No es pot elegir els òrgans constitucionals a qualsevol preu

by

Un dels problemes més greus que té el sistema parlamentari en el qual els diputats s’elegeixen per llistes tancades, com succeeix en el cas espanyol, és que, si bé aquest reforça l’autoritat dels partits, menyscaba molt -de fet moltíssim- la qualitat dels diputats, perquè aquests no es deuen tant als electors -com succeeix en sistemes majoritaris com l’anglès o el francès, en els quals cada candidat es juga el tipus al seu districte-, sinó que els diputats es deuen bàsicament als dirigents nacionals de les formacions, que són els que tenen el poder de situar-los (o no) a les llistes.

Humanum est -i per tant comprensible- que els qui ostenten el poder dins els partits -un poder que sol ser gairebé omnímode- triïn personatges dòcils i de la seva corda, ja que no els interessen diputats amb una personalitat notable que, en un moment donat, els puguin fer ombra o, simplement, es neguin a votar allò que ordena el cap de files, ja sigui perquè va contra la deontologia del partit, els criteris racionals o la consciència del diputat. Ara bé, que sigui comprensible no significa que ho hàgim d’acceptar necessàriament, perquè és aquesta manera d’actuar la que produeix el desprestigi dels partits i dels diputats fins al punt que, avui, les enquestes qualifiquen la classe política com el segon o el tercer problema del país, alhora que s’estén entre els ciutadans l’opinió que els partits són, cada cop més, provocadors de conflictes que afavoridors de solucions.

No negaré que, perquè les coses funcionin bé dins un partit en la tasca que aquest ha de dur a terme en un hemicicle parlamentari, hi ha d’haver un mínim de disciplina i, per tant, és necessari que el grup voti cohesionadament, però d’aquí no s’ha de deduir que el diputat ha perdut del tot la seva autonomia a l’hora de prendre decisions i, per tant, la capacitat de votar d’acord amb la seva consciència, perquè si això acaba succeint, no sols s’incompleix el principi regulat a l’article 67.2 de la Constitució, que prohibeix el “mandat imperatiu” als membres de les Corts, sinó que degrada l’estatus dels diputats per convertir-los en persones menors d’edat i sense personalitat pròpia.

No és debades que l’article esmentat diu clarament que “Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu”, ja que aquest precepte s’esdevé la resposta a una de les exigències estructurals vinculades al cor mateix dels Estats constitucionals i a la manera com aquests van sorgir oposats a l’Estat absolut que els va precedir. Per això, els teòrics liberals i els revolucionaris que van posar en pràctica la democràcia constitucional van fer de la supressió del mandat imperatiu un autèntic banderí d’enganxament dels nous temps. 

La conseqüència lògica no es va fer esperar: La prohibició del mandat imperatiu s’acompanyà immediatament de la configuració dels ciutadans com a cos electoral, als quals els correspon elegir la Cambra, però aquesta elecció no pot predeterminar de cap manera la lliure voluntat del representant a l’hora de votar, un cop aquest ha estat elegit. Encara més, el pensament liberal té la ferma convicció que el “lliure debat” al Parlament és conditio sine qua non per a l’adopció d’una decisió coherent amb l’interès nacional, i això exigeix ​​la llibertat més absoluta del representant a l’hora de votar, llibertat que de cap manera es pot veure coartada per apriorismes o mandats essencialment pertorbadors.

Doncs bé, si aquesta és la teoria, l’elecció dels quatre membres que havien de formar part del Tribunal Constitucional per substituir els que tenien el mandat caducat ha trencat aquests principis un cop hem vist que molts diputats socialistes s’han vist en el deure d’actuar a contra-cor per elegir els dos membres que proposava el PP, la capacitat tècnica dels quals no posaré en dubte, però sí la seva idoneïtat política. En el cas de Concepción Espejel perquè té moltes -massa- coincidències amb els interessos del PP, fins al punt que va ser apartada de l’Audiència Nacional quan aquesta havia de veure el cas Gürtel, que tant afectava als populars. I en el cas d’Enrique Arnaldo per haver dilapidat el seu prestigi intel·lectual i científic amb unes gens lloables activitats paral·leles i amb el seu menyspreu a les incompatibilitats.

Per què el PP s’entestà en aquests dos candidats quan, en els grans cossos de l’Estat -alguns dels quals conec prou bé-, podia trobar persones digníssimes de talant conservador que no estiguessis esquitxades per irregularitats flagrants com les que hem sabut del senyor Arnaldo? Perquè convé que tinguem molt clar que la no idoneïtat d’aquest no deriva de la seva ideologia conservadora, o del fet que hagi criticat en articles l’eutanàsia i la llei de l’avortament o que s’hagi mostrat escèptic davant la crisi climàtica, sinó del fet que hagi simultaneïtat descaradament càrrecs incompatibles i s’hagi mostrat indulgent amb la caixa B del PP, que és -sembla- la causa que l’ha encimbellat al Constitucional. El problema no és, per tant, que el senyor Arnaldo no hagi amagat la seva ideologia, sinó que hagi amagat les factures que ha emès per una sèrie de treballs (més d’un cop incompatibles amb els càrrecs que ostentava) a governs sempre de la mateixa condició.

Ara bé, el més greu no és, però, que el PP hagi proposat aquests candidats, sinó que els diputats del PSOE i d’UP s’hagin vist constrets -forçats- a actuar sota “mandat imperatiu”, contravenint el precepte constitucional. Em diran -i és cert- que era imprescindible trencar el xantatge del PP que ha paralitzat uns canvis que exigeix la Constitució en algunes de les grans institucions de l’Estat. I també que el segrest de les institucions que havia provocat aquell partit s’havia de resoldre i que, per tant, era un mal menor votar aquests candidats, encara que no fossi idonis, per salvar el mandat constitucional. Però temo molt que el mal que s’ha fet a la democràcia no és tan menor com apunta el president Sánchez, perquè hauríem de tenir molt clar que un magistrat desprestigiat desprestigia també el Tribunal Constitucional. I el risc següent és que aquest tribunal, peça substancial del sistema, perdi el respecte dels ciutadans, que les seves resolucions perdin credibilitat i que la mateixa Constitució sigui més difícil de respectar. Tot plegat és, doncs, poca broma.

Algú ha escrit aquesta dies que  accedir sense objeccions a votar una opció que vagi en contra dels principis més fonamentals del teu propi partit -que és el que han fet PSOE i UP-  hauria de ser considerat transfuguisme ideològic, i crec que té raó. Per això m’ha semblat notable que el socialista Odón Elorza i les diputades d’UP Gloria Elizo i Meri Pita s’hagin mantingut en el “no” a l’hora de votar Enrique Arnaldo, fent ús del principi consagrat a l’article 67.2 de la Constitució que els deslliurava d’acceptar cap mena de “mandat imperatiu”. Per tant, no crec que sigui a ells que se’ls ha de demanar explicacions, sinó en tot cas agrair-los el seu intent de mantenir la dignitat i de votar a consciència. 

D’altra banda, el fet que ERC, JxCat, PDECat, EH-Bildu, CUP, BNG i el PNV es vagin desmarcar de la votació i sortissin del Congrés a l’hora de votar demostra fins a quin punt ha estat errònia aquesta decisió. Com acabava dient “La Vanguardia” en un dels seus editorials, el fet que només 249 diputats de 350 vagin participar en aquella votació és un tràngol per al Govern. I jo afegiria que ho és també per a la democràcia.


%d bloggers like this: