Aquests dies s’està discutint al parlament el Projecte de Llei de Memòria Democràtica aprovat pel Consell de Ministres, al qual el PP s’oposa frontalment i Podemos ha present una esmena que, segons ells, permetrà jutjar els crims del franquisme que van quedar amnistiats per la llei de 1977 i que, segons assegura el ministre Bolaños, no tindrà cap conseqüència.
Més enllà del que pugui succeir tenint en compte el marc constitucional espanyol i el Dret internacional -matèria en la qual avui no entraré, encara que és una qüestió transcendental de cara als efectes de la futura norma- deixeu-me que faci alguna reflexió sobre el “dret a la memòria”, que és el que, bàsicament, persegueix garantir aquesta llei.
Si acceptem que la democràcia ha assolit avui a Espanya la majora d’edat, ens haurem de felicitar perquè la nova llei ens ajudi a reconèixer una part de la història negada, oblidada o silenciada i ens permeti restituir la dignitat (ni que sigui simbòlicament, perquè la majoria de víctimes han mort) a tots aquells que van patir injustícies com a conseqüència de la Guerra civil.
D’altra banda, recordar és un dret i, per a molts, un deure per poder perdonar i tancar les ferides obertes. O això hauria de ser. Perquè la recuperació d’un passat que es va ocultar i silenciar permet que aquells que s’han sentit víctimes i mai no han pogut reclamar o reivindicar la seva història, puguin assumir un paper actiu en la reelaboració de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, doncs, avui, segones i terceres generacions tenen l’oportunitat de redactar un nou discurs sobre el passat amb la distància emocional i les eines democràtiques de què disposem, fent un esforç perquè l’antiga confrontació doni pas a una pluralitat de relats que serveixin perquè, en el futur, es conegui el que, en el passat, va succeir realment.
Si més no a nivell teòric, és el que volia aconseguir la Llei 52/2007 de Memòria Històrica que aprovà el parlament a l’època de Rodríguez Zapatero, la qual, entre d’altres coses, va obrir el pas a l’obertura de fosses dels qui havien estat víctimes de la guerra (majoritàriament del bàndol dels vençuts), i durant més de seixanta anys havien estat silenciats i oblidats.
Convé, tanmateix, tenir en compte que no podem partir de zero i que ens cal saber com van afrontat la qüestió de la memòria els polítics que ens han precedit i, especialment, els protagonistes de la transició de la dictadura a la democràcia, els quals, provinguessin del bàndol vencedor o vençut, van avantposar el diàleg a la confrontació, el futur al passat i la convivència a la venjança, cosa que no sé si avui sabrem fer.
És cert que quan el 15 d’octubre de 1977 el Parlament espanyol aprovà la Llei d’Amnistia, al país tenia encara dempeus un exèrcit procliu al colpisme i pesava sobre la incipient democràcia una possibilitat real d’involució. Però si seguim els discursos d’aquella gent veurem que no ens és lícit afirmar que van actuar constrets per la por, sinó que ho van fer moguts per una convicció clara que, per damunt de qualsevol altre principi, ells avantposaven el de la “reconciliació nacional”.
Són exemples que ho confirmen el fet que, ja l’any 1956, el PCE de Santiago Carrillo i Jorge Semprún vagi apostar clarament per enterrar el 1936 en favor d’una Espanya sense certificats de conductes passades. Que uns anys més tard, el 1962, el famós “Contuberni de Munic” vagi implicar el retrobament de la dreta catòlica de Gil Robles, la de l’exfalangista Ridruejo, reconvertit en liberal integrador, amb l’esquerra del vençut PSOE, els quals van exigir que Espanya no entrés a Europa sense recuperar abans la democràcia. I de fet, és una prova indiscutible del que estic afirmant que la primera llei que aprovà el Parlament elegit el 15 de juny de 1977 vagi ser la Llei d’Amnistia, amb els vots de tota l’esquerra, de la UCD i dels grups basc i català. Només Aliança Popular es va abstenir. I qui més va insistir en la necessitat d’oblidar la Guerra civil va ser –com ha recordat molt bé Soledad Gallego-Díaz en un magnífic article a “El País”– Xabier Arzalluz, líder del PNB.
Més encara, en aquell debat, Marcelino Camacho, fundador de Comissions Obreres, que havia patit nou anys de presó a les presons franquistes, proclamà que la política de reconciliació nacional era una de les senyes polítiques d’identitat del PCE des de feia anys, i afirmà des de la tribuna del Congrés que “Nosaltres, precisament nosaltres, els comunistes, que tant hem patit, hem enterrat els nostres morts i les nostres rancúnies”.
Significa això que ara, el 2021, no ens podem replantejar les coses? És obvi que sí ho podem fer -i que ho hem de fer-, perquè aquella llei no ho va resoldre tot i és probable que, en alguns aspectes, no fos prou justa ni, sobretot, prou ampla, ja que va deixar fora aspectes que també cal contemplar, sobretot si creiem que l’oblit no és segurament la millor solució per tancar les ferides i som capaços de reconèixer les injustícies que les víctimes del bàndol vençut van sofrir i que el franquisme va silenciar expressament, alhora que feia una clara exaltació de les seves pròpies víctimes (els menorquins podem recordar, a tall d’exemple, les processons que es feien el 19 de novembre al cementiri des Castell i la missa solemne presidida pel bisbe que s’oficiava a la Catedral cada 8 de febrer). I entre les més remarcables qüestions que la nova llei ha de resoldre hi ha el referent a les fosses anònimes i la necessària restitució de l’honor perdut en uns judicis sumaríssims que el règim franquista va dur a terme sense cap garantia processal.
Això obre, per tant, la porta a la possibilitat que la nova llei pugui ajudar a resoldre aquests punts que no va poder afrontar la Llei d’Amnistia de 1977, sense que el nou text legal hagi de comportar necessàriament -com afirma la dreta- accions de revenja. No és, doncs, un argument sensat afirmar que les coses estan bé com estan i que no cal remenar-les. Ara bé, tampoc no hauríem d’oblidar que aquesta és una matèria llenegadissa i que el problema de la reconciliació nacional mai no s’aconseguirà només amb una Llei de Memòria Democràtica, ja que la reconciliació depèn molt més del comportament ètic que, a nivell personal i col·lectiu, adoptem els ciutadans, que no d’una llei, per bona que sigui.
Pensem, si més no, en el que va succeir a Menorca on, a causa de la Guerra civil, es van perpetrar crims en els dos bàndols, prescindint de quin dels dos pogués tenir en favor seu la legalitat. I si assumim aquest fet veurem que és molt perillós basar-nos només en la memòria dels uns o la dels altres, perquè la memòria és selectiva, sempre és personal i és, a més, plural, diversa i de vegades contradictòria. I gairebé sempre és incompleta. Per això l’historiador no es pot basar exclusivament en la memòria, perquè aquesta sempre ens deixa blancs que s’han d’emplenar amb la major objectivitat possible.
Basar-se exclusivament en la memòria té, a més, un altre perill: que ens entestem a cercar exclusivament les “víctimes”. I aquest s’agreuja encara més en el cas d’una guerra civil, perquè la memòria -aquesta memòria personal i selectiva a què m’he referit- sovint ens empeny a cercar màrtirs i, de retop, també assassins.
En realitat, és el que hem viscut durant tots els anys del franquisme, on ens van presentar esbiaixadament una història de bons i dolents, de màrtirs i d’assassins. Per això ara hem d’anar molt en compte de no caure en el mateix parany. Sobretot, perquè no hauríem d’oblidar que, més d’un cop, les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Per això apel·lo a l’ètica i al comportament moral, abans d’apel·lar exclusivament a una llei… que tanmateix considero necessària.
Josep Maria Quintana 