Bernard Häring (1912-1998), sacerdot redemptorista alemany, ha estat un gran teòleg moralista, autor de molts llibres, entre els quals destaquen “La Ley de Cristo” i “Libertad y Fidelidad en Cristo” (l’edició que hi ha a la meva biblioteca és de Herder 1985), que han servit de text de “moral” (desconec si encara es fan servir) als teòlegs de molts seminaris.
M’he volgut referir avui al pare Häring perquè aquests dies he sabut que, encara no fa un any, el papa Francesc en va fer una gran lloança, tot i ser conscient que va ser un dels més abrandats dissidents de l’encíclica Humanae Vitae de Pau VI. A més, la seva teologia moral presenta, a dir dels experts, no poques contradiccions amb la Veritatis Splendor de Joan Pau II. Per tant, poca broma.
La ressenya publicada per “La Civiltà Cattolica” de la reunió que el papa Francesc va tenir amb els jesuïtes (Nº 36 del 24/10/2016) ens diu que Francesc va confessà el següent respecte de la moral que havia après durant la seva formació: “Era una moral molt estranya al discerniment. En aquella època hi havia el ‘cuco’, el fantasma de la moral de situació… Crec que Bernard Häring va ser el primer que començà la recerca d’un nou camí per renovellar la teologia moral. Òbviament, avui la teologia moral ha fet grans progressos en les seves reflexions i en la seva maduresa; ja no és una ‘casuística’.” Francesc va criticar tot seguit el que ell definí com l’ “escolasticisme decadent” en què la seva generació (i també la meva) va ser educada i lloà Häring per “començar la recerca d’una nova manera perquè la teologia moral florís de nou.”
Francesc, doncs, proposà de manera molt clara una moral que es basi en el discerniment. I a la pregunta de com suggeria avançar en torn d’aquesta dinàmica per avaluar les situacions morals, va respondre. “Em sembla que no és possible detenir-se en una interpretació de l’aplicació de la regla que es limiti a veure les situacions particulars com a casos de la regla general.”
Bernard Häring, va ser -no ho oblidem- una figura clau durant el Concili Vaticà II, on va aplicar el principi de l’evolució del dogma (com es troba a la nouvelle théologie) a la moral. I segons ens explica el professor Roberto de Mattei, aquesta “nova moral” defensada per Häring, en última instància “nega l’existència d’una llei natural absoluta i immutable”, llei que sempre ha donat per existent (i immutable) el iusnaturalisme.
Häring va ser nomenat “expert” al Vaticà II i, posteriorment, es va convertir en el secretari de la Comissió sobre el món modern, on, segons De Mattei, fou un dels arquitectes principals del document Gaudium et Spes, part del qual s’ocupa del matrimoni.
Segons De Mattei, una feroç batalla es va lliurar durant l’elaboració d’aquest document entre les minories progressistes i tradicionals sobre la procreació en el matrimoni, fins al punt que el “bàndol” progressista, recolzat per Häring, finalment va convèncer Pau VI de deixar de banda la qüestió de l’anticoncepció en el document. Però després que Pau VI publiqués la Humanae Vitae, el 1968, on va ensenyar inequívocament que “tots i cadascun dels actes sexuals del matrimonial han de quedar oberts a la transmissió de la vida humana”, i qualificà el recurs a l’anticoncepció d’ “intrínsecament dolent”, Häring dedicà la seva energia a criticar no només Pau VI, sinó també -això més tard- Joan Pau II, per les seves postures sobre control de la natalitat i altres temes sexuals.
Häring va ser investigat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe a la dècada de 1970 pel seu llibre de 1972 “Ètica Mèdica”, on es presenta un concepte de salut que permetria a una parella recórrer a l’anticoncepció si considera que és el millor mitjà per ajudar a complir íntegrament la seva plena vocació, un principi que condemnava la Humanae Vitae. Aquesta va ser, precisament, la primera condemna que va signar Joan Pau II contra el redemptorista alemany. El 1979, després d’un procés de 10 anys, Häring va ser cridat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe per exigir-li que no tornés a criticar l’encíclica Humanae Vitae (1968), en què Pau VI condemnava els mètodes anticonceptius com immorals. Però ell es va negar i va patir el rebuig del Vaticà fins a la seva mort.
El 1976, en una carta adreçada al cardenal Franjo Seper, aleshores prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Häring deia: “De manera humiliant he estat acusat (…) les acusacions són falses. Més encara, neixen d’un òrgan de govern de l’Església al qual he servit durant tota la meva vida amb tota honestedat. Preferiria trobar-me novament davant un tribunal de Hitler. No obstant això, la meva fe no vacil·la.”
Em sembla, doncs, rellevant que, al seu diàleg amb els jesuïtes, el papa Francesc vagi prendre nota dels progressos que s’han fet en la teologia moral des dels dies del “això es pot fer, això no es pot fer”. “Òbviament -va dir el Papa-, avui la teologia moral ha avançat molt en les seves reflexions i en la seva maduresa”.
La resposta completa del Papa apuntà, doncs, la necessitat del discerniment en el camp de la moral: “El discerniment -va dir- és l’element clau (…) I estic notant precisament la manca de discerniment en la formació dels sacerdots. Correm el risc d’acostumar-nos a ‘blanc o negre’ i al que és legal. Estem completament tancats, en general, al discerniment. Una cosa és clara: avui, en una certa quantitat de seminaris ha tornat a restaurar-se una rigidesa que no és propera a un discerniment de les situacions. I això és perillós, perquè ens pot portar a una concepció de la moral que té un significat casuístic.”
Diguem també que, en una reunió amb els jesuïtes a Cracòvia durant la Jornada Mundial de la Joventut, aquests van demanar al Papa què creia que podia fer per als creients la Companyia de Jesús, i ell va respondre insistint que era important “formar els seminaristes i els sacerdots en el discerniment” i no en l’escolàstica decadent en què ell, i generacions posteriors a ell, van ser educats, tot estudiant la moral i filosofia en “manuals”.
M’ha semblat, doncs, una magnífica notícia el restabliment -tan oficiós com indubtable- de la figura de Bernard Häring, que -en paraules del papa Francesc- “va ser el primer que va iniciar la recerca d’una nova via per fer reflorir als nostres dies la teologia moral”.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.