Divendres passat es presentà a la Fundació Rubió “Francesc Cambó. L’últim retrat” (Ed. 62, Barcelona 2022), un d’aquests llibres que s’escriuen només de tant en tant i que, després que hom l’ha llegit, sap que no li serà fàcil trobar-ne un altre que pugui comparar-se-li. En aquest cas, perquè s’ajuntaven dues circumstàncies que el feien ser un punt apart en la historiografia: l’objecte historiat —la persona de Francesc Cambó— i el mètode analític que el seu autor, Borja de Riquer, ha fet servir per dur a terme aquesta biografia.
Certament que no tots els objectes d’estudi donen de sí el que dona la biografia d’aquest home que reunia en la seva persona molts caires alhora, tots dignes de ser estudiats: el de polític (que abraça tant la seva militància en el catalanisme —essent, com va ser, una peça fonamental del partit que més pes va tenir a Catalunya en el primer terç del segle XX, i, dels partits catalans, el que més paper va representar en la política espanyola—); el de mecenes, fins al punt que no té parió com a col·leccionista d’art, que acaba cedint gran part de les seves col·leccions a institucions públiques; el de protector del pensament, ja que són poques les cultures que puguin oferir una col·lecció dels autors clàssics com ha fet la “Bernat Metge” que ell va finançar; i la de l’home de negocis capaç de crear una multinacional que el va fer multimilionari: la CHADE; tot sense descurar l’home de món —o bon vivant— com el descriu gràficament Borja de Riquer.
Estem, doncs, davant d’una persona que difícilment pot comparar-se a cap altra del panorama polític espanyol, i davant d’una obra que, el fet de llegir-la, permet aprofundir en la figura del personatge i de tot l’univers que l’envolta, de tal manera que el lector no sols acaba la lectura amb un coneixement profund i força objectiu de qui era, de com era, de què va fer i de com ho va fer, el personatge estudiat —sens dubte el polític espanyol més modern i més ben informat de la seva època, en paraules de Borja de Riquer—, sinó també del món sobre el qual va actuar, ja que el llibre és, com pocs, una història de la Catalunya i de l’Espanya del seu temps; un llibre que ens permet observar com era, és i seguirà essent molt difícil que Catalunya trobi aquest enyorat i tants cops cercat “encaix” dins Espanya, que amb tant d’esforç intentà Cambó, el qual, tot i que era un dels més brillants polítics del seu temps, no va reeixir en aquest punt i va haver d’escoltar d’Aniceto Alcalá Zamora que havia de triar entre ser el Bolívar de Catalunya o bé el Bismarck d’Espanya. La qual cosa significava que Alcalá Zamora era incapaç d’imaginar-se una Espanya diferent del que havia estat fins aleshores.
La recerca que ha dut a terme l’autor és tan extensa que difícilment se li escapa cap element dels que no havien estat tractats a les obres publicades fins avui. A més, cap d’aquestes abraça tota la vida de Cambó, cosa que sí que fa el llibre de Borja de Riquer: des que Cambó comença a treballar com a passant de Narcís Verdaguer fins al final dels seus dies.
En llegir el llibre aviat veiem que amb el jove Cambó es forjà un polític nou, que el va dur a construir un catalanisme que Borja de Riquer qualifica de “revolucionari”, que farà d’ell un home de govern, que, anys més tard, acceptarà d’integrar-se en el Govern d’Espanya com a ministre d’Hisenda (on Cambó prendrà decisions de gran transcendència per al futur del país). I és per aquests anys quan un rei, Alfonso XIII, que mai no va entendre què significava el catalanisme, oferirà a Cambó el govern de l’Estat sempre que deixi de banda la seva raó de ser en la vida política: la defensa de Catalunya.
Borja de Riquer observa amb deteniment el paper de Cambó durant la dictadura de Primo de Rivera i ens mostra de manera descarnada com l’adveniment de la Segona República deixà Cambó fora de joc, no sols perquè el vencedor a Catalunya va ser Francesc Macià, ans també perquè Cambó, absent i autoexiliat a París, no va adonar-se que, amb el nou règim republicà, s’havia accelerat el procés de democratització i de socialització de la vida política catalana, cosa que obligava a configurar nous partits de masses, amb afiliacions àmplies i estructures força més articulades.
És cert que la Lliga no col·laborà amb el cop d’Estat de 1936, però tant Cambó com la Lliga —i molts altres— es van veure desbordats per uns esdeveniments que no controlaven ni desitjaven. Més encara, Cambó —diu Borja de Riquer— havia intentat durant la República trobar el seu lloc polític dins un règim que no li agradava, encara que l’acceptava, però el suport que ell acabà donant a la causa dels militars rebels durant la Guerra Civil esdevingué, sens dubte, l’episodi més controvertit de la seva vida política. I això perquè la concentració de poders en la persona del general Franco i la creixent influència dels grups més feixistes, que eren els més anticatalanistes, van situar Cambó en una posició cada cop més incòmoda, que li acabà provocant angoixa i, fins i tot, certa vergonya, però no pas penediment.
L’estudi que fa de Cambó a partir de la Guerra ha estat per a mi —i suposo que per a molts dels lectors del llibre— el més nou, ja que Borja de Riquer intenta penetrar sense engany en els posicionaments d’un Cambó que —diu— mai no rectificà, ni va lamentar, l’opció política de donar suport als militars revoltats, tot i la repugnància que sentia envers molts dels seus valors ideològics. De fet, va considerar la victòria de Franco “un mal menor”, pel fet que estava convençut que era l’únic camí per salvar el model de societat en el qual ell creia. I com tants altres que també van equivocar-se, Cambó estava convençut que el règim que instaurarien els militars guanyadors de la guerra seria dur i repressor, però políticament feble, un fet que permetria que els catalans s’unissin i es reforcessin. És evident que anava errat.
La victòria de Franco allunyarà definitivament Cambó de Catalunya i d’Espanya. I aquesta serà una època de reserva, d’abstenció i de silenci polític, però molt fructífera en el món dels negocis. En aquest sentit, crec que Borja de Riquer aprofundeix com ningú havia fet fins avui en el paper de Cambó al capdavant de la CHADE. I no deixa de ser curiós que fos la derrota alemanya a la Gran Guerra la que va propiciar una complexa operació d’enginyeria financera que acabaria amb la constitució a Berlín d’aquesta companyia, amb una xifra de cent-vint milions de pessetes de capital social, que les circumstàncies polítiques de l’època —i, especialment, per la forta desvalorització del marc alemany davant la pesseta— van fer que l’empresa passés a ser espanyola, i que, des del 1926, amb la mort del marquès de Comillas, fos presidida per Francesc Cambó.
La CHADE viurà, doncs, episodis complicats i, en la seva peripècia a l’Argentina, serà acusada amb fonament de dur a terme martingales econòmiques i corrupteles, però sempre acabarà obtenint la protecció de les autoritats —fins i tot de Perón—, quan aquest assumí el poder. Sens dubte, la CADE —que així va denominar-se a l’Argentina— van fer passar a Cambó moments de gran desassossec, però també el va fer multimilionari. I els diners el convertiran en un gran inversor en valors borsaris i en un financer a escala internacional que li permetrà convertir-se en el gran mecenes de la cultura i de l’art que va ser.
Borja de Riquer dedica un llarg capítol a la seva acció de mecenatge, on veiem les relacions que va mantenir amb Joan Estelrich, que posà al capdavant de la Fundació Bernat Metge, i ens detalla la seva actuació a París amb el Centre d’Études de l’Art Catalan et de la Civilisation Catalane de la Sorbone. També la relació amb Ferran Soldevila, a qui va impulsar perquè dugués a terme la seva “Història de Catalunya”. I el mateix s’ha de dir de les relacions que va mantenir amb Bosch i Gimpera, o amb l’Abadia de Montserrat per a l’edició de la Bíblia.
Estam, en definitiva, davant d’una obra fonamental per a la historiografia espanyola, la lectura de la qual és, sens dubte, molt recomanable.
Josep Maria Quintana 