Josep Maria Quintana

Mentre viatjo en l’Euromed en direcció a València, llegeixo el conjunt d’articles i de reportatges que fan referència al gran conflicte que afecta l’Orient Mitjà amb la invasió de la franja de Gaza per Israel després d’uns dies de bombardeigs. La cruesa de les imatges que ens ofereix aquest dies la televisió i la premsa és de tanta magnitud, sobretot quan veiem els ulls inerts de tants i tan petits infants rere els quals hi imaginem horroritzats la imatge dels nostres fills o, en el meu cas, dels nostres néts, que es fa difícil expressar la nostra opinió amb un cert distanciament i amb alguna objectivitat, entre d’altres coses perquè el dolor és personal i subjectiu i difícilment admet objectivacions fredes o neutrals.

Podem començar dient que la resposta d’Israel és salvatge i desproporcionada, encara que no sé en aquest cas en què consistiria la proporció en un conflicte entre un estat democràtic (per molt que el puguem considerar brutal) i els dirigents d’un territori (Hamas), en guerra civil amb l’autoritat palestina presidida per Mahmud Abbas, els quals, amb el suport de Síria (una dictadura) i l’Iran (una democràcia islàmica) no sols no reconeixen Israel, sinó que s’ha proposat destruir-lo fins que aquest estat deixi d’existir.

D’altra banda, la ruptura de la treva es va produir per decisió de les autoritats del territori palestí, amb un plugim de bombes artesanals o de coets de morter contra un estat que, no sols és legítim, ans també posseeix un arsenal molt superior. En què hauria consistit una “resposta proporcionada” d’Israel?

No negaré que la guerra total que s’està produint (en el moment en què escric aquestes notes sembla que ja hi ha gairebé mil morts i milers de ferits greus) és un desastre de grans proporcions que enclou una enorme injustícia, perquè produeix dolor, mort i, el que és potser més greu encara, un odi que costarà generacions d’apaivagar. A més, és dubtós que aquesta “guerra absoluta contra el terrorisme” duta fins al final –fins a la destrucció de Hamas-, com assegura Israel, pugui aconseguir el seu objectiu. Perquè… ¿es pot lluitar contra una idea? O més exactament, ¿és pot exterminar una idea creant més i més odi entre la gent que la sustenta o és susceptible de poder-la sustentar? Em sembla francament difícil, perquè de les cendres dels morts de Hamas naixeran nous enemics que emprendran la mateixa idea que els hebreus volgueren aixafar. I si es destrueix Hamas hi quedarà Hezbollàh, aquest col·lectiu de fanàtics que pretén imposar un règim teocràtic i que, en nom de Déu (Hezbollàh vol dir “el partit de Déu”) pretén destruir Israel i imposar la construcció d’estats islàmics presidits per la sharia. I això, amb el suport de Síria i de l’Iran, encara que sense la aquiescència (això gràcies a Déu) de molts altres països àrabs.

Arribo al final d’aquesta reflexió i m’adono que, com era previsible, no aporta res, perquè difícilment és possible fer lluir la raó en un conflicte que presenta tants caires i tanta “sinrazón” (paraula, aquesta, molt clara i que no se m’acut en la meva llengua), un conflicte en què tots són culpables i que no aconsegueix sinó més dosis de dolor, de mort i de misèria.

Podem, doncs, criticar Israel i encertarem. Però no és suficient per aconseguir aquest objectiu –avui utòpic- de pau a l’Orient Mitjà. I encara us diré més: és segur que Israel forma part del problema, però també de la solució. El que dubto molt és que es pugui dir el mateix de Hamas, que segur que forma part del problema però difícilment de la solució.

Aquests dies, mentre una part del món vetlla per la pau, les imatges feridores dels atacs israelians a Gaza ens deixen sense alè. Mort, destrucció i sofriment s’abat sobre un territori d’unes dimensions inferiors a la de Menorca i poblat amb més d’un milió d’habitants que emparen les bombes amb hospitals sense medicaments, sense sang i amb instal·lacions precàries o destruïdes.

No seré jo qui oblidi la irresponsabilitat de Hamas, que va trencar la treva llançant un plugim bombes de morter, algunes fetes a casa i d’altres adquirides en el mercat internacional d’armes, que no auguraven res de bo. I la insensatesa no pot sinó despertar més insensatesa encara.

De fet, Israel acaba de tancar provisionalment Cisjordània i sembla que es disposa a fer un atac per terra contra Gaza, decidida a destruir Hamas fins allí on li sigui possible. D’entrada, els bombardeigs no han fet sinó preparar el terreny per a una ofensiva gran i definitiva (si és que potser definitiva la desaparició de Hamas).

El que es fa difícil d’entendre és la insensibilitat de les autoritats israelianes davant el desastre. Ahir, clamaven al cel les declaracions que feina la ministra d’afers exteriors –i candidata a la presidència del govern-, Tzipi Livni, en què negava que a Gaza hi hagués un problema humanitari. Per això no contemplava la possibilitat d’una treva de 48, en els termes que havia demanat la Unió Europea.

Resoldrà alguna cosa Sarkozy amb el viatge que ha programat a El Cairo, Ramala, Jerusalem, Damasc y Beirut?

Que els seguidors de la dita revolució cubana –que avui compleix cinquanta anys- s’entestin a seguir el camí emprès malgrat el seu fracàs es pot comprendre perquè, al cap i a la fi, ells són els qui ostenten el poder i, doncs, els privilegis que se’n deriven. Això justifica, o més aviat explica, per què tanquen els ulls a una realitat que és del tot insuficient per satisfer l’afany democràtic i el progrés econòmic i social de tot un poble, que d’altra banda s’enfronta a un embargament, penso que injustificable, per part dels Estats Units, que encara li fa més difícil la seva complicada situació.

Però si un afany de mantenir el poder i els privilegis podria explicar el perquè d’aquest entestament dels líders cubans, el que ja resulta més difícil és entendre què hi pot veure de positiu una part de la societat basca en l’actuació salvatge d’ETA. És l’idealisme? Però quin idealisme? Encara hi ha algú a Euskadi que pugui creure que per la via dels atemptats s’aconseguirà algun progrés? Que s’expandiran algunes –les seves- idees?

L’única cosa que sembla clara per a gairebé tothom és que el tipus de nacionalsocialisme que propaga ETA i els seus braços polítics mai no serà majoritari al País Basc, i que, per tant, mai no podrà assolir el poder per la via democràtica. Potser per això ho intenten amb les bombes. Però, algú pot creure encara que per aquesta via del dolor i de la barbàrie aconseguiran cap dels seus objectius polítics?

Potser ens haurem de plantejar si de veritat en tenen, d’objectius polítics, o simplement han assolit ja el grau de la irreflexió i de la follia que acaba per ser inherent a tots els sàtrapes i als dictadors.

Escric aquests mots quan un miler d’autocars es dirigeixen a Madrid per assistir a la manifestació en defensa de la família que ha organitzat la jerarquia eclesiàstica espanyola, que actua sota la direcció del cardenal arquebisbe de la capital, Rouco Varela. Una nova gran manifestació contra el govern socialista i contra el sistema aconfesional (és a dir laic) de l’estat espanyol. En definitiva, contra la laïcitat.

I jo em demano per què no essent jo militant socialista, no essent especialment devot de Rodríguez Zapatero, que més aviat em sembla un prestidigitador que no pas un governant, i essent, en canvi, un home de família, un home que hi creu en el nucli familiar, que el defensa i que l’estima profundament, per què jo, doncs, no aniria mai a una concentració com la que avui tindrà lloc a Madrid en unes hores.

I la resposta és aquesta: perquè el cardenal Rouco i els seus pròxims, tot dient el contrari, i acusant als altres de ser fonamentalistes, ha assumit –ell sí- en la seva actuació els trets cabdals del fonamentalisme, que són aquests: Primer tret: defensa que la religió és el més excel·lent dels vehicles normatius (quan per a mi no és un conjunt de normes sinó una obertura personal i íntima amb la transcendència que reverteix en un compromís envers el món). Segon tret: defensa també la pretensió de veritat absoluta de les normes derivades de l’Església enfront de totes les altres, i també que ells (els jerarques d’aquesta església) en tenen la seva interpretació exclusiva. Tercer tret: creu que la vida pública i política s’han de regir per aquetes normes. I quart tret: com a conseqüència de l’anterior, s’atribueix –i atribueix a aquesta jerarquia eclesiàstica- un paper carismàtic i superior dins l’ordre polític.

La resposta de resposta enfront del fonamentalisme del cardenal Rouco i dels seus seguidors, és, al meu entendre, la defensa d’un estat laic, que és el que evita explícitament de vincular-se a cap de les religions que professen els seus membres. És, per tant, la defensa d’un estat que ha decidit, amb totes les conseqüències, que la religió pertany a l’àmbit privat i no públic (i que quedi clar que privat no vol dir clandestí, sinó privat).

Comprenc, però, que això costi d’entendre en un país com el nostre que no tingué llibertat religiosa sinó Inquisició. En un país que no va tenir Il·lustració sinó Contrareforma. I en un país on, durant quaranta anys, un dictador sanguinari nomenava els bisbes i entrava a les esglésies sota pali (exactament com hi entrava la custòdia del Santíssim), acompanyat de bisbes, canonges i capellans.

I això que dic no és una opció en favor de Zapatero ni –menys encara- en favor del laïcisme (que podríem entendre com la laïcitat convertida en una doctrina i en una militància especials, dedicades a l’agressió explícita i sistemàtica de tot el religiós). És simplement una opció per la llibertat de consciència, que és una de les grans conquestes de l’estat modern. Un estat que no pot sinó fonamentar-se en el respecte a totes les creences, però sense assumir-ne cap. Això és el que jo entenc per laïcitat.

Ahir, a Nova York, el dirigent i fundador d’Access International Advisors, el francès Thierry de La Villehuchet, que promocionava a Europa els fons Madoff, es va suïcidar. La seva empresa hauria perdut una fortuna d’uns 1.5000 milions de dòlars en actius de la societat del banquer novaiorquès.

Com d’altres vegades ha succeït, aquest home de 65 anys, no ha pogut suportar que el seu nom hagi estat arrossegat dins el fang, ni sentir-se responsable de la ruïna del seu cercle de relacions. Durant una setmana, ha cercat dia i nit de recuperar els fons dels seus inversors, actuant contra els seus socis nord-americans sense fortuna i no ha pogut assumir les conseqüències que l’afectaven directament per aquest immens desfalc.

Vivim, en efecte, un moment difícil, on moltes seguretats que semblava incommovibles en el món econòmic s’han desfet absolutament i on imperis que consideràvem perennes han caigut com s’esberla un castell de cartes. Confusos, els estats actuen i presten diners a tort i a dret, però els bancs no creuen ja ni en la seva pròpia ombra. Tothom desconfia de tothom i l’economia s’ha retret fins a uns límits que eren insospitables.

I si els rics també ploren, imagineu-vos els pobres què faran. I mentrestant, Zapatero negocia amb els presidents de les Comunitats autònomes. De moment, sembla que diu a tots el que esperen sentir, tret de Montilla, que de moment no està satisfet. El més sorprenent d’això és que Esperanza Aguirre es mostrés d’acord amb el president a la mateixa hora en què Dolores de Cospedal criticava durament la política del govern. També són coses males d’entendre.

D’altra banda, la fiscalia de Balears decidia iniciar ahir les investigacions sobre els fons amb què l’expresident Matas havia pagat el “palauet” del carrer Feliu i el mobiliari…

Tot i així, us he de desitjar a tots un bon Nadal.

No podem avaluar què ha de succeir a la Unió Europea sota la presidència de Vaclav Klaus, un declarat antieuropeista, o com a ell li agrada dir, un europeista dissident. Això ho podrem escriure d’ací a sis mesos (encara que res de bo pot augurar aquest lideratge), però sí que podem dir alguna cosa del que ha succeït a Europa sota el mandat de Nicolas Sarkozy.

La Vanguardia opinava ahir que el president francès ha donat una gran empenta a la Unió i ha posat les bases d’un procés que ja no té tornada enrere. És possible, però ens hauríem de demanar de quina Unió Europea ha posat les bases, i certament no és de la que molts de nosaltres havíem somiat.

Sarkozy, d’acord amb la majoria de dirigents actuals, ha posat les bases d’una Europa dels estats, no d’una Europa que es valgui per ella mateixa i que vagi substituint els estats que ara li donen forma. I això és el que precisament li recriminava Daniel Cohn-Bendit en el darrer debat que van tenir lloc al si del Parlament europeu. El líder verd (exlider dels soixante-huitards, de fa quaranta anys) saludava el teòric èxit de la presidència francesa però li criticava durament d’haver-se desembarassat de les institucions europees: “Vostè ha reduït el Parlament europeu a un viagra per als governs (…). Vostè ha fet de l’egoisme nacional dels uns i dels altres un compromís.”

Hi estic absolutament d’acord.

És cert que aquesta presidència francesa ha estat marcada per la forta personalitat del cap d’estat francès. Sens dubte, ell ha situat França dins el joc europeu. Ha gestionat les crisis amb coratge, ha fet avançar polítiques importants, però també ha consolidat aquesta Europa no estrictament democràtica, sinó dominada pel Consell de Ministres: l’Europa de la Comissió Europea. Ell ha prefigurat una Comissió que esdevindrà un simple secretariat. Perquè si en el futur el president del Consell no serà responsable davant del Parlament, com podem parlar d’una Europa de base democràtica? Quina legitimitat pot tenir aquest president que serà, d’acord amb el tractat de Lisboa, nomenat pels Estats i, ens agradi o no, dependent del joc dels interessos nacionals?

Alguns amics critiquen el meu silenci, o potser hauríem de dir el meu silenci parcial. I com m’he tornat de mandrós a l’hora d’acudir al blog, si ho comparem amb altres èpoques en què hi deixava una petja diària. Potser tenen raó, però si hi ha un temps per viure i un temps per morir, també n’hi ha un per escriure i l’altre per no fer-ho. El que no podem, en canvi, és deixar de llegir.

D’altra banda, no és que no escrigui. Simplement que no ho faig tants cops el blog com ho feia. Entre d’altres raons, perquè no segueixo de tan a prop la vida política, encara que aquesta em continua interessant. I em resisteixo –vaja que no hi vull entrar- a parlar en aquest quadern virtual del meu món més íntim. N’estic massa gelós i, a més, penso que no ha d’interessar a ningú.

I tanmateix he escrit molt aquests dies què he tingut de vacances, aquests dies foscos i plujosos d’hivern en què el vent aixeca espurnes de plata sobre les aigües del port, que jo contemplo des de la finestra de la meva biblioteca. Finalment he tingut temps –aquest substrat indispensable per a l’escriptor- de treballar en la novel·la que estic elaborant, un text del qual, però, em sento poc segur i que m’ha donat força mals de cap a l’hora de construir-lo.

Hi ha un moment en què el món que vols representar se’t resisteix a trobar la forma, i el què se’t complica amb el com. Aleshores ho passes malament i només en pots arribar a sortir de l’impasse –diguem que amb més o menys fortuna, perquè això ningú no ho garanteix- posant-hi hores de reflexió, de treball i de silenci. Perquè la inspiració és això: reflexió, treball i silenci. Res més.

He estat uns dies a Tolosa de Llenguadoc acompanyant el meu fill petit, en Pere, que es doctorava en Meteorologia i Hidrologia (ell és físic) a la Universitat Paul Sabatier després de treballar uns anys en aquella ciutat, concretament a Météo France.

Quan el fill petit de la casa ja es doctora això vol dir que han passat molts anys de vida familiar i conjugal. De fet, d’ací a uns dies en farà 36 del meu matrimoni amb na Gràcia, i això dóna de si. Veus créixer els fills, ara ja tens la benedicció dels néts i contemples la vida amb una certa perspectiva que, sense afluixar el compromís, et permet de veure les coses amb més distanciament i, també, amb menys passió, encara que això de la passió és un atribut més aviat congènit i, si és que la tens, sempre et pot fer una mala passada.

Ahir, en havent dinat, vaig sortir a caminar una mica tot sol. A l’hivern és per a mi l’hora preferida. Feia molt de fred però el sol havia sortit i banyava plena, encara que tènuement, el paisatge. Em vaig arribar fins a San Felip pel camí del cementiri i d’allí em vaig acostar al mar per veure el mirall de les aigües que separaven les dues voreres de la bocana del Port de Maó. Els ocres torrats de la Mola lluïen esplendorosament sobre la falta verda de la península, que era davant meu. En canvi, a la meva esquena, la base dels murs del vell (i enderrocat) castell de San Felip regalimaven humitat fins al terra. El mar era calm i només s’escoltava el silenci. Aleshores vaig pensar que no podia haver-hi res més bell en el món que aquell entorn que m’agombolava.

En tornar a casa el sol ja s’havia post i el fred enganxava les robes a la pell, però la biblioteca era càlida. A més, acabava d’arribar la meva filla Blanca, que havia vingut per anar a l’òpera. Ens vam asseure i vam parlar tranquil·lament una estona molt llarga.

En arribar la nit vaig anar al Teatre per veure una de les Bohèmes més belles que he vist mai, per les veus que teníem dalt l’escenari. I en sortir, mentre anava a casa després d’una dia que havia considerat venturós, vaig pensar en els 163 treballadors que quedaran sense feina pel tancament de la planta de Maó d’El Caserío, amb els pagesos que hi venien la llet o la coallada, i amb els transportistes que perdran el seu millor client.

Dir que això em va espatllar el dia seria hipòcrita, i potser massa fàcil de fer. Però no hi ha dubte que aquest és un mal que afectarà molt directament la meva illa, i la gent que hi viu. Mirar cap a una altra banda seria una insensatesa.

Penso que tots els demòcrates ens sentim avergonyits per les actuacions dels edils que ara responen a les sigles d’ANV i abans a les de Batasuna o d’Herri Batasuna, els quals són incapaços de dir públicament que matar persones és un crim sempre injustificable, fins i tot en el context d’un estat democràtic que no reconeix l’autodeterminació.

Tanmateix em demano si els espanyols resoldrem el problema que tenim al País Basc fent fora del marc democràtic els centenars de milers de ciutadans que donen suport aquests edils que, no ho oblidem, accedeixen a les institucions municipals o forals, pel vot de la gent.

És cert que se’ns fa incomprensible i fins odiosa la seva actuació. Però molt em temo que no farem gaires passes per resoldre el conflicte amb aquests mitjans diguem-ne d’excepció.

Comprenc que es fa molt difícil opinar sobre això i que qualsevol cosa que diguis sobre la qüestió es pot prendre com una renúncia a actuar. Però si bé estic absolutament d’acord amb la via policial (qui comet un crim ha d’anar a la garjola), dubto molt que llevant el vot, o el resultat del vot, als abertzales aconseguim la pacificació que enyorem. Tant de bo m’equivoqui i les propostes que durà a terme el govern de modificar la Llei de Règim Local amb aquesta intenció tinguin el resultat que s’espera.

La Constitució espanyola, que ha presidit la nostra vida democràtica els darrers trenta anys, és objecte d’anàlisi en els diaris amb motiu de la diada del 6 de desembre. D’entrada he de dir que jo vaig votar-la, i que ho vaig fer amb un sí convençut, per bé que sabia que no podia resoldre tots els problemes que els espanyols teníem plantejats aleshores.

Algun d’aquests problemes continuen vigents i provoquen moments de dolor i d’ira, especialment quan els homes i dones d’ETA decideixen matar algú per fer-se sentir, tot i que saben que aquest és un camí que condueix al no-res.

Condemnar ETA des de posicions demòcrates és fàcil, perquè ningú que tingui un mínim de pudor pot acceptar, justificar o fins i tot comprendre la barbàrie dels assassins, una barbàrie del tot inútil que només produeix dolor.

Més difícil resulta, en canvi als demòcrates espanyols d’acceptar que el concepte d’Espanya que manté la Constitució (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, art. 2) sigui discutible, i a més sigui discutit des de posicions, també democràtiques, que no poden acceptar que aquesta constitució no reconegui el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i regions que la integren.

Si aquest dret no es reconeix, o el que és el mateix, si els ciutadans de Catalunya o del País Basc (per citar algunes de les nacionalitats més conflictives) no poden (ni podran) mai, amb el text constitucional a la mà, decidir ells sols en referèndum si volen o no continuar integrats dins l’Estat espanyol (com van decidir, per exemple, els ciutadans de Quebec, que, per cert, van optar per quedar-se formant part del Canadà), i no ho poden fer perquè en aquesta decisió ha d’opinar també la resta de ciutadans espanyols, amb el mateix dret i amb la mateixa força, aleshores hem d’acceptar que, “democràticament”, mai no serà possible una modificació de l’actual estructura de l’Estat, ni tampoc del text constitucional en aquest punt.

És cert que això mai no justificarà l’assassinat, però sí que pot explicar que alguns sectors de la ciutadania manifestin que, dins aquesta estructura legal, dins aquesta constitució, no s’hi poden sentir còmodes, perquè consideren que lesiona drets que, per a ells, són fonamentals.