Josep Maria Quintana

L’article 152.1 de la Constitució espanyola, bàsic per reflexionar sobre el sistema electoral de les Comunitats autònomes, estableix d’entrada que “En els Estatuts (…), l’organització institucional autonòmica es basarà en una Assemblea Legislativa elegida per sufragi universal d’acord amb un sistema de representació proporcional que asseguri també la representació de les diverses zones del territori”. Veiem amb això que la distribució d’escons entre les circumscripcions que es creïn, si bé reclama el principi de la proporcionalitat, no contempla només el criteri demogràfic (“una persona un vot”), sinó que admet que aquest es pugui matisar en favor d’una adequada distribució que asseguri que tots els territoris tenguin una representació adequada.

La mateixa Constitució i la jurisprudència constitucional admeten barreres electorals (algunes prou altes de fins el 6%) que deixen fora de les assemblees legislatives els partits o coalicions que no les superin, alhora que determina (art. 68.2) que es fixi una representació mínima en les eleccions al Congrés dels diputats (que desvirtua la proporcionalitat en favor de províncies poc poblades), i prescindeix de la proporcionalitat en les eleccions al Senat, assignant 4 senadors per província (art. 69.2), que després es completa amb els senadors autonòmics amb un sistema que no desvirtua bàsicament aquesta desproporció inicial.

Això ha donat peu a articular diferents mecanismes de sobre representació de les circumscripcions menys poblades (i a la consegüent infra representació de les més poblades), amb la qual cosa es corregeix el mandat d’establir un sistema de representació proporcional en favor de criteris territorials. 

Diguem d’entrada que no hi ha cap norma constitucional que determini quin ha de ser el nombre de parlamentaris d’un Parlament autonòmic. Per tant, l’han de establir els estatuts de cada Comunitat autònoma. Alguns ho fan directament. D’altres es remeten a una Llei electoral pròpia. I en el panorama espanyol trobam sistemes molt diversos: algunes lleis electorals concreten el nombre de diputats per cadascuna de les circumscripcions; d’altres opten per una forquilla màxima i mínima; n’hi ha que fixen només un mínim o bé un màxim, i en trobam que determinen el nombre de diputats d’acord amb l’evolució demogràfica de la Comunitat autònoma. 

El que vull remarcar amb el que acab de dir és que, en tots els casos, d’una manera o altra, les lleis electorals combinen el criteri poblacional amb el territorial, tret de l’Estatut basc que atorga un nombre igual de diputats (25) a cadascuna de les tres províncies que conformen la Comunitat autònoma, amb un Parlament que té, per tant, 75 diputats, trencant d’aquesta manera el principi de la representació proporcional. 

Un altre sistema no tan extrem en favor de la territorialitat és, precisament, el nostre, on l’Estatut determina 4 circumscripcions electorals (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i remet a la Llei electoral la composició del Parlament, que (art. 12) fixa en 59 diputats distribuint-los irregularment: 33 per Mallorca, 13 per Menorca, 12 per Eivissa i 1 per Formentera.

Dit això, convé tenir en compte dues qüestions que afecten al sistema que els habitants de les Illes Balears ens vam donar l’any 1986: La primera, que el criteri seguit no respon a cap fórmula matemàtica que el relacioni amb la demografia (encara que la té en compte), sinó a un acord pres entre tots, és a dir a un consens que van forjar les forces polítiques que estaven representades al Parlament l’any 1986. La segona, que el sistema fixat va ser declarat constitucional per la sentència 45/1992, que desestimà un recurs d’inconstitucionalitat contra la norma, tot i que la distribució d’escons entre les quatre circumscripcions no respectava la proporcionalitat amb la població de cadascuna d’elles. 

Fetes aquestes dues observacions, crec tanmateix que no podem obviar els 30 anys que han passat des de la sentència, ja que, d’aleshores ençà, s’han alterat alguns paràmetres que ens conviden a reflexionar sobre una necessària reforma de la llei electoral en allò que afecta, precisament, a la distribució d’escons. Des del meu punt de vista, s’han produït tres fets cabdals que no podem menystenir:

1er) S’ha separat el càrrec de diputat al Parlament del de conseller al Consell Insular respectiu. Ara, cada illa elegeix els seus consellers per sufragi universal i directe (art. 64.1 EA) perquè governin un Consell Insular que, des de l’Estatut de 2007, és considerat com a “institució autonòmica” (al mateix nivell que el Parlament, el Govern i el President de la Comunitat (art. 39 EA), alhora que tots s’han dotat -i s’han de seguir dotant- de moltes més competències per tal d’esdevenir vertaders “governs” de cadascuna de les illes (arts. 70 a 74 EA).

2n) S’ha disgregat el Consell d’Eivissa-Formentera en dos: Eivissa i Formentera (art. 39 i 41.3 EA), encara que sense alterar la representació global al Parlament (13 diputats), però assignant-ne 12 a Eivissa i 1 a Formentera (art. 12.2 de la llei electoral). I

3r) S’ha modificat substancialment el pes demogràfic entre Menorca i Eivissa. Concretament -i en xifres rodones-, el 1986 Eivissa tenia 65.000 h. i Menorca 60.000. Per tant, Eivissa tenia 5.000 h més que Menorca, una diferència que podíem considerar com a no substancial. Avui, en canvi, Eivissa en té 152.000 i Menorca 96.000. Per tant, Eivissa té 56.000 h més que Menorca. No és broma. Però  a l’hora d’avaluar la bondat del sistema, també hauríem de tenir en compte el creixement que ha experimentat Mallorca, encara que no assoleixi la dimensió del que ha tingut l’eivissenc. Mallorca tenia 550.000 h el 1986 i en té 940.000 el 2022. Estam parlant de xifres que l’any 1986 eren impensables.

¿Són, doncs, suficients aquests tres grans canvis per plantejar-nos una reforma de la Llei electoral de 1986 per ajustar la representativitat al Parlament que conjugui de manera més equitativa els principis de proporcionalitat i el de representativitat dels respectius territoris illencs? La meva resposta és sí. 

¿I com es podria concretar la reforma? Per dur-la a terme cal, d’entrada, complir amb un imperatiu legal: que l’acordi un mínim de 40 diputats (2/3 dels parlamentaris). Però, sobretot, hauríem també de complir un imperatiu que definiria com de “bona política”: que l’acord sigui pres per totes les forces polítiques, com ho va ser el de 1986 que -ho repetesc- no respon a cap mena de fórmula matemàtica lligada a la demografia. Simplement tots els partits van creure que aquella era una bona redistribució, encara que, si tenim en compte la població de les Illes Balears l’any 1986, Mallorca (amb 33 diputats) tenia 1 diputat per cada 16.666 habitants; Menorca (amb 13 diputats) en tenia 1 per cada 4.615; Eivissa (amb 12) en tenia 1 per cada 5.417; i Formentera (amb 1) en tenia 1 per cada 5.000. Acceptada la desproporció que infra representava Mallorca -que tots van acceptar per afavorir el principi de la territorialitat-, veiem, però, que aleshores la desproporció entre les illes menors era molt petita i per tant assumible (a més de constitucional, si tenim en compte la sentència de 1992).

Avui, però aquesta desproporció s’ha engrandit de manera molt considerable. Tenim, doncs, que, en xifres aproximades, Mallorca té 1 diputat per cada 27.000 h; Menorca 1 per cada 7.432; Eivissa 1 per cada 12.326; i Formentera 1 per cada 12.110.

Com es pot resoldre l’equació de manera satisfactòria?

D’entrada vull afirmar que la fórmula no pot ser la de disminuir el nombre de diputats al Parlament, ja que, si ho fèiem, el “llindar electoral” (cast. umbral) augmentaria fins al punt que -com ha assenyalat el professor Oliver Araujo-  podria deixar fora del Parlament partits polítics que superin fins i tot el quinze o el vint per cent dels vots en una illa. És, de fet, el que pretenia el govern de José Ramón Bauzà, que proposava un Parlament amb 43 diputats en total; 24 per Mallorca, 9 per Menorca, 9 per Eivissa i 1 per Formentera), sota la màscara d’abaratir el cost polític i afavorir l’austeritat. Sens dubte que l’abaratiria, però a costa de desnaturalitzar el sistema, que deixaria de ser proporcional per esdevenir, a la pràctica, un sistema majoritari corregit, on només dos partits tindrien possibilitats reals d’obtenir representació en cada circumscripció.

Crec, doncs, que una fórmula que podria refer mínimament l’equilibri sense trencar el consens de 1986, seria la d’augmentar el nombre de diputats del Parlament, que passaria de tenir-ne 59 a tenir-ne 62. Aquesta proposta, que va obtenir un principi de consens entre els components de la taula rodona que, organitzada per la Fundació Rubió, va tenir lloc a Maó el passat 5 de desembre (taula a la qual hi participava un militants de Mes, un del PSOE i un del PP -tots ells menorquins-, encara que actuaven a títol personal i, per tant, no involucraven amb la seva opinió el parer del partit al qual pertanyien), és la següent: assignar un diputat més a Mallorca, que quedaria amb 34 diputats; assignar-ne dos a Eivissa, que restaria amb 14; i mantenir els 13 de Menorca i el diputat per Formentera.

Som ben conscient que, amb aquesta fórmula, el desequilibri en favor de la territorialitat que afavoreix les illes menors continuarien existint -com existia en la fórmula adoptada el 1986, que va ser acceptada per tots-, però Eivissa es veuria força més ben representada i Mallorca no hauria de cedir encara més representativitat de la que, generosament, va cedir el 1986.

No crec que ens hàgim de considerar pessimistes si constatam avui que la realitat política del nostre país passa sovint pels Tribunals de justícia, i això no és bo per a ningú. D’entrada, no ho és per als mateixos Tribunals que, davant la incapacitat manifesta de diàleg parlamentari, es converteixen més d’un cop en una mena de tercera cambra, que es veu forçada a decidir sobre qüestions que mai no haurien d’arribar a la seva consideració. Però temps era temps quan els polítics podien debatre i assentir o discrepar des de la tribuna sense necessitat d’insultar-se i permetien que el diàleg fluís, conscients que calia respectar el joc de les majories i les minories, convençuts que no era bo per a ningú afirmar que tot allò que fa el govern, quan no hi estem d’acord, ha d’acabar als Tribunals.

Crec, sense temor d’equivocar-me, que aquesta pràctica aviciada és un element que ha contribuït a la politització de la justícia, que és el pas anterior al trencament de l’Estat de dret, el qual es fonamenta -no cal dir-ho- en la separació de poders. Però quan l’executiu i el legislatiu són incapaços d’exercir les funcions que la Constitució els imposa i, subvertint les premisses que haurien de regir el debat parlamentari, es neguen a perdre i amenacen de dur totes  les qüestions amb les quals no estan d’acord als Tribunals (ja sigui als de Justícia o bé al Constitucional), aleshores ben aviat cauen en la temptació de convertir aquestes instàncies en crosses que donin suport als partits per així assegurar-se el seu favor.

El fet que el govern de Pedro Sánchez vagi nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado l’endemà que era cessada com a Ministra de Justícia i que ara proposi Juan Carlos Campo, també exministre del ram, per ocupar una plaça al Tribunal Constitucional és la prova més llampant d’aquesta voluntat de fer-se amb el Poder Judicial i treure-li aquella imparcialitat que és indispensable per impartir justícia o interpretar adequadament la Constitució. Però aquest no és un pecat exclusiu del Partit Socialista, ja que el Partit Popular ha jugat la mateixa carta de manera gens dissimulada. Podem posar com a exemple el nomenament per al Tribunal Constitucional d’Enrique Arnaldo, un jurista que es va lliurar d’una investigació penal perquè els fets havien prescrit i els principals mèrits del qual era la lleialtat més absoluta al Partit Popular i haver participat en tots els passos més polèmics de la carrera acadèmica del llavors president del partit, Pablo Casado. Com també fa uns anys va nomenar per al Tribunal Constitucional Enrique López, avui conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, que va ser interceptat per la Policia Nacional mentre conduïa la seva moto sense casc i ebri el diumenge 1 de juny del 2014 a les 7.30 del matí. Més encara, en el passat, el PP va tenir un president del TC que era militant del partit -Francisco Pérez de los Cobos- i un magistrat -Andrés Ollero- que havia estat diputat. I darrerament, va nomenar magistrada del TC Concepción Espejel, que els populars havien dut primerament al Consell General del Poder Judicial després que va ser apartada -juntament amb Enrique López- de l’Audiència Nacional quan jutjava el cas Gürtel -on estaven enfangats capitostos del PP- un cop van ser denunciats pels fiscals per haver ostentat càrrecs en aquest partit.

Estam, doncs, davant uns fets respecte dels quals les paraules de Jesús -“qui estigui net de pecat, que llenci la primera pedra”- es poden aplicar als dos grans partits que, en actuar com ho estan fent, coadjuven sens dubte a la degeneració del sistema democràtic.

Tot i així -no tot ha de ser necessàriament negatiu-, voldria avui destacar una actuació judicial que val la pena tenir en compte: la que ha protagonitzat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb la sentència que ha dictat sobre la Mesa del Parlament d’aquella comunitat en la qual s’afirma que Roger Torrent, que la presidia l’any 2019, i tres dels seus excompanys, no van desobeir el Tribunal Constitucional quan van tramitar l’octubre d’aquell any dues resolucions en les quals es reivindicava el dret d’autodeterminació i es reprovava el Rei Felip VI.

Pens que és interessant entrar en el fons de la sentència exculpatòria, que es fonamenta tècnicament en l’absència d’un mandat “clar i específic” de les providències del Tribunal Constitucional que advertissin la Mesa de vulnerar el seu mandat. 

Si ens atenem, doncs, a la sentència, veiem que la interpretació majoritària del TSJC va considerar que allò que realment estava prohibint el Tribunal Constitucional era “continuar amb el procés polític d’independència”, que va culminar en l’1-O -cosa lògica si tenim en compte que aquesta era una acció netament inconstitucional-, però no contradeia la Constitució el fet de “parlar de l’autodeterminació com a mera proclama política” ni ho era tampoc la reprovació del Rei.

Val a dir que la resolució incorpora la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la primacia de la llibertat d’expressió, sobretot quan ens enfrontam a qüestions d’ “interès públic” com són la independència de Catalunya i la monarquia. La sentència, a més, puntualitza que “és important posar de manifest” que les actuacions de la Mesa del Parlament, dirigida per Torrent, se situaven en el pla deliberatiu, i això les feia “absolutament diferents” de les que al seu dia va adoptar la Mesa presidida per Carme Forcadell, que va permetre la proclamació de la independència, aquella que, uns minuts després, va deixar sense vigor l’inefable Puigdemont.

Sentències com aquesta que estic comentant ens ajuden a creure en la Justícia, una Justícia que, en aquest cas, va estimar que la Mesa podia admetre, com ho va fer, les propostes de resolució de què estic parlant, per més que el seu contingut pogués alarmar molts dels que creuen fermament en la unitat d’Espanya. I això perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans i fins i tot el nostre Tribunal Constitucional avalen aquesta mena de debats polítics que han d’emparar-se en el lliure exercici de la llibertat d’expressió.

És, doncs, important que siguem conscient d’una cosa: que als parlaments la llibertat d’expressió és molt ample, i que, per això mateix, la resolució que va prendre la Mesa del Parlament de Catalunya de permetre aquell debat, no contradeia cap principi constitucional per fortes que fossin les crítiques al Rei, ja que ni pretenien aprovar la independència ni tampoc derrocar la monarquia. Només permetia que en el debat s’expressés un desig polític -el que propugnava la independència i alhora criticava durament el Rei-, dues qüestions que segurament podien ferir moltes sensibilitats i fins i tot pot irritar molta gent, però que eren matèries sobre les quals els diputats tenien dret a parlar.

Si una cosa deixa clara la sentència que estic lloant és que als parlaments es pot debatre sobre qualsevol qüestió política que tengui repercussió sobre la la vida dels ciutadans, i, per tant, sobre possibles reformes constitucionals, ja que no és possible debatre sobre una possible reforma sense criticar aspectes -ni que siguin fonamentals- de la llei que pretén reformar-se. Llàstima que, avui, molts parlamentaris confonguin la llibertat d’expressió amb l’insult, la injúria o la calúmnia més barroeres.

I dit això, el que voldria destacar és que el procés iniciat contra la Mesa del Parlament de Catalunya, que ha acabat en un no-res, probablement no s’hauria produït si no visquéssim en una situació tan radicalment enfrontada dels uns contra els altres. Simplement, va arribar als tribunals perquè els polítics contraris a la independència de Catalunya, en veure’s impotents per impedir un debat parlamentari que els molestava i amb el qual no estaven legítimament d’acord, van ser incapaços d’acceptar que eres en minoria i van acudir al Poder Judicial perquè els donés una mà i condemnés els processats. Per això els polítics volen dominar el Poder judicial, oblidant que, si ho acaben aconseguint, enfonsaran el sistema democràtic.

La Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, coneguda popularment com a Llei de Llibertat Sexual i, sobretot, com a llei de “només sí és sí”, va tenir un llarg tràmit de més d’un any i va ser aprovada l’agost passat pel Congrés dels Diputats amb 205 vots a favor i 141 en contra. Va entrar en vigor el 7 d’octubre.

Inspirada per la ministra d’Igualtat, Irene Montero, la llei -no us oblideu- va ser una iniciativa del Govern de coalició, el qual va assegurar que era una de les més avantguardistes del món en favor dels drets de les dones, cosa que probablement és cert, a pesar que els seus crítics (PP i Vox, que van votar-hi en contra i la Cup que es va abstenir) van afirmar que vulnerava la presumpció d’innocència i la igualtat davant la llei, afirmacions que no subscric.

El fet que va esperonar el govern per elaborar-la va ser el polèmic cas de “la manada”, format per aquells cinc homes que van violar una jove de 18 anys en un portal durant les festes de Sant Fermí a Pamplona el 2016. La justícia espanyol els va condemnar per “abús sexual” en entendre que no hi va haver violència ni intimidació -cosa que va provocar gran escàndol a la ciutadania-, però més tard va rectificar i el Tribunal Suprem va acabar elevant les penes de 9 a 15 anys de presó per “violació”.

El cas va generar manifestacions a tot el país i l’exigència de part de la societat espanyola de reformar les lleis per protegir les dones d’atacs sexuals i endurir els càstigs per als qui els perpetressin, i l’actual govern, declarant-se obertament feminista, va començar llavors a dissenyar una nova llei que implicava canvis importants en el tractament dels delictes sexuals i l’atenció a les víctimes.

La innovació més important de la llei de què estic parlant feia referència al consentiment abans de qualsevol interacció sexual. “Només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, tenint en compte les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona”, exposa el text legal. Per això considera les conductes sexuals sense consentiment com a agressions i les castiga amb diferents penes que depenen de les circumstàncies i dels agreujants del cas.

El canvi suposava que una agressió sexual no implicava necessàriament l’ús de la força o que la víctima hagués intentat resistir-se, ja que la passivitat podria estar condicionada per una intimidació ambiental o per la ingesta d’alcohol o altres substàncies.

Una de les característiques bàsiques de la llei rau en el fet de suprimir la distinció entre abús i agressió sexual i convertir el consentiment exprés en la clau per jutjar aquesta mena de delictes. D’aquí que la seva principal valedora -Irene Montero- manifestés el dia de la seva aprovació que “cap dona haurà de demostrar que hi va haver violència o intimidació en una agressió perquè sigui considerada com a agressió. Reconeixem totes les agressions -va dir- com a violències masclistes”.

Estam, doncs, davant una llei que ha promogut una esquerra molt ideologitzada, la qual cosa, en principi, no ha de ser necessàriament un defecte, però tota llei té necessitat de respondre a una tècnica impecable, cosa que exigeix ​​un coneixement que no s’aconsegueix tan sols amb la ideologia, sinó amb una preparació jurídica que no sempre adorna els polítics que la promouen. Per això, en el procediment legislatiu s’estableixen una sèrie de controls per evitar efectes indesitjats, controls que, en el cas de la “llei del sí és sí” van fallar, no sé si per les presses, per la supèrbia o per l’excés d’ideologització dels seus promotors, convertint-la en un problema polític que ara afecta tot el govern i ha provocat alarma social, ja que, un cop vigent, nombrosos advocats de condemnats per delictes contra la llibertat sexual sota l’anterior Codi Penal han obtingut l’aplicació automàtica de la rebaixa de penes que, en alguns supòsits, preveu la nova llei. I els jutges, que actuen en compliment del mandat de retroactivitat favorable al reu del Codi Penal, s’han vist obligats a aplicar amb caràcter retroactiu la norma que més afavoreix els condemnats.

El problema, per tant, no sorgeix -si més no des del meu punt de vista- pel fet d’haver unificat el concepte d’abús amb el d’agressió sexual, per aconseguir que tot acte sexual contra una persona sense permís fos un delicte d’agressió. Més encara, crec que era urgent que la violació mai no pogués ser considerada abús, com va passar en la primera sentència contra els joves de la manada, però precisament perquè la intenció era bona i era també important el canvi legislatiu per protegir les víctimes, la reforma s’havia de fer amb el màxim rigor jurídic i amb una impecable precisió tècnica.

Pilar Rahola -amb que moltes vegades discrep- formulava fa poc i amb raó les següents preguntes des de les pàgines d “El Periódico”: Com és possible que, després del duríssim informe del Ministeri de Justícia [regentat aleshores per Juan Carlos Campo] contra el text, avisant que “afectaria la reducció de penes d’alguns condemnats per abús i agressions”, no es retirés el projecte per estudiar i calibrar de debò els danys que podia provocar? Com és possible que no s’escoltés l’alarma que va disparar el CGPJ en la mateixa direcció dels perills de la llei? L’avís dels jutges era inequívoc: “La reducció dels límits màxims de les penes comportarà -deia- la revisió de les condemnes allà on s’hagin imposat les penes màximes d’acord amb la regulació vigent”. És a dir, el CGPJ avisava del greu risc de la llei: que els beneficis de què gaudirien els agressors sexuals ja condemnats, comportaria una reducció de penes que, com ha passat, podia implicar la sortida de la presó.

Per descomptat, no accept ni combreg amb l’atac que ha dut a terme Abascal contra la llei, que l’ha tractada d’ “infame” i la ministra de “criminal”, però sí que he de criticar Pedro Sánchez per cedir davant Podem quan la llavors vicepresidenta Carmen Calvo va advertir dels problemes que podria provocar aquesta llei i es va oposar a iniciatives com la “llei trans” que, sens dubte, donarà també força motius de controvèrsia.

Però si arribam a la conclusió que, en aquest cas, la ideologia ha perjudicat una llei que en molts aspectes era necessària, el pitjor no ha estat l’alarma social que ha creat en veure que alguns presos condemnats veien reduïdes les seves condemnes, ja que, en part, aquesta realitat podrà ser reconduïda per les disposicions que ha adoptat el Fiscal General de l’Estat i, probablement, adoptarà el Tribunal Suprem quan unifiqui la doctrina. El pitjor ha estat que la ministra Irene Montero, en un rampell de supèrbia, incapaç de la menor autocrítica, hagi apuntat al Poder Judicial -als jutges en conjunt- acusant-los d’aplicar malament la llei i de dictar sentències emparades en la seva ideologia masclista, tot suggerint -o millor, exigint- que aquests jutges havien de ser reeducats.

No crec que sorprengui ningú si afirmam que, en conjunt, els jutges espanyols responen majoritàriament a una ideologia conservadora (en aquest aspecte, és probable que només els registradors de la propietat els superem), però afirmar que han aplicat malament la llei perquè són masclistes, no només és un insult, sinó una acusació que bé es podria entendre que els titlla de prevaricadors. O sigui, és un despropòsit. En definitiva, que la llei no va saber blindar-se per evitar els seus defectes, i el que toca ara és assumir l’error i cercar la manera de posar-hi remei per impedir que es lesioni la confiança de la ciutadania en la capacitat de la justícia per protegir les víctimes de la violència sexual. I això no és fàcil.

—–

N.B. I dit això, vull manifestar la meva solidaritat amb Irene Montero pels atacs inqualificables que ha sofert des de la bancada de la dreta reaccionaria espanyola. El que li han dit no és tolerable ni es pot emparar en la llibertat d’expressió.

L’únic que sabem de cert a hores d’ara és que s’ha presentat una proposició de llei al Congrés dels diputats  per iniciativa del PSOE i d’Unides Podem que elimina del Codi Penal el delicte de sedició -la pena màxima de la qual avui és de 15 anys de presó i va servir per condemnar els líders del procés a penes de 9 a 13 anys-, que serà substituït per un altre de desordres públics agreujats, amb una condemna límit de cinc anys. 

Si la proposició acaba convertint-se en llei orgànica (que exigeix un majoria absoluta que Sánchez pot obtenir sense PP, Vox ni C’s), suprimirà completament el capítol I del títol XXII del Codi Penal, amb sis articles que detallen el delicte de sedició, i canviarà l’article 557, que regula els desordres públics. En el cas, doncs, d’aprovar-se en aquests termes, incorreran en aquest darrer il·lícit de nova creació -penat amb presó de sis mesos a tres anys- els qui amb violència i intimidació o al si d’una multitud alterin l’ordre públic i impedeixin l’aplicació de lleis o resolucions judicials. Si el delicte el cometen autoritats, la pena d’inhabilitació absoluta arribarà als vuit anys.

El canvi és, doncs, substancial respecte dels textos fins ara vigents i ha provocat una reacció duríssima de dos col·lectius que res no tenen res a veure: PP i JuntsxCat, és a dir de Feijóo i de Puigdemont, òbviament per raons tan diverses com oposades, que d’alguna manera ens poden induir a pensar que la reforma no està mal enfocada i cal mirar-la amb bons ulls.

El passat 30 d’octubre vaig escriure que, en el nostre marc legal, el delicte de sedició no formava part dels delictes contra la Constitució -a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent)-, sinó contra l’ordre públic. I que no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.

De fet, aquesta “rebel·lió en petit format” es dedueix clarament de la sentència de 2019, amb la qual es condemnava el polítics catalans a molts anys de presó (13 en el cas de Junqueras), alhora que la majoria dels processats eren també condemnats pel delicte de malversació, en el sentit que aquesta havia estat necessària per assolir el delicte principal, que va ser el de sedició, un cop el mateix tribunal va desestimar el de rebel·lió, del qual els acusava el Ministeri Fiscal.

Encara que Sánchez va dir fa temps que calia modificar el delicte de sedició al Codi Penal, difícilment hauria donat aquest pas en els termes que ho ha fet sense la contumàcia que ha mostrat el PP a l’hora de renovar el Consell General del Poder Judicial. En efecte, aquella negativa de Feijóo en aquest punt -que no va saber aguantar la pressió de l’extrema dreta mediàtica i la que té dins el seu partit- ho va precipitar tot i va empènyer els socialistes a optar per la reforma de la sedició; i a Esquerra, a sumar-se a la proposta.

Cal dir que la fórmula seguida -proposició de llei i no projecte de llei, que hauria estat el més adequat- accelera encara més el procediment, perquè així el govern s’estalvia els informes preceptius del Consell d’Estat i del Consell General del Poder Judicial que, tal com estan les coses, hauria fet encallar la reforma. La decisió és, sens dubte, criticable, però també comprensible amb un CGPJ il·legítimament segrestat pel PP.

Convé d’altra banda remarcar que, segurament, la reforma de la sedició tindrà un efecte secundari important en aplicar-se als condemnats pel Procés, la majoria dels quals ho van ser “per sedició en concurs amb malversació” (que és un delicte diferent), perquè, si tenim en compte la sentència, veiem que el Tribunal Suprem no va tractar la malversació per se, sinó com a mitjà per cometre la sedició. I això significa que si la reforma treu del Codi Penal la sedició, (cosa amb la qual estic d’acord), la Sala Segona del Tribunal Suprem -la mateixa que els va condemnar- haurà de plantejar-se la revisió de les penes imposades a cadascun dels condemnats, i decidir si, entenent (com va entendre) la malversació com a mitjà per cometre la sedició, aquella no hauria també de decaure en desaparèixer el delicte principal, fet que alhora tindria conseqüències pel que fa a la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, ja que, molt probablement, també la inhabilitació decauria.

No és, doncs, estrany que la reforma hagi provocat un gran malestar no sols en les files de la dreta, sinó també en el Tribunal Suprem, que -si la interpretació que faig del que pot succeir es confirma- haurà de beure’s la seva pròpia medicina. Un Tribunal Suprem bel·ligerant que -no ho oblidem- fins i tot va fer un informe contrari als indults, que han estat segurament la decisió del govern que més ha desinflamat la situació a Catalunya i ha facilitat el diàleg i la convivència, a pesar que la dreta espanyolista i Puigdemont segueixin atrinxerats en el no a tot i al “cuanto peor, mejor” per als seus interessos que, probablement, no són els de la majoria de catalans ni dels espanyols no catalans.

És cert que Pedro Sánchez ha dit públicament, en anunciar la reforma, que aquesta no tindria conseqüències per a Puigdemont ni per als fugats que no han estat jutjats, els quals, tant sí com no, hauran de comparèixer davant la justícia; però aquesta afirmació, encara que contundent, pot ser contradita si acaba imposant-se la tesi d’acord amb la qual, desapareguda la sedició, també desapareix la malversació (si no hi ha hagut enriquiment personal, com demana Esquerra) pel fet d’haver estat entesa pel Tribunal Suprem com un mitjà per dur a terme el primer delicte.

Desconec que succeirà en el debat que tindrà lloc al Parlament, però la primera lliçó que podem treure del que està succeint és que la judicialització d’un fet polític en la forma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy va ser un gran error, com també ho va ser la duríssima (i al meu entendre, desproporcionada) sentència del Tribunal Suprem.

El passat 30 d’octubre -abans, per tant, que aquesta proposició de llei entrés al Parlament- deia també que les dificultats a què ens enfrontàvem es podien complicar encara més si teníem en compte que la sentència del Tribunal Suprem havia estat impugnada davant d’institucions europees i que estàvem pendents d’un no gaire llunyà pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió sobre si la justícia espanyola, en la persecució dels líders independentistes catalans, va vulnerar (o no) drets fonamentals, com d’altra banda afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i fins l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa.

No és, doncs, estrany que ara, els magistrats que van signar aquella sentència i hauran de revisar-la a la llum del canvi que es produirà al Codi Penal si aquest arriba a bon port, mostrin un gran malestar, perquè del que no hi ha cap dubte és que l’exposició de motius de la proposició de llei presentada al Congrés dels diputats posa als peus dels cavalls la sentència del Suprem de cara als recursos presentats davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans per la manca de proporcionalitat existent entre les penes imposades i la conducta castigada. I aquest principi és tan important com el de legalitat.

Sigui com vulgui, voldria, però, acabar dient que una cosa és que la malversació per la qual van ser condemnats els líders del Procés decaigui pel fet que el Tribunal Suprem la va entendre com a un mitjà per cometre un delicte que haurà deixat de ser-ho (la sedició), i una altra molt diferent que el delicte de malversació sigui foragitat del Codi Penal quan no hi hagi lucre personal, com sembla que demana Esquerra. Crec que això seria gravíssim perquè la malversació va directament lligada a penar la corrupció econòmica, i el delicte s’ha de mantenir com a tal delicte encara que el beneficiat per l’acció delictiva no sigui el qui la practica, sinó un tercer (el partit, el sindicat, el concessionari d’una obra pública, etc.). La malversació, doncs, ha de ser penada hi hagi o no lucre personal.

Feia poc que havia mort Franco quan es començaren a organitzar els moviments polítics que acabarien formant els partits que es van consolidar durant la transició. Alguns, com el PSOE i el PC, existien de feia molts anys i es movien en la clandestinitat, però tenien poca activitat exterior per motius del tot comprensibles i va ser després de la mort del dictador quan tota la maquinària en favor de la democràcia es va posar en marxa.

En aquell context polític vaig conèixer molts homes que ens van ajudar a fer possible que Menorca participés en la lluita pacífica que vam dur a terme per consolidar un sistema de llibertats. Un d’ells va ser Ernest Lluch, que va passar uns dies a casa meva, ja que havia d’intervenir en un dels primers grans mítings que es van fer a la nostra illa, amb el Teatre Principal ple de gom a gom. L’organitzava el Moviment Socialista de Menorca.

Aquells dies vaig mantenir llargues converses amb Ernest Lluch amb qui vaig forjar una amistat que perdurà fins a la seva mort a mans d’ETA. De fet, durant la seva estada a Menorca vam parlar de moltes coses alienes a la matèria per a la qual havia vingut, alguna de les quals explicaré en un dels capítols que tindrà el llibre que, sota el títol de “Les màscares del jo” publicarà aviat Edicions Tres i Quatre. Però ara no toca parlar d’aquest llibre -temps hi haurà de fer-ho- sinó d’una confidència que em va fer Ernest Lluch referent a Josep Tarradellas, després que el va visitar quan encara vivia exiliat a Saint-Martin-le-Beau (França).

Corprès per la personalitat d’aquell polític, Lluch em va dir que, a parer de Tarradellas, una de les virtuts més grans -i difícils de sostenir- per un líder polític era saber dir “no” als seus quan, a criteri d’ell, aquests s’equivocaven. Amb això volia dir, simplement, que és el líder qui ha de marcar el temps i el pas, i no s’ha de plegar als cants de sirena dels seus quan aquests el poden induir a cometre un error.

De fet, tot i que la contundència de l’afirmació va impactar Ernest Lluch, el cert és que, si llegim amb deteniment els fets històrics, molts polítics de talla han contrariat, en moments crítics, algunes veus poderoses del seu partit. Sense anar més lluny, Winston Churchill s’oposà rotundament a la política de contemporització amb Hitler que pregonava el primer ministre anglès Neville Chamberlain a pesar que el mateix dia que ell s’enfrontà al primer ministre, començava la conquesta hitleriana d’Europa occidental i pintaves bastos per a Anglaterra, que va haver de sofrir les conseqüència d’un avanç germànic cap a Dunkerque, que provocà la retirada franco-britànica a la costa atlàntica.

En un moment força menys dramàtic però important per a la política del nostre país, Felipe González va decidir, contrariant el que havia estat la política del seu partit que ell mateix havia defensat, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va tenir moltes veus en contra, però ell explicà i defensà el canvi de criteri alhora que anunciava la seva dimissió si el referèndum que va convocar l’any 1986 es resolia amb un “no” del espanyols.

Uns anys abans, el 1979, Felipe González ja havia donat proves fefaents del seu lideratge enfrontant-se també a una majoria del seu partit quan proposà que aquest renunciés al marxisme, que fins aleshores havia assumit el PSOE al seu programa ideològic. De fet, va ser en el XXVIII Congrés del partit, que va tenir lloc l’any 1979, quan Felipe González advocà per abandonar les tesis marxistes. La majoria s’hi oposà i ell renuncià al càrrec de secretari general. La dimissió, feta per coherència amb les seves pròpies idees, va provocar una forta crisi en el PSOE, que va ser dirigit per una gestora que convocà finalment un congrés extraordinari en el qual va vèncer la tesi del seu líder. El partit deixava de ser marxista i acceptava el socialisme democràtic com a ideologia. González, doncs, se la va jugar i va vèncer. Podem estar o no d’acord amb la seva tesi, però el que no podem negar és que, seguint el criteri de Tarradellas que em va explicar Ernest Lluch, González demostrà que era un líder. Havia sabut dir “no” als seus.

Molt més proper als nostres dies tenim el cas de Pedro Sánchez que, l’any 2016, va ser expulsat de la secretaria general del PSOE només dos anys i tres mesos des que va ser elegit. Després d’una jornada dramàtica, amb crits, plors i insults, Sánchez va acceptar que els membres del comitè federal votessin a mà alçada la seva proposta de celebrar unes primàries per triar el secretari general. Va ser derrotat per 132 vots en contra i 107 a favor. Un minut després va anunciar la dimissió. Però un any més tard, contra el parer de gairebé tots els líders històrics del partit, que van donar suport a Susana Díaz, Sánchez, sense abandonar els seus posicionaments ideològics, guanyava les primàries i era reelegit secretari general del PSOE. Òbviament, com en el cas de González, podrem estar d’acord o no amb la política que, d’aleshores ençà ha dut a terme, però, el que no podrem negar és que, també ell, va se un líder que va saber dir “no” als seus quan va creure que havia de fer-ho.

Podem dir el mateix de Núñez Feijóo? Ni de prop. L’expresident gallec assumí la direcció del PP després del pèssim mandat de Pablo Casado presentant-se com un home d’Estat que es mostrava dispost a arribar a acords amb Sánchez, alhora que deixava caure que, per la seva banda, no hi hauria cap problema per renovar el Consell General del Poder Judicial, que du en funcions quatre anys, contravenint el que, en aquest punt, mana la Constitució. Però aquesta afirmació ha quedat desmentida pels fets, agafant-se ara a una excusa -quantes ja n’han fet servir els populars per incomplir el mandat constitucional?- que no té cap mena de suport: la possibilitat de modificar el delicte de sedició al Codi Penal, després de justificar que, fer-ho, implicava cedir al xantatge dels independentistes, tot i que, dos dies abans, la seva número dos, Cuca Gamarra, havia declarat públicament a la televisió que la sedició i la renovació dels membres del CGPJ no tenien res a veure.

Analitzant els fets des de fora, estic convençut que Feijóo volia tancar el pacte sobre la renovació del CGPJ perquè aquest pas el reforçava davant Brussel·les -des d’on s’ha afirmat reiteradament que la situació espanyola és en aquest punt insostenible-. Però finalment es retractà. Per què? Doncs és ben simple: perquè la dreta madrilenya no va acceptar la jugada. Enric Juliana ho ha dit molt clarament: ” Hi ha molt guirigall al voltant d’Isabel Díaz Ayuso. A la dreta madrilenya li agrada el perreo, ball sensual que pren un significat molt intens en els escenaris de poder. Manem i provoquem: hegemonia reforçada. Quan es va veure perreado pel radiofonista Federico Jiménez Losantos i amonestat pel diari El Mundo (100% propietat italiana), a Núñez Feijóo li van tremolar les cames. La seva marxa enrere en el pacte judicial ha descompost el personatge. L’ha desdibuixat.”

Més encara, Feijóo ha volgut justificar-se afegint-se a una campanya que intenta distingir entre el “sanchisme” i un “PSOE veritable” que, com apuntava encertadament Rosa Paz, només existeix al cap dels qui busquen deslegitimar el líder del Govern. Però al meu entendre ha fet una cosa encara més greu quan, en treure Queipo de Llano de la basílica de la Macarena a Sevilla en compliment de la Llei de Memòria democràtica, en lloc de reconèixer que la sepultura en una basílica catòlica d’aquell general responsable de milers d’assassinats que pronuncià discursos que avui ens gelen la sang, era una humiliació per als que van perdre la guerra, Feijóo s’ha posicionat clarament al costat de l’extrema dreta afirmant que calia “deixar els morts en pau”, la qual cosa, traduïda a un llenguatge que tots hauríem d’entendre, significa prolongar els honors per als criminals de guerra i perdurar en el menyspreu els vençuts.

¿Seria admissible la tomba d’un genocida nazi en un temple de l’Alemanya democràtica? No, i Feijóo ho sap i té el deure moral de trencar definitivament els llaços que la dreta encara manté amb el franquisme. Però Ayuso, que acaba d’afirmar sense cap fonament que Pedro Sánchez ataca el Rei, vol proclamar la república i tancar tots els opositors a la presó, com a Nicaragua, el té agafat pel ganyot. Per tant, és un líder vulnerable. Vaja, no és un líder. És un covard.

