Els neonazis novament a l’aguait

by

Estimat director:

Tot i l’holocaust viscut a Europa per mor del nazisme alemany d’Adolf Hitler, secundat fidelment pel feixisme italià de Mussolini i respectat de lluny pel nacional sindicalisme espanyol de Franco, els moviments neonazis es van reproduint amb relativa continuïtat arreu d’Europa, i fins trobem algun moviment d’aquest signe als Estats Units. Uns són descaradament racistes; d’altres es revesteixen d’un populisme bròfec que difícilment pot amagar, però, la seva indefugible realitat. Així, doncs, podríem esmentar avui la força de Le Pen a França, de Carl Hagen a Noruega, de Jörg Haider a Àustria (força que va disminuint fins el punt que Haider acaba d’abandonar el seu partit per fundar-ne un altre), d’Umberto Bossi a Itàlia, de Vladimir Meciar a Eslovàquia, del partit de Pim Fortuny (assassinat fa un parell d’anys) als Països Baixos, de Corneliu Vadim Tudor a Rumania, d’István Csurka a Hongria, d’Andzej Lepper a Polònia, de Pia Kjaersgaard a Dinamarca, de Christoph Blocher a Suissa, o bé de Paulo Portas a Portugal, per no citar Vojislav Seselj (líder del partit més votat a Sèrbia a les eleccions de desembre de 2003) ni Slobodan Milosevic que, juntament amb Seselj, fou elegit diputat durant els mateixos dies que el Tribunal Penal Internacional el jutjava per crims contra la humanitat.

Com acabo de dir-te, estimat director, fins i tot als Estats Units sorgeixen grups d’aquesta ideologia que, curiosament, sembla que avui estiguin deixats de la mà de Déu, perquè, com ha denunciat The New York Times, de l’Onze de Setembre ençà, tota l’actuació policial i aniterrorista nord-americana no té altre objectiu que Al-Qaida. I tanmateix, ens trobem amb personatges com el reverend Matt Hale, empresonat recentment per amenaces de mort, que és l’autor d’una Bíblia de l’home blanc, que difon des de la seva església, on es poden llegir coses tan terribles com aquestes: “Nosaltres no tenim necessitat dels Jueus, dels Negres i de tota l’escòria humana. Nosaltres tenim l’energia i la fe per a reafirmar el triomf de la voluntat de l’Home blanc. El nostre mestre, Adolf Hitler, ens va mostrar ja el camí de l’heroisme. Així doncs, prenguem les armes! Avui! Ara! No tens altre camí, Home blanc! Cal que lluitis o moriràs!”

Més preocupant, però, que l’església del reverend Hale, és el moviment neonazi sorgit a Alemanya de la mà de Peter Marx, de 48 vuit anys, un dels fundadors del Partit nacional-demòcrata alemany (NPD), que va obtenir el 9 per cent dels sufragis a les eleccions al Parlament regional de Dresde, l’any 2004, i que espera entrar en el Bundestag a les properes eleccions generals de 2006.

Peter Marx (potser que el cognom hauria de canviar-se’l) és un home sempre vestit de negre, que ha aprofitat aquesta plataforma del parlament regional per llençar la seva darrera provocació: El passat 21 de gener, després d’haver tractat els aliats de la Segona Guerra mundial d’assassins de masses, i d’haver qualificat el bombardeig de Dresde (febrer de 1945) d’holocaust per mor de la bomba (els qui hem conegut Dresde i hem pogut observar les seqüeles d’aquell bombardeig potser hauríem de dir que, en aquest punt, Peter Marx no va massa desencaminat), va abandonar el seu escó, juntament amb els seus correligionaris, quan es decretà un minut de silenci en memòria de les víctimes de la violència nazi.

¿Què podem fer per posar-nos en guàrdia davant d’aquests moviments populistes i demagogs que capgiren la història i, fonamentant la seva ideologia en un nacionalisme particular i violent, abjuren de la democràcia i aprofiten la llibertat que aquesta els permet per a lluitar i soscavar els principis racionals que la sustenten?

El primer de tot és no oblidar les lliçons de la història. Recordar el passat. Analitzar les causes que coadjuvaren a fer possible el nazisme i intentar amb tots els mitjans legítims que aquesta ideologia no es pugui reproduir.

I també podem utilitzar la literatura com a arma intel·lectual. I a això vaig.

Fa un parell de setmanes, una amiga em va regalar un petit llibret de Kressmann Taylor traduït al català, el títol del qual és Adreça desconeguda (La Magrana Butxaca, Barcelona 2004), un llibre corprenent de veritat. En una nota final, Charles Douglas Taylor ens explica que quan Adreça desconeguda va publicar-se per primera vegada als Estats Units, a la revista Story el setembre del 1938, va causar una sensació immediata. Escrit com una sèrie de cartes entre un jueu nord-americà que viu a San Francisco i el seu antic soci, que ha tornat a Alemanya, la narració posava al descobert el verí del nazisme davant el públic nord-americà.

“Poc temps abans de la guerra –confessa Katherine Kressmann (nom real de l’autora)– uns amics meus alemanys, cultes, intel·lectuals, amb bon cor, van tornar a Alemanya després de viure als Estats Units. En un període molt curt, van convertir-se en nazis fanàtics, Es negaven a escoltar la més mínima crítica contra Hitler. En una visita que van fer a Califòrnia, van trobar-se un antic amic seu pel carrer, un antic amic íntim que era jueu. No hi van voler parlar. Li van girar l’esquena quan ell va voler abraçar-los. ¿Com pot ser que passi una cosa com aquesta?, em vaig preguntar. ¿Què ha fet que canviïn tant, els seus cors? ¿Què els ha fet arribar a demostrar tanta crueltat?”

Aquests interrogants van ser la causa del naixement d’aquest llibre, Adreça desconeguda –en realitat un article de revista que es llegeix en menys d’una hora– que, amb la simplicitat que només els grans escriptors saben aconseguir, ens demostra la intrínseca perversitat d’una ideologia que, curiosament però, sap enllepolir les ments d’una manera portentosa –fins les més privilegiades i cultes!– per tal d’atraure-les al seu corral.

L’obra, estimat director, és perfecta, i no conté cap judici explícit de valor per part de l’autora. No es tracta, doncs, d’un manifest polític. El text narratiu (què més es pot demanar!) és, simplement, bona literatura. Però el lector, en llegir la ficció narrada per Kressmann Taylor, una ficció que es concreta en un encreuament de cartes que s’adrecen els dos protagonistes de la història: Martin Schulse (el soci de les Galeries Schulse-Eisenstein que torna amb la seva família a la deprimida Alemanya de 1932 i queda atrapat en la teranyina hitleriana) i Max Eisenstein (l’altre soci jueu que roman a Califòrnia), el lector, dic, capta a través d’aquests textos purament literaris la perversitat intrínseca d’un sistema que, en primer lloc, atrau la persona que s’hi acosta, l’engoleix després, i acaba finalment destruint-la.

Un llibre, amic director, que m’agradaria que els meus lectors tinguessin en compte.


%d bloggers like this: