Amb no poca ironia, un dels periodistes destacats a la Convenció Nacional del PP a València ha escrit que seria bo per al país que n’hi hagués una cada setmana. I que cada setmana hauria d’acabar amb un espectacle dels populars en una plaça de toros. És -deia- el lloc ideal per a aquestes kermeses en què el que compta és fer-la grossa, perquè ja se sap que el públic de l’espectacle demana això: que “Catalunya és lliure perquè és espanyola” i que Espanya no dormirà tranquil·la fins que Puigdemont es podreixi a la presó. En el fons, són paraules dites a la babalà, que l’únic que pretenen és enardir la massa. Poca cosa més.
És obvi que es pot intentar enganyar l’opinió pública prometent la detenció de Puigdemont, com ha fet Pablo Casado a la convenció del seu partit, on ha assegurat de manera solemne que “portarem Puigdemont al Tribunal Suprem, encara que haguem de viatjar fins a l’últim país d’Europa per exigir el respecte a la nostra justícia”.
També és cert que la frase va rebre molts crits d’aprovació, i fins és possible que, en aquesta Espanya nostra que a molts continua gelant-nos el cor, afirmacions d’aquesta mena li proporcionin molts vots. Però, com acabem de veure, no es fonamenten en la realitat. Són -si més no avui- una gran mentida. Perquè el que a Europa ha quedat clar un cop més és que, ara per ara, a Puigdemont no se’l pot extradir a Espanya per vies judicials legals. Ja ho hem comprovat a Bèlgica, a Alemanya i a Escòcia. I ara ho acabem de comprovar a Itàlia, simplement perquè la seva condició d’eurodiputat, tot i tenir suspesa la immunitat parlamentària, segueix sent un argument de pes per evitar l’extradició.
Com hem vist, la justícia italiana, com abans la belga, l’escocesa i l’alemanya, s’ha pronunciat amb claredat i ha suspès el procediment mentre no es resolguin les dues qüestions que estan plantejades al TGJUE, com explicava al meu anterior article: la de la immunitat i la de la qüestió prejudicial que plantejà el jutge instructor Pablo Llarena. Tot i així, aquest, ha insistit un cop més i ha tornat a xocar amb l’evidència.
Tenim doncs -i creieu-me si us dic que ho lamento- que, aquest cop, quan a Sardenya el senyor Puigdemont va manifestar que Espanya no deixa passar cap oportunitat de fer el ridícul, tenia tota la raó, per molt que ens pugui irritar haver-ho de reconèixer. Penso, doncs, que, a la vista de tots els seus intents fallits de dur-lo a Espanya, el magistrat Pablo Llarena hauria de ser prou lúcid per veure que el futur d’aquest cas passa per respectar la situació de llibertat de què gaudeix Puigdemont a l’espera del decisiu fall del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que -i us recomano que no menyspreeu el que ara diré- fins i tot pot revocar la sentència de Tribunal Suprem contra els líders del Procés, cosa que, si arribés a passar, seria ja per al sistema judicial espanyol el súmmum de la vergonya.
Si analitzem fredament el cas -i qualsevol que sigui el criteri que tinguem del senyor Puigdemont-, la crua realitat és que, fins a aquest moment i mentre segueixi sent eurodiputat, la seva llibertat està garantida a tota l’Europa comunitària. Per tant, a l’igual que molts altres dirigents polítics -i també molts tertulians-, Pablo Casado faria bé de modular un discurs que no sols enalteix i fa més gran Puigdemont, sinó que deixa en evidència el funcionament de la justícia espanyola, que -com ha apuntat molt encertadament Xavier Melero (el més brillant dels advocats que van intervenir en el Procés)- no es mereix aquest descrèdit.
I entre tant polític sectari i comentarista barat, he volgut citar precisament Xavier Melero perquè aquest, en un article modèlic, ha dit, defensant el Tribunal Suprem, que li sembla lamentable que un òrgan que ha dictat multitud de sentències exemplars que s’estudien a les facultats de Dret de molts països i ha fet avançar la legislació penal amb una jurisprudència d’alta qualitat tècnica, vegi com s’arruïna el seu prestigi a causa dels errors comesos amb les eurordres dictades per Pablo Llarena.
El que Melero demana és, simplement, que els errors comesos en la tramitació de les eurordres o en la justificació de les decisions adoptades en l’afer Puigdemont no acabin ocasionant una sensació d’imprecisió i de poca traça que generi un efecte profundament desmoralitzador a la ciutadania, cosa que, de produir-se, seria altament perillosa. Per tant, el jutges farien molt bé de posar una mica de seny en les seves actuacions. I també els comentaristes dels mitjans de comunicació espanyols -madrilenys bàsicament- si s’asserenessin una mica davant aquesta “qüestió catalana” que els treu de punt. Però la realitat es tossuda i l’error pot acabar per tornar-se contra dels seus interessos. I això perquè -novament cito Melero- la justícia no pot seguir sent la riota dels tradicionals enemics d’Espanya (que, pel que sembla, són Bèlgica, Escòcia, Alemanya i algun altre país). Ni tampoc les nostres institucions poden acabar vilipendiades i amb menys prestigi que el sastre d’un espantaocells. I com els temps que correm no estan per declarar la guerra a aquests països -cosa que segurament Vox i algun llançat del PP trobaria adient-, el que cal és que tots assagem estratègies una mica més subtils… i intel·ligents.
Tenim, però, que immers com està Pablo Casado en la seva carrera política -fins i tot Aznar li ha pronosticat que acabarà sent president del Govern-, el jove dirigent s’ho passa d’allò més bé quan observa com l’expresident Aznar es riu del president de Mèxic, López Obrador, i fa d’ell una befa que s’apropa a l’escarni, o quan la seva amiga Díaz Ayuso -la gran absent dels primers moments de la convenció- critica el papa Francesc per reconèixer que no tot ho van fer bé els espanyols en colonitzar Hispanoamèrica, o quan un dels convidats a la convenció, Alejo Vidal-Quadras, fundador de Vox que ha tornat a la cleda del PP, desqualifica l’Estat autonòmic fins al punt de fer passar vergonya a alguns dirigents del partit. Però el que no sembla que vegi Casado és que, en seguir pel camí que ha emprès, cadascuna de les seves declaracions uneix més que mai l’independentisme en uns moments en què, per primer cop des de 2017, hi ha un partit -Esquerra Republicana- que ha trencat amb algunes de les seves grans premisses del passat i ha fet una aposta valenta i decidida pel diàleg després de renunciar expressament a l’unilateralisme. I ho ha fet sabent que els seus enemics de l’ànima -Puigdemont i JxCat- s’esforcen tant com el mateix Casado perquè tot aquest procés d’apaivagament que s’està produint a Catalunya acabi fracassant.
I vull acabar aquest escrit tornant al que s’ha dit sobre Hispanoamèrica a la Convenció, perquè em sembla que Casado faria bé d’escoltar, ni que fos per un moment, les opinions de persones que no són de l’entorn que sempre l’envolta, l’adula i el modula, per tal que pugui adonar-se que, com ha escrit Ernest Folch, la fantasia d’Aznar no és fruit de cap deliri, sinó que s’emmarca en una estratègia molt calculada de treure rèdit electoral de la nostàlgia imperialista i del racisme antiindígena que segueix latent en grans sectors de la societat espanyola, i que les paraules de Díaz Ayuso contra el papa Francesc no són sinó el resultat d’un còctel en el qual la llengua (l’espanyola, evidentment!), Déu, la llibertat i la veritat que ells proclamen contra els social-comunistes, els separatistes i fins i tot contra els indigenistes d’Amèrica, s’esdevé “un combinat àcid que a Madrid serveix per bloquejar definitivament l’últim intent de Casado de viatjar cap al centre”.
Josep Maria Quintana 