A l’article que vaig publicar fa quinze dies sobre el projecte de Llei de Memòria Democràtica, al qual el PP s’oposa frontalment, vaig dir que Podemos havia presentat una esmena que, a criteri seu, permetria jutjar els “crims del franquisme” amnistiats per la llei de 1977. La qüestió té, sens dubte, una gran transcendència per al futur de la llei, si s’acaba aprovant. Ara bé, és això possible?
Dir quin serà el veredicte dels tribunals (tant del Suprem com del Constitucional) sobre una qüestió que, sens dubte, els arribarà i hauran de resoldre, és molt agosarat, però tanmateix intentaré exposar com ho veig en aquest moment.
D’entrada, convé recordar que l’aprovació de la llei no està garantida ara per ara. El projecte que havia deixat gairebé a punt l’exministra Carmen Calvo, pactada entre PSOE i UP, tenia d’entrada 155 vots garantits -els que sumen aquests dos grups-, però és evident que, per ser aprovada, ha d’obtenir els vots de la investidura, i la norma està trobant un escull molt seriós en els plantejaments d’ERC, que s’ha aliat en aquest cas amb EH Bildu, partits que sumen en conjunt 18 escons i exigeixen per votar a favor que es derogui la Llei d’Amnistia de 1977.
Per què? Doncs perquè l’objectiu d’ERC és d’obrir la porta no sols a la reparació moral que planteja la llei en els termes aprovats pel Govern de coalició, sinó que també exigeix una certa reparació jurídica amb conseqüències econòmiques i penals pels responsables de crims durant el franquisme, objectiu que el Govern no preveia fonamentant-se en la Llei d’Amnistia de 1977 que, a criteri seu, barra el pas a aquesta possibilitat.
Diguem que, fins avui, tots els processos iniciats a Espanya per jutjar els crims del franquisme han topat amb la barrera infranquejable de la Llei d’Amnistia de 1977 i del Tribunal Suprem, que té una jurisprudència clara sobre aquest punt. D’altra banda, també el Tribunal Constitucional va tancar les portes a la investigació penal d’aquests crims per mitjà d’una interlocutòria -no d’una sentència- que no va admetre a tràmit un recurs d’empara presentat per l’exsecretari general del PCE, Gerardo Iglesias, per les detencions i tortures que va sofrir entre 1964 i 1974. Cal, però, observar que aquesta interlocutòria va tenir tres vots particulars que reclamaven estudiar a fons la qüestió i veure les implicacions de la Llei d’Amnistia en la matèria sobre la qual s’havia de dirimir.
Si acudim a aquesta llei -la primera que aprovà el Parlament espanyol elegit democràticament l’any 1977- que va ser indispensable per consolidar el canvi de règim i s’aprovà -no ho oblidem- amb el vot favorable de tots els partits tret d’AP, que es va abstenir, veurem que és una norma que extingeix qualsevol responsabilitat penal per “tots els actes d’intencionalitat política (…) qualsevol que fos el seu resultat” comesos abans del 15 de desembre de 1976 -data en què es va celebrar el referèndum sobre el projecte de llei per a la Reforma Política-. Hi estiguem o no d’acord, el fet és que aquesta llei és vigent i va formar part del pacte constitucional que van tancar UCD, PSOE, PCE i els partits bascs i catalans que va fe possible la democràcia.
En realitat, doncs, la Llei d’Amnistia de 1977 és, ara per ara, un escull legal important a l’objectiu dels qui creuen indispensable que s’han d’enjudiciar els “crims del franquisme”. De fet, emparant-se en la llei, el Tribunal Suprem ha dit clarament que ningú no pot ser condemnat per aquesta mena de crims per vàries raons: la primera, perquè la Llei d’Amnistia extingeix la responsabilitat criminal pels delictes de motivació política comesos abans de 1976. La segona, perquè el principi de legalitat penal que recull l’article 9.3 de la Constitució garanteix, entre altres coses, “la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals”, i fa impossible d’aplicar retroactivament el dret penal internacional, que tipifica els delictes contra la humanitat, ja que aquestes normes no estaven vigents quan es van cometre aquells possibles crims. Més encara, el Suprem i el Constitucional han dit expressament que “aquesta exigència del principi de legalitat és aplicable al dret penal internacional, convencional i consuetudinari”.
És obvi que l’esmena presentada per Podemos al text actual pretén bàsicament superar aquests criteris jurisprudencials amb una fórmula que, si bé no anul·la ni deroga la Llei d’Amnistia de 1977 -que és l’objectiu d’ERC-, vol fer possible que, en el futur, tant el Suprem com, sobretot, el Constitucional canviïn de criteri.
L’esmena es basa en l’opinió d’un sector de la doctrina que, a partir del dret internacional vigent, creu que no es pot barrar el pas a investigar tots els “crims contra la humanitat”, entre els qual s’haurien d’incloure els del franquisme. Aquesta és l’opinió de l’advocat argentí Fabián Salvioli, relator especial de Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició dels crims contra la humanitat. Ell creu que la llei hauria de deixar clar que no es pot aplicar una amnistia a la investigació d’aquesta mena de crims, a pesar del bloqueig que, fins avui, han establert el Suprem i el Constitucional. D’acord amb els estàndards internacionals, diu Salvioli que els Estats tenen l’obligació de fer rendir comptes per crims d’aquesta magnitud. I afegeix: a Alemanya s’acaba de jutjar una persona que participà en els camps de concentració i té 101 anys.
A casa nostra, Inés Herreros, presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, recorda també que els “crims contra humanitat” no prescriuen, no es poden amnistiar i la seva persecució no depèn de la regulació del país en el moment en què es van produir. Ara bé, el cert és que, fins avui, tant el Suprem com el Constitucional no han acceptat aquestes tesis.
Diguem, però, que de tot el que està succeint aquestes darreres setmanes, el més remarcable -per esperpèntic- és que, des del Govern, el ministre Bolaños hagi contradit de manera absoluta les tesis de Podemos que van empènyer aquest partit a introduir l’esmena en qüestió. Segons ell -i segons el Govern del qual forma part Podemos, per això estic parlant d’esperpent-, l’esmena presentada no permetrà que es jutgin els crims del franquisme. I afegint-se a les tesis defensades fins avui pel Suprem i el Constitucional, creu que ho impedeixen la Llei d’Amnistia de 1977 i els tractats internacionals. “Des de 2002 -ha dit el Bolaños- Espanya ratificà els tractats internacionals sobre delictes contra la humanitat, però què succeeix amb la legislació penal? Doncs que no pot ser retroactiva. I aquesta és la raó que li permet afirmar que el projecte de Llei de Memòria Democràtica, ni que s’aprovi amb aquests canvis que ha proposat Podemos, no tocarà res essencial, ni tindrà les conseqüències que se cerca amb l’esmena, perquè no és una llei orgànica i, bàsicament, perquè les lleis penals no es poden aplicar retroactivament.
En el fons, Bolaños pensa el mateix que pensen ERC i HE Bildu, quan anuncien que no donaran suport a la llei si no deroga expressament la Llei d’Amnistia de 1977, ja que creuen que, en efecte, aquesta és el principal obstacle per enjudiciar els responsables dels crims comesos durant la dictadura.
El panorama es mostra, per tant, força negre per aquesta llei que, com vaig dir l’altre dia, a pesar dels problemes que comporta, crec que és necessària. Però si oblidem que la matèria que regula és molt llenegadissa, no tenim en compte les sòlides raons que van empènyer els demòcrates de 1977 a aprovar la Llei d’Amnistia, i oblidem que l’objectiu de la memòria és, bàsicament, de conèixer la veritat dels fets i de restituir les injustícies que es van cometre, però no necessàriament la de condemnar penalment els seus responsables, difícilment resoldrem aquest gravíssim problema que gravita sobre les persones i sobre la història del nostre país.
Josep Maria Quintana 