Josep Maria Quintana

Tot i l’èxit del viatge de Benet XVI al seu país natal, ningú no podrà negar que la situació interior de l’Església catòlica alemanya és avui pitjor que fa vint-i-cinc anys, com afirmava Karl-Josef Kuschel, professor de teologia a la universitat de Tubinga i vice-president de Weltethos, una de les fundacions creades per catòlics que volen reflexionar sobre l’evolució del món i de la moral.

També a Alemanya, com a la resta dels països de tradició cristiana, trobem una manca de sacerdots, un envelliment d’aquests i, sobretot, ens trobem amb tensions que ningú no desmenteix entre els laics catòlics encarregats de l’ensenyament que critiquen el conservadorisme de la seva església.

Tanmateix, el discurs crític respecte de la jerarquia vaticana que hi hagué en determinats cercles del catolicisme alemany a l’època de Joan Pau II, sembla que s’hagi apaivagat amb l’elecció del nou monarca catòlic, alemany en aquest cas.

De tota manera serà interessant com evolucionen les coses en aquest país de 82,5 milions d’habitants, dels quals un 26,2 per cent es diuen catòlics i un 25, 8 per cent es declaren protestants, és a dir en un país en què 52 milions de persones es reivindiquen com a cristians.

El cada cop més indefinible president del govern segueix amb la idea que la pacificació del món no pot sinó venir a través d’aquesta teoria mai no explicada però repetida ad nauseam que proposa com a solució: l’aliança de civilitzacions.

Davant aquesta idea que, al meu entendre, més que utòpica és senzillament equivocada, transcriuré unes afirmacions del filòsof Fernando Savater, en el diari El País el passat 16 d’agost, que no poden venir més a tomb:

“Los verdaderos pobres de este mundo padecen a los ricos y se destruyen unos a otros, pero no causan masacres entre nosotros. Sólo atacan los que ansían la primacía, no los que padecen la marginación. Intentar comprender Al Qaeda a partir de la “humillación de los musulmanes por los occidentales” es como querer entender el nazismo como reacción a la humillación alemana por la capitulación de Versalles: algo hay, pero no lo suficiente ni lo fundamental.”

Segueixen les querelles al si del PS francès. Le Figaro duia ahir una entrevista amb Bernard Kouchner, antic ministre de sanitat i fundador de “Metges sense fronteres”, de la qual vull destacar algunes frases:

-Com reactivaríeu la idea d’Europa? Respon Kouchner: Per reactivar Europa cal primer reactivar França. Discutim cosa per cosa, sector per sector i acabarem desembocant a Europa. L’única perspectiva oferta pels demagogs del “no” fou de replegar-nos damunt nosaltres mateixos. Visca la línia Maginot! El gran missatge de la darrera campanya va ser el de fer creure als més dèbils que el “no” els era més favorable.

-Compartiu el punt de vista de Rocard, que evoca la creació d’un nou partit si la línia de Fabius i de Mélenchon s’imposa en el proper congrés? Respon Kouchner: Jo aprovo la idea llançada per Michel Rocard d’enfrontar-nos als pseudomarxistes i a llurs esgotades utopies. Cal arriscar una escissió al si del PS. Doncs sí, ja ha passat el temps de les reconciliacions de cara a la galeria. És a dir que cal no ser sords al que han expressat els electors, la majoria dels quals tenien vertaders interrogants. Amb ells caldrà discutir, però no amb els qui els han enganyat. On és el projecte de canvi? On són els avançats?

-Per a l’antic primer ministre [Fabius], les dues línies que s’enfronten en el PS són antinòmiques. Respon Kouchner: És millor admetre el desacord abans que mentir respecte d’una falsa síntesi. França travessa una fase molt difícil perquè nosaltres li infligim falsos pretexts. Jo penso amb els jubilats, amb la seguretat social, per exemple. No podem actuar com si no tinguéssim dèficits immensos i deutes cada cop més pesats.

La sinceritat pot ser un mal acompanyat per a guanyar eleccions, però és una garantia per a fer les coses bé.

Acabava ahir la meva “lletra de batalla” dirigida al director del diari Menorca (per als meus lectors d’internet els diré que aquestes cartes del dijous les publico en aquest diari en forma de carta al director) fent una referència a les relacions entre religió i política que, malauradament, continuen mesclant-se i sempre amb conseqüències fatals.

Doncs bé, no pensem que són només els islamistes els qui, a manca d’haver tingut una reforma i una contrareforma, i també a manca d’haver passat per un segle de les Llums i per una revolució com la francesa, es mostren incapaços de separar la fe de la política i fan de Déu un Cèsar que no dubta a l’hora d’imposar la seva força per aconseguir els seus objectius.

Dic això perquè el passat dimarts, un clergue evangelista conservador nord-americà, Pat Robertson, aprofità l’emissió setmanal del sermó a través de la cadena ABC Family, per defensar l’assassinat d’Hugo Chávez.

“Si ell pensa que nosaltres el volem assassinar –digué Robertson-, jo crec que hem de fer-ho, ja que això ens resultarà molt menys car que una guerra, i a més no crec que [l’assassinat de Chavez] causi problemes d’aprovisionament de petroli.”

Més frapant encara que això és que, mentre l’Associació nacional d’evangelistes ha condemnat aquest propòsit, que ha titllat de “desafortunat i irresponsable”, nombroses organitzacions cristianes conservadores, com la Coalició pèls valors tradicionals, hagin al·legat que “estaven massa ocupats per a fer comentaris”.

La proposta de Robertson era tan terrible que fins i tot el secretari de defensa, el falcó Donald Rumsfeld, ha declarat que aquesta mena de propostes eren contràries a la llei. Diguem, però, que un cop condemnada la proposta, ha afegit que “els ciutadans eren lliures de dir el que pensessin en tot moment.”

No cal afegir que, amb aquesta casta de dirigents polítics, avançar en el respecte i la tolerància es fa cada cop més difícil.

Tot i que el passat dilluns, dia 22, el projecte de constitució iraquiana es va presentar al parlament, això no implica que hi hagi un acord global sobre el text. Encara més, el desacord (bàsicament dels sunnites) és clar i amenaça la seva aprovació definitiva.

Els punts de desacord entre xiïtes, sunnites i kurds radica en el grau de federalisme, en el paper de l’islam en la jerarquia de normes i en el repartiment dels recursos petrolífers.

Els sunnites no accepten de cap manera el federalisme que reclamen els kurds i una part dels xiïtes i temen que l’Estat perdi el control dels recursos petrolífers del nord kurd i del sud xiïta. I la delegació kurda, que es mostra favorable a la laïcitat estatal, no accepta de cap manera l’acord a què havien arribat xiïtes i sunnites per fer de l’islam la “font principal” del dret.

Amb aquest panorama és difícil mostrar-se optimista.

A la premsa local continuen els estèrils debats sobre el nom de la ciutat de Maó. I dic estèrils perquè ningú no atén a raons. Els de la creuada s’han obcecat en la idea que el nom és el castellà Mahón i el català Mahó sense altres arguments que els provinents d’alguns documents i mapes antics,i sense entendre, però, que la normativa ortogràfica és la que decideix com s’ha d’escriure un nom.

En el fons el problema és el de sempre: Un sector absolutament castellanitzat de nacionalistes espanyols a ultrança, que no sap escriure (ni en vol aprendre) en català pretén imposar el “Mahón” en tots els casos i, per a despistar el personal s’aferra ara a una grafia “Mahó” antiga i obsoleta que mai no hem utilitzat els qui escrivim sempre en llengua catalana.

D’altra banda, els articles nostres són raonats i plens de justificacions, mentre que els altres no fan sinó tergiversar els arguments i embolicar la troca, aprofitant sempre que poden per a servir-se dels atacs ad hominem. No ens hem d’estranyar perquè sempre ha estat així. Allí on no arriba la raó comencen els descrèdits personals. Bé, aguantarem com sempre ho hem fet i al final és de suposar que les coses es calmaran. O així ho voldria.

En aquest pou d’informacions confuses que són l’Iraq i l’Iran, cal afegir ara l’acusació que el ministre d’afers exteriors de l’Iraq, Hoshyar Zibari, segons el qual l’Iran col·labora amb insurgents iraquians. “Allò que és segur –ha declarat en una entrevista publicada el passat divendres dia 17 d’agost al diari saudita Al-Hayat (la informació l’extrec de Le Monde 20.08.05)- és que el tràfic d’armes a través de les fronteres Iraq-Iran, amb destinació dels grups terroristes [de l’Iraq] continua.” També denuncia el ministre “la infiltració de terroristes estrangers, la qual cosa s’està produint d’esquena al govern iranià” –puntualitza per tal de treure ferro a la qüestió-. Tanmateix retreu a Teheran, tot i que sense precisar-ho gaire, d’haver “tancat acords amb províncies iraquianes també d’esquena al poder central del país i, per tant, sense el seu consentiment.”

Sigui com vulgui, el que sembla cert és que grups fonamentalistes xiïtes iraquians, sobre els quals els iranians tenen una gran incidència, inciten al desordre tot provocant una gran tensió amb els sunnites. Informacions procedents de Washington apunten que aquestes actuacions corren el risc de produir finalment una guerra civil en tota regla.

Divendres passat, el diari El País es feia eco dels greus problemes que afecten el Partit Socialista francès després que una part dels seus membres, encapçalada per Laurent Fabius, promogués el “no” en el referèndum sobre la Constitució europea contradient la consigna del partit que, en seu debat intern, s’havia pronunciat pel “sí”.

El foc l’ha encès aquest cop l’antic primer ministre Michel Rocard el qual, per primer cop, s’ha atrevit a pronunciar la temible paraula “escissió”, i ho ha fet quan amb prou feines manques dos anys per a les eleccions presidencials. Immediatament, tothom ha dit la seva i tant François Hollande com Dominique Strauss-Kahn, que estan al front del PS, s’han apressat a posar pau i a demanar la unió dels seus camarades. De tota manera és evident que amb el referèndum es produí una ruptura que serà difícil de tancar i que molt possiblement tindrà conseqüències a la llarga. Quines? Doncs no ho sé. Convé seguir els debats amb atenció.

Què succeirà després de Gaza? No és fàcil de predir, però contra tot pronòstic, Sharon està duent a terme la descolonització sense que la crítica dels sectors més ultres del Likud el faci tremolar. De fet, la retirada de Gaza que, segons tots els indicis, es durà a terme en pocs dies (amb més o menys oposició dels colons), ha produït una mena de seisme polític a la història del seu país pel que fa a les seves relacions amb els palestins.

Sharon –qui ho havia de dir!- ha fet el que en trenta-vuit anys cap dels seus predecessors, nacionalistes o laboristes, havia concebut mai: desmantellar les colònies sense contrapartida, únicament perquè Israel no pot preservar-les ja més temps i s’ha sentit en el deure d’abandonar-les.

Bé, evidentment que la política de Sharon té molts punts negres, però ningú no podrà negar que amb la seva actitud ferma respecte de Gaza ha obert un nou camí.