El principi bàsic sobre el qual se sustenta el Dret de la Unió Europea és el que determina la supremacia del dret comunitari sobre el que emana dels Estats membres. L’entrada a la Unió és voluntària i suposa que cada Estat renuncia a una part de la seva sobirania per acceptar la del conjunt de la Unió, la qual cosa implica que aquests Estats es troben vinculats a la normativa de les institucions comunitàries.
Aquesta vinculació pot tenir un efecte directe (mitjançant, per exemple, els Reglaments Europeus), o bé un efecte indirecte (en el sentit que serà cada estat el que haurà de redactar i publicar una Llei que transposi les exigències europees escrites en Directives). De fet, des que un país decideix formar part de la Unió Europea, està acceptant que s’apliquin una sèrie de normes que van encaminades a homogeneïtzar l’espai europeu, així com també a crear, a la fi, un sistema de regulació comuna que permeti a tots els Estats membres poder comptar amb un marc legislatiu comú.
Deduïm, per tant, d’aquest esquema que la vulneració de l’anomenat principi de supremacia del dret de la Unió Europea pot donar lloc a una infracció per part de qualsevol dels Estats que en formen part. I això vol dir que si un d’ells incompleix un mandat legislatiu europeu o bé el transposa de forma incorrecta o tardana, de manera que pugui afectar negativament als destinataris de la norma, les institucions comunitàries tindran legitimació per instar l’anomenat procediment de responsabilitat patrimonial de l’Estat o bé per multar-lo pel fet de no aplicar (o d’aplicar defectuosament), el dret de la Unió.
El Tribunal de Justícia amb seu a Luxemburg (TJUE) és el màxim òrgan jurisdiccional encarregat de la correcta interpretació de la normativa de la Unió Europea, això fins al punt que quan un jutge o tribunal d’un estat membre té un dubte d’interpretació de la norma interna amb la normativa comunitària, aquest pot fer ús de l’anomenada “qüestió prejudicial”, que és la forma legal que estableix la normativa perquè el jutge pugui elevar al Tribunal de Luxemburg els seus dubtes legals i aquest pugui guiar-lo indicant-li com ha d’aplicar la seva interpretació. És, en realitat, el que ha fet el jutge Llarena per determinar si Puigdemont té o no immunitat parlamentària.
Però avui no he de parlar de Llarena ni de Puigdemont, sinó de Polònia, perquè aquest país, governat (com també Hongria) per un partit molt ancorat a la dreta, Llei i Justícia, està posant en qüestió el sistema sobre el qual se sustenta el dret europeu i, per tant, la Unió, després que els jutges polonesos del seu Tribunal Constitucional, arran de diverses sentències del TJUE que li han estat adverses, hagin decidit, a la pregunta efectuada pel Govern de Mateusz Morawiecki, que aquest podia desatendre el que ha disposat la justícia europea per ser contrària a la seva constitució. Segons el Tribunal Constitucional polonès, “la UE no té competència per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament” ni tampoc algunes altres lleis aprovades pel parlament nacional.
Ens trobem, per tant davant una clara rebel·lió que està duent a terme el que és el màxim intèrpret de la Constitució polonesa, després que les autoritats europees i el seu Tribunal hagin denunciat clarament que les lleis aprovades sobre el funcionament de la justícia contradiuen la independència dels jutges polonesos, així com també les lleis, clarament discriminatòries, dels col·lectius LGTBI, que són contràries als principis en què es fonamenta el Tractat de la Unió. De fet, el TJUE havia resolt que les lleis en virtut de les quals el Govern podia ordenar el trasllat forçós dels jutges polonesos per impedir-los així que dirimissin certs casos incòmodes per al poder implicava la vulneració del principi de la inamobilitat dels jutges i de la independència judicial. Alhora, també qüestionava el nomenament dels membres dels Tribunals d’Apel·lació del Tribunal Suprem de Polònia afirmant que els magistrats polonesos podien obviar les normes comunitàries i acollir-se a la primacia del dret nacional.
Ens trobem, doncs, davant una sentència -la que ha emès el Tribunal Constitucional de Polònia, format per 12 membres, amb el vot favorable de 10 i el contrari de 2 magistrats- que situa el país al límit d’una ruptura legal amb el bloc comunitari, ja que dinamita un dels principals fonaments en els quals se sustenta l’arquitectura jurídica de la UE, de la qual depenen en gran mesura des del bon funcionament del mercat interior a la cooperació judicial i transfronterera o bé la integritat de la normativa comunitària en tot el territori dels 27 estats membres.
Sens dubte, aquesta decisió posa la Unió Europea en una situació molt difícil, com ha reconegut el comissari de Justícia, Didier Reyders, que ha demanat temps per avaluar els detalls de la decisió del Tribunal Constitucional polonès, però ha advertit que hi haurà resposta de Brussel·les perquè “s’està posant en dubte una sèrie de principis en què es fonamenta la nostra Unió, i això justifica que la Comissió, com a guardiana dels tractats, prengui cartes en l’assumpte”. I ha afegit: “Duem temps actuant en aquest àmbit i de nou ho farem”.
¿Què pot fer, però la Comissió? Resseguint les informacions publicades a la premsa espanyola després de la inaudita decisió del Tribunal Constitucional polonès, veiem que, el passat mes de setembre, la Comissió va sol·licitar a la justícia europea que imposés una multa a Polònia per així obligar aquell país a acatar les mesures cautelars exigides el passat mes de juliol per frenar el funcionament d’una sala disciplinària del seu Tribunal Suprem. A més, Brussel·les inicià també un procediment per exigir a Varsòvia que complís una altra sentència europea que declarava il·legal el règim disciplinari de la magistratura polonesa. I això significa que el govern de Mateusz Morawiecki s’exposa a unes sancions que podrien assolir centenars de milions d’euros.
Explicava en aquest sentit el corresponsal del diari El Pais, que Polònia és, juntament amb Hongria, un dels pocs Estats que no han vist encara aprovat el pla de recuperació per les institucions comunitàries. I que fonts de la capital europea asseguren que el diner -uns 36.000 milions d’euros entre subvencions i préstecs- no serà bombejat fins que el Govern polonès no assumeixi un compromís ferm de reforma del sistema judicial que comporti el desmantellament de la controvertida sala disciplinària del Suprem. Però Europa no té mecanismes per expulsar fàcilment un Estat membre ni per congelar la seva pertinença a l’organització.
D’altra banda, i a pesar que el partit del primer ministre té una amplíssima majoria al Parlament i que governa, per tant, amb majoria absoluta, cal tenir en compte -i això és positiu i esperançador- que diumenge passat, milers de polonesos vagin sortir als carrers de les principals ciutats del país per manifestar-se contra el polèmic dictamen del Tribunal Constitucional, i per defensar la continuïtat Polònia dins la UE. També hi hagué manifestacions a ciutats com Danzig, Poznan, Szczecin o Cracòvia, entre d’altres convocades per figures com el dirigent opositor i expresident de el Consell Europeu, Donald Tusk, el qual va comparèixer davant els manifestants acusant el partit governant de voler treure a país de la UE. “El lloc de Polònia és a Europa”, va destacar Donald Tusk des de Varsòvia. “Guanyarem perquè som majoria”, també afirmà, però el fet és que la decisió del Tribunal Constitucional polonès és, de moment, la que priva i això comporta que s’ha obert un front de crisi a la Unió que no serà fàcil de resoldre.
Josep Maria Quintana 