico y es más dependiente de las ayudas económicas que el gobierno ha incrementado significativamente en los últimos 2 años: el “bono solidario” (asignación económica mensual a familias de escasos ingresos), las facilidades para acceder a la propiedad de una vivienda, mejoras en el acceso a la salud y la educación, la muy importante y sostenida subvención en el precio del gas, carburantes y tarifas eléctricas, todos estos factores han contribuido a mantener e incluso mejorar el poder adquisitivo de millones de ecuatorianos acostumbrados a subsistir en economías de supervivencia.

La vuelta del Estado fuerte, como en otros lugares de Latinoamérica, llega en Ecuador de la mano de un líder fuerte. Algunos califican esta tendencia de “vuelta al populismo” una expresión que, en mi opinión y sobre todo a oídos europeos, pretende explicar mucho más de lo que puede y, por ello, confunde tanto como lo que aclara.

Revolución “controlada”

Correa predica y practica un proyecto de “revolución controlada”. Ecuador no está viviendo, como algunos lo presentan en España, una transformación económica y política sectaria, radical y fuertemente ideologizada. Aunque los cambios son significativos, en el nuevo régimen (que así lo llaman por aquí) domina una preocupación económica más bien moderada que podríamos caracterizar así: lograr un desarrollo económico compatible con un cierto grado de redistribución de los bienes. Este objetivo desarrollista es muy importante en la mente del Presidente y se concreta en dos apuestas: por un lado, el apoyo estatal al fortalecimiento de un tejido productivo nacional de empresas familiares, pequeñas y medianas que equilibren el tradicional dominio de “los que se creyeron dueños del país”, básicamente terratenientes, banqueros y grandes empresarios; por otro, el diseño e implementación de un plan de ambiciosas inversiones públicas en infraestructuras y servicios, confiando en que así se logre impulsar el desarrollo presente y futuro del Ecuador. En todo este proceso se trata además de asegurar un bienestar mínimo para las clases populares, fundamentalmente a través de subsidios económicos que, como ya queda dicho, amplían y refuerzan considerablemente la base electoral del Presidente.

Para conseguir estas metas, el gobierno necesita dinero. Y en una economía con un sector industrial y productivo crónicamente débil, esos fondos no van a llegar aumentando los impuestos. Los ingresos del Estado ecuatoriano dependen en buena parte de los que resultan de la gestión de los recursos naturales del país, fundamentalmente el petróleo y la minería. Estos ingresos se ven muy reducidos en un contexto de crisis económica mundial que afecta de manera particular a los precios del petróleo y a las remesas, las dos entradas más importantes de la economía nacional.

Desarrollismo económico

Correa no tiene paciencia con lo que considera “izquierdismo irresponsable” de planteamientos que desde un ecologismo o indigenismo radical, cuestionan esta prioridad de lo económico. En situaciones reacciona temperamentalmente con un estilo no exento de rasgos autoritarios. Por ejemplo el Presidente actuó con inusitada contundencia cuando en la zona petrolera por excelencia, la provincia de Coca, se produce un intento de romper con huelgas y paros, el flujo de la producción petrolera nacional. Inmediatamente ordena detener a la Prefecta y hace intervenir al ejército para que someta con contundencia el conato de revuelta. De manera similar y para no comprometer futuros ingresos por la explotación minera, el Presidente impuso a la mayoría de Alianza País en la Asamblea Constituyente su criterio en la cuestión del “consentimiento previo”. Como resultado la nueva Constitución no reconoce a las comunidades afectadas por las actividades mineras el derecho a paralizar una explotación viable por falta de “consentimiento previo.”

¿Un futuro sin partidos políticos?

La preeminencia de estos objetivos desarrollistas lleva a algunos sectores de izquierda a calificar a Correa como “economista tecnócrata” al frente de un “gobierno de tecnócratas”. Aunque se reconozca que su proyecto tiene un importante componente social, se le acusa de supeditar la profundización de la democracia y el desarrollo de la participación, al logro de objetivos económicos diseñados por un pequeño comité de personas que sabe lo que el país necesita.

Esta crítica, tal vez demasiado simple y sesgada, nos sirve, sin embargo, para introducir lo que a mi juicio es la debilidad mayor del experimento ecuatoriano. El presidente es fuerte pero las instituciones políticas del país siguen siendo muy débiles. Alianza País tiene un proyecto económico tal vez discutible pero claro y, sin embargo, todavía no sabemos cómo piensa avanzar en la reinstitucionalización política que Ecuador necesita. Correa ha logrado marginar del poder a los grupos minoritarios que se creían “los dueños del país”, recuperando la confianza de amplios sectores en el poder ejecutivo y en su capacidad de articular una mayoría social. Dicho de otro modo, ha sido eficaz acabando con lo que no funcionaba. Pero ¿qué es lo que va a ocupar su lugar?

Entiendo que en las circunstancias de muchos países latinoamericanos, solo un liderazgo fuerte y personal puede forzar los cambios necesarios que permitan el surgimiento de una nueva institucionalidad política, capaz de sustituir al caciquismo tradicional. Pero, ¿se puede construir futuro y avances estables únicamente sobre el carisma de un líder fuerte?

Alianza País es un “movimiento social” que no parece tener intención de convertirse en partido político. Tras el descalabro de los partidos tradicionales, lo que queda son opciones electorales formuladas en torno a personas particulares con un mayor o menor tirón electoral. Los proyectos empiezan y terminan con el destino político de esas personas. Incluso Alianza País, hoy tan dominante, es totalmente dependiente de la figura de su líder y no es fácil saber qué futuro puede tener sin él. En el futuro de Ecuador, ¿siguen siendo necesarios los partidos políticos o son una realidad del pasado?

El peligro de la concentración de poder

El problema de fondo es el peligro de un poder sin contrapesos: más allá de lo que diga la nueva constitución y del equilibrio de poderes que en ella se establece, dada la debilidad institucional existente y la extrema fragmentación de la oposición a Correa, existe un peligro real de que el Ejecutivo controle directa o indirectamente al resto de poderes establecidos en la carta magna: el poder judicial, el poder electoral, e incluso un nuevo “poder popular” supuestamente independiente y cuya función es supervisar importantes aparatos pero que corre el riesgo de ser cooptado por el Estado, convirtiéndose así en instrumento que, en vez de controlar al Ejecutivo, refuerza su dominio. Si a esta situación le añadimos una mayoría en la Asamblea Nacional (el nuevo nombre del poder legislativo que sustituye al anterior Congreso), el dominio de la Presidencia puede ser prácticamente total. En estas circunstancias se garantiza indudablemente una eficaz implementación de las políticas gubernamentales pero también se generan legítimas preocupación en algunos sectores sociales.

Mirando a mi alrededor no puedo dejar de constatar otra cosa: mis preocupaciones, tan razonables en una mentalidad política europea, dejan fríos a la mayoría de los ecuatorianos. ¿Se trata de falta de formación, de escasa capacidad de análisis político, de irracional tendencia a buscar y seguir ciegamente al “líder populista”? ¿No será más bien que, visto lo visto, la gente de este país pone el equilibrio de poderes en un segundo plano porque lo que necesita es un gobernante decente, con autoridad suficiente para poder orden en un Estado disfuncional, y con un proyecto discutible pero razonable para mantener cierto grado de cohesión social y mejorar las condiciones económicas de la mayoría?

En Ecuador está sucediendo algo, tal vez poco ortodoxo en los manuales políticos pero que ahí está: se está constituyendo una alianza entre el Ejecutivo y una mayoría social que se da por satisfecha con contar con un líder que claramente no está ahí para robar, que sabe dónde quiere ir y que actúa con cierta coherencia, y que, aunque se equivoque, entiende la función pública como servicio a la ciudadanía. En la experiencia reciente de muchos ecuatorianos, el teóricamente esencial “equilibrio de poderes” es perfectamente compatible con un Estado en bancarrota moral y paralizado, donde los gobernantes pueden saquear al pueblo sin que este pueda defenderse. Esa es la historia reciente de la que sale el país y a la que la gente no quiere volver.

Ecuador, caminando en la dirección del continente

Ecuador es un país pequeño y los cambios que está viviendo no tendrían mayor relevancia si no se produjeran en el contexto de lo que ya son tendencias definidas en la orientación del continente latinoamericano. Destacaría particularmente dos. Por un lado los grupos minoritarios que han controlado sin mayor oposición durante décadas los aparatos políticos en sus países, progresivamente están perdiendo ese control. En algunos casos, como por ejemplo Brasil, Chile y Argentina, esos grupos han aprendido a compartir el poder con nuevos sectores emergentes. En otros casos se han resistido todo lo posible hasta que se han visto desplazados por la fuerza de una marea de cambio que arrastra y desconcierta a los que se oponen a ella: Bolivia, Paraguay, Venezuela, Ecuador, El Salvador, Nicaragua… Solo Colombia y, en menor grado, Perú parecen resistir esta tendencia. Pero tampoco en esos países se ha dicho la última palabra.

En segundo lugar, más allá de la gran diversidad de propuestas políticas y económicas existentes hoy en Latinoamérica, por primera vez en su historia el continente busca y hasta logra articular una voz propia y autónoma en el mundo. El tradicional “patio trasero” de los EEUU, dinamizado por la firme voluntad de autonomía de algunos líderes con fuerte conciencia nacional y latinoamericana, y legitimado internacionalmente por el peso económico del gigante emergente que es Brasil, avanza con contradicciones pero con gran convicción hacia su mayoría de edad. Ha decidido que quiere y que puede convertirse en protagonista, en agente activo del nuevo mundo global, abandonando definitivamente el asiento trasero y poniéndose a conducir su propio destino.

En este contexto latinoamericano, la experiencia ecuatoriana resulta significativa más allá del ámbito nacional. También aquí la vitalidad temperamental de Correa, su empuje ideológico, la novedad de algunas de sus propuestas en materia de Deuda Externa y de Medio Ambiente, hasta su físico, todo contribuye a dar al Ecuador una proyección internacional desconocida hasta ahora y, en todo caso, superior a la que justificaría su peso relativo. La proyección del Presidente, novedosa experiencia para los ecuatorianos, refuerza la identificación con su líder y les ayuda a superar cierto complejo de patitos feos y hermanitos pobres, con escasa o nula proyección internacional, a la que ya se habían resignado.

Correa va con “el viento de la historia” y, a poco que se le escuche, suena como quien sopla con convicción en la dirección correcta. Muchas venas siguen todavía abiertas en Latinoamérica pero la posibilidad de sanarlas y de hacerlo desde dentro, sin esperar ayudas externas, se percibe por primera vez como un objetivo posible. Este nuevo horizonte motiva el compromiso y renueva la esperanza de millones de ciudadanas y ciudadanos en todo el continente.

El passat divendres, dia 17, l’Ajuntament de Maó va voler celebrar els trenta anys de constitució de la primera corporació democràtica després de la dictadura franquista amb un acte institucional. Es tractava de fer un petit homenatge en els qui havien estat batlles durant aquests tres anys (Ramon Homs Ginés 1979-1983, Borja Carreras Moisi 1983-1993, i Arturo Bagur Mercadal 1993-2008). A més, m’encarregaren a mi de fer una reflexió amb aquest motiu per festejar l’efemèride.

Jo vaig creure d’entrada -i així li ho vaig fer saber al nou i jove alcalde actual, Vocenç Tur Martí- que accepta l’encàrrec, però que intentaria fugir de les lloances estèrils per aprofundir una mica en el que, al meu entendre, eren els problemes principals a què la democràcia actual s’enfronta.

I així ho vaig fer. En un discurs qu vaig intitular “Trenta anys d’Ajuntaments democràtics: un camí cap a la democràcia participativa?” vaig exposar el que m’ha semblat d’interès sobre la matèria, discurs que he penjat per si algun dels meus lectors està interessat a saber què en penso de tot plegat.

Avui, a La Vanguardia, Oriol Domingo aprofita un article de fa uns dies publicat per Pilar Rahola en el qual feia referència a un llibre del monjo de Montserrat, Cebrià M. Pifarré, amb el títol de “Literatura cristiana antiga” per escriure un paràgraf que qualsevol persona inquieta sobre el fet religiós hauria de llegir i meditar tranquil·lament i profundament.

A partir de la confessió que fa del seu agnosticisme, i de la frase següent: “No soy creyente, en el sentido en que no tengo resueltas mis dudas a través del dogma. Dios, para mi, no es la respuesta, sino el inicio del interrogante”, Oriol Domingo escriu el que, segons ell, són uns comentaris cordials. Us en transcric un paràgraf que em sembla clar, profund i digne de ser ponderat:

Lo dogmático no define al creyente pese a que algunos piensen lo contrario. El interrogante y la duda no son exclusivos del agnóstico o del ateo. El fundamentalista, sea religioso o irreligioso, tiene el dogma como una fórmula que encierra la realidad y no admite interrogantes. Hay creyentes que dudan, esperan, preguntan y buscan. Consideran el dogma como una fórmula que intenta describir una realidad, aunque dicha realidad desborda una y otra vez los propios cauces dogmáticos. El creyente en el Evangelio de Jesús de Nazaret sabe, como los autores de los primeros siglos del cristianismo, que hay muchos interrogantes abiertos en los textos evangélicos y planteados por Jesús.

Avui tots els diaris van plens de comentaris sobre la crisi de govern que ha provocat Zapatero i sobre els nous ministres (i també sobre els vells). Per tant, és difícil que una persona que viu aïllada com jo (mai més ben dit, vivint, com visc, a Menorca), una persona que no sopa amb alts càrrecs socialistes o conservadors, com sí que fan els tertulians de les ràdios o els comentaristes dels grans diaris, pugui dir res que el lector ja no sàpiga. I tanmateix vull dir alguna cosa. La següent: Zapatero, empaitat per una crisi que encara no fa un any negava rotundament, atemorit pel vendaval que li està caient al damunt (i el que li pot caure encara) ha fet el mateix que fa el papa (i els bisbes) actualment, i que fan en general les persones que tenen por: replegar-se damunt ell mateix i rodejar-se dels seus fidels més íntims.

Potser només dues persones no encaixen prou bé en aquesta anàlisi: Gabilondo (Educació) i González Sinde (Cultura). El primer –un home realment de prestigi- que se situa en un ministeri molt important i amb greus problemes d’enteniment amb els ciutadans, dirigit fins ara per una radical, creguda i de diàleg difícil, a qui el Tribunal Suprem ha tombat diversos projectes. La segona, en un ministeri que no hauria d’existir, dirigit fins ara per un elitista (també més cregut que eficaç), ministeri que segurament provocarà a la nova ministra –que no és del gremi- greus enfrontaments amb aquesta força emergent i cada cop més poderosa que són els internautes, perquè González Sinde, a més de ser una declarada partidària del “Manifiesto por la lengua común” (cosa que, per cert, la situa al mateix nivell que Rosa Estaràs i Juajo Mollet –com veureu cito només els més pròxims-), és de les qui voldrà posar barreres al camp, i això és pràcticament impossible si no s’ajuda d’una forta repressió, a base d’introduir filtratges a la xarxa que, amb l’excusa de la defensa de la cultura, acabaran per ofegar les llibertats.

Zapatero ha posat bona cara al mal temps, ha dit quatre llocs comuns (escolteu lentament i críticament les seves paraules i veureu com en són de vàcues) i ha girat com un calcetí la perorada de fa un any. Aleshores s’obria a la societat. Avui, encara que no ho ha dit clarament, es replega damunt ell mateix i gairebé exclusivament damunt els seus (i això que no té majoria!). De fet, perquè la remodelació hagi estat una meravella, només li manca haver introduït en el govern aquesta escolana d’amèn que respon al nom de Leire Pajín, una dona que ha assolit la glòria entorn dels 30 anys i a la qual no li he escoltat res que no soni a fals. De fet, jo no sé si Pajín pensa o no per ella mateixa. Sé només que sempre diu allò que cal dir. Ella és dins el partit (i també de cara al públic), el millor alter ego de Zapatero. Una fantàstica venedora de fum.

He esperat uns dies a parlar-ne, però cada cop que hi penso, m’adono que aquest papa que tenim és fonamentalment humà. I no ho dic, això, perquè cregui que pensa en l’home per damunt de tot, perquè jo penso el contrari: que ell posa el dogma, la llei i l’ortodòxia per damunt de l’home. Ho dic perquè ell, com tots nosaltres, comet error rere error.

De fet, aquest any de 2009 (cinquè del pontificat de Ratzinger) ha esdevingut per a ell un annus horribilis, a tenor del que està succeint. Vegem-ho sintèticament:

• 24 de gener.- El Vaticà aixeca l’excomunió* que pesava des del 1988 sobre els quatre bisbes lefebrians que refusaven –i refusen- l’herència del concili Vaticà II. La protesta, que fou gran en el món catòlic, augmentà força més pel fet que un d’aquests prelats, el britànic Richard Williamson, havia negat l’Holocaust dos dies abans en una cadena de televisió sueca.
• 31 de gener.- El papa nomena l’ultraconservador Monsenyor Wagner bisbe auxiliar de Linz, a Àustria. L’episcopat austríac obliga Roma a repensar aquesta decisió.
• 5 de març.- L’arquebisbe de Recife, al Brasil, excomunica la mare d’una filleta de 9 anys que havia sofert un avortament provocat després d’una violació del seu avi. També excomunica els metges que li provocaren l’avortament. Aquesta excomunió va tenir el suport de la Santa Seu, però uns dies després va ser desaprovada per la Conferència episcopal del Brasil i per un prelat del Vaticà sobre les pàgines de L’Osservatore Romano.
• 15 de març.- Dins l’avió que duia el papa al Camerun, amb motiu del primer viatge papal a l’Àfrica, Benet XVI afirma que el preservatiu “agreuja” el problema de la sida. Afirmació que obté una gran contesta científica a tot el món.

Inserits en una Europa que, des de fa més d’un segle, ha lluitat per la igualtat de les dones i per la defensa de les minories, com per exemple,dels homosexuals, el papa els gira l’esquena, els condemna –o les aïlla- i prefereix de reconciliar-se amb la Fraternitat de Sant Pius X, una confraternitat que voldria transformar la República Federal Alemanya en un Estat religiós i que defensa la pena de mort.

Davant tots aquests fets hom s’adona que la ideologia de Joseph Ratzinger no és només la d’un conservador, és la d’un reaccionari inflexible. Avui, doncs, com ahir, la gent –és a dir els homes- li importen menys que la unitat de l’Església. I en la seva ment, el dogma preval damunt de la vida i el sofriment dels éssers humans.

No hi ha dubte que una crítica com la que acabo de fer, que és la síntesi de moltes de les crítiques que ha rebut el papa d’ençà que va encetar aquest any 2009, li ha provocat un fort dolor al papa –fet aquest que l’humanitza-, un dolor que ha manifestat al llarg d’una llarga “Carta als bisbes”, on, aclaparat pel fet –segons ell evident-, que “el vertader problema és que Déu ha desaparegut de l’horitzó dels homes i que, mentre s’apaga la llum que prové de Déu, la humanitat es troba mancada d’orientació”, aclaparat, dic, per aquesta visió negativa i absolutament pessimista de la realitat, i conscient alhora que els homes han girat l’esquena a Déu, el papa sembla que intenti suplir l’absència de Déu reforçant l’autoritat del seu vicari a la terra. A partir, doncs, d’aquesta visió pessimista i negativa, per al papa i per a un important sector de l’Església d’avui, l’autoritat esdevé més important que el rencontre amb Jesús. Així doncs, els és urgent d’afirmar l’autoritat a qualsevol preu, com també la importància d’una jerarquia, rígida i abstracta dels valors. Per això el papa i els bisbes que encarnen aquesta ideologia del replec sobre ells mateixos, actuen com han fet en aquest cas: generosament amb els lefebrians i durament i rígidament davant la filleta de nou anys violada per un avi monstruós.

Davant això, nosaltres, els catòlics creients, ens demanem: ¿Quin contacte té amb el món un papa que no s’ha adonat que aquest bisbe Williamson que perdona acabava de negar públicament l’Holocaust, quan això ho sabíem tots els qui llegim diaris o simplement escoltem les notícies que dóna la ràdio o la televisió?

¿Quin contacte té amb el món un home que diu que el preservatiu “agreuja” el problema de la sida quan tots sabem que milers de missioners catòlics ajuden a combatre la malaltia repartint i explicant als pobres i ignorants indígenes africans que tinguin relacions sexuals amb la protecció dels preservatius?

¿Quina sensibilitat té aquest bisbe de Recife –i la Santa Seu en donar-li suport- davant un drama com el d’aquesta filleta violada?

No és que a mi em dolgui especialment que el papa intenti una reconciliació amb els bisbes lefebrians, encara que jo em pugui trobar a les antípodes del que pensen aquests. El que a mi em dol és que, alhora, el papa no es preocupi també del “cisma soterrat” que afecta a milions i milions de laics que, cada dia que passa, ens trobem més lluny d’aquesta Església que dóna l’esquena a la realitat. I si uns milers de religiosos lefebrians tenen tanta importància als seus ulls, per què els innombrables cristians que se senten allunyats d’aquesta Església, sovint massa rígida i insensible, no tenen més consideració als ulls del papa? ¿Per què el papa no s’apropa –i acull- també els homosexuals? ¿Per què el papa no acull també els divorciats que s’han tornat a casar, als quals es refusen els sagraments, o els capellans secularitzats als quals se’ls ha negat la secularització i que no han pogut contreure un matrimoni canònic?

¿Per què tanta indulgència amb els lefebrians i tanta intransigència respecte d’aquells bisbes, d’aquells preveres i d’aquells teòlegs que cerquen de conciliar l’Evangeli i les exigències de la postmodernitat?

—————–

* L’excomunió (per als qui no ho saben) és la pena més greu que imposa la llei canònica, en virtut de la qual un catòlic és parcialment exclòs de la vida de l’Església.

De vegades em demano què faria jo si fos diputat (de fet, de jove ho vaig voler ser, però mai no vaig saber situar-me en el lloc oportú en el moment adequat). Vull dir què faria jo si, assegut en el meu escó de parlamentari, escoltés un debat entre Zapatero i Rajoy, posem per cas. ¿Participaria en la claca que, a cada discurs, inevitablement s’organitza? ¿Em riuria de Zapatero (o de Rajoy) des del meu escó quan el president dels meus adversaris ataqués el meu president des de la tribuna? ¿Em mostraria –com es mostren el noranta-nou per cent dels diputats- absolutament acrític amb el meu cap de files i agudament crític amb el cap de files dels meus adversaris?

Posem un exemple: ¿Què hauria fet jo ahir (si hagués estat diputat socialista) quan un Zapatero contra les cordes per les paraules de Rajoy, no va saber sinó recórrer a la guerra de l’Iraq com a tot argument de tesi? ¿L’aplaudiria com van fer pràcticament tots els seus diputats? És evident que no l’hauria aplaudit, perquè em sembla patètic retreure aquest gran error d’Aznar quan no ve a tomb, simplement per rebatre l’adversari. ¿I què hauria fet jo (si hagués estat diputat conservador) quan un Rajoy sense arguments per defensar la posició del seu partit davant la batalla campal que Aguirre i Gallardón duen a terme per dominar Caja Madrid, va sortir d’estudi i retragué a Zapatero els problemes de la Caja de Castilla-La Mancha? ¿L’hauria aplaudit com van ver gairebé tots els diputats conservadors? No, no ho hauria pogut fer. Simplement per pudor o per vergonya aliena.

¿Com he d’interpretar, doncs, que gairebé tots els diputats –els d’un color i els de l’altre- sempre aplaudeixin el seu cap de files quan aquest diu coses fora de lloc, quan utilitza arguments sense cap pes o que simplement insulten la intel·ligència? L’única resposta sensata que trobo a aquesta pregunta és que els diputats, a diferència de jo (i suposo que de la gran majoria de ciutadans), deuen ser uns éssers perfectes. Tots sembla que estiguin fets en un mateix motlle (perquè de fet sempre actuen igual). Fets en un motlle que els assegura que sempre sabran situar-se en el lloc oportú en el moment adequat, i que sempre faran allò que han de fer.

Demà dissabte, 21 de març de 2009, serà consagrat bisbe Sebastià Taltavull, amic des de gairebé la infància, persona intel·ligent, amb una sòlida preparació intel·lectual i moral, i amb grans dots humanes. És una persona que sempre he estimat i amb la qual vaig mantenir una conversa telefònica uns dies després que coneguéssim el seu nomenament.

Jo no seré a Barcelona per a la cerimònia, però m’hi trobaré a prop espiritualment, i no cal dir que li desitjo tota mena de ventures en aquesta experiència vital i religiosa que l’Església li demana, experiència que farà com a bisbe auxiliar del cardenal Martínez Sistach.

Dit això, voldria recordar-li, però, com n’estic de decebut amb aquesta Església que, tot i això, mai no he abandonat, i amb aquest pastor, Benet XVI, del qual, els que en són aduladors, en proclamen una intel·ligència preclara que tanmateix no puc constatar, per molt que m’hi esforci. Perquè la intel·ligència d’un home no es demostra només amb un discurs culte, com el que féu a París en presència de Sarkozy, ja fa mesos, ni tampoc escrivint encícliques plenes de teologia moral, sinó evitant de dir bestieses tan grans com les que acaba de dir a l’Àfrica sobre els preservatius.

I parlo dels preservatius, que no de l’avortament, que és una altra qüestió, malgrat que també mereixeria unes paraules la propaganda que ha muntat aquest personatge tan fals i tan distant dels homes i dels seus problemes, que es diu Martínez Camino, secretari de la Conferència episcopal.

No crec que hi hagi cap metge, ni tampoc cap polític dels qui s’ocupen de veritat dels problemes del món, que cregui que els preservatius són una solució en la lluita contra la sida. Si al primer món els joves no fan cas a les autoritats sanitàries i s’obliden molts cops de posar-se el preservatiu, tot i que aquest és gratuït (o gairebé) i estat sotmesos a una contínua campanya de propaganda des dels centres de salut, com se l’han de posar tot aquest immens allau d’africans que no saben llegir ni escriure, que en molts casos formen part d’una cultura on, no sols no s’entén què vol dir això de la fidelitat conjugal, on la poligàmia és un fet establert i on, entre els seus hàbits culturals, no és tan sols imaginable això que, en l’argot catòlic, se’n diu l’abstinència?

Tot i així, ningú no nega que la utilització del preservatiu, si bé no és –ni pot ésser- una panacea en la resolució dels problemes, si que és un mètode senzill i barat que pot ajudar –i molt!- en la lluita contra la sida i contra d’altres malalties sexuals.

De fet, segons dades de l’OMS, no es coneix cap altre mètode tan efectiu per a impedir la transmissió directa de la malaltia. Així doncs, el preservatiu és a l’Àfrica una necessitat, ja que, en aquest continent espoliat pel primer món, quan parlem de la sida no estem parlant d’una malaltia crònica i controlada -com ho és a Europa i als EE. UU.-, sinó d’una pandèmia que cada any mata a milions de persones i deixa a milions de nens malalts i orfes.

Dir que li preservatiu agreuja el problema de la sida –com ha dit Benet XVI- no sols és fals, és també hipòcrita i és, per damunt de tot, immoral. I creure-ho –perquè hem de pressuposar que el papa creu el que diu- encara em sembla pitjor, perquè és el símptoma més clar d’una ceguesa que està renyida amb la ciència, amb la intel·ligència i amb la raó.

Comprendreu, doncs, per què, alhora que desitjo que Déu il·lumini el meu estimat amic Sebastià Taltavull en la seva nova tasca pastoral a Barcelona, li demani també que sigui conscient de com ens és de difícil, a molts cristians, de continuar fidels a una Església amb la qual cada dia que passa ens costa més de mantenir-nos-hi en comunió.

Més enllà d’aquesta crisi que fa exclamar a la vicepresidenta “no sou conscients de quin és el seu abast”, em preocupa allò que se’ns ve a sobre degut al canvi de rumb que sembla que pren cos al País Basc.

D’una banda, el PNB ens amenaça de retornar a les cavernes amb unes expressions –les d’Urkullu i d’Ibarretxe- que voregen la demència, i que provenen segurament d’aquest anatema d’arrel catòlica que predica que “extra Ecclessia nulla salus”, o el que és el mateix, que fora de l’església no hi ha salvació possible. De l’altra, aquest inevitable acord entre PSOE-PP que, per bé que ho volen dissimular els socialistes, implica un nou frentisme, aquest cop antinacionalista, que no augura res de bo.

I de retop, com si això no fos ja suficient per sentir-nos preocupats, ens trobarem amb una –penso que també inevitable- debilitat del govern de l’Estat, perdut en el desert sorrenc d’una àrida minoria, que li farà molt difícil manejar el timó del vaixell en aquest temps de revoltada tempesta.

Al País Basc, la primera que rebrà serà la llengua pròpia d’aquella comunitat, amb l’aplaudiment orgiàstic de les hosts neo-ultra-espanyoles de Rosa Díez. També tot allò que faci olor a esukaldun. És clar que això es produirà amb la corresponent radicalització dels foragitats nacionalistes, que trobaran en “allò que és inevitablement basc i diferenciat” el seu aliment de cada dia.

Enlloc d’intentar construir una Espanya plural, on hi càpiga tothom, anirem aprofundint cada cop més en les diferències que ens separen, que enaltirem simplement per això: perquè ens fan diferents els uns dels altres, per bé que som força més semblants del que tots ens pensem. Només falta que ens hi fixem una mica per veure com, davant les mateixes circumstàncies adverses, actuem de manera força semblant, encara que en un sentit invers.

El que més ens importa és aprofundir en la diferència, enlloc de maldar per comprendre i acceptar que, bé que diferents, podríem (amb una mica d’esforç) viure plegats.

Sovint em demano si he de dedicar la meva vida a l’acció o bé a la reflexió, i suposo que la resposta assenyada és que cal combinar les dues coses. Però l’adequat no és donar una resposta, com diem avui, políticament correcta, sinó d’afinar què és allò que em preocupa o m’atrau més.

Sempre he combinat les dues cares d’aquesta manera de ser que comporten actuar vers l’exterior o bé posar l’èmfasi en el fet de mirar cap a dins. I el que em succeeix quan estic més clarament actiu en una o altra d’aquestes fases és que enyoro profundament la contrària. És com si una part del meu jo sempre es quedés sense bombejar sang. En definitiva, que quan em passo setmanes interioritzant els meus pensaments noto a faltar l’acció, i quan els compromisos m’exigeixen de viure intensament, enyoro les hores de silenci i la callada soledat que es produeix en el recer d’aquesta biblioteca des d’on escric, en la qual el sol penetra a través d’una de les persianes entreobertes, i d’on, a través d’una altra, que és del tot esbadellada, contemplo el port de Maó, les seves aigües d’argent, el Llatzeret i, una mica més endarrere, les edificacions que s’aixequen sobre els espadats de La Mola.

I suposo que és en el joc continuat d’aquestes dues accions que m’he de guanyar la vida, però sense abandonar-ne cap. Perquè l’acció pot acabar essent irreflexiva –per a comprovar-ho és suficient de contemplar la que duen a terme la major part dels nostres polítics- i la reflexió exigeix d’operar finalment sobre la realitat, per transformar-la o per intentar configurar-la d’acord amb unes idees.

Fa dies que tinc davant meu l’esborrany del text que he de llegir el dia d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència, i no trobo un moment per repassar-lo i de corregir-lo a fons. Dos dictàmens esperen el seu torn i també una conferència. El text sobre el qual he de retornar en aquesta primera redacció de la novel·la en què treballo, reposa també en un arxiu del meu ordinador personal. L’acció, doncs –aquesta acció tan necessària com encegadora- no em deixa temps suficient per entrar en tots aquests afers, per desaparèixer del món i per capficar-m’hi sense noses o (com deien els místics i els ascetes) per allunyar les temptacions. I si d’algun temps de lleure disposo, aleshores la ment segueix (mai més ben dit) el seu cap envant i no em permet el desassossec necessari per al recés creador.

Val a dir que en el transcurs de l’acció em vaig trobar ahir amb una sortida de to miserable. Una dona jove que molt probablement ha assolit un estadi superior a les seves capacitats reals, sembla que hagi interioritzat el seu èxit epidèrmic com una clara demostració de vàlua i d’enginy, i empesa per aquesta suficiència que només s’escau als ignorants, es va permetre d’estirar-me les orelles i de donar-me una lliçó de savoir faire amb un escrit on la ironia –que és patrimoni de la intel·ligència- era tan sols una mostra evident de gran frivolitat.

Per sort –i com era d’esperar-, la resposta de tots els que érem allí va ser contundent i immediata. També suficient per desmuntar primer, i oblidar després, aquell contratemps que ha quedat en una anècdota de poc criteri i de mal gust.