Per conèixer millor la figura de Bernard Häring, de qui vaig parlar el passat diumenge, i el seu posicionament crític davant la Humanae Vitae de Pau VI, és interessant l’entrevista que publicà, el 31 d’agost de 1968, “The Tablet”, una revista catòlica de caire, per cert, bastant conservador, que, aquell mateix any, va reproduir traduïda al català “Correspondència Sacerdotal”, una revista ciclostilada que s’editava a Barcelona, per cert amb el “nihil obstat” de l’autoritat eclesiàstica. L’any vinent farà 50 anys d’aquesta entrevista, que molt probablement podria ser publicada avui. Per això ho faig. Diu Häring parlant del Vaticà II:
“Vaig tenir l’honor de formar part de la subcomissió preconciliar i de la comissió sobre el matrimoni. La subcomissió preconciliar estava totalment dominada pel Sant Ofici –una gent, al meu entendre, desconnectada de les arrels de la vida, un grup homogeni en el qual cadascú havia de demostrar a l’altre que el més ortodox era ell; després, que el seu ofici era la persecució de bruixes. No nego que tots ells fossin bons homes, però si nego que estiguessin vivint en una bona estructura. Jo els deia: “esteu professionalment malalts”.
El papa Joan sabia molt bé quina era la situació d’aquella subcomissió, i coneixia les seves resolucions sobre el matrimoni, el celibat i la castedat. Per això, hem d’entendre com un acte valent de col·legialitat que aleshores el papa Joan erigís una comissió diferent, formada per una quants teòlegs que estaven al dia i alguns laics competents, a fi de poder obtenir més llum amb l’ajuda de tots ells.
Quan el Concili començà i la comissió doctrinal havia d’iniciar la seva tasca, el cardenal Ottaviani emprà 30 minuts, el cardenal Parente –que era arquebisbe i secretari segon del Sant Ofici- n’emprà 40, per dir als bisbes: “Heu d’acceptar tots aquests excel·lents estudis presentats per la comissió preparatòria, heu de defensar l’Església de les escomeses heterodoxes i herètiques”.
Va ser, doncs, una acció alliberadora la del cardenal Leger, quan després d’aquests primers 100 minuts, s’aixecà i digué: “Féu només la vostra missió; allà vosaltres amb la vostra actitud si penseu que sou els ortodoxos i els altres els heretges”.
(Mort Joan XXIII) Pau VI amplià la comissió i li encarregà que estudiés amb franquesa i llibertat el problema de la regulació de la natalitat i de la paternitat responsable. Era una comissió aproximada de seixanta-cinc membres. D’aquests, una tercera part eren sacerdots, i dues terceres parts laics. Això representava un fenomen molt nou dins l’Església. S’esdevenia una gran esperança envers la col·legialitat, en permetre que els laics fossin escoltats. Però ben aviat la comissió va ser dominada per la majoria conservadora. Foren tres, el bisbe Reuss, el canonge Pierre de Locht i la meva humil persona els qui ens atrevírem a proposar solucions noves. Fou, doncs, sorprenent que, al final, quatre cinquenes parts de la comissió, quatre cinquenes parts dels sacerdots i gairebé el cent per cent dels laics, arribessin a la conclusió que hi havia una diferència essencial entre l’ús premeditat de les proves de la temperatura i del calendari en la continència periòdica i els mètodes més senzills de la regulació de la natalitat com el diafragma o les píndoles anticonceptives.
Cap al final del Concili, el cardenal Ottaviani introduí a la subcomissió nous membres. També hi tingué una presència significada el bisbe Colombo. El Concili havia arribat a uns criteris totalment diferents dels de la Casti connubii (Vegeu nota 1). Tot i així, la pregunta concreta: “¿Hi ha cap altre mitjà de regulació de la natalitat a més de la continència total o periòdica?” va ser eliminada del Concili pel Papa, i així es va mantenir fins al final.
D’aquesta manera arribàrem a la festa de santa Catalina, el 25 de novembre: de sobte, quan tots els modi (propostes) havien estat estudiats, el Papa n’envià cinc més al capítol sobre el matrimoni que haurien totalment canviat el sentit del text conciliar. En primer lloc, no es va permetre al Concili que es discutís amb franquesa els problema dels mitjans artificials o químics de la regulació de la natalitat. Després de l’esforç fet pels cardenals Suenens, Alfrink, Frings i Leger, i també del patriarca Maximos IV, aquella decisió papal produí una gran desil·lusió. Es digué als moderadors que no permetessin més discussions en aquest sentit, i això que aquests homes havien rebut l’aplaudiment de la majoria conciliar.
La comissió conciliar es trobà desorientada. El cardenal Leger s’aixecà i llegí una protesta. El cardenal Brown respongué contradient-lo tot afirmant que “no pot haver-hi cap discussió en aquest punt; seria una equivocació. El Papa ha parlat i la comissió ha d’obeir i reafirmar simplement la Casti connubii. Aleshores es produí un enrenou i molts cridaren: “Discutirem aquest assumpte si sabem que el Papa el que fa és imposar una obligació o bé preguntar a la comissió que examini els modi amb tota llibertat”. Al dia següent arribà una nova afirmació de la secretaria d’Estat, que permetia a la comissió d’entrar en la discussió de la matèria.
Però mentrestant, el cardenal Ottaviani havia decidit que aquest assumpte es discutiria només si s’absentaven els teòlegs i els laics, la qual cosa implicava una clara infracció de les normes comunes en la pràctica conciliar. Només quan es va veure obligat pels bisbes de la comissió, admeté els teòlegs com a auditors, però declarà que no se’ls donaria veu a la discussió. I d’aquesta manera no tingueren veu mentre els bisbes discutien. Amb tot, cal dir-ho, vaig quedar profundament admirat de com aquests bisbes harmonitzaren el respecte al successor de Pere amb la tendresa i l’amistat.
Els modi del Papa no van ser acceptats, o no ho van ser de la manera que ell volia. Més encara, el cardenal Roy posà sobre la taula del Papa un informe dels laics que no havien pogut parlar a la comissió. El cardenal Garrone anà a veure Pau VI i li parlà amb tota franquesa i el va posar en guàrdia, ja que el Concili podia acabar amb una gran commoció si continuava insistint en el seu mètode de no autoritzar la discussió d’aquest assumpte i d’acceptar l’obligació com una resolució del mateix Concili en contra dels procediments que aquest s’havia donat.
Aquest havia decidit que, quan el text havia rebut el vot de més de dos terços, els modi podien ser tinguts en compte, però no fins al punt d’eliminar o canviar el contingut del text, i el capítol sobre el matrimoni havia estat aprovat per més de dos terços. De manera que allò que el Papa havia proposat anava contra les seves pròpies normes que regulaven els actes col·legiats en el concili. Però el Papa s’inclinà per una oposició forta i tenaç.
La comissió especial sobre el control de la natalitat arribà, després d’un fort treball i d’una perllongada reunió, a les seves resolucions proposades, que es van concretar en un informe de la majoria i un altre de la minoria. Però la comissió no va ser escoltada i el Papa es decidí pels de la minoria que donaven suport a la Casti connubii. Amb això quedava clar que, per a la Cúria, era fonamental afirmar que les encícliques papals estaven per sobre dels decrets conciliars.
Jo –segueix dient Häring referint-se a l’elaboració de la Humanae Vitae– vaig rebre quatre advertències de la Cúria. Una d’aquestes m’arribà pel gener de 1967 i es devia a una entrevista que vaig atorgar a una revista italiana en la qual havia parlat amb gran respecte del Papa, però afegia que, des del meu punt de vista, era evident que la resposta havia de ser molt més conforme als criteris de la Gaudium et Spes que a la Casti connubii. El cardenal Parente em va dir: “Vostè no pot dir això; el Papa és lliure, absolutament lliure, per repetir la Casti connubii i ell no està lligat pel Concili”. Vam discutir dues hores.
Vaig rebre posteriorment una altra instrucció de la Cúria en la qual se’m deia que era inoportú afirmar diferències respecte de la Casti connubii. I en vaig rebre una altra, que em fou adreçada de manera oficial, a la qual se’m deia que mentre la Gaudium es Spes era solament un text pastoral, la Casti connubii era pura doctrina. Jo no puc conciliar això amb el discurs d’apertura del papa Joan XXIII, que digué que l’autèntic ofici docent de l’Església és totalment pastoral. Afirmar que la Casti connubii no és pastoral sinó simplement pura doctrina, és afirmar que és una doctrina falsa.
No teníem cap possibilitat d’acostar-nos al Papa. A simple vista, es podia apreciar que una muralla s’havia aixecat entre ell i nosaltres. I així s’arribà a aquest document (es refereix a la Humanae Vitae), que a simple vista és un cas clar d’un exercici no col·legial de l’autoritat papal. Però, que això quedi clar: el Papa és una part de l’Església docent i la seva ensenyança partia tan sols d’un grup homogeni de la Cúria a l’estil antic.”
Häring deixa clar, al final de l’entrevista, que l’elaboració de l’encíclica va ser un cas típic de la història eclesiàstica. I afirmà: “O el Papa és alliberat i se’l posa en contacte amb tots els mitjans lliures i directes, o quedarà empresonat a la Cúria, que es preocupa més per sortir del tràfec en aquest assumpte que per trobar solucions per al futur. Perdoneu-me que hagi parlat amb tanta franquesa, però crec que hem de ser a la vegada d’una mentalitat oberta i càndida. I vull deixar clara la meva personal fidelitat al successor de Pere. I és a causa d’aquest amor que li tinc que hem de cridar a l’Església tota en aquests moments: ‘Allibereu el Papa!’ No es pot permetre que caigui en mans d’una petita minoria.”
I em demano: ¿Acabarà assolint aquest alliberament de la Cúria el papa Francesc?
—
(Nota 1): L’encíclica Casti connubii del Papa Pius XI (1930) tracta sobre el matrimoni i pretén ratificar tot el que havia escrit anteriorment el Papa Lleó XIII a la Arcanum divinae sapientiae sobre la dignitat i sacralitat d’aquest sagrament. En primer lloc, expressa el seu desacord en relació a l’àmplia immoralitat sexual que s’anava difonent, i sobretot, davant els qui, en nom d’aquesta immoralitat, gosaven fer vanes la santedat i la indissolubilitat del matrimoni. Afirma que els primers deures dels esposos han de ser la fidelitat recíproca, el mutu i afectuós amor i l’educació recta i cristiana dels fills. A més, el Papa declarà moralment il·lícit l’avortament i, en les relacions conjugals, qualsevol intervenció per evitar la procreació.
Josep Maria Quintana 