El xoc Catalunya/Espanya (1): El paper de la Generalitat

by

La sensació que tinc després de contemplar tots els fets que s’han esdevingut al llarg d’una setmana convulsa, on la rauxa ha guanyat de molt al seny, és que tots hi hem perdut. I molt. Hi han perdut els catalans que, fins ara, s’havien mogut dins la legalitat espanyola (Constitució i Estatut d’autonomia) i anaven carregant-se de raó davant un govern (i una Espanya) insensibles a tot el que no surti d’ells. Però hi han perdut també els espanyols (fins i tot els qui no accepten ni comprenen res del que està succeint a Catalunya) perquè el camí que han emprès els uns i la reacció que han adoptat els altres no preveu cap mena de solució viable, sinó l’agreujament i l’enquistament del problema que, cada dia que passi sense que ningú l’abordi amb el diàleg i la política, esdevindrà més complex i més difícil de resoldre.

Fa vuitanta i pocs anys, el 6 d’octubre de 1934, el president Companys va sortir al balcó de la Generalitat i proclamà unilateralment la República catalana en el marc d’una República federal espanyola, que constitucionalment no era tal; fet que provocà una reacció militar que va produir més de setanta morts en una dia, l’encarcerament del Govern de la Generalitat, la dissolució de l’autonomia i –també indirectament- una crisi sense precedents d’una República que s’adreçava cap dret al precipici de la Guerra civil. Ara, allò ja és història, però Espanya s’enfronta novament a un nou conflicte institucional que ni els uns ni els altres estan disposats a solucionar pel camí raonable, i que, tanmateix, algú, algun dia, haurà d’afrontar amb serenitat si no vol que tot acabi volant pels aires.

Ho dic perquè, davant els qui demanen més mà dura per part del Govern de l’Estat (bona premsa espanyola i, entre els polítics en actiu, Albert Rivera i alguns dirigents del PP), que veurien amb bons ulls –de fet ho desitgen- “la cárcel para todos los independentistas” i la dissolució de l’autonomia per aplicació de l’article 155 de la carta magna, jo tinc la impressió que, avui, setembre de 2017, tant un bàndol com l’altre són presa de la seva pròpia inhabilitat política. I si l’independentisme ha fet, com veurem, grans trampes al solitari que ha decidit dur a terme ell tot sol, sense tenir en compte ningú que no comparteixi la seva manera de pensar, pervertint la legalitat democràtica i les mínimes formes que aquesta exigeix –que això és el que ha fet-, també l’antipolítica del govern de l’immobilista Mariano Rajoy, probablement acabarà embolcallant-lo en la teranyina judicial que ha estat teixint, que -no ho dubto-, acabarà per ofegar-lo.

Començant pel comportament de la Generalitat, a què m’ajustaré en aquest article, he de dir d’entrada que, encara que a molts espanyols no els agradi o no ho vulguin comprendre, els catalans tenen dret a pensar com vulguin i, per tant, a defensar la sobirania del seu territori per convertir-lo en un estat sobirà. Potser, doncs, seria bo que nosaltres ens demanéssim què és el que els ha empès a adoptar, cada cop amb més insistència, aquest posicionament, que sempre havia existit, però que es mantenia molt minoritari. Però ara limitem-nos a constatar que, dia rere dia, i després de molts anys de col·laboració, crítica si tant volem, però col·laboració en definitiva (pensem en l’etapa Aznar-Pujol, en què es transferí fins i tot la policia), el sentiment independentista ha crescut fins assolir gairebé el 50 per cent de la població.

Això, que implicava un gran èxit de l’independentisme i un greu problema per a l’unionisme, es complicava encara més per a aquest darrer pel fet que una franja molt considerable de catalans no independentistes (la majoria procedents de l’antiga CiU, d’altres, militants al PSC, i no pocs procedents de partits més a l’esquerra), consideraven el sistema polític i financer de l’autonomia catalana tan injust i l’immobilisme de Rajoy tan perjudicial, que es van mostrar partidaris del “dret a decidir” i demanaven a l’Estat que, en un exercici gran de democràcia, els permetés un referèndum pactat –per tant, amb totes les benediccions i garanties- per decidir lliurement i democràticament si volien romandre a l’Estat espanyol o bé preferien separar-se d’aquest per constituir una república independent. Teníem, doncs, un sector clarament majoritari de catalans (algú, penso que amb raó, l’aproximava al 70/80 per cent) que volien –fossin o no independentistes- que Catalunya practiqués un exercici democràtic com el que va exercitar Quebec el 1995, i el que, més recentment, ha dut a terme Escòcia el 2016.

Aquest referèndum legal i pactat només era possible si el Parlament espanyol prenia una sèrie de decisions que l’afavorissin. I per molt que alguns opinin en contra d’aquesta possibilitat, no hi ha dubte que s’hauria pogut dur a terme amb molt més suport legal que el que va presidir la transició del franquisme a la democràcia a l’època del govern Suárez.

Però l’immobilista Rajoy, ben emparat pels seus i amb els ulls posats en un partit com C’s, que és radicalment nacionalista espanyol, i amb el dubte metafísic d’un PSOE que, des de la derrota del 2011, ha viscut en plena crisi interna, ha fet impossible cap mena d’acord, no ja per acceptar el referèndum, sinó per alterar gens ni mica l’statu quo, ni tan sols amb mesures parcials (polítiques i econòmiques) que poguessin “seduir” els catalans menys radicalitzats (partidaris del referèndum però no de la independència) amb la finalitat d’atreure’ls envers l’unionisme.

Davant aquest tancament absolut al diàleg per part del Govern de l’Estat, el Govern i el Parlament de Catalunya havien de seguir carregant-se de raons per tal de fer créixer la majoria social que recolzava els seus plantejaments; majoria que es mostrà insuficient quan, després de les darreres eleccions autonòmiques, que Mas va considerar plebiscitàries, si bé l’independentisme aconseguí 72 diputats, quedà per sota del 50 per cent dels vots. I més si tenim en compte que una part d’aquesta majoria de 72 diputats la configuraven 10 representants de la CUP, un partit que resultava decisiu per prendre decisions i que apuntava –i apunta- vers l’independentisme, no sols com un nou “estatus” desitjable per a Catalunya, sinó com el marc indispensable per posar de cap per avall tots els principis que configuren l’estat social i democràtic de dret que garanteix la Constitució.

Tot i aquests fets, que reclamaven prudència i sentit comú, el PdeCat i Esquerra Republicana, recelosos l’un de l’altre per la futura hegemonia, es van decidir per la fuga cap endavant posant-se en mans de la CUP i protagonitzant la setmana passada un programa de ruptura (la “llei del referèndum”, la “convocatòria oficial de la consulta de l’1-O”, el “decret de mesures per a organitzat el plebiscit”, la “llei de la sindicatura electoral” i la “llei de transitorietat jurídica”) sense tenir una inequívoca majoria social, trencant els principis constitucionals i estatutaris i posant una mordassa a l’oposició parlamentària amb unes pràctiques dignes de l’antic model soviètic o de l’actual de Maduro, amb la qual cosa han malmès la institucionalitzat catalana, han deixat a la intempèrie la meitat de la societat, han debilitat la causa de Catalunya en els debats públics, han entelat la imatge del país a Europa i han debilitat el mateix independentisme.

Anuncis

%d bloggers like this: