Josep Maria Quintana

La sensació que tinc després de contemplar tots els fets que s’han esdevingut al llarg d’una setmana convulsa, on la rauxa ha guanyat de molt al seny, és que tots hi hem perdut. I molt. Hi han perdut els catalans que, fins ara, s’havien mogut dins la legalitat espanyola (Constitució i Estatut d’autonomia) i anaven carregant-se de raó davant un govern (i una Espanya) insensibles a tot el que no surti d’ells. Però hi han perdut també els espanyols (fins i tot els qui no accepten ni comprenen res del que està succeint a Catalunya) perquè el camí que han emprès els uns i la reacció que han adoptat els altres no preveu cap mena de solució viable, sinó l’agreujament i l’enquistament del problema que, cada dia que passi sense que ningú l’abordi amb el diàleg i la política, esdevindrà més complex i més difícil de resoldre.

Fa vuitanta i pocs anys, el 6 d’octubre de 1934, el president Companys va sortir al balcó de la Generalitat i proclamà unilateralment la República catalana en el marc d’una República federal espanyola, que constitucionalment no era tal; fet que provocà una reacció militar que va produir més de setanta morts en una dia, l’encarcerament del Govern de la Generalitat, la dissolució de l’autonomia i –també indirectament- una crisi sense precedents d’una República que s’adreçava cap dret al precipici de la Guerra civil. Ara, allò ja és història, però Espanya s’enfronta novament a un nou conflicte institucional que ni els uns ni els altres estan disposats a solucionar pel camí raonable, i que, tanmateix, algú, algun dia, haurà d’afrontar amb serenitat si no vol que tot acabi volant pels aires.

Ho dic perquè, davant els qui demanen més mà dura per part del Govern de l’Estat (bona premsa espanyola i, entre els polítics en actiu, Albert Rivera i alguns dirigents del PP), que veurien amb bons ulls –de fet ho desitgen- “la cárcel para todos los independentistas” i la dissolució de l’autonomia per aplicació de l’article 155 de la carta magna, jo tinc la impressió que, avui, setembre de 2017, tant un bàndol com l’altre són presa de la seva pròpia inhabilitat política. I si l’independentisme ha fet, com veurem, grans trampes al solitari que ha decidit dur a terme ell tot sol, sense tenir en compte ningú que no comparteixi la seva manera de pensar, pervertint la legalitat democràtica i les mínimes formes que aquesta exigeix –que això és el que ha fet-, també l’antipolítica del govern de l’immobilista Mariano Rajoy, probablement acabarà embolcallant-lo en la teranyina judicial que ha estat teixint, que -no ho dubto-, acabarà per ofegar-lo.

Començant pel comportament de la Generalitat, a què m’ajustaré en aquest article, he de dir d’entrada que, encara que a molts espanyols no els agradi o no ho vulguin comprendre, els catalans tenen dret a pensar com vulguin i, per tant, a defensar la sobirania del seu territori per convertir-lo en un estat sobirà. Potser, doncs, seria bo que nosaltres ens demanéssim què és el que els ha empès a adoptar, cada cop amb més insistència, aquest posicionament, que sempre havia existit, però que es mantenia molt minoritari. Però ara limitem-nos a constatar que, dia rere dia, i després de molts anys de col·laboració, crítica si tant volem, però col·laboració en definitiva (pensem en l’etapa Aznar-Pujol, en què es transferí fins i tot la policia), el sentiment independentista ha crescut fins assolir gairebé el 50 per cent de la població.

Això, que implicava un gran èxit de l’independentisme i un greu problema per a l’unionisme, es complicava encara més per a aquest darrer pel fet que una franja molt considerable de catalans no independentistes (la majoria procedents de l’antiga CiU, d’altres, militants al PSC, i no pocs procedents de partits més a l’esquerra), consideraven el sistema polític i financer de l’autonomia catalana tan injust i l’immobilisme de Rajoy tan perjudicial, que es van mostrar partidaris del “dret a decidir” i demanaven a l’Estat que, en un exercici gran de democràcia, els permetés un referèndum pactat –per tant, amb totes les benediccions i garanties- per decidir lliurement i democràticament si volien romandre a l’Estat espanyol o bé preferien separar-se d’aquest per constituir una república independent. Teníem, doncs, un sector clarament majoritari de catalans (algú, penso que amb raó, l’aproximava al 70/80 per cent) que volien –fossin o no independentistes- que Catalunya practiqués un exercici democràtic com el que va exercitar Quebec el 1995, i el que, més recentment, ha dut a terme Escòcia el 2016.

Aquest referèndum legal i pactat només era possible si el Parlament espanyol prenia una sèrie de decisions que l’afavorissin. I per molt que alguns opinin en contra d’aquesta possibilitat, no hi ha dubte que s’hauria pogut dur a terme amb molt més suport legal que el que va presidir la transició del franquisme a la democràcia a l’època del govern Suárez.

Però l’immobilista Rajoy, ben emparat pels seus i amb els ulls posats en un partit com C’s, que és radicalment nacionalista espanyol, i amb el dubte metafísic d’un PSOE que, des de la derrota del 2011, ha viscut en plena crisi interna, ha fet impossible cap mena d’acord, no ja per acceptar el referèndum, sinó per alterar gens ni mica l’statu quo, ni tan sols amb mesures parcials (polítiques i econòmiques) que poguessin “seduir” els catalans menys radicalitzats (partidaris del referèndum però no de la independència) amb la finalitat d’atreure’ls envers l’unionisme.

Davant aquest tancament absolut al diàleg per part del Govern de l’Estat, el Govern i el Parlament de Catalunya havien de seguir carregant-se de raons per tal de fer créixer la majoria social que recolzava els seus plantejaments; majoria que es mostrà insuficient quan, després de les darreres eleccions autonòmiques, que Mas va considerar plebiscitàries, si bé l’independentisme aconseguí 72 diputats, quedà per sota del 50 per cent dels vots. I més si tenim en compte que una part d’aquesta majoria de 72 diputats la configuraven 10 representants de la CUP, un partit que resultava decisiu per prendre decisions i que apuntava –i apunta- vers l’independentisme, no sols com un nou “estatus” desitjable per a Catalunya, sinó com el marc indispensable per posar de cap per avall tots els principis que configuren l’estat social i democràtic de dret que garanteix la Constitució.

Tot i aquests fets, que reclamaven prudència i sentit comú, el PdeCat i Esquerra Republicana, recelosos l’un de l’altre per la futura hegemonia, es van decidir per la fuga cap endavant posant-se en mans de la CUP i protagonitzant la setmana passada un programa de ruptura (la “llei del referèndum”, la “convocatòria oficial de la consulta de l’1-O”, el “decret de mesures per a organitzat el plebiscit”, la “llei de la sindicatura electoral” i la “llei de transitorietat jurídica”) sense tenir una inequívoca majoria social, trencant els principis constitucionals i estatutaris i posant una mordassa a l’oposició parlamentària amb unes pràctiques dignes de l’antic model soviètic o de l’actual de Maduro, amb la qual cosa han malmès la institucionalitzat catalana, han deixat a la intempèrie la meitat de la societat, han debilitat la causa de Catalunya en els debats públics, han entelat la imatge del país a Europa i han debilitat el mateix independentisme.

D’ençà que vivim aquesta dinàmica de confrontació Catalunya/Espanya, l’únic moviment perceptible que ha fet el govern de Mariano Rajoy ha estat de negar-se a cedir en res afirmant que “Todos los espanyoles somos iguales”; i quan Catalunya, València o les Balears han denunciat el sistema de repartiment dels diners per injust, s’han fonamentat en aquest fet per demanar una reforma del sistema, o bé han exigit una millora en el seu grau de finançament, el govern de l’immobilista Rajoy sempre ha respost el mateix: “No permitiremos que se rompa España ni la igualdad de todos los españoles”, afirmació que –diguem-ho clarament- sempre ha tingut el suport indirecte dels governs d’Andalusia i d’Extremadura (els dos socialistes), que defensen el sistema actual, que els afavoreix, i que creuen que els ha de seguir afavorint perquè, també ells, estan convençuts que “todos los españoles tenemos los mismos derechos”.

La veritat és que si tots som tan iguals que no podem diferenciar-nos en res, si no podem optar per competències diverses o bé per un sistema de finançament que s’adapti a les “desigualtats” fàctiques que es donen a les diferents comunitats autònomes, aleshores no calia que tinguéssim un sistema autonòmic, ni disset parlaments. La uniformitat que inventaren els liberals del segle XIX i que tan bé va saber articular el sistema franquista, era el que responia més adequadament a aquest esquema polític.

¿Però realment el sistema vigent respecta aquesta igualtat de tots els espanyols com assegura el govern de Mariano Rajoy?

Dilluns passat, el nostre diari duia una informació detallada de les finances de les Balears i resumia aquest sistema d’igualtat en uns termes que, per al lector no entès, eren absolutament reveladors. Deia:

“L’any que ve Balears aportarà 927 milions a la solidaritat i haurà de demanar als bancs o a Montoro gairebé 1.000 milions per pagar els 1.000 milions d’amortització i interessos del deute. És el peix que es mossega la cua.

En els lliuraments a compte que ha facilitat el Govern a la Comunitat autònoma figura un augment global del 6,6 per cent en les aportacions de Montoro a les Illes, però els diners que Balears aporta a d’altres comunitats autònomes no creix aquest 6,6 per cent, sinó gairebé el doble: el 12,8 per cent.

Pel que fa a les xifres globals, a Balears li corresponen l’any que ve 2.707 milions d’euros en virtut de les previsions de recaptació. Es calcula que rebrà 1.002 milions d’IRPF, 1.287 milions en concepte d’IVA i la resta, fins a la xifra total, arriba de la resta d’impostos estatals. A aquesta xifra global cal sumar-li 778 milions d’euros corresponents a les previsions de liquidació dels pressupostos de 2016.

Aquests diners que arriben amb retard de dos anys responden a un error del Govern a l’hora de calcular els diners que envia a la Comunitat. Els lliuraments a compte són una previsió d’ingressos i només dos anys després se sap la recaptació real i es liquida la diferència. És a dir, el 2016, Balears va rebre 778 milions menys dels que li tocaven, que són els que ara pagarà Montoro.

A tota aquesta quantitat global cal detraure els 927 milions de solidaritat. Es tracta de la xifra més alta de la història de Balears i la dada més cridanera és que ha anat creixent pràcticament de forma imparable des de l’any 2007. Com més diners recapta Balears per la recaptació d’impostos, més diners aporta a la solidaritat entre autonomies. Això vol dir que la millora econòmica de les Illes no té després una traducció en els diners que rep.”

Més enllà, doncs, que hàgim d’acceptar una coresponsabilitat fiscal i un principi de solidaritat entre les comunitats autònomes més riques i les més pobres, ben pocs poden dubtar que el sistema actual no afavoreix la igualtat, sinó una desigualtat manifesta que és, probablement, molt injusta.

També aquesta setmana s’han publicat les dades d’una altra desigualtat majúscula, en aquest cas referida a Catalunya. I no em referiré a l’espinós problema de les balances fiscals que, segons qui tregui les dades, ofereixen interpretacions absolutament divergents. Em referiré a un cas molt concret i difícilment discutible, però representatiu: el de la comparació entre els serveis i els ingressos que obté i ofereix AENA (un organisme teòricament autònom estatal, però que respon bàsicament als interessos del govern central) als aeroports de Barajas (Madrid) i del Prat (Barcelona).

Les dades corresponents a aquest estiu, que s’acaba, on l’aeroport del Prat ha estat el centre de grans protestes i de vagues. Són les següents, un cop les ha recollit Antoni Puigverd per a La Vanguardia:

A Barajas hi ha un empleat de seguretat per cada 37.000 passatgers; al Prat, un per cada 113.333. A Barajas hi van passar el mes de juny 4.745.858 passatgers i al Prat 4.585.277, una xifra molt similar. Doncs bé, a Barajas hi ha 1.000 empleats de seguretat i al Prat, 300. El Prat és un gran negoci per a Aena: 339 milions de benefici, que s’inverteixen als aeroports deficitaris, però previsiblement també a Barajas, que només guanya 27 milions. La comparació de guanys, serveis i inversions no pot ser més desequilibrada; cosa que ja va ser denunciada fa deu anys pels empresaris moderats (cap no era independentista), que van demanar inútilment la gestió autònoma dels aeroports. Naturalment, l’immobilista Rajoy, el campió de “la igualdad de los españoles” ho va impedir.

Com diu el periodista català, “La igualdad de todos los españoles” és una expressió d’anada, però no de tornada. El govern espanyol podria haver fet passos i gestos per capgirar aquestes flagrants contradiccions de la igualtat, però no ho han fet. Els diaris de Madrid podrien, si més no, haver-les denunciat, però tampoc ho han fet, només preocupats per denunciar “la locura de los catalanes hacia un callejón sin salida”. D’haver-ho fet, i d’haver estat tots més sensibles amb les comunitats que sofreixen una greu discriminació, és molt possible que el seu comportament hagués servit per crear les bases –si més no a Catalunya, que és la més conscienciada i la que està provocant un greu problema de ruptura- d’una alternativa de tercera via creïble. Però ni aquest primer pas no s’ha volgut fer. Per tant, ara, just abans de la mare de totes les batalles, la pregunta que fa Puigverd és molt pertinent: ¿qui és més responsable de la crisi d’Estat que viurem? ¿Qui és més responsable de la mossegada: la bèstia que mossega o els caçadors que l’acorralen al racó sense permetre-li cap sortida?

—

(1) Aquest article és transcripció del que, cada diumenge, es publica al diari “Menorca”. Per petició del diari a causa de les festes de Gràcia (patrona de Maó), se’m va demanar que el lliurés a la redacció el dimarts passat, dia 6. Per tant, abans que s’iniciessin els plens del Parlament de Catalunya per aprovar les lleis dites de desconnexió. Això ha fet que avui, diumenge, no em refereixi al que ha succeït aquests darrers dies, cosa que penso fer a l’article de diumenge vinent.

Vaig escoltar per la televisió el míting que, davant els principals dirigents del seu partit, reunits a Galícia, els va dirigir Mariano Rajoy el passat diumenge per encetar el curs polític. Era lògic que, en un acte com aquell, no deixés de referir-se als fets del dia anterior a Barcelona, on el rei i ell van ser objecte d’una sorollosa siulada a la manifestació que, a la ciutat comtal, s’havia organitzat contra el terrorisme jihadista. Les seves paraules van ser contundents: “Estuvimos donde teníamos que estar. Estamos orgullosos de haber estado allí y de que estuviera también el jefe del Estado. Estuvimos expresando nuestro apoyo de las víctimas y nuestra solidaridad con todos los catalanes sensatos moderados y respetuosos. A todos ellos, el resto de los españoles hemos ido a darle nuestro apoyo y nuestra solidaridad, y las afrentas de algunos no las hemos escuchado.”

Abans de tornar sobre aquestes paraules, i més enllà de discutir si es pot o no es pot siular al rei i al president del govern en un acte públic, he de dir que la CUP va actuar molt hipòcritament en trencar el pacte que hi havia entre tots els col·lectius de no polititzar la manifestació que, en aquell cas concret, pretenia -bàsicament i exclusivament- fer un rebuig unànime del terrorisme i mostrar la unitat dels demòcrates contra els qui han decidit imposar les seves idees per mitjà del terror i amb el més absolut menyspreu per la vida humana i les idees dels altres.

La CUP, doncs, hauria estat coherent si, com va dir en un principi, no hagués acudit a la manifestació, o bé s’hagués limitat a propiciar-ne una d’alternativa per manifestar-se contra el que ella defineix com “la hipocresia dels poders constituïts i la connivència del govern i del rei amb els qui venen armes, etc., etc.” (la citació no és textual, però respon amb tota seguretat als arguments que es van utilitzar). I de fet, la manifestació alternativa es va fer, però de seguida la CUP va veure que era absurd –des del seu punt de vista- menysprear la possibilitat que la gran manifestació conjunta li donava de fer la seva propaganda política i intentar el que ella intenta com a punt i final, que no és, com ens vol fer creure, la independència de Catalunya, sinó (a més i per damunt d’això) posar de cap per avall el sistema econòmic, democràtic i social de què gaudim per tal d’imposar-ne un altre –el seu- prescindint del que ens pugui semblar a tots els qui no compartim la seva manera de veure les coses.

I ara torno a l’escridassada al rei i al president del govern per dir, d’entrada, que no em sembla comparable fer-la quan el rei entra a la tribuna d’un camp de futbol per presidir, posem, una final de copa –allí el crit no té res a veure amb el futbol i pot entendre’s com una clara manifestació de protesta (que considero legítima) a la persona o a la institució que representa-, que fer-ho en una manifestació en defensa de la llibertat, de la democràcia i de la vida, després que uns assassins hagin provocat una matança i hagin deixat un centenar de ferits tot sembrant el terror entre la població civil. No, no és el mateix.

Més encara. L’objectiu d’aquesta manifestació tenia un valor “per se” i no podia mai comparar-se a una concentració esportiva on, escridassades o no les autoritats, l’espectacle seguirà com si res i sense conseqüències per a ningú. A la manifestació de Barcelona hi havia, en canvi, unes víctimes: uns morts i uns ferits que ens representaven a tots, perquè van ser escollides a l’atzar i, matant-les, els assassins demostraven que ens voldrien matar a tots. I nosaltres –qualsevol que fos la nostra ideologia, teníem el deure de mostrar col·lectivament la nostra solidaritat amb elles. I entre aquest “nosaltres”, és lògic que hi hagués també el president del govern i el cap de l’Estat. Per tant, aprofitar la manifestació per escridassar aquestes autoritats no era un acte de mala educació –com han dit i repetit els polítics de C’s-, sinó que ha estat l’aprofitament immoral d’una ocasió que no permetia actuar com ho van fer. Per decència i per respecte a les víctimes. La qual cosa ens demostra que, per als autors dels siulets, era molt més interessant escridassar el rei i el president del govern que ser a la manifestació i unir-se al dolor de tots contra de la barbàrie.

I un cop fixat el meu punt de vista sobre la CUP i els que van seguir les seves consignes, no puc, però, deixar de referir-me a les paraules de Rajoy quan ha dit que volia mostrar la seva solidaritat amb les víctimes i expressar-la també a “todos los catalanes sensatos, moderados y respetuosos”. És a dir, no a tots els catalans. I em demano: ¿quins catalans són, per a Rajoy, “sensatos, moderados y respectuosos”? Per deducció, entenc que deuen ser només els qui voten el PP i C’s (potser també alguns votants socialistes), perquè massa vegades ha dit de tots els altres que actuen fora del “sentido común”, ja sigui per independentistes radicals (Esquerra, PdeCAT i CUP), o per radicals d’extrema Esquerra (Podem, Comuns i novament la CUP). I això perquè tots aquests –que, curiosament, avui per avui, són a Catalunya una gran majoria-, no actuen sensatament, ni moderadament, ni “como Dios manda”, metàfora que últimament ja no prodiga, però que li hem sentit més d’un cop.

És per això que m’agradaria fer unes preguntes: ¿creu algú realment que Rajoy és un home sensat, moderat i respectuós? ¿Ho era quan cercava signatures a tota Espanya contra els catalans en una campanya que va provocar un boicot al cava i a molts altres productes produïts a Catalunya? ¿Ho era quan impugnà l’Estatut aprovat per referèndum a Catalunya després que els catalans acceptessin (ni que fos a contracor) les grans retallades que li provocà el Parlament espanyol? ¿Ho era quan, a diferència del que va fer amb aquest estatut, deixava que d’altres, com el de la Comunitat Valenciana o el d’Andalusia, s’aprovessin amb articles que deien el mateix que molts dels impugnats al de Catalunya?

¿Va ser sensat, moderat i respectuós amb el govern de la Generalitat quan, l’any 2012, Artur Mas, molt abans de propiciar l’independentisme, li va demanar una modificació del sistema de finançament, tot i saber que el que estava en vigor feia de mala condició als catalans (i també d’altres comunitats autònomes –la nostra, sense anar més lluny-) respecte del conjunt d’Espanya?

¿Va ser sensat, moderat i respectuós –no ja amb els catalans, sinó amb tot els espanyols- quan donava ànims al seu tresorer dient-li “aguanta, Luis, sé fuerte”, tot i que sabia (o havia de saber) que aquell personatge era un home corrupte? ¿Ho era quan va permetre que es destrossessin a martellades els discs durs que utilitzava Bárcenas? ¿Va ser sensat, moderat i respectuós quan el seu partit pagava amb diner negre les obres de restauració de l’edifici central que tenen a Madrid, la qual cosa ha provocat que el PP fos el primer partit de govern processat en època democràtica? ¿Ho ha estat quan, el passat dimecres, al Parlament, no ha estat capaç tan sols de citar el “cas Gürtel” que ha provocat el processament de tants polítics del seu partit?

Encara que hagin passat uns dies i les notícies sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils s’han anat aclarint per una feina prou eficaç –si més no a posteriori– de la policia, i per les informacions dels professionals que se n’ocupen a la premsa, he pensat que n’havia de dir alguna cosa, ni que sigui per solidaritat amb les víctimes que, sense tenir-hi res a veure, són les qui han carregat sobre la seva esquena els pecats que els salafistes i, més concretament, els terroristes, atribueixen a tot el món d’Occident, per més que –no ho oblidem- a pesar dels grans atemptats que han sofert fins avui capitals com Londres, Madrid, Brussel·les, París, Berlín, Boston, Niça o Barcelona (i suposo que me’n deixo alguna al tinter), Occident ha ofert al terrorisme islàmic menys morts dels que aquest ha causat als mateixos musulmans que no comparteixen la seva manera d’entendre la religió i la política.

Tot i que, com acabo de dir, m’agradaria expressar la meva opinió, he de reconèixer que es fa molt difícil no repetir llocs comuns o, pitjor encara, proclamar sentències lleugeres o que, per poc reflexives, fàcilment poden ferir la sensibilitat d’alguns, facilitar la incomprensió entre les persones o bé eixamplar irresponsablement l’odi que poden despertar fets com els que comentem.

També hi ha qui aprofita l’ocasió per “garnar” cap a casa i afavorir les seves posicions polítiques, com és el cas d’aquell que, l’endemà dels atemptats, m’envià una foto del famós “trío de las Azores” (Bush, Blair i Aznar), demanant la meva signatura per declarar l’expresident espanyol “persona non grata a Barcelona”, ja que, segons el promotor d’aquesta recerca massiva de signatures, Aznar és el gran culpable que, avui, els terroristes s’hagin fixat en la capital de Catalunya per fer patent la seva barbàrie.

Certament que no vaig signar la petició. No perquè tingui simpatia a l’expresident Aznar, o bé perquè aprovi la política que aquells tres personatges van dur a terme per justificar (amb mentides, com s’ha demostrat) l’ocupació de l’Iraq i, després, l’ajusticiament de Sadam Hussein, sinó perquè em sembla que el fenomen terrorista va més enllà de la política d’aquests tres personatges, com ens ho demostra fàcilment el fet que, Bèlgica i Alemanya, que no van participar directament en la invasió de l’Iraq, també han sofert atemptats de la mateixa naturalesa del que ara ha fustigat Barcelona.

Això no vol dir, però, que l’acció que dugué a terme la coalició comandada pels Estats Units i la Gran Bretanya, amb el suport (més teòric que eficaç de l’Espanya d’Aznar), no vagi incitar l’odi del salafisme contra Occident, perquè és ben segur que el va afavorir, ja que no crec que ningú de bona fe pugui dubtar que la invasió de l’Iraq i, abans, la lluita contra l’URSS a l’Afganistan van tenir molt a veure amb el naixement del Daesh i d’Al-Qaida, cosa que mai no ha reconegut Aznar ni, menys encara, ha provocat en ell cap mena de penediment per la política que, en aquest camp, va dur a terme.

Però el fenomen terrorista, i més concretament el que coneixem com a “terrorisme islàmic” és, ben segur, un fenomen complex que no respon a una sola causa. Per tant, qualsevol mena de reduccionisme pot ser perillós i, molt probablement, injust. Sense anar més lluny, a les notícies de la cadena “Cuatro” es va retransmetre un bocí del sermó que, un capellà de Madrid, va fer als feligresos durant la missa del passat diumenge acusant amb pèls i senyals l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com a culpable –no en el mateix grau dels qui van cometre directament els crims, però culpable a la fi- dels atemptat per no haver protegit els ciutadans. “Yo –va dir- si estuviera entre los heridos, la llevaria al juzgado”.

Aquesta acusació ens pot semblar absurda, i segurament s’ha d’aïllar, però és probable que ho siguin també les dels qui, des de casa nostra, acusen directament l’Islam (sense matisos) com a responsable de tot el que està passant.

Acusar-lo així, genèricament, seria injust, perquè tots hem pogut veure com, des de molts col·lectius musulmans, s’ha condemnat el terrorisme i, més concretament, els atemptats de què estem parlant. Però dit això, tampoc hauríem de ser tan candorosos per no trobar elements força preocupants en alguns sectors de l’Islam, com seria absurd que deslliguéssim les Creuades del cristianisme. Això és, si més no, el que ha dit Jaume Flaquer, un jesuïta membre del col·lectiu “Cristianisme i Justícia”. I penso que amb raó.

Enfront de les opinions que redueixen les causes del terrorisme a qüestions socials, econòmiques, polítiques o geoestratègiques, sobre les quals es munten les ideologies, també les religioses; i enfront d’aquelles altres metodologies més o menys antireligioses (o islamòfobes) que en redueixen les causes a la religió mateixa, Flaquer creu –i jo amb ell- que el fenomen terrorista és extremadament complex, ja que no hi ha una única causa que l’expliqui.

Sens dubte, els problemes socials, d’integració o de desenvolupament de la pròpia identitat, el potencien, perquè engendren gent vulnerable que entra en aquestes corrents ideològics del terrorisme com qui entra en una secta (el cas de Molenbeek, a Brussel·les, en podria ser un exemple). Però no pot considerar-se com l’única causa, perquè els cristians dels països de majoria islàmica (per exemple els coptes d’Egipte) també viuen en situació de marginació, i en molts casos de persecució, i no generen moviments terroristes.

I tanmateix, enllà del que ja hem dit respecte de la política agressiva de Bush, Blair i Aznar a l’Iraq, o bé l’anterior que Occident liderà a l’Afganistan, hem de reconèixer que hi ha causes de molt diferent naturalesa que abonen el terrorisme: N’hi ha de socials, en efecte, ja que les enormes desigualtats econòmiques, a més de ser un escàndol ètic, són, sovint, generadores de ràbia o de desesperança; n’hi ha també de psicològiques (ho veiem regularment en els atacs d’ira que duen a terme alguns individus d’Estats Units que realitzen carnisseries amb l’ajuda de la facilitat d’aconseguir una arma); i n’hi ha finalment de religioses, encara que siguin per pervertir la religió. D’aquestes, el cas de l’imam de Ripoll n’és, em sembla, un exemple molt gràfic. I això no s’ha produït per casualitat, sinó perquè algú (des del poder polític i també des del poder religiós) ho està propiciant conscientment, com les monarquies cristianes medievals i el Papa van promoure les Creuades.

Diu Flaquer: “Sens dubte és una perversa interpretació d’un versicle alcorànic (la que fan molts imams salafistes en transmetre la violència i l’odi contra tot el que representa Occident), però aquesta interpretació es fa des de l’islam propagat per l’Aràbia Saudita. Des d’aquest país, s’escriuen llibres sobre jurisprudència islàmica que dicten la mort de l’homosexual, de l’apòstata i de l’adúlter. I aquests llibres es venen a Espanya traduïts al castellà.” I dit això, fa una acusació molt concreta: “Aràbia Saudita i altres països del Golf condemnen el terrorisme ja que ells també estan en el punt de mira de Daesh i d’al-Qaida. Però el seu islam el produeix sense parar.” A més –i això ho dic jo-, aquests països són els que el financen mentre nosaltres, a Occident, per interessos econòmics, ens girem d’esquena a aquesta realitat i fem com si no ho sabéssim (si és que no hi col·laborem de manera indirecta).

Per conèixer millor la figura de Bernard Häring, de qui vaig parlar el passat diumenge, i el seu posicionament crític davant la Humanae Vitae de Pau VI, és interessant l’entrevista que publicà, el 31 d’agost de 1968, “The Tablet”, una revista catòlica de caire, per cert, bastant conservador, que, aquell mateix any, va reproduir traduïda al català “Correspondència Sacerdotal”, una revista ciclostilada que s’editava a Barcelona, per cert amb el “nihil obstat” de l’autoritat eclesiàstica. L’any vinent farà 50 anys d’aquesta entrevista, que molt probablement podria ser  publicada avui. Per això ho faig. Diu Häring parlant del Vaticà II:

“Vaig tenir l’honor de formar part de la subcomissió preconciliar i de la comissió sobre el matrimoni. La subcomissió preconciliar estava totalment dominada pel Sant Ofici –una gent, al meu entendre, desconnectada de les arrels de la vida, un grup homogeni en el qual cadascú havia de demostrar a l’altre que el més ortodox era ell; després, que el seu ofici era la persecució de bruixes. No nego que tots ells fossin bons homes, però si nego que estiguessin vivint en una bona estructura. Jo els deia: “esteu professionalment malalts”.

El papa Joan sabia molt bé quina era la situació d’aquella subcomissió, i coneixia les seves resolucions sobre el matrimoni, el celibat i la castedat. Per això, hem d’entendre com un acte valent de col·legialitat que aleshores el papa Joan erigís una comissió diferent, formada per una quants teòlegs que estaven al dia i alguns laics competents, a fi de poder obtenir més llum amb l’ajuda de tots ells.

Quan el Concili començà i la comissió doctrinal havia d’iniciar la seva tasca, el cardenal Ottaviani emprà 30 minuts, el cardenal Parente –que era arquebisbe i secretari segon del Sant Ofici- n’emprà 40, per dir als bisbes: “Heu d’acceptar tots aquests excel·lents estudis presentats per la comissió preparatòria, heu de defensar l’Església de les escomeses heterodoxes i herètiques”.

Va ser, doncs, una acció alliberadora la del cardenal Leger, quan després d’aquests primers 100 minuts, s’aixecà i digué: “Féu només la vostra missió; allà vosaltres amb la vostra actitud si penseu que sou els ortodoxos i els altres els heretges”.

(Mort Joan XXIII) Pau VI amplià la comissió i li encarregà que estudiés amb franquesa i llibertat el problema de la regulació de la natalitat i de la paternitat responsable. Era una comissió aproximada de seixanta-cinc membres. D’aquests, una tercera part eren sacerdots, i dues terceres parts laics. Això representava un fenomen molt nou dins l’Església. S’esdevenia una gran esperança envers la col·legialitat, en permetre que els laics fossin escoltats. Però ben aviat la comissió va ser dominada per la majoria conservadora. Foren tres, el bisbe Reuss, el canonge Pierre de Locht i la meva humil persona els qui ens atrevírem a proposar solucions noves. Fou, doncs, sorprenent que, al final, quatre cinquenes parts de la comissió, quatre cinquenes parts dels sacerdots i gairebé el cent per cent dels laics, arribessin a la conclusió que hi havia una diferència essencial entre l’ús premeditat de les proves de la temperatura i del calendari en la continència periòdica i els mètodes més senzills de la regulació de la natalitat com el diafragma o les píndoles anticonceptives.

Cap al final del Concili, el cardenal Ottaviani introduí a la subcomissió nous membres. També hi tingué una presència significada el bisbe Colombo. El Concili havia arribat a uns criteris totalment diferents dels de la Casti connubii (Vegeu nota 1). Tot i així, la pregunta concreta: “¿Hi ha cap altre mitjà de regulació de la natalitat a més de la continència total o periòdica?” va ser eliminada del Concili pel Papa, i així es va mantenir fins al final.

D’aquesta manera arribàrem a la festa de santa Catalina, el 25 de novembre: de sobte, quan tots els modi (propostes) havien estat estudiats, el Papa n’envià cinc més al capítol sobre el matrimoni que haurien totalment canviat el sentit del text conciliar. En primer lloc, no es va permetre al Concili que es discutís amb franquesa els problema dels mitjans artificials o químics de la regulació de la natalitat. Després de l’esforç fet pels cardenals Suenens, Alfrink, Frings i Leger, i també del patriarca Maximos IV, aquella decisió papal produí una gran desil·lusió. Es digué als moderadors que no permetessin més discussions en aquest sentit, i això que aquests homes havien  rebut l’aplaudiment de la majoria conciliar.

La comissió conciliar es trobà desorientada. El cardenal Leger s’aixecà i llegí una protesta. El cardenal Brown respongué contradient-lo tot afirmant que “no pot haver-hi cap discussió en aquest punt; seria una equivocació. El Papa ha parlat i la comissió ha d’obeir i reafirmar simplement la Casti connubii. Aleshores es produí un enrenou i molts cridaren: “Discutirem aquest assumpte si sabem que el Papa el que fa és imposar una obligació o bé preguntar a la comissió que examini els modi amb tota llibertat”. Al dia següent arribà una nova afirmació de la secretaria d’Estat, que permetia a la comissió d’entrar en la discussió de la matèria.

Però mentrestant, el cardenal Ottaviani havia decidit que aquest assumpte es discutiria només si s’absentaven els teòlegs i els laics, la qual cosa implicava una clara infracció de les normes comunes en la pràctica conciliar. Només quan es va veure obligat pels bisbes de la comissió, admeté els teòlegs com a auditors, però declarà que no se’ls donaria veu a la discussió. I d’aquesta manera no tingueren veu mentre els bisbes discutien. Amb tot, cal dir-ho, vaig quedar profundament admirat de com aquests bisbes harmonitzaren el respecte al successor de Pere amb la tendresa i l’amistat.

Els modi del Papa no van ser acceptats, o no ho van ser de la manera que ell volia. Més encara, el cardenal Roy posà sobre la taula del Papa un informe dels laics que no havien pogut parlar a la comissió. El cardenal Garrone anà a veure Pau VI i li parlà amb tota franquesa i el va posar en guàrdia, ja que el Concili podia acabar amb una gran commoció si continuava insistint  en el seu mètode de no autoritzar la discussió d’aquest assumpte i d’acceptar l’obligació com una resolució del mateix Concili en contra dels procediments que aquest s’havia donat.

Aquest havia decidit que, quan el text havia rebut el vot de més de dos terços, els modi podien ser tinguts en compte, però no fins al punt d’eliminar o canviar el contingut del text, i el capítol sobre el matrimoni havia estat aprovat per més de dos terços. De manera que allò que el Papa havia proposat anava contra les seves pròpies normes que regulaven els actes col·legiats en el concili. Però el Papa s’inclinà per una oposició forta i tenaç.

La comissió especial sobre el control de la natalitat arribà, després d’un fort treball i d’una perllongada reunió, a les seves resolucions proposades, que es van concretar en un informe de la majoria i un altre de la minoria. Però la comissió no va ser escoltada i el Papa es decidí pels de la minoria que donaven suport a la Casti connubii. Amb això quedava clar que, per a la Cúria, era fonamental afirmar que les encícliques papals estaven per sobre dels decrets conciliars.

Jo –segueix dient Häring referint-se a l’elaboració de la Humanae Vitae– vaig rebre quatre advertències de la Cúria. Una d’aquestes m’arribà pel gener de 1967 i es devia a una entrevista que vaig atorgar a una revista italiana en la qual havia parlat amb gran respecte del Papa, però afegia que, des del meu punt de vista, era evident que la resposta havia de ser molt més conforme als criteris de la Gaudium et Spes que a la Casti connubii. El cardenal Parente em va dir: “Vostè no pot dir això; el Papa és lliure, absolutament lliure, per repetir la Casti connubii i ell no està lligat pel Concili”. Vam discutir dues hores.

Vaig rebre posteriorment una altra instrucció de la Cúria en la qual se’m deia que era inoportú afirmar diferències respecte de la Casti connubii. I en vaig rebre una altra, que em fou adreçada de manera oficial, a la qual se’m deia que mentre la Gaudium es Spes era solament un text pastoral, la Casti connubii era pura doctrina. Jo no puc conciliar això amb el discurs d’apertura del papa Joan XXIII, que digué que l’autèntic ofici docent de l’Església és totalment pastoral. Afirmar que la Casti connubii no és pastoral sinó simplement pura doctrina, és afirmar que és una doctrina falsa.

No teníem cap possibilitat d’acostar-nos al Papa. A simple vista, es podia apreciar que una muralla s’havia aixecat entre ell i nosaltres. I així s’arribà a aquest document (es refereix a la Humanae Vitae), que a simple vista és un cas clar d’un exercici no col·legial de l’autoritat papal. Però, que això quedi clar: el Papa és una part de l’Església docent i la seva ensenyança partia tan sols d’un grup homogeni de la Cúria a l’estil antic.”

Häring deixa clar, al final de l’entrevista, que l’elaboració de l’encíclica va ser un cas típic de la història eclesiàstica. I afirmà: “O el Papa és alliberat i se’l posa en contacte amb tots els mitjans lliures i directes, o quedarà empresonat a la Cúria, que es preocupa més per sortir del tràfec en aquest assumpte que per trobar solucions per al futur. Perdoneu-me que hagi parlat amb tanta franquesa, però crec que hem de ser a la vegada d’una mentalitat oberta i càndida. I vull deixar clara la meva personal fidelitat al successor de Pere. I és a causa d’aquest amor que li tinc que hem de cridar a l’Església tota en aquests moments: ‘Allibereu el Papa!’ No es pot permetre que caigui en mans d’una petita minoria.”

I em demano: ¿Acabarà assolint aquest alliberament de la Cúria el papa Francesc?

—

(Nota 1): L’encíclica Casti connubii del Papa Pius XI (1930) tracta sobre el matrimoni i pretén ratificar tot el que  havia escrit anteriorment el Papa Lleó XIII a la Arcanum divinae sapientiae sobre la dignitat i sacralitat d’aquest sagrament. En primer lloc, expressa el seu desacord en relació a l’àmplia immoralitat sexual que s’anava difonent, i sobretot, davant els qui, en nom d’aquesta immoralitat, gosaven fer vanes la santedat i la indissolubilitat del matrimoni. Afirma que els primers deures dels esposos han de ser la fidelitat recíproca, el mutu i afectuós amor i l’educació recta i cristiana dels fills. A més, el Papa declarà moralment il·lícit l’avortament i, en les relacions conjugals, qualsevol intervenció per evitar la procreació.

Bernard Häring (1912-1998), sacerdot redemptorista alemany, ha estat un gran teòleg moralista, autor de molts llibres, entre els quals destaquen “La Ley de Cristo” i “Libertad y Fidelidad en Cristo” (l’edició que hi ha a la meva biblioteca és de Herder 1985), que han servit de text de “moral” (desconec si encara es fan servir) als teòlegs de molts seminaris.

M’he volgut referir avui al pare Häring perquè aquests dies he sabut que, encara no fa un any, el papa Francesc en va fer una gran lloança, tot i ser conscient que va ser un dels més abrandats dissidents de l’encíclica Humanae Vitae de Pau VI. A més, la seva teologia moral presenta, a dir dels experts, no poques contradiccions amb la Veritatis Splendor de Joan Pau II. Per tant, poca broma.

La ressenya publicada per “La Civiltà Cattolica” de la reunió que el papa Francesc va tenir amb els jesuïtes (Nº 36 del 24/10/2016) ens diu que Francesc va confessà el següent respecte de la moral que havia après durant la seva formació: “Era una moral molt estranya al discerniment. En aquella època hi havia el ‘cuco’, el fantasma de la moral de situació… Crec que Bernard Häring va ser el primer que començà la recerca d’un nou camí per renovellar la teologia moral. Òbviament, avui la teologia moral ha fet grans progressos en les seves reflexions i en la seva maduresa; ja no és una ‘casuística’.” Francesc va criticar tot seguit el que ell definí com l’ “escolasticisme decadent” en què la seva generació (i també la meva) va ser educada i lloà Häring per “començar la recerca d’una nova manera perquè la teologia moral florís de nou.”

Francesc, doncs, proposà de manera molt clara una moral que es basi en el discerniment. I a la pregunta de com suggeria avançar en torn d’aquesta dinàmica per avaluar les situacions morals, va respondre. “Em sembla que no és possible detenir-se en una interpretació de l’aplicació de la regla que es limiti a veure les situacions particulars com a casos de la regla general.”

Bernard Häring, va ser -no ho oblidem- una figura clau durant el Concili Vaticà II, on va aplicar el principi de l’evolució del dogma (com es troba a la nouvelle théologie) a la moral. I segons ens explica el professor Roberto de Mattei, aquesta “nova moral” defensada per Häring, en última instància “nega l’existència d’una llei natural absoluta i immutable”, llei que sempre ha donat per existent (i immutable) el iusnaturalisme.

Häring va ser nomenat “expert” al Vaticà II i, posteriorment, es va convertir en el secretari de la Comissió sobre el món modern, on, segons De Mattei, fou un dels arquitectes principals del document Gaudium et Spes, part del qual s’ocupa del matrimoni.

Segons De Mattei, una feroç batalla es va lliurar durant l’elaboració d’aquest document entre les minories progressistes i tradicionals sobre la procreació en el matrimoni, fins al punt que el “bàndol” progressista, recolzat per Häring, finalment va convèncer Pau VI de deixar de banda la qüestió de l’anticoncepció en el document. Però després que Pau VI publiqués la Humanae Vitae, el 1968, on va ensenyar inequívocament que “tots i cadascun dels actes sexuals del matrimonial han de quedar oberts a la transmissió de la vida humana”, i qualificà el recurs a l’anticoncepció d’ “intrínsecament dolent”, Häring dedicà la seva energia a criticar no només Pau VI, sinó també -això més tard- Joan Pau II, per les seves postures sobre control de la natalitat i altres temes sexuals.

Häring va ser investigat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe a la dècada de 1970 pel seu llibre de 1972 “Ètica Mèdica”, on es presenta un concepte de salut que permetria a una parella recórrer a l’anticoncepció si considera que és el millor mitjà per ajudar a complir íntegrament la seva plena vocació, un principi que condemnava la Humanae Vitae. Aquesta va ser, precisament, la primera condemna que va signar Joan Pau II  contra el redemptorista alemany. El 1979, després d’un procés de 10 anys, Häring va ser cridat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe per exigir-li que no tornés a criticar l’encíclica Humanae Vitae (1968), en què Pau VI condemnava els mètodes anticonceptius com immorals. Però ell es va negar i va patir el rebuig del Vaticà fins a la seva mort.

El 1976, en una carta adreçada al cardenal Franjo Seper, aleshores prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Häring deia: “De manera humiliant he estat acusat (…) les acusacions són falses. Més encara, neixen d’un òrgan de govern de l’Església al qual he servit durant tota la meva vida amb tota honestedat. Preferiria trobar-me novament davant un tribunal de Hitler. No obstant això, la meva fe no vacil·la.”

Em sembla, doncs, rellevant que, al seu diàleg amb els jesuïtes, el papa Francesc vagi prendre nota dels progressos que s’han fet en la teologia moral des dels dies del “això es pot fer, això no es pot fer”. “Òbviament -va dir el Papa-, avui la teologia moral ha avançat molt en les seves reflexions i en la seva maduresa”.

La resposta completa del Papa apuntà, doncs, la necessitat del discerniment en el camp de la moral: “El discerniment -va dir- és l’element clau (…) I estic notant precisament la manca de discerniment en la formació dels sacerdots. Correm el risc d’acostumar-nos a ‘blanc o negre’ i al que és legal. Estem completament tancats, en general, al discerniment. Una cosa és clara: avui, en una certa quantitat de seminaris ha tornat a restaurar-se una rigidesa que no és propera a un discerniment de les situacions. I això és perillós, perquè ens pot portar a una concepció de la moral que té un significat casuístic.”

Diguem també que, en una reunió amb els jesuïtes a Cracòvia durant la Jornada Mundial de la Joventut, aquests van demanar al Papa què creia que podia fer per als creients la Companyia de Jesús, i ell va respondre insistint que era important “formar els seminaristes i els sacerdots en el discerniment” i no en l’escolàstica decadent en què ell, i generacions posteriors a ell, van ser educats, tot estudiant la moral i filosofia en “manuals”.

M’ha semblat, doncs, una magnífica notícia el restabliment -tan oficiós com indubtable- de la figura de Bernard Häring, que -en paraules del papa Francesc- “va ser el primer que va iniciar la recerca d’una nova via per fer reflorir als nostres dies la teologia moral”.

Nota de l’autor: El text que s’ha esllavissat sota aquest títol era  un primer esborrany del que he de publicar diumenge. S’ha esllavissat per error al bloc quan encara no era definitiu. Lamento l’error i els remeto al que serà publicat (amb molt poques correcciones) el proper 13 d’agost.

Gràcies,

Una de les coses més em satisfà com a escriptor és de compartir les pàgines del diumenge al diari Menorca amb en Joan Pons, autor de gran solidesa literària i intel·lectual, amb una obra envejable al seu darrere que l’avala com una de les, gràcies a Déu, moltes plomes sòlides que avui té la nostra illa.

Curiosament, diumenge passat, tots dos abordàvem el mateix problema polític que viu Espanya amb Catalunya i fins al·ludíem a alguns fets respecte dels quals manteníem el mateix punt de vista. Potser l’única diferència que podia advertir el lector que va llegir els dos articles és que Pons es mostrava més optimista que jo respecte del futur immediat. En la seva opinió, els catalans tenen guanyat el “relat” públic internacional en aquesta brega, cosa que jo no veig tan clara a pesar que hi ha -m’hi referiré més endavant- un corrent internacional que s’hi mostra favorable, però sé també que cap dels cercles que tenen avui un pes polític (ni la UE ni les cancelleries dels principals estats) dóna suport a una actuació que, més enllà que tingui unes motivacions raonables, trenca el marc constitucional espanyol.

Allò que em separa una mica del raonament de Joan Pons és que, suposo que per deformació professional, en mi pesa molt el bagatge jurídic i, per tant, allò que en el camp del Dret Internacional i del Dret Constitucional, coneixem com l’Estat de Dret i l’Habeas Corpus, que són dues grans conquestes polítiques de la humanitat, per les quals aquesta ha hagut de lluitar durant segles i que, malauradament, segueixen essent institucions desconegudes a molts estats avui dia. Basta mirar, si més no, el que està succeint a Veneçuela per fer-nos una idea clara del que vull dir. Perquè allí l’Estat de Dret s’ha conculcat amb un referèndum que trencava els principis vigents a la Constitució veneçolana (aprovada a l’època d’Hugo Chaves), i l’Habeas Corpus de dos dirigents opositors també s’ha violat per una disposició injusta i arbitrària d’un Tribunal Suprem que -aquest sí! (cosa que jo no diria ni del Tribunal Suprem Espanyol ni del nostre Tribunal Constitucional)- és un òrgan prostituït al servei del poder polític.

Fixada, doncs, la discrepància, he de dir que jo reconec als catalans el dret a demanar un referèndum per decidir -ells sols i democràticament- si volen o no la independència, i crec que l’Estat espanyol (Parlament i Govern) havia d’haver fet un esforç perquè aquesta consulta s’hagués dut a terme. Simplement, perquè no basta la “llei i la força” per mantenir la convivència pacífica dins l’Estat quan, en un territori vast i poblat com Catalunya, una gran majoria de ciutadans vol exercir el dret a decidir (a favor o en contra) de la independència d’aquest.

Més encara, em sembla que hi havia mecanismes constitucionals suficients per facilitar la consulta, i si tan convençuts estaven els governants de l’Estat que la Constitució no la permetia, doncs havien d’iniciar un diàleg per modificar el sistema constitucional per tal que, en un futur no llunyà, això fos possible, com ha estat possible al Canadà i al Regne Unit sense que s’hagi produït cap daltabaix entre la ciutadania.

A pesar, doncs, que, com acabo de reconèixer, sóc partidari de mantenir l’Estat de dret, he dit també públicament que la història ens mostra sovint que les revolucions s’han produït sempre per violentar la llei quan un gruix (més gran o més petit) de ciutadans la considerava injusta. I repeteixo ara que, si bé puc comprendre que la gran majoria d’espanyols creguin que l’article 2 de la Constitució és una meravella, també puc entendre que a una majoria de catalans els sembli injust i que, des d’aquest punt de vista, demanin un canvi. I ha estat el no rotund –i reiterat- per part de l’Estat a modificar “res de res” (ni la Constitució, ni el finançament d’aquella Comunitat autònoma), el que ha fet que la Generalitat s’hagi llençat a l’aventura de trencar la llei, per més que d’aquesta aventura no en podrà sortir -això en el millor dels casos- sinó un diàleg entre els dos fronts l’endemà de la gran topada.

Dic això perquè, si bé no puc aprovar els posicionaments del govern de Puigdemont, que ha decidit sacrificar-se per esdevenir un heroi i, segurament, un màrtir (confiem que en el sentit metafòric), tampoc no em semblen acceptables, ni menys encara de “sentit comú” les decisions del govern d’Espanya, a pesar que Rajoy i els seus partidaris ens recordin cada dia que ells són “el sentit comú” (“lo que Dios manda” deien no fa molt), perquè, des del meu punt de vista, està molt lluny del sentit comú haver menyspreat qualsevol mena de cessió en els seus plantejaments, quan aquesta era possible, i haver decidit, després de negar-se a fer cap mena de canvi, judicialitzar el “procés” per tal que siguin els Tribunals ordinaris, el Constitucional i, finalment, la Guàrdia Civil els responsables últims del xoc, sense menysprear tampoc la guerra bruta que, baix-baix, ha dut a terme des de, mai més ben dit, les clavegueres de l’Estat.

L’amic Foix que, com jo, ha mantingut un posicionament crític respecte de la política de la Generalitat, observa a més que aquesta té el gran problema d’haver-se de recolzar en la CUP, que no pretén, sinó la independència exprés i, de pas, posar-ho tot de cap per avall per fomentar la revolució anticapitalista. Però es mostra alhora –també com jo- molt crític amb l’Estat espanyol, i ens recorda que la solució al problema sempre és -i només pot ser- un pacte d’Estat que, dit sigui amb pena, ara, entre nosaltres, ni se’l veu ni se l’albira.

I torno amb això a les tesis del també amic Joan Pons per dir que, si bé no crec com ell que els catalans ja tenen guanyat “relat”, és molt probable que aquest, lentament, se’ls torni favorable. Sense anar més lluny, aquesta setmana, el diari alemany Süddeutsche Zeitung assegurava que, entre els diplomàtics de la Unió Europea i els observadors internacionals, sorprenia la postura del Govern central de Madrid, encapçalat per Mariano Rajoy, respecte a Catalunya. El diari bavarès afirmava que als diplomàtics els estranya que no hi hagi “cap gest per seduir els catalans” a dos mesos del referèndum d’independència previst per a l’1 d’octubre.

També feia referència a la “guerra bruta” que es teixeix des de les bambolines de l’Estat. I assenyalava que, si bé el PSOE està a favor de recórrer al Tribunal Constitucional les iniciatives per fer el referèndum, es mostra, però, contrari a l’aplicació de l’article 155 de la Carta Magna, i que Podem està a favor del dret a decidir i de fer una consulta pactada, com va ser el cas del Regne Unit i Escòcia, on sí que hi va haver “seducció i inversió” per evitar la independència dels escocesos.

Així doncs, tot i que més pessimista que Joan Pons –i sobretot més crític que ell amb la Generalitat-, també penso que el “relat” avança. I avançarà en la mateixa proporció que l’Estat es negui a seduir els catalans amb una oferta real i generosa.

Molt em temo que les possibilitats de reflexió i de diàleg entre els qui tenen el deure de fer-ho a aquest país s’hagi convertit ja en una missió impossible i ens trobem, doncs, abocats a un xoc frontal que no pot provocar sinó lesions, segurament desiguals per als uns i per als altres, però que no deixarà sa i estalvi cap dels dos fronts.

Mentre els dirigents bascs, amb una manca d’ètica que fa feredat -diligentment afavorida per la debilitat parlamentària del govern espanyol- han assumit la vella tesi de Pujol de “peix al cove”, els dirigents catalans han decidit cremar les naus abans de rendir-se, i ja fa temps que han deixat de contemplar cap alternativa que no sigui la del xoc frontal, tot evocant la tesi de l’autor de “Fuenteovejuna”, amb el perill –o potser hauríem de dir la inconseqüència- de no tenir en compte que, a diferència del que succeeix a l’obra de Lope, el poble català no va “todos a una”, sinó que té la gran sort de ser plural, mentre que, del costat de l’Estat, no sembla que hi hagi cap esquerda entre el poder i la major part de l’oposició, per bé que Podemos i el PSOE presentin alguns matisos, més o menys remarcables, encara que comparteixen el nucli bàsic de la tesi que sustenta el PP.

Per tant, i a pesar de l’estiu, que normalment apaivaga la vida política, Espanya veurà com, cada setmana que passa, ens acostem cada cop més a la gran topada, que ens obligarà a recollir entre tots les restes del naufragi.

Tanmateix, la diferència que podem observar entre els dos blocs (si ho mirem desapassionadament) és rica en matisos. El més remarcable des del meu punt de vista és que, mentre del costat espanyol (penseu amb les emissores de ràdio i televisió, en les tertúlies que ens ofereixen aquests mitjans i en els articles que publiquen els diaris), la unanimitat és gairebé absoluta (tots diuen que s’ha de mantenir la llei vigent i que, per tant, qualsevol mesura repressiva que prengui el govern per frenar la secessió catalana ha de ser recolzada); a Catalunya, l’opinió està dividida. Hi ha, en efecte, un sector que s’ha llençat decididament a l’aventura independentista, peti qui peti, caigui qui caigui, mentre que n’hi ha un altre que n’és absolutament contrari, alhora que un ample sector de la ciutadania, sense recolzar del tot les tesis del govern de la Generalitat i sense combregar tampoc amb les del PP i de C’s, està convençut que Catalunya viu una situació d’absoluta injustícia i creu que aquesta s’hauria de revisar immediatament si no volem que la relació amb Espanya es deteriori de manera irremeiable i es trenquin tots els ponts que permeten una convivència en pau.

Aquest sector de catalans és, segurament, majoritari, i és també el que, a la llarga, quan els uns i els altres s’hagin batut en un combat desigual, però que deixarà ferits de cada banda, haurà de trobar una alternativa. Ja que, passi el que passi, el dia després –perquè hi haurà un dia després-, quan la majoria del poble català i espanyol s’hagin convençut que ni Rajoy ni Puigdemont estan capacitats per dirigir els governs de l’Estat i de la comunitat autònoma, haurem d’apel·lar a la “política”, a aquesta alta política que ha desaparegut ja fa temps del nostre país, però que segueix essent un element necessari per a, tot modificant la llei, trobar una sortida als problemes que l’afecten.

Parlant, doncs, dels problemes voldria observar que, dia sí i dia també, des del govern de l’Estat i des de la direcció del PP i de C’s es critica reiteradament el govern de Catalunya afirmant que aquest, abocat al “procés”, ha deixat de preocupar-se “pels problemes reals del país”. I jo em demano: ¿Quin “problema real del país” pot haver-hi més gran que aquest, que defensa i sosté des de fa anys més de la meitat del Parlament català i gairebé la meitat de ciutadans de Catalunya? ¿Quin problema pot haver-hi més important per a Espanya que aquest desacord Estat-Generalitat, que, com tots sabem, ens abocarà a una crisi global i que pot tenir conseqüències de tot ordre?

No em costa acceptar que els partits majoritaris a Catalunya s’han llençat a una aventura tan perillosa com susceptible de fracassar si ens atenem a la força que els sustenta i a l’enemic que tenen davant, que, com tots sabem, està fornit amb la immensa maquinària repressiva de l’Estat. Però, ¿és acceptable el que ha fet el govern de Rajoy per resoldre el principal problema que genera Catalunya? ¿Va ser acceptable i responsable la campanya que va dur a terme contra l’Estatut en recollir signatures per tot l’Estat amb l’objectiu de fer-se un lloc en el poder? ¿Ha estat acceptable la política de “guerra bruta” que ha dut a terme l’exministre d’interior, Jorge Fernández Díaz, que, com s’ha acreditat al dictamen final de la comissió d’investigació que ha dut a terme el Congrés dels diputats, coneixia i consentia les accions d’una mena de policia política “destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven el PP, mentre ordenava el seguiment, la investigació i la persecució d’adversaris polítics”? ¿Són de rebut, com ha establert també la comissió, les ma­niobres que s’han dut a terme en el subsòl policial que tenien com a objectiu polítics sobiranistes –el cas de Xavier Trias és flagrant, ja que fins i tot s’inventaren un número fals de compte a Suïssa on el dirigent català tindria suposadament uns diners- quan tot això s’ha demostrat que era fals?. El documental “Las cloacas de Interior” –que cap cadena d’àmbit estatal ha volgut emetre– explica fins a quin punt és real allò que el PP ha qualificat de “sainet”, però que té –no ho dubteu- més dolents que cap pel·lícula de James Bond.

Són molts els catalans que no aproven la manera com està fent les coses la Generalitat de Catalunya, però també són molts els catalans –i hauríem de ser molts més els espanyols- convençuts que el govern d’Espanya cometrà un error catastròfic si no assumeix que una gran part del poble de Catalunya –i no només els independentistes– se sent maltractat. Si no assumeix que el problema de fons que rau darrere “el procés” no és una excusa pròpia de quatre eixelebrats, sinó “un problema real del país”. Potser fins i tot el problema més important que avui te plantejat Espanya. Per tant, identificar-ne els motius en lloc d’incórrer en el negacionisme és, sens dubte, una necessitat imperiosa del govern de Rajoy, del Parlament espanyol i també dels diaris i dels mitjans de comunicació que vociferen des de tota la península contra Catalunya amb una unanimitat tan cega com suïcida. Perquè només identificant-ne els motius serem capaços de construir en el futur (per bé que no amb els actuals dirigents) un projecte comú per a Espanya que hauria de tenir avui, com a primera premissa, una bona incorporació de Catalunya.

Un expolític, democristià de primera hora, tan moderat com Miró i Ardèvol, que mai no ha apostat per la independència, ho deia molt clarament dilluns passat en un article publicat a La Vanguardia, que subscric des de la primera a la darrera línia: “Si no acabem assolint aquest projecte (d’integrar Catalunya a Espanya), que ningú no ho dubti, tard o d’hora Espanya es fracturarà, i abans viurà instal·lada en un conflicte permanent, bé perquè els impulsors de la independència ho faran millor que els actuals, bé perquè els qui creuen que és millor viure junts, i millorar plegats, abandonaran fastiguejats o canviaran de bàndol. La simple dinàmica demogràfica ho afavoreix. (…) El Govern espanyol, tothom que comparteixi el seu punt de vista, no pot fer-se la il·lusió que el conflicte s’esfumarà. Franco no solament no va liquidar el catalanisme, sinó que el va convertir en hegemònic, malgrat l’allau immigratori que va canviar la fisonomia social de Catalunya (…) La temptació històrica espanyola de creure que ‘el cas català’ s’arranja amb jutges i Guàrdia Civil és un error monumental. Pel bé de tots és millor que no el repeteixin.”

El Parlament de les Illes Balears aprovà el passat dimarts una reforma de la nostra Compilació de Dret Civil que comporta un canvi substancial pel que fa al dret successori aplicable a Menorca, i també ha aprovat una modificació de l’article que aquest mateix cos legal dedica al “Contracte d’amitges” (la dita “Societat Rural Menorquina”) per tal d’adaptar-lo a les exigències d’avui. Les dues modificacions són importants pel que fa al Dret civil que afecta als menorquins. Em referiré avui al canvi en matèria de successions.

En realitat, entre Mallorca i Menorca no hi havia fins ara grans diferències en matèria successòria, ja que, per aplicació de l’article 65 (coordinat amb els articles 6, 7, 14 i 15 de la Compilació), regien a les dues illes dos principis successoris bàsics: la successió per via de testament era –i continua essent- incompatible amb la intestada (que es dóna quan una persona mor sense haver atorgat testament en vida-, i s’exigia –i se segueix exigint- la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa del testament. A més, el sistema legitimari que s’aplica a les dues illes (que determina els béns sobre els quals el testador no pot disposar lliurement perquè han d’anar destinats forçosament a algunes persones concretes) era i seguirà essent el mateix.

L’única diferència substancial en dret de successions radicava en el fet que, per circumstàncies d’evolució històrica, la “successió contractual” –és a dir la transmissió, amb efectes successoris, feta en vida, de tot o de part del patrimoni que té una persona- era inaplicable a Menorca, mentre que era possible a Mallorca. Aquest tipus de “successió contractual” –es diu així perquè es fa mitjançant un contracte signat entre el titular dels béns i el qui en resultarà hereu ja en vida d’aquell- venia contemplada a la Compilació per diverses institucions jurídiques. Concretament, la donació universal de béns presents i futurs –Capítol II del Títol II, articles 8 a 13-, i la definició o renúncia a la llegítima futura –articles 50 i 51-). La “donació universal” implica, per tant, transmetre en vida tot o part del patrimoni; la “definició” comporta transmetre al legitimari (o hereu forçós), també en vida, el que li correspondria per llegítima, cosa que s’aparta d’un principi que regeix al Codi civil (aplicable fins ara a l’illa de Menorca), d’acord amb el qual no és possible la renúncia a la llegítima en vida del testador.

Els conceptes, encara que complexos per als no avesats al coneixement del Dret, haurien, però, de quedar clars: No és que les “donacions ordinàries” passaran a partir d’ara a tributar per un tipus reduït, diferent del que fins avui és –i continuarà essent-les- aplicable (el 7%); no. Perquè no estem parlant de “donacions ordinàries”, sinó de la “donació universal” que causa el mateix efecte que produeix l’obertura d’un testament després de mort el causant. En aquest cas, la “donació universal” equival a la testamentària, però es produeix en vida, no després de la mort. Per això és irrevocable i substitueix a la transmissió dels béns que el causant podria fer per testament. I és aquesta la causa que les “donacions universals” tributin com la “successió testamentària o intestada”, a les qual, com sabem, s’apliquen uns tipus impositius inferiors als que graven les donacions diguem-ne ordinàries (1% fins a 700.000€).

Suposant que tothom hagi entès el concepte –cosa important-, cal desfer un altre equívoc al qual han pogut donar lloc algunes de les informacions publicades: La no aplicació a Menorca dels articles dedicats a la “successió contractual” i a la “definició” no es devia a una imposició discriminatòria de Mallorca respecte a Menorca. No. Si aquests articles de la Compilació de 1961 no eren aplicables a la nostra illa és perquè els menorquins que, en el moment oportú, van tenir la possibilitat d’opinar sobre la qüestió, es van decantar per la no seva aplicabilitat, cosa que van fer al·legant arguments sòlids i molt respectables.

El primer a oposar-s’hi quan es començà a debatre la possibilitat de tenir un règim civil propi i diferenciat del Codi civil, va ser l’advocat maonès Pere Ballester (persona per la qual jo sento una veneració indiscutible) a la dècada dels vuitanta del segle XIX. Aquest jurista va considerar que, tant la “donació universal” com la “definició”, eren institucions que no es practicaven a Menorca des de temps immemorial, i va creure que era molt millor acceptar les tesis unificadores del Codi civil que fer reviure aquestes institucions antigues.

Quan, als anys cinquanta del segle XX, es posà novament en marxa la idea de reconèixer un Dret civil propi a algunes regions que n’havien tingut abans de la Nova Planta, es tornà sobre la “successió contractual” i va ser aleshores el registrador de Maó, Marcial Rivera Simón (un jurista molt reconegut i implicat en la societat menorquina –va ser president de l’Ateneu de Maó-) la persona que va mantenir les mateixes tesis de Pere Ballester, tot considerant que es tractava d’institucions mortes, respecte de les quals els menorquins no en tenien memòria, i que, per això mateix, no valia la pena de ressuscitar.

Finalment, quan s’estava elaborant la Compilació que s’aprovà el 1961, el qui era llavors advocat de l’Estat en cap a les Illes Balears, l’admirat i reconegut jurista Miquel Coll Carreras, va optar –com els seus antecessors- per un posicionament més proper al Codi Civil espanyol. Per aquells dies, Miquel Coll no va veure amb bons ulls la possibilitat de ressuscitar a Menorca la “successió contractual”, i no sols per la seva nul·la pràctica a l’illa des de feia molts anys, sinó també per la complexa i, al seu entendre (i amb raó), desencertada redacció d’alguns dels articles que la Compilació dedicava a aquestes institucions.

Tot i la veneració que sempre he sentit per l’obra de tots aquests juristes, fa uns anys, en un article publicat a la revista “Missèr” (que edita el Col·legi d’Advocats), jo em vaig formular dues preguntes: ¿Té sentit mantenir avui el criteri que va seguir la Compilació de 1961 d’excloure l’aplicació a Menorca de les institucions relacionades amb la “successió contractual”? ¿No seria millor rectificar aquest criteri perquè, en el futur, fossin també d’aplicació a Menorca els articles referents a aquest tipus de successió?

He de dir que em vaig formular aquestes preguntes perquè, al meu entendre, les necessitats jurídiques havien canviat amb el pas del temps, i em va semblar que l’aplicabilitat d’aquestes institucions podria ser profitosa als menorquins pel fet que els podia aportar força avantatges i cap inconvenient. De fet, el canvi legislatiu no obliga ningú a fer ús de la “successió contractual” ni de pactar la “definició”, però no hi ha dubte que aquestes són figures jurídiques que consonen molt bé amb la complexa i variada dinàmica que presenta la societat i l’economia d’avui. I són alhora institucions que es poden adaptar sense problemes a la realitat jurídico-civil de Menorca.

Uns mesos després vaig elevar aquesta proposta a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears, de la qual en sóc membre, i aquesta es va fer seva la proposició, que elevà al Govern, el qual la va incloure en el projecte de llei que ha discutit el Parlament i que, el passat dimarts, ha aprovat. D’ací que em mostri molt satisfet de la modificació legislativa que, en aquest punt, s’ha dut a terme. Ara convé que els menorquins reflexionin si els és útil i, els que així ho creguin, doncs que la posin en pràctica. Però cal que s’ho ben pensin, perquè el “testament” sempre és revocable en vida, mentre que la “donació universal” i la “definició” són (en principi) irrevocables. I és molt important de tenir-ho en compte.