Habemus Papam

by

Si tens, com ha tingut Joan Pau II, vint-i-sis anys de temps per a fer tots els cardenals a la teva mida, si creus que un d’ells, de nom Joseph Ratzinger, és el més indicat per a fer de guardià de la fe i per a actuar contra tots els qui, a criteri teu, voregen l’heterodòxia, i, si per això mateix, el declares (directament o indirectament) com el teu delfí i el fas degà del col·legi cardenalici, la qual cosa implica que sigui l’únic cardenal que, un cop mort el papa regnant, podrà parlar públicament, tant a la missa d’exèquies com a la missa pro eligendo pontífice, aleshores és evident que facilitaràs molt la feina a l’Esperit a l’hora de decidir qui ha de ser el teu successor com a cap de l’Església.

I si a més, creus –com creu el teu delfí- que vivim en un moment de profunda torbació i de dubte, on el relativisme i el laicisme estan amenaçant per tots costats la barca de Sant Pere, aleshores la màxima d’Ignasi de Loiola (“en temps de torbació no feu mudances”) farà per ella sola la resta.

El cert és, però, que l’Església catòlica té ja un nou papa, Benet XVI, un home que, al meu entendre, ha concitat entorn seu el vot de la por, de la por a que tot els fugi de les mans i prengui un caire que desbordi els esquemes, vells, estrets i també caducs, del vaticanisme.

Però puc anar errat. Més encara, voldria anar errat i saber descobrir la mà invisible de Déu en aquesta elecció pontifícia. D’altra banda, m’ho exigeix la fe i m’empeny a creure-ho un gavadal d’esperança.

I és que, davant el dubte i el descoratjament, els cristians sempre tenim el deure de situar un Emaús a l’horitzó de les nostres vides.


%d bloggers like this: