El comunicat que ha fet públic la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal Espanyola davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei de l’avortament m’empeny a fer un comentari sobre aquesta espinosa qüestió després d’observar que els dos documents són tan radicals com contraposats.
Començant pel text que signen els bisbes he de dir que s’hi fa una afirmació que, com a mínim, caldria matisar: que el concebut i no nascut és “persona” (“¿Cómo es posible hablar todavía de dignidad de toda persona humana, cuando se permite matar a la más débil e inocente? […] “El no nacido no es una cosa, es un ser humano”).
Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, accepto —com els bisbes— que el principi de vida que hi ha en el concebut però no nascut m’obliga a posicionar-me del seu costat, acceptant que “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270 del Catecisme). Però com a jurista no puc oblidar que, per al nostre Codi civil, els drets inherents a la “personalitat” no es reconeixen fins al naixement: “La personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida, una vez producido el entero desprendimiento del seno materno.” (art. 30). Això sens perjudici que “el concebido se tiene por nacido para todos los efectos que le sean favorables, siempre que nazca con las condiciones que expresa el artículo siguiente.” (art. 29).
El matís, doncs, existeix des que es va publicar el Codi civil (encara que la redacció d’aquest article hagi sofert algunes variacions amb els anys). Per tant, a l’embrió hi ha vida i és objecte de drets i de protecció, però no és encara “persona”, no és encara un “ésser humà”, de la mateixa manera que una llavor no és l’arbre que podrà ser un cop s’hagi plantat, germinat i crescut.
Aquest matís “jurídic” es pot menystenir pels qui, des de la moral cristiana, creiem que la vida s’ha de respectar des de la concepció fins a la mort, però és, sens dubte, el que permet que d’altres que no pensen com nosaltres i que no accepten els nostres dogmes ni combreguen amb la nostra moral, adoptin un posicionament ben divers. És, en definitiva, el que, a nivell polític, ha permès als estats regular l’avortament en una forma més o menys amplia.
Si fem memòria, veurem com, al 1985, a Espanya s’arribà a un ampli consens sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre —això sí— amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals d’avortament establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. La dreta acceptà, per tant, l’avortament “fins a cert punt” i es va desentendre de la doctrina de l’Església. Només va aixecar novament la veu quan, al 2010, el govern de Rodríguez Zapatero va ampliar els supòsits d’avortament que acaba de beneir el TC.
Fixant-me ara en la sentència del TC, he de dir que aquesta és tan radical com l’opinió dels bisbes, però en sentit contrari, ja que no diu només que l’avortament “por decisión libre de la mujer dentro de las primeras catorce semanas de gestación” és constitucional. Diu molt més: afirma que és un “dret fonamental” de la dona que avorta. Vegeu si no: “El sistema de plazos es conforme a la Constitución por cuanto reconoce a la mujer embarazada el ámbito razonable de autodeterminación que requiere la efectividad de su derecho fundamental a la integridad física y moral, en conexión con su derecho a la dignidad y libre desarrollo de su personalidad. Derechos constitucionales que exigen del legislativo el respeto y reconocimiento de un ámbito de libertad en el que la mujer pueda adoptar razonablemente, de forma autónoma y sin coerción de ningún tipo, la decisión que considere más adecuada en cuanto a la continuación o no de la gestación”.
Com podem veure, el TC ve a dir que aquests “drets constitucionals de la dona” exigeixen del legislador que protegeixi el seu dret a avortar lliurement. I amb això pretén vetar una possible llei restrictiva de l’avortament en el futur.
A continuació, el TC rebutja la crítica dels qui afirmen que aquest sistema desprotegeix la vida del no nascut afirmant que “el sistema de plazos garantiza el deber estatal de protección de la vida prenatal, ya que existe una limitación gradual de los derechos constitucionales de la mujer en función del avance de la gestación y el desarrollo fisiológico-vital del feto”. Això significa que, per al TC, es compleix el deure constitucional de protegir la vida del nasciturus que podrà ser avortat durant les seves primeres 14 setmanes de vida. Fa, doncs, una interpretació molt particular del “Todos tienen derecho a la vida” que proclama l’article 15 de la Constitució. I ho fa, crec, perquè no accepta que, en aquesta primera etapa, el concebut però no nascut gaudeixi de tots els drets inherents a la persona. O dit d’una altra manera: el TC pressuposa que el “dret de la dona a avortar” durant les primeres 14 setmanes preval al dret que pugui tenir a néixer el concebut però no nascut.
Tanmateix hem de convenir que aquest plantejament ideològic —que l’avortament és un “dret de la dona”— no és nou. Recordo que l’any 1985 el va defensar amb força la qui era aleshores ministra d’Afers Exteriors de Suècia, Birgitta Ohlsson, la qual afirmà que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. “És —deia— un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.” Si fa no fa, el mateix que ara diu el TC.
Convé, però, tenir en compte que la ministra sueca raonava el perquè del seu posicionament ideològic: “La nostra experiència —assegurava— ens diu que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.”
Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar —de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries—, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem. I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir —i ha de decidir— democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un “dret de la dona” o bé un “mal menor” que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris al d’assegurar la viabilitat del concebut.
Discrepo, doncs, de la sentència del TC en els termes tan radicals que ha adoptat, però no puc deixar de tenir en compte que la convivència en el marc d’una societat plural on els cristians som minoria, m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, amb els quals he de cohabitar en un país que té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència. És el que han fet la major part d’estats amb les lleis —més o menys àmplies— que regulen l’avortament. Per això mateix considero fora de lloc que els bisbes, en posicionar-se contra l’avortament —per així proclamar els seus principis morals, cosa que tenen el dret i el deure de fer—, afirmin alhora que “de este modo la democracia, a pesar de sus reglas, va por un camino de totalitarismo fundamental”. Aquesta afirmació no deixa de ser agosarada provenint, com prové, dels representants més qualificats d’una institució que és estructuralment i radicalment jeràrquica.
Josep Maria Quintana 