¿Som iguals davant la llei (i el Govern) tots els espanyols? (1)

by

D’ençà que vivim aquesta dinàmica de confrontació Catalunya/Espanya, l’únic moviment perceptible que ha fet el govern de Mariano Rajoy ha estat de negar-se a cedir en res afirmant que “Todos los espanyoles somos iguales”; i quan Catalunya, València o les Balears han denunciat el sistema de repartiment dels diners per injust, s’han fonamentat en aquest fet per demanar una reforma del sistema, o bé han exigit una millora en el seu grau de finançament, el govern de l’immobilista Rajoy sempre ha respost el mateix: “No permitiremos que se rompa España ni la igualdad de todos los españoles”, afirmació que –diguem-ho clarament- sempre ha tingut el suport indirecte dels governs d’Andalusia i d’Extremadura (els dos socialistes), que defensen el sistema actual, que els afavoreix, i que creuen que els ha de seguir afavorint perquè, també ells, estan convençuts que “todos los españoles tenemos los mismos derechos”.

La veritat és que si tots som tan iguals que no podem diferenciar-nos en res, si no podem optar per competències diverses o bé per un sistema de finançament que s’adapti a les “desigualtats” fàctiques que es donen a les diferents comunitats autònomes, aleshores no calia que tinguéssim un sistema autonòmic, ni disset parlaments. La uniformitat que inventaren els liberals del segle XIX i que tan bé va saber articular el sistema franquista, era el que responia més adequadament a aquest esquema polític.

¿Però realment el sistema vigent respecta aquesta igualtat de tots els espanyols com assegura el govern de Mariano Rajoy?

Dilluns passat, el nostre diari duia una informació detallada de les finances de les Balears i resumia aquest sistema d’igualtat en uns termes que, per al lector no entès, eren absolutament reveladors. Deia:

“L’any que ve Balears aportarà 927 milions a la solidaritat i haurà de demanar als bancs o a Montoro gairebé 1.000 milions per pagar els 1.000 milions d’amortització i interessos del deute. És el peix que es mossega la cua.

En els lliuraments a compte que ha facilitat el Govern a la Comunitat autònoma figura un augment global del 6,6 per cent en les aportacions de Montoro a les Illes, però els diners que Balears aporta a d’altres comunitats autònomes no creix aquest 6,6 per cent, sinó gairebé el doble: el 12,8 per cent.

Pel que fa a les xifres globals, a Balears li corresponen l’any que ve 2.707 milions d’euros en virtut de les previsions de recaptació. Es calcula que rebrà 1.002 milions d’IRPF, 1.287 milions en concepte d’IVA i la resta, fins a la xifra total, arriba de la resta d’impostos estatals. A aquesta xifra global cal sumar-li 778 milions d’euros corresponents a les previsions de liquidació dels pressupostos de 2016.

Aquests diners que arriben amb retard de dos anys responden a un error del Govern a l’hora de calcular els diners que envia a la Comunitat. Els lliuraments a compte són una previsió d’ingressos i només dos anys després se sap la recaptació real i es liquida la diferència. És a dir, el 2016, Balears va rebre 778 milions menys dels que li tocaven, que són els que ara pagarà Montoro.

A tota aquesta quantitat global cal detraure els 927 milions de solidaritat. Es tracta de la xifra més alta de la història de Balears i la dada més cridanera és que ha anat creixent pràcticament de forma imparable des de l’any 2007. Com més diners recapta Balears per la recaptació d’impostos, més diners aporta a la solidaritat entre autonomies. Això vol dir que la millora econòmica de les Illes no té després una traducció en els diners que rep.”

Més enllà, doncs, que hàgim d’acceptar una coresponsabilitat fiscal i un principi de solidaritat entre les comunitats autònomes més riques i les més pobres, ben pocs poden dubtar que el sistema actual no afavoreix la igualtat, sinó una desigualtat manifesta que és, probablement, molt injusta.

També aquesta setmana s’han publicat les dades d’una altra desigualtat majúscula, en aquest cas referida a Catalunya. I no em referiré a l’espinós problema de les balances fiscals que, segons qui tregui les dades, ofereixen interpretacions absolutament divergents. Em referiré a un cas molt concret i difícilment discutible, però representatiu: el de la comparació entre els serveis i els ingressos que obté i ofereix AENA (un organisme teòricament autònom estatal, però que respon bàsicament als interessos del govern central) als aeroports de Barajas (Madrid) i del Prat (Barcelona).

Les dades corresponents a aquest estiu, que s’acaba, on l’aeroport del Prat ha estat el centre de grans protestes i de vagues. Són les següents, un cop les ha recollit Antoni Puigverd per a La Vanguardia:

A Barajas hi ha un empleat de seguretat per cada 37.000 passatgers; al Prat, un per cada 113.333. A Barajas hi van passar el mes de juny 4.745.858 passatgers i al Prat 4.585.277, una xifra molt similar. Doncs bé, a Barajas hi ha 1.000 empleats de seguretat i al Prat, 300. El Prat és un gran negoci per a Aena: 339 milions de benefici, que s’inverteixen als aeroports deficitaris, però previsiblement també a Barajas, que només guanya 27 milions. La comparació de guanys, serveis i inversions no pot ser més desequilibrada; cosa que ja va ser denunciada fa deu anys pels empresaris moderats (cap no era independentista), que van demanar inútilment la gestió autònoma dels aeroports. Naturalment, l’immobilista Rajoy, el campió de “la igualdad de los españoles” ho va impedir.

Com diu el periodista català, “La igualdad de todos los españoles” és una expressió d’anada, però no de tornada. El govern espanyol podria haver fet passos i gestos per capgirar aquestes flagrants contradiccions de la igualtat, però no ho han fet. Els diaris de Madrid podrien, si més no, haver-les denunciat, però tampoc ho han fet, només preocupats per denunciar “la locura de los catalanes hacia un callejón sin salida”. D’haver-ho fet, i d’haver estat tots més sensibles amb les comunitats que sofreixen una greu discriminació, és molt possible que el seu comportament hagués servit per crear les bases –si més no a Catalunya, que és la més conscienciada i la que està provocant un greu problema de ruptura- d’una alternativa de tercera via creïble. Però ni aquest primer pas no s’ha volgut fer. Per tant, ara, just abans de la mare de totes les batalles, la pregunta que fa Puigverd és molt pertinent: ¿qui és més responsable de la crisi d’Estat que viurem? ¿Qui és més responsable de la mossegada: la bèstia que mossega o els caçadors que l’acorralen al racó sense permetre-li cap sortida?

(1) Aquest article és transcripció del que, cada diumenge, es publica al diari “Menorca”. Per petició del diari a causa de les festes de Gràcia (patrona de Maó), se’m va demanar que el lliurés a la redacció el dimarts passat, dia 6. Per tant, abans que s’iniciessin els plens del Parlament de Catalunya per aprovar les lleis dites de desconnexió. Això ha fet que avui, diumenge, no em refereixi al que ha succeït aquests darrers dies, cosa que penso fer a l’article de diumenge vinent.

Anuncis

%d bloggers like this: