La siulada de la CUP i la suposada sensatesa de Rajoy

by

Vaig escoltar per la televisió el míting que, davant els principals dirigents del seu partit, reunits a Galícia, els va dirigir Mariano Rajoy el passat diumenge per encetar el curs polític. Era lògic que, en un acte com aquell, no deixés de referir-se als fets del dia anterior a Barcelona, on el rei i ell van ser objecte d’una sorollosa siulada a la manifestació que, a la ciutat comtal, s’havia organitzat contra el terrorisme jihadista. Les seves paraules van ser contundents: “Estuvimos donde teníamos que estar. Estamos orgullosos de haber estado allí y de que estuviera también el jefe del Estado. Estuvimos expresando nuestro apoyo de las víctimas y nuestra solidaridad con todos los catalanes sensatos moderados y respetuosos. A todos ellos, el resto de los españoles hemos ido a darle nuestro apoyo y nuestra solidaridad, y las afrentas de algunos no las hemos escuchado.”

Abans de tornar sobre aquestes paraules, i més enllà de discutir si es pot o no es pot siular al rei i al president del govern en un acte públic, he de dir que la CUP va actuar molt hipòcritament en trencar el pacte que hi havia entre tots els col·lectius de no polititzar la manifestació que, en aquell cas concret, pretenia -bàsicament i exclusivament- fer un rebuig unànime del terrorisme i mostrar la unitat dels demòcrates contra els qui han decidit imposar les seves idees per mitjà del terror i amb el més absolut menyspreu per la vida humana i les idees dels altres.

La CUP, doncs, hauria estat coherent si, com va dir en un principi, no hagués acudit a la manifestació, o bé s’hagués limitat a propiciar-ne una d’alternativa per manifestar-se contra el que ella defineix com “la hipocresia dels poders constituïts i la connivència del govern i del rei amb els qui venen armes, etc., etc.” (la citació no és textual, però respon amb tota seguretat als arguments que es van utilitzar). I de fet, la manifestació alternativa es va fer, però de seguida la CUP va veure que era absurd –des del seu punt de vista- menysprear la possibilitat que la gran manifestació conjunta li donava de fer la seva propaganda política i intentar el que ella intenta com a punt i final, que no és, com ens vol fer creure, la independència de Catalunya, sinó (a més i per damunt d’això) posar de cap per avall el sistema econòmic, democràtic i social de què gaudim per tal d’imposar-ne un altre –el seu- prescindint del que ens pugui semblar a tots els qui no compartim la seva manera de veure les coses.

I ara torno a l’escridassada al rei i al president del govern per dir, d’entrada, que no em sembla comparable fer-la quan el rei entra a la tribuna d’un camp de futbol per presidir, posem, una final de copa –allí el crit no té res a veure amb el futbol i pot entendre’s com una clara manifestació de protesta (que considero legítima) a la persona o a la institució que representa-, que fer-ho en una manifestació en defensa de la llibertat, de la democràcia i de la vida, després que uns assassins hagin provocat una matança i hagin deixat un centenar de ferits tot sembrant el terror entre la població civil. No, no és el mateix.

Més encara. L’objectiu d’aquesta manifestació tenia un valor “per se” i no podia mai comparar-se a una concentració esportiva on, escridassades o no les autoritats, l’espectacle seguirà com si res i sense conseqüències per a ningú. A la manifestació de Barcelona hi havia, en canvi, unes víctimes: uns morts i uns ferits que ens representaven a tots, perquè van ser escollides a l’atzar i, matant-les, els assassins demostraven que ens voldrien matar a tots. I nosaltres –qualsevol que fos la nostra ideologia, teníem el deure de mostrar col·lectivament la nostra solidaritat amb elles. I entre aquest “nosaltres”, és lògic que hi hagués també el president del govern i el cap de l’Estat. Per tant, aprofitar la manifestació per escridassar aquestes autoritats no era un acte de mala educació –com han dit i repetit els polítics de C’s-, sinó que ha estat l’aprofitament immoral d’una ocasió que no permetia actuar com ho van fer. Per decència i per respecte a les víctimes. La qual cosa ens demostra que, per als autors dels siulets, era molt més interessant escridassar el rei i el president del govern que ser a la manifestació i unir-se al dolor de tots contra de la barbàrie.

I un cop fixat el meu punt de vista sobre la CUP i els que van seguir les seves consignes, no puc, però, deixar de referir-me a les paraules de Rajoy quan ha dit que volia mostrar la seva solidaritat amb les víctimes i expressar-la també a “todos los catalanes sensatos, moderados y respetuosos”. És a dir, no a tots els catalans. I em demano: ¿quins catalans són, per a Rajoy, “sensatos, moderados y respectuosos”? Per deducció, entenc que deuen ser només els qui voten el PP i C’s (potser també alguns votants socialistes), perquè massa vegades ha dit de tots els altres que actuen fora del “sentido común”, ja sigui per independentistes radicals (Esquerra, PdeCAT i CUP), o per radicals d’extrema Esquerra (Podem, Comuns i novament la CUP). I això perquè tots aquests –que, curiosament, avui per avui, són a Catalunya una gran majoria-, no actuen sensatament, ni moderadament, ni “como Dios manda”, metàfora que últimament ja no prodiga, però que li hem sentit més d’un cop.

És per això que m’agradaria fer unes preguntes: ¿creu algú realment que Rajoy és un home sensat, moderat i respectuós? ¿Ho era quan cercava signatures a tota Espanya contra els catalans en una campanya que va provocar un boicot al cava i a molts altres productes produïts a Catalunya? ¿Ho era quan impugnà l’Estatut aprovat per referèndum a Catalunya després que els catalans acceptessin (ni que fos a contracor) les grans retallades que li provocà el Parlament espanyol? ¿Ho era quan, a diferència del que va fer amb aquest estatut, deixava que d’altres, com el de la Comunitat Valenciana o el d’Andalusia, s’aprovessin amb articles que deien el mateix que molts dels impugnats al de Catalunya?

¿Va ser sensat, moderat i respectuós amb el govern de la Generalitat quan, l’any 2012, Artur Mas, molt abans de propiciar l’independentisme, li va demanar una modificació del sistema de finançament, tot i saber que el que estava en vigor feia de mala condició als catalans (i també d’altres comunitats autònomes –la nostra, sense anar més lluny-) respecte del conjunt d’Espanya?

¿Va ser sensat, moderat i respectuós –no ja amb els catalans, sinó amb tot els espanyols- quan donava ànims al seu tresorer dient-li “aguanta, Luis, sé fuerte”, tot i que sabia (o havia de saber) que aquell personatge era un home corrupte? ¿Ho era quan va permetre que es destrossessin a martellades els discs durs que utilitzava Bárcenas? ¿Va ser sensat, moderat i respectuós quan el seu partit pagava amb diner negre les obres de restauració de l’edifici central que tenen a Madrid, la qual cosa ha provocat que el PP fos el primer partit de govern processat en època democràtica? ¿Ho ha estat quan, el passat dimecres, al Parlament, no ha estat capaç tan sols de citar el “cas Gürtel” que ha provocat el processament de tants polítics del seu partit?

Anuncis

%d bloggers like this: