Les arbitràries tesis de Pablo Casado sobre el català

by

És provable que, des de l’esquerra, algú pugui pensar que és una benedicció que Pablo Casado sigui el líder de la dreta, però si algú ho pensa està equivocat, perquè el país -i considero que el país és més important que les ideologies polítiques que hi puguin coexistir- reclama líders intel·ligents, documents i no dogmàtics. Tot el contrari del que és, com podem anar comprovant, Pablo Casado. I ho dic basant-me en les darreres manifestacions que ha fet sobre les llengües que a Espanya cohabiten amb el castellà. Especialment sobre el català, que és la llengua que veritablement li molesta.

Sé, en efecte, que la qüestió de l’idioma i, sobretot, de la coexistència d’idiomes diversos al sí de la pell de brau és sempre una qüestió polèmica que toca el voraviu de les persones i, per tant, aviat fa que es provoquin xocs i turmentes mediàtiques, a pesar que és una matèria que ve regulada per la Constitució. Al meu entendre, mal regulada, ja que les llengües que no són la castellana, dominant i oficial a tot l’estat, no gaudeixen dels mateixos drets que aquesta -ni tan sols en els territoris on el català, el basc i el gallec són també oficials-. Tanmateix, la qüestió té una regulació fixada a la Constitució espanyola, concretament a l’article 3 que, després  d’establir que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i de dir que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, afegeix que les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. A més, considera aquestes llengües com una riquesa i un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Com he dit abans, a mi m’hauria agradat anar més lluny en el reconeixement de les llengües espanyoles diferents del castellà, però com a mínim tenim el que estableix la Constitució i, per tant, està fora d’òrbita posar-s’hi en contra. Ara bé, com que a un amplíssim sector del poble espanyol -i també a Pablo Casado- el que diu la Constitució no li agrada, perquè ho troben una concessió absurda al que ells denominen “llengües regionals” -aquestes que només serveixen per embolicar la troca-, aleshores cerquen la manera de vorejar-la buscant subterfugis que estan absolutament fora de lloc. És el que Pablo Casado va fer a la clausura del setzè congres del seu partit a les Balears en defensa -agafeu-vos fort- del que ell i molts dels seus qualifiquen de “llibertat lingüística de les illes”.

I com ho va fer Pablo Casado? Doncs com ho fan tots els qui, contràriament als plantejaments científics establerts per les universitats i acadèmies de les llengües neguen la unitat de la llengua catalana i malden per esquarterar-la, perquè són conscients que aquesta és la manera més eficaç de destruir-la fins a fer-la desaparèixer definitivament. Recordeu, sinó i a manera d’exemple, aquella memorable afirmació de Casado en ple congrés quan digué davant tothom que “No habláis catalán, habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco, habláis formenterés y esta cultura no es apéndice de nadie, no sois països catalans, sois las grandes islas baleares admiradas en todo el mundo”.

Més enllà que em sembli fantàstic que se’ns admiri a tot el món -que més voldria!- les afirmacions del líder popular són de les que et fan posar vermell, ja que fins i tot estan en contradicció amb els documents del PP de Balears, que sí reconeixen la importància del català a les illes. Si no vaig errat, en una de les ponències que en aquella mateixa assemblea partidista es discutien es feia referència al “coneixement i ús del català” com a “factor de millora de la comunicació”, que “ha de considerar-se com un mèrit en el procediment de selecció”, tot referint-se al Servei de Salut de les Illes Balears en relació amb els seus treballadors.

És cert que la senyora Prohens va haver de folrar-se la cara per desmentir discretament el seu cap de files, però Casado, immers en la carrera que està sostenint amb els ciutadans de Vox per demostrar que, a Espanya, no ens cal una dreta sectària, antifeminista, racista i negacionista com la que presideix Santiago Abascal perquè està convençut que, en cap d’aquests epítets, Vox el supera, creu -vaja, n’està convençut- que llençar invectives contra la llengua catalana és, al nostre país, una manera de guanyar adeptes en el gran món de parla castellana, ni que sigui a costa de marginar els ciutadans que tenen com a llengua mare el català, el basc o el gallec, i, per tant, a costa d’enfrontar també els espanyols. 

Aquesta és la causa que hagi prosseguit la seva creuada particular amb una altra afirmació de les que també fan avergonyir, ja que demostren no sols la seva mala fe sinó, pitjor encara, una supina ignorància.

En efecte, aprofitant la providència del Tribunal Suprem que confirma l’ordre d’impartir en castellà el 25% de les hores lectives a totes les escoles de Catalunya -providència que ha encès l’enèsima controvèrsia sobre la immersió lingüística i també ha provocat algunes desafortunades afirmacions de polítics catalans sobre la necessitat d’incomplir-la, cosa que tampoc no ajuda a resoldre d’una manera sensata el problema-, Casado, apuntant-se a les tesis defensades per la dreta que, contra tota evidència, afirma que, a Catalunya (i també a les Balears), els al·lots no aprenen el castellà i que la llengua oficial de l’Estat està essent marginada fins al punt que és a punt de perdre’s en veure’s suplantada en tots els camps pel català, ha formulat al país una pregunta retòrica en aquests termes: “¿Por qué a un médico en Cataluña se le obliga a hablar catalán y por qué, sin embargo, un catalán puede ejercer la Medicina perfectamente en León?”.

El primer que se m’ocorre per respondre la pregunta de Pablo Casado és de formular-li’n una altra: “Com és possible, senyor Casado, que un metge català conegui el castellà i, per tant, pugui exercir a Lleó, si, segons vostè afirma -i afirma gran part de la dreta-, a Catalunya -i a les Balears- només s’ensenya el català? 

Però si en lloc de refugiar-me en la ironia -que és el que pressuposa la pregunta que acabo de fer- he de respondre més seriosament la qüestió que Casado planteja, penso que la resposta que correspon és la següent: Els metges catalans, balears, bascs i gallecs no poden exercir la medicina a Lleó perquè parlin català, basc o gallec. No. Poden exercir-la a Lleó, i a Madrid i a Sevilla i a qualsevol territori de parla castellana perquè ells, a més del català, del basc o del gallec, també parlen -i escriuen- correctíssimament el castellà. Així de senzill.

Perquè hauria de saber Pablo Casado que, a diferència del que succeeix en el cas invers -em refereixo als metges de parla castellana que venen a exercir a Catalunya, a les Illes, a Galícia o al País Basc i es neguen a aprendre la llengua pròpia d’aquests territoris-, cap català, balear, basc o gallec mai no s’ha oposat a aprendre el castellà, una llengua que tots ells coneixen perfectament i, en general, accepten i estimen també com a llengua pròpia. Més encara, tots la coneixen tan bé com el català, el basc o el gallec (si és que no la coneixen millor, atesa la gran pressió legal i factual -sociològica, en definitiva- que el castellà està exercint sobre les llengües espanyoles minoritàries, que, contràriament al que Pablo Casado pressuposa, mai no han posat, ni posen, ni posaran en perill el castellà. Fins i tot en el supòsit que la immersió lingüística fos una realitat inqüestionable, que malauradament no ho és.


%d bloggers like this: