Josep Maria Quintana

Si tens, com ha tingut Joan Pau II, vint-i-sis anys de temps per a fer tots els cardenals a la teva mida, si creus que un d’ells, de nom Joseph Ratzinger, és el més indicat per a fer de guardià de la fe i per a actuar contra tots els qui, a criteri teu, voregen l’heterodòxia, i, si per això mateix, el declares (directament o indirectament) com el teu delfí i el fas degà del col·legi cardenalici, la qual cosa implica que sigui l’únic cardenal que, un cop mort el papa regnant, podrà parlar públicament, tant a la missa d’exèquies com a la missa pro eligendo pontífice, aleshores és evident que facilitaràs molt la feina a l’Esperit a l’hora de decidir qui ha de ser el teu successor com a cap de l’Església.

I si a més, creus –com creu el teu delfí- que vivim en un moment de profunda torbació i de dubte, on el relativisme i el laicisme estan amenaçant per tots costats la barca de Sant Pere, aleshores la màxima d’Ignasi de Loiola (“en temps de torbació no feu mudances”) farà per ella sola la resta.

El cert és, però, que l’Església catòlica té ja un nou papa, Benet XVI, un home que, al meu entendre, ha concitat entorn seu el vot de la por, de la por a que tot els fugi de les mans i prengui un caire que desbordi els esquemes, vells, estrets i també caducs, del vaticanisme.

Però puc anar errat. Més encara, voldria anar errat i saber descobrir la mà invisible de Déu en aquesta elecció pontifícia. D’altra banda, m’ho exigeix la fe i m’empeny a creure-ho un gavadal d’esperança.

I és que, davant el dubte i el descoratjament, els cristians sempre tenim el deure de situar un Emaús a l’horitzó de les nostres vides.

Parlant del conflicte que s’ha produït entre la Xina i el Japó diu una gazetilla de La Vanguardia que “Las movilizaciones se han atribuido a las disputas territoriales y a la polémica sobre unos libros de texto nipones en los que presuntamente no se reconocen las atrocidades perpetradas por los ejércitos imperiales sobre la población china, pero lo cierto es que hay motivos de más peso en el horizonte. En primer lugar, la pretensión de Tokio de hacerse con un sitio permanente en el Consejo de Seguridad de la ONU; en segundo lugar, la sospecha -fundada o no- del Gobierno chino de que el japonés está demostrando una actitud hostil, esto es, más cercana a Estados Unidos, en relación con Taiwán, la isla que Pekín considera una provincia rebelde.”

No és que la història es repeteixi, però el conflicte xino-japonès va estar present damunt la premsa internacional en els anys trenta, sobretot quan el Japó aconseguí de situar un govern titella a Manxúria, amb la persona de l’antic emperador deposat pels comunistes de Mao.

Un dels pensadors catalans que més es preocuparen del conflicte fou Nicolau M. Rubió i Tudurí, el qual cobria des de París i Ginebra les informacions de política exterior del diari Última Hora, que s’editava a Barcelona.

A títol de curiositat, és interessant d’aportar aquí un article de Rubió intitulat “Dues Xines” (publicat el 3.01.1938) en el qual compara aquestes dues Xines a les dues Espanyes dividies en flagrant guerra civil.

“Als centres diplomàtics francesos –escriu Rubió- s’examinen amb molta atenció les intencions que el Japó té a crear a Pequín un Govern de xinesos, prenent per base dos antics presidents de la República de la Xina. Una vegada aquest Govern de Pequín reconegut per Tokio, els xinesos de Txang-Kai-Xec queden declarats ‘roigs’ pel Govern japonès.

En una paraula: es posa en pràctica a l’Extrem Orient el mateix mètode que ha estat aplicat a Espanya. Tindrem a la Xina ‘los buenos’ i ‘los malos’, els xinesos ‘dignos de este nombre’, unes ‘hordas separatistas’. Tota la fraseologia que ha dividit Espanya en dues, potser sense remei.

Els centres diplomàtics de les grans democràcies han acollit amb relativa satisfacció aquesta nova política japonesa. S’han dit: ‘sempre hi ha un pitjor’. El pitjor era representat per la possible mediació intentada per Alemanya, segons la qual Xina hauria entrat en bloc en el sistema polític del triangle Roma-Berlín-Tokio. El bé relatiu consisteix que només mitja Xina entrarà dins aquest sistema. L’altra mitja Xina quedarà afectada per la política de les nacions democràtiques.

És clar que, a presència d’aquesta reacció de les grans democràcies, un català s’ha de dir: ‘la nostra Mitja Espanya també fa un favor a aquestes grans democràcies, només que pel fet de durar’. Vulguem o no vulguem, Londres, París, Washington, Barcelona i Txang-Kai-Xec estem tots interessats en una mateixa política. Sapiguem nosaltres, catalans, fer valer aquesta veritat. Per això, no pretenguem mai aquest impossible que és voler arrossegar el conjunt dels nostres potents associats a fer el que a nosaltres ens sembla que ens convé. No en trauríem res.”

Opinar l’endemà mateix dels resultats de les eleccions és posar-me a l’altura dels “tertulians radiofònics”, i tanmateix crec que no em queda altre remei, encara que estic convençut que, en això, el meu criteri no té cap mena de valor. Tant perquè visc lluny de la pàtria basca, com perquè és molt difícil avaluar la realitat de les coses en un país tan complex com Euskadi.

Tanmateix, els resultats em suggereixen dues conclusions:

La primera, que el nacionalisme que representa Ibarretxe (PNV-EA) no s’ha acostat als resultats previstos, la qual cosa li dificulta de dur a terme el pla que havia prèviamanet traçat. D’ací que no li quedin sinó dues opcions possibles: a) Llençar-se la manta al cap i cabussar-se en l’aventura sobiranista de la mà d’un reforçat partit comunista de les terres basques (PCTV), i esperar a veure què passa. I b) Que, assumint el seu paper de guanyador (però no tant guanyador com pensava), maldi cercar una opció de consens amb altres partits –amb el PSE especialment- per tal de configurar un estatut que no trenqui necessàriament amb la Constitució.

La segona, que, com era previsible, el PP es mostra incapaç d’assumir per se els seus èxits o fracassos, i que, en lloc de preocupar-se a fons de trobar el seu paper a Euskadi (al cap i a la fi Maria San Gil se n’ha sortit prou bé) envesteix contra el PSOE, al qual culpa de tots els mals per no haver il·legalitzat prèviament el PCTV, un partit que, curiosament, va inscriure en el Ministeri de l’Interior Acebes un mes després d’haver-se proclamat la llei de partits.

I encara un darrer apunt: Cada dia que passa em confirmo més en la idea que la llei de partits és un llast que no pot tolerar el sistema democràtic. Aquest no ha de tenir inconvenient que els jutges condemnin amb proves les accions que siguin punibles penalment, però no pot permetre que una opció política sigui il·legal pel simple fet (gravíssim, és cert, però insuficient) que els seus dirigents no condemnin la violència que practiquen d’altres grups, com per exemple ETA.

La notícia que Google pensa bolcar 15 milions de llibres a la xarxa, provinents de biblioteques i d’institucions públiques i exemptes de drets d’autor, ha posat en guàrdia el sector editorial.

Però la idea és bona i, pel fet d’abraçar especialment el món anglosaxó, ha esperonat també els francesos els quals, des de la Biblioteca Nacional Francesa (BNF) ofereixen ja actualment la consulta gratuïta de 80.000 títols, a més de 70.000 imatges i la col·lecció íntegra de 22 periòdics, que van des del segle XIX fins al present, com ens explica el corresponsal de El País a París, Octavi Martí.

Segons Tomàs Delclós, l’arxiu pioner d’aquesta idea fou Gutenberg Project, que allotja més de 15.000 llibres en idiomes diferents. Aquest, però, no és l’únic, perquè la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes ha incorporat ja més de 12.000 títols de El Quijote.

Delclós amplia aquesta informació i ens parla, entre d’altres de The Internet Classics Archive, enfocat a clàssics grecorromans, xinesos i perses, que acull 441 obres de 59 autors, sempre traduïts a l’anglès. I també de la Biblioteca Nacional Francesa, que a través de Gallica, desplega 70.000 facsímils.

Per als interessats en tot aquest magnífic reportatge, us diré que la trobareu a El País, del diumenge 10 d’abril de 2005.

Fa només un any, tot aquest tipus d’informacions llenegaven sobre la meva pell. Avui, en canvi, s’obre davant meu tota una nova perspectiva. I n’estic molt content. Em podeu creure.

A les seves elegies amoroses, un Tíbul (50-9 a.C.) desconhortat sospira dient “Quam juvat immites ventos audire cubantem” (“Quin plaer quedar-se ajagut quan es desfermen els vents!” Elegies, I, I, 45-46), i tanmateix no és aquest el sender que ha de seguir l’home que malda comprometre’s. De tota manera, els qui som per naturalesa apassionats, encara que hem anat moderant amb el temps les nostres eufòries (i us confesso el meu dubte metòdic de si la moderació que el pas dels anys incrementa ens fa prudents o, simplement, covards), en sortir a l’arena, mai no hem deixat de sentir el regust que comporta tastar (metafòricament) la sang de l’adversari.

I això em passa encara avui, quan –tot i el que acabo de dir sobre la moderació- l’atzar o la voluntat em permeten d’enfrontar-me dialècticament en el sempre apassionant debat de les idees. He d’acceptar, però, que he adquirit una certa pràctica a returar l’atac (“Un vent sorrer i càlid que el sol a plom retura”, escriu Riber), o si més no, a repensar-lo mínimament quan acabes descobrint que, en el fons, no cerques enfrontar-te amb la veritatis splendor (com potser li hauria agradat de dir al desaparegut Joan Pau II), ans busques simplement la victòria sobre l’altra part.

Un text, però, que va posar-me en guàrdia sobre aquest punt fou el constituït per aquells versos amb què Boileau inicia la seva Epístola IX:

“C’est à vous mon esprit à qui je veux parler:
Vous avez des défauts que je ne puis celer”

Tot i això, és cert que podem sempre quedar-nos amb l’exemple de Chesterton, que mai no defugí una polèmica. I tanmateix, sense abandonar aquest sentit crític i bregós, a Autobiografia (El Acantilado, 2003), l’obra pòstuma que potser hauríem de considerar com una mena de testament intel·lectual seu, tinc la impressió que, més que seguir capficat en la seva disputa permanent, el que Chesterton fa és seguir la màxima de l’autor de les Sàtires.

Ho hauré de tenir en compte.

A l’acte commemoratiu de les noces d’argent de la fundació de Cajastur, acte presidit a Oviedo pels prínceps d’Astúries, hi va intervenir Stephen Hawking, l’astrofísic britànic i premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia l’any 1989.

Hawking dissertà sobre la historia, l’orde de l’univers i sobre la seva teoria científica dels forats negres, matèries abstruses i del tot inabastables per mi, que tanmateix m’agradaria conèixer. Però un comentari del savi anglès em deixà perplex. Va dir, més o menys, que era més fàcil predir el futur que comprendre el passat.

Aquesta afirmació tan simple, per a una persona com jo que, sense ser historiador, ha fet algunes incursions en el camp de la investigació històrica, li resulta com a mínim xocant, encara que òbviament no dubto de la seva veracitat intrínseca.

M’apunto a l’agenda que he de parlar forçosament amb el meu fill, en Pere Quintana, perquè ens il·lustri sobre aquesta qüestió des del seu bitsenbloc.

T’esperàvem tranquils, asseguts a la taula,
per compartir la joia d’un dinar d’amics
que s’estimen,
quan veiérem que tu no arribaves.

Ningú, però, no podia pensar la causa d’aquella sobtada deserció.
I ara vaguem com perduts,
desconhortats,
pel sender d’uns dies opacs
on la teva absència afeixuga el pas, lent i monòton, de les hores.

On és, Lali, el teu crit joiós?
On és el teu goig que s’encomana?

I tanmateix ens aferrem a l’esperança
d’un més enllà,
d’aquest paradís al qual només s’accedeix
per la mort,
i on el dolor i el no-res
hauran -oh cruel paradoxa!-
desaparegut per sempre.

Potser aleshores podrem compartir amb tu
l’Absolut.
I la set d’immortalitat
que anhela el nostre esperit desficiós
quedarà sadollada per sempre.

D’aquí al final de les eleccions basques veurem encara més d’un despropòsit, perquè tinc la impressió que aquest arribarà naturaliter, per la mateixa dinàmica de les coses. El cert és que, sorpresivament, ha aparegut al banquet electoral un convidat desconegut que ningú no esperava.

A més, no es tracta d’un convidat de pedra, ans es tracta més aviat d’un comendatore que, un cop s’ha corporeitzat, pot acabar, com al Don Giovanni de Mozart, arrossegant la coalició PNB-EA a la perdició, o el que és el mateix en aquest cas: a la majoria simple.

¿I a causa de què? Doncs simplement per mor d’un offsider que ningú no esperava: El Partit Comunista de les Terres Basques, al qual, els dirigents de Batasuna han avalat com el seu continuador.

La cosa dóna de sí perquè permet que el PP acusi Zapatero de ser el responsable de tots els mals que puguin esdevenir-se en el futur si aquest partit no és finalment il·legalitzat. I permet alhora que Patxi López pugui quedar més ben situat respecte dels nacionalistes, mentre que dificulta els plans d’aquests i fa que Ibarretxe (que s’havia omplert la boca amb la defensa de la participació de Batasuna, però que en el fons estava d’allò més content amb la seva no participació “per causa de la politització de la justícia espanyola”) es trobi ara amb un equip de senyores desconegudes que el poden deixar amb un pam de nas. O el que és el mateix, veient-se expulsat d’una majoria absoluta que creia tenir al sac i que ara sembla que no podrà aconseguir si no és amb el vot d’aquesta gent o (cosa per a ell encara pitjor) amb el suport del Partit Socialista.

Mirar-ho de lluny seria divertit, fins i tot entretingut, a no ser que també nosaltres tenim moltes coses a guanyar o a perdre en aquestes eleccions.