Manuel Marchena, l’home que, en secret i a proposta del PP, havia acceptat presidir el Tribunal Suprem perquè així la dreta controlés -ja del tot- el poder judicial al nostre país, però que va haver de renunciar a fer-ho davant la indiscreció d’un senador popular que va destapar la maniobra, acaba de tenir, des de la presidència de la Sala II del Tribunal Suprem, una altra actuació que em sembla increïble, com també m’ho sembla la de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, que, pel seu compte i amb l’informe contrari els lletrats del Congrés dels Diputats, va retirar l’escó al diputat de Podemos Alberto Rodríguez.
Més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que s’han produït són francament criticables perquè treure la condició de diputat a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ha resultat en aquest cas, sobretot després d’un procés que presenta molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no té la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.
D’entrada estem davant d’un procés que va donar absoluta credibilitat al testimoni d’un policia que afirmà -sense que hi hagi constància gràfica del fet- que havia rebut un cop de peu molt abans que el senyor Rodríguez fos elegit diputat. Per molt que s’afirmi que la justícia és cega, és difícil acceptar que, en aquest cas, no s’hagi vulnerat la presumpció d’innocència en donar credibilitat a un lacònic testimoni del policia que va ser víctima del fet amb menyspreu de tota la resta d’evidències que introduïen un dubte més que raonable sobre l’existència del delicte.
De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè va substituir-se per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs.
A la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. Perquè la sentència diu això. Res més. I que tots sapiguem, no hi ha hagut eleccions en aquests 45 dies que no va haver de complir per haver acceptat pagar la multa substitutòria.
Ara bé, com al nostre país el diàleg entre els uns i els altres és impossible i la guerra entre la dreta i l’esquerra és a mort, dos grups parlamentaris, PP i Vox, van demanar que es retirés la condició de diputat a Alberto Rodríguez. Com sabem, aquesta retirada exigeix que la concedeixi la cambra de la qual aquest forma part, i per això, la Mesa va demanar un informe als lletrats del Congres que van redactar un documentat informe en el qual suggerien rebutjar l’esmentada sol·licitud.
De fet, els lletrats sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe conclou que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.
Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que exposaven les seves conclusions “sense perjudici que les mateixes es puguin veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.
Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala II del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que aquest era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre que el Tribunal Suprem no és un òrgan consultiu, cosa que tots sabem, però el que la presidenta havia fet no era demanar consell sinó que fes un aclariment de la sentència ja que aquesta no era prou explícita i creava dubtes fonamentats.
¿Tant hauria costat al Tribunal aclarir si la substitució de la pena principal de presó per la multa i, un cop pagada aquesta, comportava la pena accessòria d’inhabilitació i, per tant, el diputat havia de ser expulsat de la Cambra? ¿No era lògica i sensata la petició de la presidenta davant els dubtes creats? ¿Té sentit l’actitud que acabà prenent el Tribunal Suprem? ¿Coadjuva a la pau del país i a la convivència la seva actitud arrogant?
De fet, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta encara ho era més i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual es pot dir tot tret que és un jutge neutral.
Ara bé, criticada l’actitud del Tribunal Suprem, ¿actuà correctament la presidenta del Congrés? No ho crec, encara que a posteriori hagi tingut l’adquiescència dels lletrats del Congrés, perquè tot i que va veure que el Surem pretenia l’expulsió del diputat, tenint en compte l’abast dels fets i les competències de què disposa la Cambra en aquesta casos, és molt provable que hagués hagut d’actuar amb molta més prudència i, com ha escrit un processalista de la talla de Jordi Nieva-Fenoll, podia haver esperat a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, sense el qual hagués estat impossible que la poguessin imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida. Així s’hauria donat temps al diputat per interposar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, el qual probablement hauria ordenat la suspensió d’aquesta fantasmagòrica pena accessòria d’inhabilitació per no fer perdre al recurs la seva finalitat, per l’evident perjudici irreparable de la pèrdua de l’acta, que és el que ha succeït.
Tot plegat, doncs, un nou episodi que deixa la justícia del nostre país per terra i no diu tampoc res de bo dels diputats que han optat -i en això segueixo també Nieva-Fenoll- per aplicar la interpretació més adversa al reu –cosa que està prohibida pel Dret Penal– i la menys favorable al dret de representació política, cosa que contravé la doctrina reiterada del Tribunal Constitucional en aquest sentit i és insòlit en una cambra legislativa.
Josep Maria Quintana 