Feia poc que havia mort Franco quan es començaren a organitzar els moviments polítics que acabarien formant els partits que es van consolidar durant la transició. Alguns, com el PSOE i el PC, existien de feia molts anys i es movien en la clandestinitat, però tenien poca activitat exterior per motius del tot comprensibles i va ser després de la mort del dictador quan tota la maquinària en favor de la democràcia es va posar en marxa.

En aquell context polític vaig conèixer molts homes que ens van ajudar a fer possible que Menorca participés en la lluita pacífica que vam dur a terme per consolidar un sistema de llibertats. Un d’ells va ser Ernest Lluch, que va passar uns dies a casa meva, ja que havia d’intervenir en un dels primers grans mítings que es van fer a la nostra illa, amb el Teatre Principal ple de gom a gom. L’organitzava el Moviment Socialista de Menorca.

Aquells dies vaig mantenir llargues converses amb Ernest Lluch amb qui vaig forjar una amistat que perdurà fins a la seva mort a mans d’ETA. De fet, durant la seva estada a Menorca vam parlar de moltes coses alienes a la matèria per a la qual havia vingut, alguna de les quals explicaré en un dels capítols que tindrà el llibre que, sota el títol de “Les màscares del jo” publicarà aviat Edicions Tres i Quatre. Però ara no toca parlar d’aquest llibre -temps hi haurà de fer-ho- sinó d’una confidència que em va fer Ernest Lluch referent a Josep Tarradellas, després que el va visitar quan encara vivia exiliat a Saint-Martin-le-Beau (França).

Corprès per la personalitat d’aquell polític, Lluch em va dir que, a parer de Tarradellas, una de les virtuts més grans -i difícils de sostenir- per un líder polític era saber dir “no” als seus quan, a criteri d’ell, aquests s’equivocaven. Amb això volia dir, simplement, que és el líder qui ha de marcar el temps i el pas, i no s’ha de plegar als cants de sirena dels seus quan aquests el poden induir a cometre un error.

De fet, tot i que la contundència de l’afirmació va impactar Ernest Lluch, el cert és que, si llegim amb deteniment els fets històrics, molts polítics de talla han contrariat, en moments crítics, algunes veus poderoses del seu partit. Sense anar més lluny, Winston Churchill s’oposà rotundament a la política de contemporització amb Hitler que pregonava el primer ministre anglès Neville Chamberlain a pesar que el mateix dia que ell s’enfrontà al primer ministre, començava la conquesta hitleriana d’Europa occidental i pintaves bastos per a Anglaterra, que va haver de sofrir les conseqüència d’un avanç germànic cap a Dunkerque, que provocà la retirada franco-britànica a la costa atlàntica.

En un moment força menys dramàtic però important per a la política del nostre país, Felipe González va decidir, contrariant el que havia estat la política del seu partit que ell mateix havia defensat, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va tenir moltes veus en contra, però ell explicà i defensà el canvi de criteri alhora que anunciava la seva dimissió si el referèndum que va convocar l’any 1986 es resolia amb un “no” del espanyols.

Uns anys abans, el 1979, Felipe González ja havia donat proves fefaents del seu lideratge enfrontant-se també a una majoria del seu partit quan proposà que aquest renunciés al marxisme, que fins aleshores havia assumit el PSOE al seu programa ideològic. De fet, va ser en el XXVIII Congrés del partit, que va tenir lloc l’any 1979, quan Felipe González advocà per abandonar les tesis marxistes. La majoria s’hi oposà i ell renuncià al càrrec de secretari general. La dimissió, feta per coherència amb les seves pròpies idees, va provocar una forta crisi en el PSOE, que va ser dirigit per una gestora que convocà finalment un congrés extraordinari en el qual va vèncer la tesi del seu líder. El partit deixava de ser marxista i acceptava el socialisme democràtic com a ideologia. González, doncs, se la va jugar i va vèncer. Podem estar o no d’acord amb la seva tesi, però el que no podem negar és que, seguint el criteri de Tarradellas que em va explicar Ernest Lluch, González demostrà que era un líder. Havia sabut dir “no” als seus.

Molt més proper als nostres dies tenim el cas de Pedro Sánchez que, l’any 2016, va ser expulsat de la secretaria general del PSOE només dos anys i tres mesos des que va ser elegit. Després d’una jornada dramàtica, amb crits, plors i insults, Sánchez va acceptar que els membres del comitè federal votessin a mà alçada la seva proposta de celebrar unes primàries per triar el secretari general. Va ser derrotat per 132 vots en contra i 107 a favor. Un minut després va anunciar la dimissió. Però un any més tard, contra el parer de gairebé tots els líders històrics del partit, que van donar suport a Susana Díaz, Sánchez, sense abandonar els seus posicionaments ideològics, guanyava les primàries i era reelegit secretari general del PSOE. Òbviament, com en el cas de González, podrem estar d’acord o no amb la política que, d’aleshores ençà ha dut a terme, però, el que no podrem negar és que, també ell, va se un líder que va saber dir “no” als seus quan va creure que havia de fer-ho.

Podem dir el mateix de Núñez Feijóo? Ni de prop. L’expresident gallec assumí la direcció del PP després del pèssim mandat de Pablo Casado presentant-se com un home d’Estat que es mostrava dispost a arribar a acords amb Sánchez, alhora que deixava caure que, per la seva banda, no hi hauria cap problema per renovar el Consell General del Poder Judicial, que du en funcions quatre anys, contravenint el que, en aquest punt, mana la Constitució. Però aquesta afirmació ha quedat desmentida pels fets, agafant-se ara a una excusa -quantes ja n’han fet servir els populars per incomplir el mandat constitucional?- que no té cap mena de suport: la possibilitat de modificar el delicte de sedició al Codi Penal, després de justificar que, fer-ho, implicava cedir al xantatge dels independentistes, tot i que, dos dies abans, la seva número dos, Cuca Gamarra, havia declarat públicament a la televisió que la sedició i la renovació dels membres del CGPJ no tenien res a veure.

Analitzant els fets des de fora, estic convençut que Feijóo volia tancar el pacte sobre la renovació del CGPJ perquè aquest pas el reforçava davant Brussel·les -des d’on s’ha afirmat reiteradament que la situació espanyola és en aquest punt insostenible-. Però finalment es retractà. Per què? Doncs és ben simple: perquè la dreta madrilenya no va acceptar la jugada. Enric Juliana ho ha dit molt clarament: ” Hi ha molt guirigall al voltant d’Isabel Díaz Ayuso. A la dreta madrilenya li agrada el perreo, ball sensual que pren un significat molt intens en els escenaris de poder. Manem i provoquem: hegemonia reforçada. Quan es va veure perreado pel radiofonista Federico Jiménez Losantos i amonestat pel diari El Mundo (100% propietat italiana), a Núñez Feijóo li van tremolar les cames. La seva marxa enrere en el pacte judicial ha descompost el personatge. L’ha desdibuixat.”

Més encara, Feijóo ha volgut justificar-se afegint-se a una campanya que intenta distingir entre el “sanchisme” i un “PSOE veritable” que, com apuntava encertadament Rosa Paz, només existeix al cap dels qui busquen deslegitimar el líder del Govern. Però al meu entendre ha fet una cosa encara més greu quan, en treure Queipo de Llano de la basílica de la Macarena a Sevilla en compliment de la Llei de Memòria democràtica, en lloc de reconèixer que la sepultura en una basílica catòlica d’aquell general responsable de milers d’assassinats que pronuncià discursos que avui ens gelen la sang, era una humiliació per als que van perdre la guerra, Feijóo s’ha posicionat clarament al costat de l’extrema dreta afirmant que calia “deixar els morts en pau”, la qual cosa, traduïda a un llenguatge que tots hauríem d’entendre, significa prolongar els honors per als criminals de guerra i perdurar en el menyspreu els vençuts.

¿Seria admissible la tomba d’un genocida nazi en un temple de l’Alemanya democràtica? No, i Feijóo ho sap i té el deure moral de trencar definitivament els llaços que la dreta encara manté amb el franquisme. Però Ayuso, que acaba d’afirmar sense cap fonament que Pedro Sánchez ataca el Rei, vol proclamar la república i tancar tots els opositors a la presó, com a Nicaragua, el té agafat pel ganyot. Per tant, és un líder vulnerable. Vaja, no és un líder. És un covard.

A la vida real sabem que, sovint, al traçat de carreteres hi ha punts negres extremadament perillosos que s’haurien de revisar perquè així ho reclama una bona política d’infraestructures. En aquests casos, si els polítics que en són responsables aborden el problema i fan la reforma partint només del informes tècnics que indiquen que, en efecte, aquella volta perillosa s’havia de refer per evitar accidents, el problema es resol perfectament i sense crítica. Més encara, fins és possible que obtenguin elogis de la premsa i dels partits de l’oposició.

El problema sorgeix quan la reforma d’aquella volta perillosa, que estava mal traçada i que exigia una reforma es produeix després -i com a conseqüència- d’haver-se produït un greu accident que ha provocat morts i ferits. Aleshores els polítics no es poden treure de sobre una crítica justificada: “Havíeu d’haver-ho fet abans!”.

Una cosa semblant s’està produint a Espanya amb la reforma del delicte de sedició que regula el Codi penal. Aquest, que manté una regulació encara decimonònica, és concebut en el nostre marc legal com un delicte que no forma part dels delictes contra la Constitució -a diferència del de rebel·lió-, sinó contra l’ordre públic. Però no són pocs els penalistes que ens expliquen que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, fa que la sedició s’assembli a una mena de “rebel·lió en petit format”, tot i que, com acab de dir, vol protegir un bé jurídic diferent, ja que no castiga cap atac a la Constitució o a la integritat territorial, sinó que castiga -diu textualment el Codi, el “alzamiento público y tumultuario para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad el legítimo ejercicio de sus funciones”.

Sense ser penalista, he intentat seguir aquests dies els estudis i comentaris que els experts han fet de la sedició en el marc del dret comparat, i hi ha una opinió força unànime a l’hora d’afirmar que, als països europeus, el delicte de sedició és castigat com a “desobediència o resistència a l’autoritat”, amb penes que van pujant a mesura que augmenta la violència en la conducta de qui el practica.

Mentre a Espanya el delicte es castiga amb penes de presó de 10 a 15 anys si els culpables són autoritats i de 8 a 10 per als principals autors del delicte, amb inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics mentre dura la condemna, a Alemanya es castiga amb un màxim de 3 anys de presó o multa o, en casos més greus, amb penes que van des dels 6 mesos als 5 anys de presó, sense inhabilitacions ni penes accessòries.

A Suïssa, fins a 3 anys de presó o multa i també sense penes accessòries. A Portugal, amb un màxim de 3 anys, que en casos molt greus es pot augmentar a 8. A França, amb 2 anys i multa de 3.000 euros (tipus bàsic), 3 anys i multa de 45.000 euros (tipus agreujat “en grup”) o fins a 10 anys i 150.000 euros de multa (agreujat per ús d’armes).

I a Itàlia, on no existeix el delicte de sedició com a tal, es recull una figura similar que parla d’expressions i reunions sedicioses, que poden comportar una pena de presó màxima de 7 anys i fins a 15 si s’usen armes (fet que, en aquest darrer cas, l’apropa al nostre delicte de rebel·lió.

Si he començat aquest article amb la metàfora de les carreteres i de les voltes perilloses pel seu mal traçat, és per dir que el debat doctrinal sobre la reforma dels delictes de sedició i rebel·lió al nostre Codi Penal s’havia mantingut en els últims anys en cercles acadèmics -que és on es pot opinar amb tranquil·litat i amb l’ús de la raó-, però amb la causa del procés que es va seguir contra els polítics independentistes catalans pels fets de 2017 que, no ho oblidem, van ser acusats de rebel·lió per l’instructor del cas i que molts diaris i polítics del país van conceptuar (alguns ho segueixen fent) com a “cop d’estat”, encara que, finalment, els reus van ser condemnats pel delicte de sedició en un procés mediàtic que va viure en directe tota Espanya, es fa molt difícil parlar serenament de la reforma d’aquest tipus delictiu. I les dificultats creixen encara més si tenim en compte que l’acord entre polítics avui és pràcticament impossible i, sobretot, que la sentència del Tribunal Suprem va ser impugnada davant d’institucions europees i estam pendents d’un no gaire llunyà pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre si la justícia espanyola -en definitiva el Tribunal Suprem- en la persecució dels líders independentistes catalans va vulnerar (o no) drets fonamentals, com d’altra banda afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i fins l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. 

És comprensible que, en aquestes circumstàncies, hi hagi nervis al Tribunal Suprem i també al si dels partits que sempre han dit i repetit que els catalans van dur a terme un “cop d’estat” i, per tant, un delicte de rebel·lió, que el mateix Tribunal Suprem desestimà. I és aquesta inquietud que fa que ni la dreta espanyola ni el Tribunal Suprem tenguin ganes que el Parlament abordi la reforma de la sedició al Codi Penal i, a més -com que tot val per lluitar contra l’executiu de Pedro Sánchez i contra els pactes d’aquest amb Esquerra Republicana i Bildu-, prediquin que aquesta pretesa reforma de la sedició no sols és un disbarat, sinó una “concessió”, una resposta al “xantatge” que els partits independentistes fan al govern socialista.

Tanmateix, a nivell polític, la reforma del delicte de sedició no ha sorgit ara, perquè ha estat sobre la taula del Govern des de fa més de dos anys. Els “Comuns” van presentar al PSOE el 2020 una proposta de reforma del Codi Penal. La novetat és que ara l’Executiu s’ha obert a una rebaixa de penes en plena negociació pressupostària amb ERC, però de moment evita concretar la seva proposta de modificació del delicte.

Durant tots aquests anys en què m’he referit al “procés” des d’aquestes pàgines, mai no he amagat la crítica als polítics catalans, una gran part dels quals encara pensen (molt erròniament) que no van fer res punible, però també he mantingut que, des del meu punt de vista, la convocatòria d’un referèndum il·legal i inefectiu, així com les altres mobilitzacions que van tur a terme -totes essencialment pacífiques-, poguessin qualificar-se de sedició. Acceptar sense més ni menys el text de la sentència del Tribunal Suprem pens que compromet clarament la llibertat d’expressió i el dret de manifestació. Per tant, tenc l’esperança que des de les institucions europees s’acabin aprovant algunes resolucions que no agradin gens al Tribunal Suprem i als polítics que han vociferat de manera constant demanant justícia quan, en el fons, exigien venjança.

Ara bé, més enllà del que acab de dir, no hauríem d’oblidar un problema que va destacar fa uns mesos el catedràtic Jordi Nieva-Fenoll, que afecta als polítics que, en lloc d’afrontar el judici i la presó, van decidir expatriar-se. Perquè si els polítics que són a l’estranger tornen a Espanya, no hi ha res que garanteixi que seran jutjats per sedició. Això només passaria si fossin lliurats per Bèlgica, atès que l’anomenat “principi d’especialitat” obliga que siguin jutjats només pels delictes pels quals han estat lliurats. Però si la tornada a Espanya és voluntària, no regeix aquesta limitació perquè la sentència ja dictada pel Tribunal Suprem no té efectes sobre el nou procés que s’hauria de dur a terme, ja que en el procés penal una sentència anterior no influeix sobre una altra que després es dicti en un procés diferent. 

Modificada la sedició, els tribunals s’haurien d’atendre al que digui el Codi Penal pel que fa a aquest delicte, però no hi ha cap garantia que Puigdemont i els altres que segueixen a l’estranger no haguessin d’afrontar el pes de la justícia per altres delictes que també se’ls imputen.

I un apunt per acabar: la ruptura de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial pel fet que el govern vulgui reformar el delicte de sedició és impresentable i la demostració palpable que Feijóo és un covard que ha cedit a la pressió mediàtica i política de l’Espanya més ultra. La que ell ha decidit presidir.

En un article publicat unes setmanes abans de les eleccions italianes, Luis Moreno, professor emèrit d’Investigació a l’Institut de Polítiques i Béns Púbics (CSIC), analitzava el futur polític d’aquell país sota un títol des del meu punt de vista preocupant: “Cristians demòcrates beneeixen el postfeixisme”. I si tenim en compte el resultat que donarà el poder a Georgia Meloni, la líder de Fratelli d’Italia, col·ligada amb la Lega Norte de Matteo Salvini i amb Forza Italia de Silvio Berlusconi, li hem de donar la raó, perquè mentre els partits d’esquerra, dividits i separats assolien un resultat més aviat pobre, la dreta neofeixista, afavorida també pel sistema electoral i el cansament dels italians, molts dels quals va decidir quedar-se a casa, com dient “ben poc m’importa. Ja us ho fareu!”, hem de concloure que una gran massa de persones que havien ocupat tradicionalment el bàndol cristianodemòcrata —que saltà pels aires a causa de la corrupció política ja fa molts anys— han donat suport a una dreta, la principal líder de la qual presenta una vida lligada al postfeixisme des que tenia 15 anys, i que es definí públicament com a “dona, mare, italiana i cristiana”, conceptes que, en aquella ocasió (2019) va fer servir bàsicament com un escut i una defensa contra la legislació homosexual que havia aprovat el parlament.

El seu partit és hereu directe del Movimento Sociale Italiano (MSI), que va ser creat per un grup de veterans feixistes el 26 de desembre de 1946 a Roma, i va tenir com a líder l’exoficial del govern feixista Giorgio Almirante. I convé no oblidar que els tres objectius inicials del partit van ser principalment fer reviure el feixisme de Mussolini, atacar la democràcia italiana i lluitar contra el comunisme. Tot i això, a causa de la Constitució italiana de la postguerra i dels acords amb les forces aliades, actuà discretament perquè la tornada al feixisme es fes sense soroll. D’alguna manera, doncs, es va adaptar a les normes democràtiques, però la seva ideologia era manifesta i clarament contrària a la democràcia liberal.

Si el cas italià fos únic, mereixeria un estudi acurat i ad hoc, però no ho és, la qual cosa el fa més preocupant, perquè aquest és un moviment que s’estén per tota Europa amb una facilitat que, vint anys enrere, ens semblaria impossible, fins i tot als països escandinaus —no oblidem que Suècia, després de vuit anys de governs socialdemòcrates, acaba d’elegir un primer ministre, diuen que de tarannà moderat, però que no podrà governar sense la tutela de l’Sverigedemokraterna(DS), que és la força dominant a la coalició, un partit que té com a principal objectiu la antiimmigració, fet que ha implicat que es trenqués el cordó sanitari que fins ara s’havia establert en contra seva—. I qui diu Suècia, pot esmentar també Polònia o Hongria, amb un Victor Orban que du de cap la UE i dificulta la política comunitària contra la Rússia de Putin.

Tornant a Itàlia, el politòleg Josep Maria Colomer ha criticat, crec que amb encert, que  el comportament erràtic i incompetent dels polítics “professionals” italians i la set de càrrecs públics, que s’ha vist beneficiada per la “tolerància” dels seus socis europeus, ens hauria de preocupar, ja que Itàlia és un país important a la UE. Més que la Hongria d’Orban. En aquest sentit, doncs, no es pot permetre un col·lapse d’Itàlia perquè es tracta d’un país que és massa gran i interdependent amb l’economia continental. De trencar-se el lligam avui existent, el projecte d’europeïtzació mateix quedaria ferit de manera irremissible.

Atesa aquesta conjuntura, amb la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin i els seus efectes col·laterals, cobren, per tant, un valor premonitori les paraules d’Enrico Letta, que va ser el candidat del Partito Democratico (PD), sobre el contagi europeu de les opcions d’extrema dreta postfeixista representades pels Fratelli d’Italia i la Lega. I dubto que sigui suficient afirmar que la tercera pota del govern, la que representa Forza Italia és europeista pel fet de ser membre destacat del Partit Popular Europeu, del qual forma part l’actual presidenta de la Comissió, Ursula von Leyen.

No hi ha dubte que l’increment dels immigrants procedents del nord d’Àfrica, encoratjat per les milícies proruses de Líbia, han beneficiat Meloni, la qual, tot i el seu nou maquillatge electoral, no pot amagar la seva passada militància en el Movimento Sociale Italiano de la postguerra, hereu de les idees racials del Duce, i sobre les quals Giorgio Almirante es va esplaiar a la revista feixista, “La defensa de la raça”.

Però més enllà del que pugui succeir en un temps proper —que no ha de deixar de preocupar-nos—, el que jo voldria ressaltar aquí és aquest component “cristià” que reivindiquen avui molts populismes i neofeixismes, entre els quals —encara que sembli un oxímoron— hem de situar la política de Putin, que du a terme amb la benedicció explícita i l’encoratjament del patriarca de Moscou i de totes les Rússies, Kiril I. És a dir, d’un líder cristià (en aquest cas de l’església ortodoxa).

A l’obertura del curs de la Fundació Joan Maragall, de Barcelona, el seu president, el poeta i catedràtic de Física, David Jou, reflexionava fa uns dies sobre la tristesa i amargor que li comportava el fet de constatar el paper de la religió en la crisi actual d’Ucraïna, és a dir, l’ús de la religió en les argumentacions polítiques que han conduït els actuals dirigents russos a envair Ucraïna, en nom de la suposada decadència espiritual i moral d’Europa. 

Certament —raonava Jou—, des de la perspectiva espiritual no es pot dir que Europa passi per un moment especialment fecund ni brillant, però que en nom de valors cristians es bombardegi, es mati, es torturi, s’arrasin ciutats i se seguin milers de vides, és un contrasentit ben dolorós. I afegia que avui hem de lamentar un ús agressiu del cristianisme en diverses formes de populismes d’extrema dreta —que alguns han qualificat com d’Internacional Cristoneofeixista— en què certs aspectes del cristianisme més dogmàtic s’utilitzen com a bandera identitària de combat. No hauria de merèixer tot aquest moviment una resposta contundent des de les files del cristianisme militant?

La meva resposta és sí. Caldria que fóssim bel·ligerants contra aquest moviment que creix dia rere dia. Crec que a Europa ens convindria que els cristians ens plantéssim davant de l’actual creixement de l’extrema dreta i del feixisme que arriba. Pens per això mateix, que els bisbes i l’Església francesa han estat massa reticents a pronunciar-se sobre el discurs d’un partit xenòfob com el Front National de Le Pen aquests darrers anys. I crec també que molts catòlics espanyols mostren una simpatia preocupant a discursos similars que podem escoltar al nostre país que són reducte d’un vell nacionalcatolicisme que encara cueja. 

Al meu entendre, hauríem de ser molt clars en aquest debat, sobretot perquè aquests moviments d’ultradreta coopten el discurs religiós per justificar-se i apel·lar a una certa puresa o autenticitat. I en segon terme perquè, si no volem repetir episodis nefastos del nostre passat, ens convé treballar en tots els fronts per aturar el perillós creixement d’aquests propostes polítiques contràries als drets humans més elementals.

El matemàtic i filòsof Xavier Casanovas insistia també en això mateix en un article que li vaig llegir fa poc. No ens enganyem —advertia—, sabem que repetir insistentment que vindrà el llop no serveix de gran cosa, sobretot quan el llop ja el tenim aquí i ve afamat d’odi. Cal, doncs, aturar els símptomes, però sobretot cal anar a l’arrel de la pregunta: per què cada cop més gent abraça discursos de caràcter feixista? I si ja és tard per respondre aquesta pregunta és en part perquè hem fet els ulls grossos a unes polítiques de frontera que són clarament criminals, o a una lògica econòmica que, posada al servei del capital i del màxim lucre, està aixafant les mateixes famílies que l’Església, d’altra banda, tant vol protegir.

En un dels comentaris, sempre sucosos, de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, vaig sentir que deia que les seves parentes catalanes —no tothom és perfecte— coneixen de memòria totes les comarques de Catalunya però no els rius d’Espanya. I és possible que tengui raó, no ho sé. Tanta (o tan poca) com si jo afirmés que, segurament, són incomptables els espanyols no catalans als quals també els costaria enumerar els principals rius que transcorren per la Península Ibèrica. Bastaria sortir al carrer i fer la prova per comprovar-ho.

Tanmateix, hi ha una diferència fonamental entre aquestes dues afirmacions. La meva apel·la a la gran incultura que, globalment, ens afecta, però no té connotacions nacionalistes. La seva, en canvi, sí que en té, i no poques, perquè el que ella volia demostrar amb el seu comentari és la “degradació del nacionalisme català”, “l’empobriment de la cultura a Catalunya” i, per dir-ho clarament, el gran mal que comporta per a Espanya l’existència d’un “nacionalisme no espanyol”.

I ves per on! Un dels fenòmens que estam descobrint aquests darrers temps és com el “nacionalisme espanyol” vetlla com mai les seves armes i ho fa des de posicions d’extrema dreta que es tradueixen en una gran quantitat d’obres historiogràfiques i de pensament que tenen per objecte exaltar el que podríem definir com el “gen espanyol” com un element definitori del passat, del present i del futur; un gen que no sols no admet cap mena de crítica, sinó que es revela com l’essència indiscutible de tot el que de bo ha fet Espanya, fins i tot des d’abans que aquest concepte —vull dir el d’Espanya— existís per definir el que avui en diem un estat (que la gran majoria confon —o entén com a sinònim— de nació).

En el camp de la historiografia, aquest “revival” d’un espanyolisme essencial, magnífic, impol·lut, decent i, per tant, inqüestionable, es fa servir per tractar, sobretot, dos temes que són capitals per als investigadors i divulgadors del nostre passat: la Reconquesta de l’Espanya musulmana i el Descobriment del Nou Món. Dos fets que, si llegim aquesta mena d’obres, no presenten cap ombra ni mereixen cap crítica, sinó que s’esdevenen el paradigma del que podríem definir com “el bien hacer”, la qual cosa els situa com a matèries per a no oblidar i com a exemples per a seguir en la construcció d’una Espanya que era, és i ha de seguir essent “una, grande y libre”, paraules que ara no s’atreveixen a pronunciar en aquests mateixos termes però que reflecteixen molt bé el que ells, amb les seves obres, volen aconseguir.

Al tema de la Reconquesta s’hi referia Mar Padilla el passat 12 d’octubre, “Dia de nuestra Fiesta Nacional”, en una interessant article publicat al diari “El País”, tot afirmant que més enllà de les màscares, la Reconquesta i la seva presumpta relació amb el naixement de la nació espanyola és un fenomen temàtic cultural de primer ordre. Constatava, en efecte, que en llibreries i grans superfícies es multipliquen llibres de divulgació com La Reconquista y España, de Pío Moa (La Esfera de los Libros, 2018); Al Andalus y la Cruz, de Rafael Sánchez Suau (Tecnos, 2021); Reconquista. La construcción de España, de Iván Vélez (La Esfera de los Libros, 2022); ¡Santiago y cierra España!: El nacimiento de una nación, de José Javier Esparza (La Esfera de los Libros, 2021), o novel·les como ¡Pelayo!, de José Ángel Mañas (La Esfera de los Libros, 2021), o els cinc volums de Las novelas de la Reconquista, de Julio Merino (editorial SND, 2021).

D’on procedeix aquesta invocació del passat? —es demanava Padilla—. Donar una resposta contundent a la pregunta no és fàcil, però no són pocs els analistes que sostenen que són tergiversacions de la història per alimentar les narratives polítiques ultranacionalistes i radicals. I per treure ferro a la qüestió, he de dir que es tracta d’invocacions que no sols estan passant a Espanya, sinó també a països com la França d’Éric Zemmour i el seu partit Reconquête, els Estats Units de Donald Trump i el seu Make America great again o el Regne Unit del Brexit, com sosté Pippa Norris al seu llibre Cultural backlash (Cambridge University Press, 2019). Són, en definitiva, reaccions culturals de rebuig als canvis de valors i costums, que ells perceben com una amenaça.

Sobre la reconquesta que ens deslliurà dels àrabs i el consegüent elogi d’aquesta, Padilla esmenta la participació en un col·loqui organitzat per l’Archivo Histórico Nacional, que va comptar amb la participació, entre d’altres, de la periodista i escriptora Isabel San Sebastián, autora de La Dueña (Plaza & Janés 2022), que dictà una conferència titulada El derecho a ser europeos ganado tras ocho siglos de lucha. També de José Javier Esparza, autor de Visigodos. La verdadera primera historia de España (La Esfera de los Libros, 2022), que va assistir el maig passat a un congrés organitzat per Vox i el Grupo de Conservadores y Reformistas Europeos (ECR), sota el títol de  Frontera sur: inmigración ilegal e islamismo, en el qual va dir textualment: “En Europa nuestros poderes quieren que dejemos de existir como pueblo, pero aquí hay un espacio de resistencia”. Si fa no fa, el mateix que diu Vladimir Putin quan declara que la seva “operació especial” a Ucraïna no és sinó una defensa de la personalitat de Rússia davant l’amenaça d’Occident. 

Paz Padilla cita Alejandro García Sanjuán, catedràtic d’Història Medieval de la universitat de Huelva, segons el qual no hi ha dubte que ens enfrontam a una “estratègia perfectament pensada i calculada” de divulgació de llibres “pseudohistoriogràfics” i novel·les que posen l’èmfasi en gestes “patrioteres”, amb una retòrica de conflicte al discurs polític contemporani. L’estratègia és, per tant, de “pontificar sobre processos històrics complexos” reduint-los a aquesta vella idea “tan victimista de la nació espanyola, de fortalesa assetjada i de conspiració contra les seves essències”. El problema deriva, segons Sanjuán, en la utilització de la imatge d’una “suposada Espanya medieval” ―que no existia aleshores com a país― certament preocupant, perquè transmet un missatge “amb moltíssims prejudicis”.

Una cosa semblant succeeix amb els llibres sobre el descobriment d’Amèrica i el paper que els espanyols vam tenir en la conquesta i “civilització” d’una gran part d’aquell continent.

No som expert en la matèria i mai no m’he apuntat a la tesi —avui també molt estesa, crec que no prou documentada— del “genocidi” que hi vam causar. Ara bé, afirmar contundentment la tesi contrària tot analitzant el paper de la colonització sense observar les ombres i, per què no dir-ho?, el que avui serien clarament unes violacions flagrants dels drets humans dels indígenes, em sembla també fora de lloc. D’aquí que m’hagi cridat l’atenció que, per celebrar el “Día de la Hispanidad”, l’Ajuntament d’Alaior hagi convidat Jesús A. Rojo Pinilla, un historiador que no conec i no he llegit i que, per tant, no puc criticar ni lloar. He de dir tanmateix que algunes de les afirmacions d’aquest autor —que ha publicat tres llibre monotemàtics (Cuando éramos invencibles (2015), Los invencibles de América (2016) i Grandes traïdores a España (2017)— fetes al diari “Menorca” em semblen, si més no agosarades. N’esment, només dues, la primera dedicada als historiadors crítics: “En América —afirma— no hubo ningún genocidio. No saben la historia de España ni tampoco quieren saberla, quieren renegar de la historia porque en su pensamiento quieren generar un nombre nuevo y todo lo pasado es malo para ellos poder convencer de este pensamiento totalitario y absurdo que quieren imponer a la fuerza”. O aquesta altra en què afirma que “El legado español nos lleva a esta gran civilización hispánica donde 600 millones de persones hablan una misma lengua, tienen una misma sangre [y] una misma cultura” a pesar de reconèixer que tenen també “una forma de vivir diferente y una forma de morir diferente”.

A mi, quan s’acut a la “sang” com a concepte definitori de la personalitat, la meva se’m gela. I més encara quan s’hi afegeix —com feren els nazis— el concepte de puresa, cosa que, per cert, (que quedi clar!) no diu el jove historiador a l’entrevista.

Itàlia ha parlat i, sembla que escassa de memòria -per què és tan volàtil aquest atribut, el més remarcable, de les persones humanes?- ha decidit votar majoritàriament per la dreta neofeixista. Més encara, per una dona que, uns dies abans, no va dubtar d’emetre un vídeo que penjà a la xarxa subjectant dos melons a l’alçada dels pits. I en considerar que la imatge era ja prou gràfica, simplement va afegir: “25 settembre: ho detto tutto” (“25 de setembre: ho he dit tot”) Un missatge -permeteu-me la ironia- d’allò més feminista.

Doncs bé, aquesta és la dona (“sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana”) a la qual el president de la República, Sergio Mattarella es veurà forçat a demanar-li que formi un govern que haurà de forjar amb persones del seu partit, Fratelli d’Italia, de Forza Italia, dirigit encara per Silvio Berlusconi, i de la Lega Norte, dirigida avui per Matteo Salvini, el qual, del trio esmentat, és el gran perdedor i l’home que -temps al temps- segurament farà volar pels aires el govern de coalició, cosa que, d’altra banda, no seria gens anormal a Itàlia on, des de 1948 ençà, els governs han durat una mitjana d’un poc més d’un any.

Ens hem de preocupar per aquest resultat? Evidentment que sí, tret que formem part del grup de persones que pensen -i publiquen- que persones com Cayetana Álvarez de Toledo, Macarena Olona i d’altres per l’estil són l’esperança per al futur polític del nostre país. O bé creuen que la política de guerra que Putin està duent a terme a Ucraïna i el referèndum que ha organitzat al Donbas, a Zaporiyia i a d’altres zones ocupades militarment per règims pro russos, comporten un procés democràtic, no com aquell que van dur a terme els catalans l’1-O de 2017.

De fet, algú ha escrit que, la nit del passat diumenge, Putin va celebrar amb prosecco els resultats electorals, i potser tenia motiu per fer-ho perquè, des que ha començat a experimentar la soledat d’un sistema polític que ell ha construït com una veritable autocràcia, s’està convertint en un perill real que no podem menystenir. Un perill molt superior al que, al meu entendre, representa per a Europa Giorgia Meloni. 

Ho dic perquè, si bé la victòria de la dreta neofeixista a Itàlia no m’agrada i m’inquieta, no em preocupa com la deriva que ha pres la Rússia de Putin, perquè, qualssevol que siguin les causes que han fet que els italians dipositessin la confiança en Meloni, Itàlia és un país democràtic, presidit per una constitució, la de 1948, pensada per blindar el feixisme. I els guanyadors de les darreres eleccions no tenen prou vots per modificar-la si no és guanyant un referèndum nacional.

Curiosament, Meloni, provocarà -això sens dubte- una tornada enrere en molts camps en què la societat italiana havia avançat en matèria de drets humans -sobretot els que afecten més directament a les dones i als emigrants (que Salvini culpa de tots els mals del país, potser fins i tot del deute que, el 2021, assolia el 150,80% del PIB)-, però no oblidem que ha lloat Zelenski, s’ha declarat atlantista i també pro europea (encara que sense abandonar la cantarella del nacionalisme que prediquen tots els populistes, des d’Orban fins a Le Pen), i haurà de comptar amb la gent de Berlusconi que, per més que ell no sigui de fiar, té un partit que, al Parlament europeu, pertany a la mateixa família en què milita Ursula von der Leyen, l’actual garant de la unitat de criteri, no sols contra la invasió russa d’Ucraïna, sinó també -i això és potser més important encara- dels valors que encarna la UE, un club que va néixer a Itàlia el 1957, amb el Tractat de Roma, que fundava la Comunitat Econòmica Europea.

I no ens oblidem tampoc del president de la República, l’octogenari Sergio Mattarella, la simpatia del qual envers Meloni és mínima, per no dir nul·la, situat al capdavant d’una institució que disposa constitucionalment de grans facultats i esdevindrà, sens dubte, un contrapès en el cas que -no ho crec- Meloni tregui el peu del llençol i vulgui dur a terme activitats filofeixistes que són fàcils de proclamar als mítings però més difícils de dur a terme en un país que -per molt que hagi perdut la memòria- va sofrir el feixisme i les seves desastroses conseqüències.

I dit això torn a Putin, la bèstia acorralada, l’home que havia de fer un passeig militar per Ucraïna, destituir el govern de Kiev, aconseguir que Zelenski abandonés el país i fos substituït per un govern titella com els que ja té a d’altres territoris que ha ocupat, la qual cosa li hauria permès anul·lar de fet la sobirania del país, facilitant-li un accés lliure i segur a la mar Negra i a l’est del Dnièper.

Putin no sols creia que aconseguiria això fàcilment, sinó que -com ha dit molt bé l’exministre d’exteriors d’Aznar Josep Piqué-, estava també convençut que la concentració dels Estats Units a l’Indo-Pacífic els portaria a desentendre’s d’un conflicte “europeu”, i confirmaria el debilitament del “vincle atlàntic” i de l’OTAN, alhora que obtindria un suport absolut de la Xina davant l’objectiu comú d’afeblir Occident i el lideratge dels Estats Units, mentre la resta de països del món, com van fer en el cas de l’ocupació de Crimea, mirarien cap a una altra banda.

Però res d’això ha succeït, perquè l’heroica resistència d’Ucraïna, amb el lideratge de Zelenski, ha fet que els plans bèl·lics de Putin, encara que han provocat destrucció i mort a betzef, s’encaminen més aviat vers la derrota. El perill és que disposa d’un armament nuclear amb el qual ens amenaça i que, si es veu contra les cordes o bé ha d’afrontar una revolta popular, que avui sembla improbable però que no és impossible, podria provocar una catàstrofe mundial, perquè, com li recordava fa poc Joe Biden, “ningú no pot guanyar una guerra nuclear”.

Davant d’aquest panorama, una de les qüestions que ens queda saber per avaluar el futur és si Europa es mantindrà unida en la defensa dels valors que encarna la UE, després que ha començat a sofrir els efectes col·laterals de les sancions que, d’acord amb els Estats Units, Occident ha imposat a Rússia.

Tots sabem que l’hivern serà dur per a gairebé tots els països europeus i que Rússia no abandonarà la seva estratègia en la lluita per desestabilitzar-la. Ho intentarà utilitzant la guerra real i la cibernètica, intentant atreure Meloni com d’alguna manera està fent servir Orban, però això no significa que ho acabi aconseguint, i menys encara si, com sembla, la Xina es manté discretament al marge, conscient que el fet de no lliurar un suport directe a Rússia, li dona una preeminència sobre un Putin que es troba cada cop més aïllat. I no sols cal fixar-se en la Xina, perquè també l’Índia i Turquia, a la darrera reunió que han tingut a Samarcanda, han “recomanat” a Putin que acabi com més aviat millor la seva tràgica aventura.

El més greu, doncs, que tenim davant nostre no és la guerra entre autonomies que estem presenciant al nostre país (encara que ens faci sentir vergonya) o la incapacitat dels polítics per aconseguir que Espanya tengui un Tribunal Suprem respectat i neutral políticament, la qual cosa és francament escandalosa. I tampoc ho és la victòria de la neofeixista Meloni a Itàlia, encara que s’esdevengui preocupant. El problema més greu que tenim es diu Vladimir Putin i el sistema monstruós que ha creat entorn seu. Perquè, com apuntava fa uns dies John Carlin, el més pertorbador és saber que, fins i tot en el cas que Putin acabi caient,  el “sistema” el podria reemplaçar per algú encara més propens al risc i amb menys empatia. I això fa que ningú no sàpiga com acabarà el malson, però el que sí sabem és que, mentre no hi hagi un canvi polític radical a Moscou, Rússia continuarà representant un perill per a la humanitat.