Sobre les arrels del terrorisme islàmic

by

Encara que hagin passat uns dies i les notícies sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils s’han anat aclarint per una feina prou eficaç –si més no a posteriori– de la policia, i per les informacions dels professionals que se n’ocupen a la premsa, he pensat que n’havia de dir alguna cosa, ni que sigui per solidaritat amb les víctimes que, sense tenir-hi res a veure, són les qui han carregat sobre la seva esquena els pecats que els salafistes i, més concretament, els terroristes, atribueixen a tot el món d’Occident, per més que –no ho oblidem- a pesar dels grans atemptats que han sofert fins avui capitals com Londres, Madrid, Brussel·les, París, Berlín, Boston, Niça o Barcelona (i suposo que me’n deixo alguna al tinter), Occident ha ofert al terrorisme islàmic menys morts dels que aquest ha causat als mateixos musulmans que no comparteixen la seva manera d’entendre la religió i la política.

Tot i que, com acabo de dir, m’agradaria expressar la meva opinió, he de reconèixer que es fa molt difícil no repetir llocs comuns o, pitjor encara, proclamar sentències lleugeres o que, per poc reflexives, fàcilment poden ferir la sensibilitat d’alguns, facilitar la incomprensió entre les persones o bé eixamplar irresponsablement l’odi que poden despertar fets com els que comentem.

També hi ha qui aprofita l’ocasió per “garnar” cap a casa i afavorir les seves posicions polítiques, com és el cas d’aquell que, l’endemà dels atemptats, m’envià una foto del famós “trío de las Azores” (Bush, Blair i Aznar), demanant la meva signatura per declarar l’expresident espanyol “persona non grata a Barcelona”, ja que, segons el promotor d’aquesta recerca massiva de signatures, Aznar és el gran culpable que, avui, els terroristes s’hagin fixat en la capital de Catalunya per fer patent la seva barbàrie.

Certament que no vaig signar la petició. No perquè tingui simpatia a l’expresident Aznar, o bé perquè aprovi la política que aquells tres personatges van dur a terme per justificar (amb mentides, com s’ha demostrat) l’ocupació de l’Iraq i, després, l’ajusticiament de Sadam Hussein, sinó perquè em sembla que el fenomen terrorista va més enllà de la política d’aquests tres personatges, com ens ho demostra fàcilment el fet que, Bèlgica i Alemanya, que no van participar directament en la invasió de l’Iraq, també han sofert atemptats de la mateixa naturalesa del que ara ha fustigat Barcelona.

Això no vol dir, però, que l’acció que dugué a terme la coalició comandada pels Estats Units i la Gran Bretanya, amb el suport (més teòric que eficaç de l’Espanya d’Aznar), no vagi incitar l’odi del salafisme contra Occident, perquè és ben segur que el va afavorir, ja que no crec que ningú de bona fe pugui dubtar que la invasió de l’Iraq i, abans, la lluita contra l’URSS a l’Afganistan van tenir molt a veure amb el naixement del Daesh i d’Al-Qaida, cosa que mai no ha reconegut Aznar ni, menys encara, ha provocat en ell cap mena de penediment per la política que, en aquest camp, va dur a terme.

Però el fenomen terrorista, i més concretament el que coneixem com a “terrorisme islàmic” és, ben segur, un fenomen complex que no respon a una sola causa. Per tant, qualsevol mena de reduccionisme pot ser perillós i, molt probablement, injust. Sense anar més lluny, a les notícies de la cadena “Cuatro” es va retransmetre un bocí del sermó que, un capellà de Madrid, va fer als feligresos durant la missa del passat diumenge acusant amb pèls i senyals l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com a culpable –no en el mateix grau dels qui van cometre directament els crims, però culpable a la fi- dels atemptat per no haver protegit els ciutadans. “Yo –va dir- si estuviera entre los heridos, la llevaria al juzgado”.

Aquesta acusació ens pot semblar absurda, i segurament s’ha d’aïllar, però és probable que ho siguin també les dels qui, des de casa nostra, acusen directament l’Islam (sense matisos) com a responsable de tot el que està passant.

Acusar-lo així, genèricament, seria injust, perquè tots hem pogut veure com, des de molts col·lectius musulmans, s’ha condemnat el terrorisme i, més concretament, els atemptats de què estem parlant. Però dit això, tampoc hauríem de ser tan candorosos per no trobar elements força preocupants en alguns sectors de l’Islam, com seria absurd que deslliguéssim les Creuades del cristianisme. Això és, si més no, el que ha dit Jaume Flaquer, un jesuïta membre del col·lectiu “Cristianisme i Justícia”. I penso que amb raó.

Enfront de les opinions que redueixen les causes del terrorisme a qüestions socials, econòmiques, polítiques o geoestratègiques, sobre les quals es munten les ideologies, també les religioses; i enfront d’aquelles altres metodologies més o menys antireligioses (o islamòfobes) que en redueixen les causes a la religió mateixa, Flaquer creu –i jo amb ell- que el fenomen terrorista és extremadament complex, ja que no hi ha una única causa que l’expliqui.

Sens dubte, els problemes socials, d’integració o de desenvolupament de la pròpia identitat, el potencien, perquè engendren gent vulnerable que entra en aquestes corrents ideològics del terrorisme com qui entra en una secta (el cas de Molenbeek, a Brussel·les, en podria ser un exemple). Però no pot considerar-se com l’única causa, perquè els cristians dels països de majoria islàmica (per exemple els coptes d’Egipte) també viuen en situació de marginació, i en molts casos de persecució, i no generen moviments terroristes.

I tanmateix, enllà del que ja hem dit respecte de la política agressiva de Bush, Blair i Aznar a l’Iraq, o bé l’anterior que Occident liderà a l’Afganistan, hem de reconèixer que hi ha causes de molt diferent naturalesa que abonen el terrorisme: N’hi ha de socials, en efecte, ja que les enormes desigualtats econòmiques, a més de ser un escàndol ètic, són, sovint, generadores de ràbia o de desesperança; n’hi ha també de psicològiques (ho veiem regularment en els atacs d’ira que duen a terme alguns individus d’Estats Units que realitzen carnisseries amb l’ajuda de la facilitat d’aconseguir una arma); i n’hi ha finalment de religioses, encara que siguin per pervertir la religió. D’aquestes, el cas de l’imam de Ripoll n’és, em sembla, un exemple molt gràfic. I això no s’ha produït per casualitat, sinó perquè algú (des del poder polític i també des del poder religiós) ho està propiciant conscientment, com les monarquies cristianes medievals i el Papa van promoure les Creuades.

Diu Flaquer: “Sens dubte és una perversa interpretació d’un versicle alcorànic (la que fan molts imams salafistes en transmetre la violència i l’odi contra tot el que representa Occident), però aquesta interpretació es fa des de l’islam propagat per l’Aràbia Saudita. Des d’aquest país, s’escriuen llibres sobre jurisprudència islàmica que dicten la mort de l’homosexual, de l’apòstata i de l’adúlter. I aquests llibres es venen a Espanya traduïts al castellà.” I dit això, fa una acusació molt concreta: “Aràbia Saudita i altres països del Golf condemnen el terrorisme ja que ells també estan en el punt de mira de Daesh i d’al-Qaida. Però el seu islam el produeix sense parar.” A més –i això ho dic jo-, aquests països són els que el financen mentre nosaltres, a Occident, per interessos econòmics, ens girem d’esquena a aquesta realitat i fem com si no ho sabéssim (si és que no hi col·laborem de manera indirecta).

Anuncis

%d bloggers like this: