Les dues Xines

by

Parlant del conflicte que s’ha produït entre la Xina i el Japó diu una gazetilla de La Vanguardia que “Las movilizaciones se han atribuido a las disputas territoriales y a la polémica sobre unos libros de texto nipones en los que presuntamente no se reconocen las atrocidades perpetradas por los ejércitos imperiales sobre la población china, pero lo cierto es que hay motivos de más peso en el horizonte. En primer lugar, la pretensión de Tokio de hacerse con un sitio permanente en el Consejo de Seguridad de la ONU; en segundo lugar, la sospecha -fundada o no- del Gobierno chino de que el japonés está demostrando una actitud hostil, esto es, más cercana a Estados Unidos, en relación con Taiwán, la isla que Pekín considera una provincia rebelde.”

No és que la història es repeteixi, però el conflicte xino-japonès va estar present damunt la premsa internacional en els anys trenta, sobretot quan el Japó aconseguí de situar un govern titella a Manxúria, amb la persona de l’antic emperador deposat pels comunistes de Mao.

Un dels pensadors catalans que més es preocuparen del conflicte fou Nicolau M. Rubió i Tudurí, el qual cobria des de París i Ginebra les informacions de política exterior del diari Última Hora, que s’editava a Barcelona.

A títol de curiositat, és interessant d’aportar aquí un article de Rubió intitulat “Dues Xines” (publicat el 3.01.1938) en el qual compara aquestes dues Xines a les dues Espanyes dividies en flagrant guerra civil.

“Als centres diplomàtics francesos –escriu Rubió- s’examinen amb molta atenció les intencions que el Japó té a crear a Pequín un Govern de xinesos, prenent per base dos antics presidents de la República de la Xina. Una vegada aquest Govern de Pequín reconegut per Tokio, els xinesos de Txang-Kai-Xec queden declarats ‘roigs’ pel Govern japonès.

En una paraula: es posa en pràctica a l’Extrem Orient el mateix mètode que ha estat aplicat a Espanya. Tindrem a la Xina ‘los buenos’ i ‘los malos’, els xinesos ‘dignos de este nombre’, unes ‘hordas separatistas’. Tota la fraseologia que ha dividit Espanya en dues, potser sense remei.

Els centres diplomàtics de les grans democràcies han acollit amb relativa satisfacció aquesta nova política japonesa. S’han dit: ‘sempre hi ha un pitjor’. El pitjor era representat per la possible mediació intentada per Alemanya, segons la qual Xina hauria entrat en bloc en el sistema polític del triangle Roma-Berlín-Tokio. El bé relatiu consisteix que només mitja Xina entrarà dins aquest sistema. L’altra mitja Xina quedarà afectada per la política de les nacions democràtiques.

És clar que, a presència d’aquesta reacció de les grans democràcies, un català s’ha de dir: ‘la nostra Mitja Espanya també fa un favor a aquestes grans democràcies, només que pel fet de durar’. Vulguem o no vulguem, Londres, París, Washington, Barcelona i Txang-Kai-Xec estem tots interessats en una mateixa política. Sapiguem nosaltres, catalans, fer valer aquesta veritat. Per això, no pretenguem mai aquest impossible que és voler arrossegar el conjunt dels nostres potents associats a fer el que a nosaltres ens sembla que ens convé. No en trauríem res.”


%d bloggers like this: