Josep Maria Quintana

Qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre la reforma que va fer el legislador del Codi penal, la veritat és que el Parlament era sobirà i estava facultat per fer-la. Encara més, era l’únic òrgan que la podia fer en virtut del principi de la separació de poders que estableix la Constitució.

Amb aquesta reforma —amb la qual es feia fora del Codi el delicte de “sedició”—, el PSOE es va marcar dues línies vermelles per reformar també el de “malversació”: que no beneficiés condemnats per corrupció i que se sancionés tot ús irregular i arbitrari dels fons públics. Però alhora, d’acord amb els republicans, amb aquesta reforma volia també posar fi de les sancions contra els autors del procés i normalitzar, d’una vegada per totes, la vida política a Catalunya.

Per això proposà una nova figura penal: el “desvío presupuestario irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. Adoptà aquest criteri perquè considerava el Govern que en aquest desviament podria encaixar l’organització de l’1-O. La modificació havia de suposar, doncs, una rebaixa de la pena per als encausats del procés, que aleshores se situava en sis anys de presó i deu d’inhabilitació —12 en els casos més agreujats—. De fet, les converses amb els republicans van girar sobre la reducció de penes pensant en els condemnats per l’1-O, en els dirigents que encara havien de ser jutjats —com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó— i també en els líders del procés que resideixen fora de l’Estat .

A més, a la reforma del delicte es va incloure el concepte de “malversación apropiatòria” —quan existís lucre personal o de tercer—amb les mateixes penes que fins aleshores, i la “malversació d’ús” perquè, tot i que no hi hagués enriquiment, es castigués la persona que destinés patrimoni públic a un fi privat. Aquest segona modificació anava en la mateixa línia que l’esmena d’ERC i recollia el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’hauria de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia hauria de ser “eficaç”, és a dir, hauria d’oferir resultats.

Doncs bé, després de la derogació del delicte de sedició i de la reforma de la malversació, el Tribunal Suprem (T.S.) estava obligat a revisar la sentència amb què va condemnar els líders del procés l’octubre del 2019. El seu objectiu era determinar si la modificació legislativa afectava la pena d’inhabilitació que es va imposar als condemnats i que, a diferència de la de presó, no va ser indultada. I la seva sorprenent conclusió ha estat que els qui van ser condemnats per sedició han de ser-ho ara per desobediència en concurs real (no medial, com havia establert la sentència) amb un altre de malversació de cabals públics en la modalitat més greu.

Aquest és el cas dels condemnats a penes més grans, els exconsellers Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que no veuen rebaixada la pena imposada per malversació perquè —raona el T.S. — un fi il·legal com el referèndum de l’1-O no es pot emmarcar en la nova fórmula que castiga destinar uns diners públics a una altra finalitat també pública. Per això, la inhabilitació que els queda per complir es manté intacta. Segons la liquidació de condemna practicada, seguiran vetats per a tot càrrec públic fins al 17 de juliol del 2031 en el cas de Junqueras, el 10 d’octubre del mateix any, Bassa, i el 5 de juliol del 2030, Turull i Romeva.

Curiosament, als qui eren líders de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, sí que se’ls condemna ara com a autors d’un delicte de “desordres públics”, però es declara extingida la pena d’inhabilitació que encara complien. L’expresidenta del Parlament Carmen Forcadell i els exconsellers Josep Rull i Joaquim Forn, principals beneficiats de la reforma, són condemnats com a autors de “desobediència”, i, com que la pena prevista per a aquest delicte no supera els dos anys d’inhabilitació, ja l’han complert amb escreix.

El més cridaner de la resolució adoptada pel T.S. rau, però, en la interpretació que fa de la norma en afirmar que la reforma duta a terme “ha hecho una redefinición de los delitos contra el orden público”, però afegeix que la sedició “era algo más”, ja que castigava també a “quien promueve por la fuerza o fuera de las vías legales el incumplimiento de las leyes o las resoluciones judiciales” sense limitar-se “a perturbar el orden público”.

“La autoridad que desoye contumazmente los requerimientos del Constitucional —segueix raonant el T.S.—, que desatiende las prohibiciones impuestas por el Tribunal Superior de Justicia, que lleva a cabo un proceso legislativo de ruptura —por más que éste carezca de toda viabilidad jurídica— no está simplemente alterando el orden público”. I encara afegeix: “Quien para hacer realidad un referéndum no avalado por la Comisión de Venecia del Consejo de Europea y prohibido por los tribunales moviliza a miles de personas, en la ilusionada creencia de que van a ejercer el imaginario ‘derecho a decidir’, está menoscabando, sin duda, las bases constitucionales que definen la convivencia”.

En opinió del T.S., resulta, per tant, “indudable que la colectiva desobediencia a los requerimientos del Constitucional o a las órdenes de los agentes que intentaban cumplir un mandato emanado de la autoridad judicial fueron algo más que un atentado contra la paz pública, sobre todo, porque esa voluntad era el motor que empujaba el frustrado deseo de lograr la vigencia de unas leyes de transitoriedad que preparaban el camino hacia la independencia”. I com que tot això, a parer del T.S., no pot emmarcar-se en el nou delicte de “desordres agreujats”, sosté que la reforma ha “generado un vacío normativo en el que hechos como los que fueron enjuiciados en la sentencia que ahora se revisa pueden topar con visibles grietas de tipicidad”.

Aquest raonament no deixa de ser sorprenent ja que ben escàs ha de ser el “buit normatiu” quan, a la mateixa resolució, el T.S. acaba incloent els fets en el marc del delicte de “desobediència”, cosa que —en paraules del catedràtic de dret processal Jordi Nieva-Fenoll— implica que el T.S. no es limita a jutjar sinó a donar la seva opinió al legislador tot indicant que els fets del procés mereixerien un concret delicte sancionat de manera greu, cosa que potser políticament raonable, però no és de la seva incumbència. I tot per sostenir finalment que aquest delicte va ser la “sedició”, reafirmant així la seva lectura en el fet que no exigia violència, sinó tan sols “alzarse tumultuariamente”, “fuera de las vías legales”.

I encara és més il·lògic que, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, a qui no es podia condemnar per “malversació”, ja que no exercien funcions públiques, se’ls condemni ara per “desordres públics”, cosa que implica, en realitat, una requalificació del delicte imputat anteriorment, de manera que el T.S. va molt més enllà del que podia fer, ja que —torno al raonament del catedràtic citat— el tribunal “pot adaptar les penes que va imposar, però no pot dir que un delicte ja s’ha derogat i afegir tot seguit que té vigència per als Jordis, considerant ara rellevants, per afirmar el terme “violència”, actes que, a la sentència, es van qualificar indistintament al costat de les barreres humanes del dia del referèndum.

El Tribunal ha fet, doncs, en aquesta resolució, una interpretació absolutament allunyada de la pretensió explicada a l’exposició de motius de la reforma del Codi penal i, sobretot, de la literalitat legal, contrària al reu, fet que suposa una esmena en tota regla a la reforma dels delictes de sedició i malversació, alineant-se amb les tesis que la dreta política havia defensat al llarg de la tramitació parlamentària.

Entenc, doncs, que aquesta censura al poder legislatiu no pot quedar impune. I cal esperar que el Tribunal Constitucional o la justícia europea en discrepin i l’esmenin per restrictiva i arbitrària, ja que, al meu entendre, suposa una clara invasió d’un camp que és aliè als tribunals, ja que legislar correspon al Parlament.

Quan, gairebé trenta anys enrere, els demòcrates i autonomistes del nostre país ens plantejàvem el futur polític de les Balears i, en concret, de cadascuna de les illes que conformaven el que era aleshores una província sense cap diferenciació de les altres, amb una Diputació que residia a Mallorca en la qual hi havia únicament dos diputats menorquins, ens era molt difícil saber com havíem de configurar les futures institucions regionals i també les illenques en el marc d’una regió autònoma encara non-nata, la qual presumíem —això sí— que hauria d’abraçar el conjunt de les Illes Balears. Però és que, posats a no saber, no sabíem tampoc com havíem de lligar l’acció transformadora del nostre sistema polític proper —l’illenc o, fins i tot, l’interinsular— a l’acció també transformadora d’aquell sistema polític vigent aleshores a Espanya —la dictadura— contra la qual lluitàvem, tot sintetitzant el nostre desideràtum en un breu rodolí que clamava per la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. 

És evident que no coneixíem aleshores l’abast que podria assolir en el futur sistema constitucional la paraula autonomia que nosaltres amb tanta passió defensàvem, però del que no hi ha dubte és que una rara unanimitat planava sobre aquesta paraula, potser a conseqüència d’una intuïció espontània i natural que feia patent que la vertadera llibertat democràtica no s’arribaria a aconseguir si no es transformaven alhora les estructures centralistes del vell estat. I aquella estranya i enyorada unitat d’interessos i de sentiments és la que ens va conduir, el 10 de juliol de 1977, a la celebració del Pacte d’El Toro, el qual, a manca d’altres virtuts, va tenir potser la més gran de totes: Allí va dissenyar-se —amb les simplificacions que vulguem— una concepció clara i precisa de l’autonomia. Mai no s’havia plantejat amb tanta fermesa el desig comú d’obtenir unes institucions polítiques que fossin reflex de la nostra realitat.

Diguem, però, que els consells insulars —als quals em referiré com a principal fruit de l’autonomia que reclamàvem—, no van néixer de l’Estatut, sinó de la Llei d’eleccions locals, de 17 de juliol de 1978, però va ser la Constitució, la que va donar-los consistència i aixopluc quan, a l’article 141.4 diu que “En els arxipèlags, les illes tindran, a més, administració pròpia en forma de Cabildos o Consells”. 

Els consells insulars naixien, per tant, com a entitats locals, vessant aquest que també els reconeixia l’Estatut (així l’art. 39 quan ens deia que “els consells insulars, a més de les competències que els corresponguin com a corporacions locals, tindran…”) i regulava específicament la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local, però l’Estatut aprovat per la Llei Orgànica 2/1983, els atorgava un caràcter institucional a l’article 18 EAIB, introductori del Títol III, que regulava les “Institucions de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears”. Ara bé, aquest text no ens resolia la qüestió bàsica a la qual ens enfrontàvem, perquè… ¿quina era la naturalesa específica dels consells com a institucions de la Comunitat?

Per respondre aquest interrogant van sorgir des del primer moment dues posicions enfrontades: la dels qui, basant-se en l’article 149.1.18 CE, que reserva a l’Estat les bases de l’organització de les administracions públiques, i també en algunes sentències del TC, concloïen que als Consells insulars se’ls havia d’aplicar exclusivament les normes que regulaven l’organització i el funcionament de les Diputacions, amb independència de les competències, locals o autonòmiques, que rebessin i actuessin; i la dels qui crèiem que, si aquesta tesi acabava fructificant, els consells mai no respondrien a les expectatives que la seva constitució va crear entre els partidaris d’una descentralització administrativa dins la Comunitat autònoma, perquè era impensable que pogués esdevenir operatiu el traspàs de competències executives que radicaven en la seu del Govern de les Illes Balears —un òrgan, com tots els executius, de caràcter burocràtic que no reproduïa l’estructura representativa del parlament sinó de la majoria que governava— als esquemes de l’Administració Local que, en els Consells, no es diferenciaven dels d’un ajuntament.

He de confessar, però, que, tot i l’esforç doctrinal que férem els partidaris de concebre els Consells com a institucions autonòmiques, sempre vaig saber que aquest era el punt més dèbil de l’estructura legislativa en la qual s’emparaven, atès que, ens agradés o no, la vis atractiva de les normes locals i la indubtable extracció local d’aquestes institucions, podia acabar malmetent tota la nostra filosofia.

De fet, durant més de vint anys vam passejar el nostre dubte, suportant el temor de no poder sobreposar-nos mai a una legislació que encotillava els Consells i els impossibilitava desenvolupar-se; temor que s’esvaí finalment quan, fent de la necessitat virtut, el govern de les Illes Balears sorgit del “Pacte de Progrés” va elevar al Parlament un projecte de llei que, finalment, es va concretar en la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de Consells Insulars, la qual provocava un salt quantitatiu pel que fa a la configuració políticoadministrativa d’aquests.

D’acord amb aquest plantejament, el nou model organitzatiu que implantà la Llei 8/2000 es caracteritzà essencialment per permetre la creació d’òrgans de tipus institucional-burocràtic (no necessàriament representatius) per a la gestió de les competències executives del consell, òrgans entre els quals destacava el “Consell Executiu”, integrat per persones que no necessàriament havien de ser membres representatius (a diferència del Ple, del President o de la Comissió de Govern, que només estan formats per consellers elegits).

Totes aquestes idees van passar finalment al nou Estatut aprovat per la Llei Orgànica 1/2007, que insereix els Consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), ubicant-los en el capítol IV del títol IV “De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears”, atribuint-los directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72). A més, possibilita que el Parlament els transfereixi facultats executives o de gestió en altres competències que podem denominar transferibles o delegades (art. 71), els dona iniciativa legislativa (art. 47.2), generalitza la fórmula organitzativa del Consell Executiu com a òrgan necessari en tots els consells, amb membres lliurement nomenats pel president del Consell, tot i que no siguin electes (art. 63 a 66), i els faculta per exercir les funcions administratives i la gestió ordinària de les competències de la Comunitat Autònoma (art. 80).

Amb aquesta nova regulació de l’article 61, l’Estatut ha volgut subratllar que estem davant d’institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític i que poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), polítiques que, lògicament, poden ser diferents d’un Consell a l’altre. 

Sens dubte, el més cridaner d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del “poder executiu” originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els Consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els Consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que “Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als Consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies”. Per tant, la “funció executiva” (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma es distribueix ara entre el Govern autonòmic i els Consells insulars.

És clar que per dur a terme aquesta nova concepció dels Consells insulars calia establir un nou sistema d’elecció directa, a diferència del que establia l’Estatut de 1983, que feia consellers als diputats elegits per cadascuna de les illes. L’actual sistema exigeix, doncs, llistes separades i diferenciades: una per al Parlament i una altra per a cada Consell. 

Aquesta important transformació dels Consells insular en òrgans plenament autonòmics ha culminat amb la Llei  4/2022, de 28 de juny que confirma definitivament els Consells insulars com a institucions de govern de cada una de les illes, en oferir-los el govern, l’administració i la representació d’aquestes, a més de considerar-los com a institucions de la Comunitat autònoma en la mesura en què participen de les potestats normativa i executiva d’aquesta. I són també, i alhora, entitats locals dotades de personalitat jurídica pròpia i d’autonomia per a la gestió dels seus interessos, per la qual cosa disposen de les potestats administratives pròpies de les administracions públiques territorials.

D’acord amb la nova llei, els Consells detenen les competències corresponents als àmbits decisoris fonamentals de la institució, com ara les potestats normativa i de planificació, les funcions pressupostària i tributària, el control sobre la resta d’òrgans de govern i l’administració insular, la creació d’ens públics i altres atribucions de rellevància similar.

En definitiva, que sense l’Estatut que vam aprovar fa quaranta anys, les illes no haurien tingut autonomia en el marc d’una Comunitat autònoma. I hauria estat impensable la creació d’aquest òrgan, situat al mateix nivell institucional que el President, el Parlament i el Govern de la Comunitat. I també hauria esta impossible que, en el marc d’un procés descentralitzador i de reforçament dels Consells, s’hagués aprovat, com acaba de succeir, la Llei Menorca Reserva de la Biosfera que, sense ser una llei perfecta, contribuirà sens dubte a crear un marc específic per a la gestió diferenciada a Menorca de diversos aspectes competencials. Perquè més enllà de la normativa europea, estatal i autonòmica que els regula, aquest marc legislatiu estableix criteris de sostenibilitat sobre el patrimoni natural, cultural, històric i etnològic, la biodiversitat o el paisatge de Menorca, amb la creació de directrius elaborades pel Consell Insular, que ha de ser fonamental per al progrés econòmic, polític i social de la nostra Illa.

La llei que hem convingut a anomenar eufemísticament del “només sí és sí” s’esperava amb anhel, ja que es tractava d’una llei que, ni més ni menys, actualitzava la protecció de dones, fillets i filletes de les violències sexuals. Tot i això, la seva entrada en vigor ben aviat es va convertir en una tempesta jurídica i política que ha donat ales a la dreta i ha deixat el PSOE amb el cul a l’aire. No perquè li flaquegessin les cames, com va dir Ione Belarra, sinó per debilitat. Per no haver estat capaç de donar un cop a taula quan ho havia de fer.

La gota que va fer vessar el got de cara a l’elaboració d’una nova llei per prevenir la violència sexual va ser el cas de La Manada –cinc homes que van cometre una violació grupal a una jove als Sanfermines–. Amb raó, les feministes van sortir al carrer indignades amb uns magistrats que havien imposat nou anys de presó a cadascun en dictaminar que els agressors van cometre un “abús agreujat” (no una “violació”), ja que, encara que no hi va haver consentiment, els membres de La Manada no van fer servir —deia la sentència— la violència ni la intimidació.

Milers de persones van sortir al carrer protestant contra la sentència cridant “jo sí que et crec” i altres consignes contra el masclisme. En aquelles manifestacions (majoritàriament de dones) es podien copsar tres sentiments majoritaris: elles se sentien revictimitzades per la justícia; estaven fartes de ser “jutjades” als interrogatoris policials i judicials; i consideraven que diferenciar l’abús de l’agressió sexual conduïa a una certa impunitat dels agressors.

Més d’un milió de persones van recolzar una iniciativa “online” per inhabilitar els magistrats que van jutjar La Manada, però el Tribunal Suprem va rectificar la primera sentència i considerà el fet com a violació. El clam va ser tal, que fins i tot el Govern de Mariano Rajoy, llavors en el poder, va assegurar que reformaria el Codi Penal. Per això, quan Irene Montero va ser nomenada Ministra d’Igualtat en el govern de Pedro Sánchez, una de les primeres lleis que va posar en marxa va ser la “Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual”, la llei del “només sí és sí”, la principal comesa de la qual era situar el consentiment de la dona a l’eix del delicte. Així doncs, a la nova llei, tot acte sexual sense un consentiment exprés de la dona hauria de considerar-se agressió sexual.

Arribats a aquest punt, ¿com s’explica que amb aquesta nova llei els condemnats per violació hagin vist rebaixada la seva condemna i, en més de quaranta casos, hagin pogut sortir de la presó anticipadament? Una de les característiques de la nova llei del “només sí és sí” radicava en el fet que, a més de posar el consentiment exprés com a requisit per evitar una condemna per agressió sexual, rebaixava també la forquilla de penes que fins aleshores establia el Codi penal. I ha estat aquesta circumstància la que ha complicat enormement la seva aplicació, ja que és un principi de seguretat jurídica en matèria penal que s’apliqui al reu la llei més favorable, i això ha obligat als jutges i tribunals a revisar a la baixa moltes de les sentències ja dictades, cosa que, degudament magnificada per la dreta (que ha vist en aquest punt un filó), ha provocat gran escàndol.

Observat el problema no desitjat que provocava la nova llei, si la ministra d’Igualtat, Irene Montero, hagués volgut rectificar els seus defectes immediatament —algun dels quals havia estat advertit pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a l’informe previ que va emetre—, la sang no hauria arribat al riu, però la supèrbia de la ministra (i de gran part del seu equip) no li permetia rectificar i decidí que les excarceracions i la reducció de penes no eren causats per la llei, sinó per una mala actuació dels jutges que l’aplicaven, els quals va acusar públicament de “masclistes”, cosa que va corregir immediatament l’Associació de Dones Jutges d’Espanya afirmant que no es tractava de masclisme sinó d’aplicar forçosament aquest principi a què he al·ludit que exigeix afavorir el reu amb la legislació més favorable.

(Per cert i com a incís, diré que em sorprèn que Irene Montero que, quan parla dels seus diputats, usa normalment el femení, cada vegada que s’ha referit als jutges per titllar-los de masclistes sempre ha usat el masculí —deuen ser capricis de la parla—.)

Però compte amb magnificar l’informe del CGPJ —aquesta institució que, dominada pel PP, es nega a renovar-se tot i que duu més de quatre anys amb els nomenaments caducats—, ja que, a l’informe a què he fet referència, a més de prevenir sobre la rebaixa de les penes, també afirmava que el tractament que, a la nova llei, es donava al consentiment podria posar en perill el principi de presumpció d’innocència. En definitiva, el CGPJ s’oposava al que és l’element fonamental de la llei. Diguem que aquest era també el criteri del PP, que va votar-hi en contra; i de Vox, que —encara més clarament— va afirmar que la nova llei obria la porta a denúncies falses.

Tot aquest enrenou, causat bàsicament per defectes en la llei, per la tossuderia de la ministra i per la debilitat del president del Govern, no deixa de ser una llàstima, perquè, davant els ulls de gairebé tothom, la llei ha estat qualificada com un esperpent jurídic quan, segons em diuen especialistes en dret penal el criteri dels quals em mereix confiança, conté aspectes molt positius, a més d’establir el consentiment com a eix per dirimir si hi ha hagut o no agressió sexual. La llei, doncs, tot assumint els principis fixats pel Conveni d’Istanbul, molt lligat a la defensa de la llibertat sexual real de les dones, segurament contribuirà a prevenir delictes sexuals i a plantar cara a la “cultura de la violació”, que normalitza —i fins i tot justifica— la violència sexual. 

Més encara, estic convençut que, un cop rectificada en la graduació de les penes, tots els fets comesos sota aquesta llei tindran una resposta molt millor de l’Estat, tant si es denuncien com si no, cosa que no és fútil, ja que, si fem cas a les dades estadístiques, fins a la seva entrada en vigor, la majoria de víctimes de violència sexual no denunciava l’agressió, ni tenia on acudir, ni sabia què fer davant d’uns tocaments en una festa o un transport públic, o una violació sota els efectes de substàncies opiàcies.

És, doncs, una llàstima que hagin hagut de transcórrer setmanes de discussió al si del Govern per arribar al que, finalment, s’ha arribat: a presentar el PSOE en solitari la seva proposta per reformar la llei de llibertat sexual, que modifica les penes (apujant les mínimes o les màximes) per a tots els casos d’agressions sexuals comeses amb violència o intimidació.

El text registrat pels socialistes (que no sabem si arribarà o no a bon port) implica, doncs, tornar en aquests casos al marc de penes que hi havia abans que entrés en vigor l’actual llei, ja que és a causa de la baixa graduació de les penes que s’estaven produint les rebaixes decretades pels tribunals, que han beneficiat al voltant de cinc-cents agressors sexuals. A més d’això, quan hi hagi violència o intimidació, aquest increment de penes s’aplicarà també en els casos comesos sobre una víctima “que tengui anul·lada per qualsevol causa la seva voluntat”, cosa que, amb la llei anterior a la del “només sí és sí” es consideraven abús i tenien una pena més baixa.

El trist del cas és que la proposta socialista, que és bona, de tirar endavant la reforma, només s’aplicarà —si s’acaba aprovant— a les agressions comeses una vegada que entri en vigor la reforma, ja que no evitarà que se segueixin produint reduccions de penes de delinqüents condemnats abans d’aquesta o pendents de jutjar, perquè, com he dit, la llei obliga sempre a aplicar al reu la llei penal més favorable.

Plantejada pel jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a fi que aquest digués si Bèlgica podia rebutjar l’execució de les ordres europees de lliurament (OED), al·legant que el Tribunal Suprem espanyol no tenia competència per reclamar judicialment els quatre líders de l’1-O pendents de judici –Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comin i Lluis Puig–, la sentència que el Tribunal ha dictat el passat dimarts segueix sense resoldre clarament l’enigma, que resulta encara més confús, com ho demostra el fet que totes les parts en conflicte considerin que els dona la raó.

Al·lega la portaveu del Govern espanyol que, segons afirma el TJUE, les autoritats belgues no es poden negar a executar una ODE basant-se en un motiu que es derivi exclusivament del seu propi Dret, ja que si fos així, la Decisió Marc que regula aquests lliuraments, no s’aplicaria uniformement i els estats membres podrien determinar sense cap trava l’abast de l’obligació d’executar-les. A més, el TJUE afegeix que les autoritats belgues no poden denegar el lliurament de la persona reclamada al·legant que l’euroordre ha estat emesa per una autoritat judicial que no era competent (en aquest cas el Tribunal Suprem espanyol). Amb aquestes dues premisses, el TJUE respon les dues preguntes clau que va plantejar el jutge instructor del procés a l’Alt Tribunal europeu quan la justícia belga va denegar l’entrega de Lluís Puig per falta de competència del Tribunal Suprem per emetre l’ODE i enjudiciar els fets, cosa que va dur el magistrat a paralitzar les euroordres fins a la resolució de la qüestió prejudicial plantejada.

Però la sentència no es queda en aquesta declaració —que seria molt clara—, sinó que diu alguna cosa més, que satisfà, no sé si plenament, però sí de manera considerable (i amb raó) els independentistes, ja que afegeix que hi ha casos (que qualifica d’excepcionals) en què una euroordre es pot denegar: Un és que el tribunal que ha de decidir sobre el lliurament tingui “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que revelin l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’Estat membre emissor o deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat”. És a dir, es podria negar si a Espanya es vulneressin de manera sistemàtica els drets fonamentals. L’altra excepció és que la persona afectada per l’euroordre faciliti dades que puguin demostrar al tribunal que l’òrgan que l’enjudiciarà “està mancat manifestament de competència”.

Així doncs –i concretant—, el TJUE conclou que els tribunals belgues únicament podran denegar l’execució de l’euroordre basant-se en la manca de competència de l’òrgan jurisdiccional si arriben a la conclusió que hi ha “deficiències sistèmiques o generalitzades” en el funcionament del sistema judicial de l’Estat emissor o “deficiències” que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat” i “si hi ha raons serioses i fundades per creure que la persona en qüestió correrà aquest risc en cas de ser lliurada a l’Estat membre”.

Quant a la manca de competència del tribunal jutjador, el TJUE diu que aquesta no només s’haurà d’al·legar, sinó que s’haurà de demostrar pel tribunal que ha de decidir si executa o no l’euroordre —cosa que no va fer el tribunal belga en denegar el lliurament de Lluís Puig—. Però afegeix que, per al TJUE, només es pot considerar que un òrgan no és competent si no hi ha control dins del país que revisi la decisió d’aquest, i el Tribunal Suprem espanyol és, com sabem, una darrera instància; per tant, no té cap òrgan superior que pugui revisar les seves sentències, tret que considerem que correspon fer aquesta revisió al Tribunal Constitucional que, de fet —no ho oblidem—, va avalar la competència de l’alt tribunal espanyol per enjudiciar el Procés.

Per si tot això no fos suficient per afegir incerteses de cara a resoldre judicialment el conflicte provocat per la sortida d’Espanya de Puigdemont, Comín Ponsatí i Puig, cal assenyalar que trobem encara un altre element en la sentència que ha satisfet en gran mesura als independentistes. Em refereixo a la possibilitat de tenir en compte  els informes del Grup de Detenció Arbitrària de l’ONU, als quals tantes vegades ha al·ludit la defensa de Puigdemont. En efecte, la sentència del TJUE també respon a la pregunta de Llarena sobre si l’existència d’un informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de Nacions Unides s’ha de tenir en compte. I la resposta del Tribunal de Luxemburg és, en principi, negativa, però diu que aquest informe, juntament amb altres dades –com podrien ser altres informes internacionals– no és irrellevant a l’hora de prendre la decisió. Això significa que, en conseqüència, els jutges belgues disposaran d’un marge no gens petit a l’hora de considerar si rebutgen o no les euroordres que dicti Pablo Llarena. 

A la vista de la sentència, dubto que es pugui afirmar —com s’ha fet des de sectors de l’independentisme— que les euroordres actuals entren en via morta, però estic convençut que l’al·legat pel TJUE influirà d’alguna manera en la sentència sobre la immunitat dels eurodiputats –Puigdemont, Comín i Ponsatí– que ha d’emetre un altre tribunal –el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE)–, probablement dins el mes de març. Aquesta serà definitiva i podria marcar la tornada dels exiliats o tot el contrari.

Davant l’optimisme de l’Estat (incloc en aquest el Govern espanyol i, sens dubte, l’entorn del Tribunal Suprem) i l’optimisme que també ha mostrat l’independentisme en llegir la sentència dictada, considero que no hi ha raons suficients per abonar-se a cap dels dos, ja que —com gràficament ha remarcat Javier Melero (un dels més brillants advocats que van intervenir en el judici que va dur a terme el Tribunal Suprem contra els independentistes catalans)—, la sentència del TJUE que havia de resoldre una controvèrsia fonamental per al futur de la cooperació judicial en matèria penal a l’espai de la Unió ha preferit donar una puntada de peu cap endavant —en definitiva, ha tirat pilotes fora— i ha vingut a dir als litigants “ja us ho  fareu!”.

Per descomptat que no és fàcil delimitar quines puguin ser aquestes “deficiències sistèmiques” de la justícia espanyola a què fa referència la sentència per enervar la possibilitat de donar curs a una euroordre, ni tampoc resulta gens fàcil provar que “l’acusat pertanyi a un grup objectivament identificable de persones i que, per aquesta pertinença, pugui sofrir algun tipus de restricció dels seus drets, partint —escriu Melero— de la premissa, fosca per ella mateixa, que el grup objectivament identificable el componguin els qui eren els membres del govern de Catalunya el 2017 o els independentistes catalans en conjunt”, malgrat que la defensa de 8Puigdemont i dels altres fugits intentarà demostrar que aquest “grup identificable” el formen tots els independentistes catalans.

En aquest sentit, crec que la sentència és decebedora, per poc clara, ja que ni estableix un criteri indiscutible pel qual el jutge belga pot restringir o no l’abast de l’euroordre, ni deixa clar al Tribunal Suprem espanyol que s’hagi resolt la qüestió de la seva legitimitat per a l’enjudiciament.

Per tant, una mala sentència. I això vol dir que res no s’ha resolt encara.

Comprenc el drama a què les enquestes aboquen Núñez Feijóo. Totes, o gairebé —perquè Tezanos segueix mantenint el contrari— el situen en el primer lloc en una hipotètica carrera electoral que, a Espanya, no és pot demorar més d’un any. En efecte, el cicle de la darrera legislatura s’acaba aquest 2023 i el president Pedro Sánchez haurà de convocar eleccions després d’un període en què, contra pronòstic, ha governat sense perdre pràcticament cap votació al Congrés, a pesar que no disposava d’una majoria absoluta.

És, doncs, explicable que les victòries de Sánchez —algunes emparades per la sort, com la de la reforma laboral, que s’aprovà perquè un diputat popular va prémer el botó equivocat en emetre el vot— treguin Núñez Feijóo de polleguera, però revelen, si més no, la gran habilitat de Sánchez per obtenir el vot de partits, grups i grupuscles que no li són afins del tot, però que li han donat suport tot recolzant-lo al llarg de la legislatura.

Si repassem les xifres, podem observar que els 184 diputats que, de mitjana, han acompanyat les propostes legislatives del Govern —a alguns dels quals la dreta ha dedicat els més durs epítets, titllant-los de terroristes, de colpistes i d’antiespanyols—, podríem concloure, com s’ha fet sovint des de la dreta, que Sánchez és un prestidigitador, un home sense cap d’ideologia, un polític que es ven sempre al millor postor i que, en conseqüència, ha cedit Espanya als seus enemics només per consolidar-se en el poder.

No negaré que a Sánchez més d’un cop li he escoltat una cosa i la contrària, encara que no és aquest un fet que pugui adjudicar-se-li en exclusiva, però em sorprèn que la dreta del “moderat” Núñez Feijóo, que va succeir al “radical” Pablo Casado, no es demani si no pot haver-hi cap altra raó que expliqui per què el PP no ha aconseguit durant tots aquests anys que alguns partits que de cap manera podem situar en el camp de l’esquerra —pensem en el PNV o en el PdeCAT, per exemple—, li hagin fet cas i s’hi hagin acostat deixant el PSOE de Sánchez a l’estacada, és a dir en minoria, tot obligant-lo a convocar eleccions.

És, per tant, raonable que el PP sagni per la ferida quan veu que Sánchez ha aconseguit aprovar tres pressupostos amb el suport d’ERC i de Bildu, al primer dels quals titlla de colpista i al segon de terrorista o de filoetarra, però s’oblida que no sols els va aprovar amb el vot d’aquests i d’altres formacions d’esquerra, com Podemos, Más País, o Compromís, sinó també amb els del PNV, Coalición Canaria i el Partido Regionalista de Cantabria, que van preferir donar suport a Sánchez que posar-se al costat del PP de Núñez Feijóo. ¿Per què? ¿S’ho ha demanat el líder de la dreta?

Potser podríem trobar la resposta en el fet que no basti demonitzar una persona i un partit perquè aquest es desprestigiï, sinó que sovint convé observar la realitat. ¿I quina és la realitat en la qual es mou el PP de Núñez Feijóo? La realitat —o, com a mínim, un aspecte indiscutible d’aquesta— la veiem en la incapacitat que, al llarg de tota la legislatura, ha tingut el PP d’atreure els partits que no militen clarament en el camp de l’esquerra i en la necessitat imperiosa que ha tingut d’acostar-se a l’extrema dreta per governar.

L’episodi que hem viscut amb les afirmacions i desmentits que ha protagonitzat la Junta de Castella i Lleó amb el protocol antiavortista del seu vicepresident, García Gallardo, n’és un exemple d’aquesta realitat, como ho és també que, volent repicar i assistir alhora a la processó, el president dels Populars no hagi assistit a la manifestació del passat dissabte 21 de gener, a Madrid, però hi hagi enviat destacats membres de la seva organització, que s’han vist fagocitats absolutament pel partit d’Abascal que, en defensa del nacionalisme unitari espanyol i tot assumint un populisme indiscutible, ha fet el mateix, mutatis mutandis, que van fer els processistes de Catalunya el 2017: apropiar-se del país, menysprear tot el que ells rebutgen i oblidar-se que la realitat és força més complexa i, sobretot, més plural.

I basta llegir el manifest que es proclamà a Cibeles per veure fins a quin punt n’és, de perillós, el camí que allí es dissenyava, ja que, per poc analítics que ens mostrem, hem de veure per força que aquella gent criticava no sols el PSOE i l’esquerra que li dona suport, sinó també (ni que fos de manera indirecta) el PP, és a dir els dos partits que, segons l’ultradreta, s’han mostrat incapaços de frenar el procés de destrucció en curs de “la nació política espanyola”, i evitar així el retrocés “a les pitjors èpoques de la nostra història”. Val a dir que no sabem quines són aquestes, encara que pressuposo que no es deurien referir a la dictadura franquista, que durà 40 anys, i que ells —els d’Abascal—sembla que vegin com una etapa que no cal condemnar i de la qual es poden treure lliçons admirables.

D’altra banda, he de dir que m’he entretingut una mica a observar quins eren els companys d’Abascal —líder indiscutible de la manifestació a la qual el PP va assistir, sembla que de manera vergonyant, enviant-hi personalitats de segona fila—: Allí hi havia “Resiste España”, que s’autodefineix com a “milícia cívica”, però que s’assembla a Vox com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua; també la plataforma NEOS, que impulsa l’exministre Mayor Oreja, el qual va assegurar el dia que la presentaven en públic (novembre de 2021), que “España está inmersa en un suicido histórico”. També el “Foro España Cívica”, el principal dirigent de la qual, Mariano Gomà, acusava els integrants de l’actual govern de voler “fer del nostre país una dictadura bolivariana”; o bé el “Foro Libertad y Alternativa”, constituït i presidit per Alejo Vidal-Quadras, que ha manifestat recentment que “La acción de un Gobierno constituido por fuerzas que, con el apoyo explícito de separatistas y filo-terroristas, aspiran a demoler la obra de la Transición democrática para transformar nuestra Nación en una sociedad colectivizada, totalitaria, fragmentada”.

¿Cal seguir? És suficient per veure que la “realitat” a la qual, ara per ara, només pot acostar-se Núñez Feijóo és aquesta, i comprenc que no li agradi, perquè certament no és la seva, però el problema a què s’enfronta és que, de fet, és l’única amb qui sembla que pot comptar.

No ens ha de sorprendre, per tant, que Núñez Feijóo hagi llençat la proposta de donar el govern a la llista més votada, perquè, emparant-se en les enquestes que li donen majoria al Congrés (però molt distant de l’absoluta), sap que és l’única manera que té de governar sense haver d’acudir necessàriament a l’extrema dreta —aquesta amb la qual el seu partit va protagonitzar la foto de Colón el 2019 i amb qui, ni que sigui per persona interposada, ha assistit a la manifestació del passat dia 21 a Madrid.

Jo comprenc que és un mal de cap pels partits majoritaris haver de pactar amb altres per formar un govern, ja que aquesta és l’única manera de conformar majories, però Espanya es va donar un sistema representatiu de caire proporcional, un sistema que certament no afavoreix la formació de governs en solitari, però que dona veu a tota la ciutadania i no només a una part (la que vota els dos grans partits), i dona també veu a minories territorials que d’altra manera serien menyspreades. I aquest sistema és incompatible amb el fet de donar el govern a la llista més votada, que, de fet, no podria governar amb un Parlament que li fos hostil.

I seria encara pitjor si s’optés per aquella proposta que va fer Pablo Casado el 2018 quan va proposar una reforma de la llei electoral per establir un bonus de 50 diputats per al partit guanyador dels comicis.

No, això no seria democràtic ni s’ajustaria a la Constitució. Si el país és plural, plural ha de ser el Govern, i nosaltres hem d’aprendre a conviure amb aquesta realitat. Encara que ens costi.

Alguns lectors m’han fet saber que els meus articles, quan toquen temes jurídics —cosa que succeeix tot sovint, ja que vivim en un estat on la judicatura està duent a terme una acció que va força més lluny del que seria desitjable— no sempre són bons d’entendre.

És provable que si no ho són la culpa sigui meva, perquè com a primera lliçó que vaig rebre del qui va ser el meu preparador quan vaig decidir opositar per ingressar en el cos dels registradors de la propietat (d’això fa quaranta-cinc anys) va ser d’inculcar-me la idea que qualsevol de les matèries, per abstrusa que fos,  s’havia d’exposar davant del tribunal de manera clara i concisa, fins al punt que la pogués entendre una persona no versada en el Dret.

Certament que ho he intentat, però és provable que no sempre hagi reeixit en l’intent, i avui em trob altre cop davant la necessitat d’explicar una qüestió jurídicament enrevessada, que ho és sobretot perquè el jutge Llarena, instructor de la causa que s’obrí contra els polítics catalans que foren condemnats a conseqüència del que hem conegut com “el Procés”, ha fet un gir en la seva manera d’enfocar les coses que ha deixat el govern descol·locat tot provocant reaccions molt diverses.

La qüestió no és, doncs, senzilla, i tot lamentant haver de dir el que diré tot seguit, respon a una reacció de Llarena que, al meu entendre, més que administrar justícia, pretén refer-se dels desenganys que ell i el Tribunal Suprem han hagut de patir al llarg de tot aquest enrevessat procediment.

Que el magistrat Llarena estigui decebut per com li han anat les coses fins avui és comprensible, perquè res no ha sortit com ell volia. Recordem que, per a ell —i per al primer fiscal general que va intervenir en el Procés, José Manuel Maza—, l’acció que havien dut a terme els polítics catalans durant el 2017 havia de tipificar-se com un “delicte de rebel·lió”. I gràcies a optar per aquest gravíssim tipus penal, es va poder decretar la presó preventiva dels acusats, als quals també se’ls va prohibir (abans de la condemna) presentar-se a les eleccions, cosa que no era una bagatel·la i afectava directament als drets humans. Tanmateix, el tribunal presidit per Marchena no va acabar comprant aquesta teoria, un cop va comprovar, en previsió de mals majors davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, que difícilment podia sustentar-se la l’acusació per rebel·lió perquè l’acció que els polítics catalans havien dut a terme no reunia l’element fonamental d’aquest tipus delictiu: la violència.

És evident que els polítics van cometre molts errors durant el 2017, alguns dels quals podien tipificar-se com a delicte, però mai no van actuar amb violència. L’única violència real la va cometre la policia espanyola l’1-O per reprimir el referèndum il·legal que Puigdemont havia convocat.

Així doncs, tal com es deia literalment en  un paràgraf de la sentència, “La instrucció ha reflectit que la intenció dels encausats va ser desbordar l’ordre constitucional i aconseguir, directament o indirectament, però fora de les vies legals, un nou ordre territorial i polític”. El resultat final del procés implicà, doncs, que als principals dirigents catalans fossin condemnats per “sedició”, delicte que va comportar duríssimes penes, de fins a 13 anys per alguns dels processats. 

Aquest va ser el primer disgust de Llarena: que el Tribunal Suprem no li comprés la rebel·lió i condemnés els polítics per sedició, “en concurs medial amb un delicte de malversació” agreujat per raó de la seva quantia (superior, segons la sentència a 250.000 euros).

Que cap dels estats europeus no donés suport a l’acció dels polítics catalans en favor de la independència —contràriament al que ells pensaven i asseguraven que succeiria— no vol dir, però, que acceptessin ulls clucs la tesis de Llanera perquè, com vam poder comprovar molt abans de dictar-se la sentència, els tribunals estrangers que van intervenir en el procediment (Bèlgica, Escòcia i Alemanya), van desestimar les ordres d’extradició dels processats que s’havien expatriat (Puigdemont i alguns altres) perquè no van apreciar en els fets l’existència del delicte de rebel·lió que Llarena sustentava. Això va quedar meridianament clar, en el cas de Puigdemont, en la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018, que va negar-se a extraditar l’expresident acusat de rebel·lió encara que sí va oferir-se a remetre’l a Espanya perquè fos processat per malversació. Però Llarena no va acceptar la proposta. De fet, no va acceptar que un “colpista” (un home al qual ell acusava de rebel·lió) fos empresonat només per malversació i desobediència.

D’aleshores ençà han succeït moltes coses. En primer lloc, la sentència que els condemnà per sedició; en segon terme, els indults que van posar els condemnats en llibertat encara que han restat inhabilitats temporalment per a l’exercici de càrrecs públics; i per últim, la reforma del Codi penal que va treure d’aquest el delicte de sedició i el va substituir pel de “desordres públics agreujats”, amb una redacció que, per poc que ens hi fixem, està inspirada en el text de la sentència del Suprem de 2019, alhora que es retocava també el delicte de malversació.

Feta la reforma, el govern de Pedro Sánchez, supòs que de bona fe, va creure que la condemna que aplicaria en el futur el Tribunal Suprem a Carles Puigdemont si tornava voluntàriament o bé era extraditat seria per aquest nou delicte de desordres públics agreujats, que comporta una pena de sis mesos a tres anys de presó (molt menor, per tant a l’antic delicte de sedició), cosa que beneficiaria Puigdemont i d’altres polítics no jutjats.

Aquest convenciment va fer que Pedro Sánchez afirmés que, si Puigdemont tornava a Espanya, seria jutjat. I és obvi que, tant ell con la ministra de justícia, pensaven que els encara no processats serien castigats per aquest delicte de “desordres públics agreujats”, a pesar que la dreta hagi afirmat fent catastrofisme que, amb els canvis introduïts al Codi Penal, “l’Estat està sent desguarnit” i, per tant, “veurem coses que ens glaçaran la sang” (Díaz Ayuso).

Qui ho havia de dir que aquesta reforma que, segons assegura la dreta, deixava l’estat desguarnit, havia de ser observada d’altra manera pel jutge Llarena que, en una interlocutòria, que segurament reflecteix el pensament del Tribunal Suprem i gaudeix del vistiplau de Manuel Marchena, ha abandonat la reconeguda teoria del “concurs medial de la malversació respecte del delicte de sedició”, que implicaria que la malversació decaigués, ja que era conseqüència derivada de la comissió d’un delicte de sedició que ha deixat de ser delicte, i sol·liciti ara l’extradició de Puigdemont per “malversació” —el delicte pel qual accedia extraditar Puigdemont el tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018 i que Llarena aleshores no va voler acceptar–, i digui que, en virtut de la malversació comesa, se li podria aplicar una pena de fins a 12 anys de presó! ¿Té sentit això? ¿No havíem quedat que la malversació havia quedat en un no-res? ¿Com s’explica que Llarena, que menyspreava la malversació per poca cosa, ara demani a Puigdemont una condemna de 12 i l’ingrés immediat en presó preventiva?

Comprenc que Llarena estigui indignat pel ridícul que ha fet fins avui. Però aquesta reacció final en una resolució on fa reiteradament una crítica ben poc velada a la política del Govern (cosa insòlita en una resolució judicial) flaira a revenja personal injustificable. Cosa que ha fet que algú com Ernesto Ekaizer hagi titllat el Tribunal Suprem de “partit que censura les autoritats”. Segurament exagera, però l’acusació és tan preocupant com simptomàtica. 

El constituent de 1978, en introduir el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com a òrgan de l’Estat encarregat de vetllar per la independència de Jutges i Magistrats, va establir a l’apartat tercer de l’art. 122 el règim d’elecció dels vocals. Dotze dels vint membres havien de ser elegits en els termes d’una Llei orgànica, i només els vuit restants es proposaven sota criteri d’ambdues cambres per majoria reforçada de tres cinquens. 

La primera Llei orgànica, aprovada el 10 de gener de 1980, establia que dotze dels vocals serien elegits d’entre jutges pels jutges, però aquest no era un criteri establert per la Constitució, i el PSOE, que des de 1982 governava Espanya amb 202 diputats, convençut que els jutges espanyols eren majoritàriament conservadors (de fet, ho segueixen essent si hem de creure el que ha declarat fa ben poc l’expresident del Tribunal Constitucional, González Trevijano), va modificar la llei, i el 1985 establí que aquells dotze membres que s’havien d’elegir d’entre els jutges també fossin escollits per les Cambres. Tenim, doncs, que el Congrés i el Senat elegeixen avui els vint vocals que composen el CGPJ.

Val a dir que aquesta regulació va ser objecte d’un recurs d’inconstitucionalitat, resolt a la STC 108/1986, de 29 de juliol. Els recurrents argumentaren que la nova forma de nomenament no respectava el tenor de l’art. 122 de la Constitució i, per tant, el legislador orgànic s’atribuïa competències del poder constituent. Tot i això, l’FJ 11 de l’esmentada sentència va argumentar que la reforma era constitucional.

Tanmateix, el canvi va tenir conseqüències i comportà que, d’aleshores ençà, tots els vocals del CGPJ (no només els vuit que, des de sempre, elegien les cambres) passessis a considerar-se adscrits de fet (que no de dret) a un dels dos grups que es van formar: el conservador (els proposats pel PP) i el progressista (els proposats pel PSOE), bàsicament perquè aquests dos partits majoritaris —i aquí rau el problema— en lloc de cercar els candidats que suscitessin un consens dels tres cinquens dels membres del Congrés o del Senat, van decidir repartir-se’ls tenint en compte la composició de les cambres. Cadascú, doncs, triaria els seus i tots els diputats i senadors —del PP i del PSOE— votarien els proposats per un partit i per l’altre.

Per tant, no és que el sistema sigui dolent o pervers, ho és la pràctica que han adoptat els partits majoritaris, que han renunciat a triar els més bons per triar els que eren dels seus. I això ha provocat darrerament que el Partit Popular (que mentre governava s’havia aprofitat del sistema), un cop va perdre les majories que tenia a les cambres, hagi cercat una excusa rere l’altra per no perdre el poder “dels seus” en el CGPJ. 

En realitat, i per poc objectius que siguem, haurem de concloure que els arguments presentats pel PP per oposar-se a la renovació d’aquest òrgan (i duem més de 4 anys de pròrroga!) són ja tants i tan variats que fa vergonya tan sols contemplar-los, ja que cada nou argument resta credibilitat a si mateix i, més encara, als anteriors, fins al punt que s’està consolidant la sensació que el PP actua impunement i de manera injustificable contra el mandat constitucional. 

Atenent-nos, doncs, al marc que s’acaba de definir, i tenint en compte que corresponia al CGPJ l’elecció de dos dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional (TC) que tenien el mandat caducat (l’elecció dels altres dos corresponia al Govern), la majoria conservadora que es mantén il·legítimament i amb contumàcia en aquell òrgan, trencant el costum viciós (acceptat pels uns i pels altres) d’elegir només un dels seus i deixar que la minoria progressista elegís l’altre, va concebre una jugada mestra: proposar no sols el seu candidat sinó també el dels progressistes —concretament la magistrada María Luisa Segoviano— que, tot i que era progressista, veien amb més bons ulls que José Manuel Bandrés, que era el que candidat que volien proposar aquests—, convençuts que amb això fracassaria l’elecció i el TC seguiria governat in aeternum per magistrats afins, amb González-Trevijano al capdavant.

Per sorpresa dels conservadors, els progressistes deixaren fora Bandrés i votaren el candidat conservador i també Segoviano, amb la qual cosa es van poder renovar els quatre magistrats del TC que tenien el mandat caducat. Fet, aquest, de gran transcendència, perquè comportava un canvi molt important en la composició del tribunal, que passava de tenir una minoria conservadora a tenir-la progressista, de set a quatre.

Veient, doncs, que se li acabava el poder dins el TC, la minoria conservadora va idear aleshores una nova jugada d’estratègia per tal de barrar el pas a la presidència del qui era el candidat natural del sector progressista: el magistrat Cándido Conde-Pumpido, exfiscal general a l’època de Rodríguez Zapatero. La jugada (francament perversa) consistia a donar el vot a la magistrada del sector progressista María Luisa Balaguer (que ells preferien a Conde-Pumpido), tot argumentant que, d’aquesta manera, si els progressistes s’hi sumaven, l’elecció de president del TC s’esdevindria per unanimitat, la qual cosa —deien els conservadors— aniria en benefici de la institució.

La veritat és que, d’aconseguir-ho, haurien repetit la jugada del CGPJ, on els conservadors, com hem vist, van designar la magistrada progressista que preferien en lloc del candidat que proposava el PSOE. I alhora, pensaven cobrant-se el suport donat a Segoviano amb el vot que aquesta, agraïda, donaria a Balaguer.

De fet, els conservadors van pensar que novament havien dut a terme una jugada mestra, ja que la magistrada Balaguer va caure en el parany traçat pels ells i acceptà la proposta de ser candidata a la presidència de la institució, de manera que, si a més del vot d’aquesta per ella mateixa, atreien el de Segoviano, aleshores ells resultaven guanyadors per sis a cinc, encara que la magistrada elegida pertanyés al sector progressista. Però la majoria progressista no va picar l’ham i tampoc la magistrada Segoviano, que no havia obert la boca en tot aquest procés, la qual es va decantar per Conde-Pumpido, que sortí elegit president per sis vots contra cinc. No els va bastar als conservadors que la magistrada Balaguer votés amb ells.

Per tant, els conservadors, que no volien brou, en van beure dues tasses, ja que, per manca d’acord, el sector progressista elegí també la vicepresidenta, càrrec que va caure en la magistrada Immaculada Montalbán, trencant d’aquesta manera el costum no escrit d’elegir un vicepresident del sector minoritari.

Fet i fet, tot podria ser molt divertit si, en realitat, no fos pervers, pesat i fastigós, perquè, per poca sensibilitat que tinguem, hauríem d’avorrir aquesta política de bàndols que marca la vida del CGPJ i del TC, dos òrgans que haurien d’estar per damunt de tota sospita partidista i que, malauradament, no ho estan.

I això que al TC li espera una tasca ben àrdua, perquè entre les qüestions que haurà de resoldre hi ha els recursos contra les ultimes reformes que afecten el CGPJ que li prohibeixen de fer els nomenaments a la cúpula judicial i les que posen un termini legal per a les renovacions del mateix TC. També la llei catalana que elimina la quota del 25% de castellà a les aules, la llei d’educació i la reforma laboral. I altres recursos interposats contra lleis de gran transcendència social, com la que regula l’avortament —pendent de resoldre des de fa gairebé 13 any—, o la llei d’Eutanàsia. I és provable que també s’hagi de pronunciar sobre la reforma que del Codi penal en matèria de sedició i malversació. Com veieu, poca broma.

Un dels pares de la Constitució de 1978, Miquel Roca, escrivia dilluns passat aquestes paraules: “Estem en plena crisi. Una crisi institucional de gran rellevància. La sobirania popular no és respectada; els poders de l’Estat viuen una confrontació inèdita, la polarització ho envaeix tot. Ha estat una setmana que voldríem oblidar i que, per contra, temem que s’allargui perillosament.”

No es pot definir de manera més clara el que Espanya ha viscut aquestes darreres setmanes que ha acabat amb una resolució del Tribunal Constitucional, inèdita en democràcia, de paralitzar la tramitació parlamentària de la reforma que pretenia canviar el sistema per elegir dos dels seus magistrats.

Podem enfocar l’anàlisi (i les crítiques) a qualsevol de les institucions que han intervingut en aquesta comèdia dels horrors: el Tribunal Constitucional (TC), el Parlament, el Govern o el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), però el cert és que tots han fallat d’una manera o altra. De fet, la primera actuació sensata i positiva (a més de netament constitucional), ha vingut de la mà de la presidenta del Congrés i del president del Senat que, no escoltant alguns diputats que reclamaven que les Corts no acatessin la resolució presa pel TC, han dit clarament que l’acataven, encara que no la compartissin, evitant així que la Constitució es trenqués en mil bocins i els ciutadans quedéssim a mercè del caos.

No tenc cap dubte que a l’inici de la crisi hem de situar la decisió del PP de negar-se a renovar el CGPJ, caducat des de fa quatre anys, incomplint d’aquesta manera un mandat de la Constitució que tant diuen defensar. De fet, si fem memòria, el PP ha paralitzat la renovació d’aquest òrgan que té al seu càrrec el govern dels jutges i està presidit pel president del Tribunal Suprem, tres cops: el 1995 (quan governava Felipe González), el 2006 (quan governava Rodríguez Zapatero) i el 2018 (després que Rajoy perdés el poder per una moció de censura). Emparant-se en el fet que la llei exigeix una majoria de tres cinquens per nomenar els vuit jutges que han d’elegir el Congrés i el Senat, el PP ha boicotejat, des del desembre de 2018, una renovació que, d’haver-se dut a terme, hauria implicat que l’òrgan tingués una majoria progressista, d’acord amb l’actual composició de les Cambres elegides democràticament. Ho podran vestir com vulguin, podran aportar més o menys arguments, però, en el fons, el que el PP no ha acceptat és perdre la majoria al si del CGPJ conculcant amb la seva actitud el mandat constitucional.

Diguem, però, que la contumàcia del PP en aquest punt -impresentable en un sistema democràtic- ha dut al Govern de Pedro Sánchez a prendre algunes decisions que, al meu entendre, són també criticables. D’entrada, va aprovar una llei que prohibia al CGPJ fer nomenaments, la qual cosa ha comportat que, avui, una quarta part de les places de magistrats del Tribunal Suprem estiguin vacants, cosa que ha irritat els jutges i ha anat en detriment de l’Administració de Justícia. I en veure que, tot i així, el PP no donava el braç a tòrcer i els magistrats elegits per aquest partit tampoc no cedien, va decidir modificar la normativa perquè el CGPJ pogués designar els dos candidats que havien de formar part del TC (que té, de fet quatre magistrats amb el mandat caducat: els dos que correspon designar el Govern i els dos que ha de designar el CGPJ). ¿I per què el Govern va decidir modificar la llei? Doncs perquè d’aquesta manera el TC passaria d’una majoria conservadora a una majoria (de 7 a 5) favorable als progressistes. Per tant, el Govern va optar per fer una legislació ad hoc, amb una clara intencionalitat política. El pecat és, sens dubte, més lleu que el boicot sistemàtic del CGPJ, però hem de convenir que no és la manera més lloable de legislar.

Tot i així, els vocals conservadors del CGPJ, sempre a les ordres del PP, es van mantenir en el “no és no”, emparant-se en la majoria dels tres cinquens que exigeix la llei i en la necessitat de renovar el TC per terços (els quatre magistrats amb el càrrec caducat). Aleshores, el Govern, fart de sentir-se boicotejat, decidí emprendre una drecera per modificar la legislació vigent per a l’elecció dels magistrats del TC, i aquesta drecera tenia un defecte de fons i un altre de forma, i en dret, si el fons és important, també ho són les formes, ja que si no es respecten aquestes es poden conculcar drets, en aquest cas del legislador.

Aprofitant, doncs, que el PSOE i UP havien registrat al Congrés una proposició de llei orgànica per reformar al Codi Penal els delictes de sedició i de malversació, en un tràmit parlamentari exprés, els dos partits del Govern, avalats pels seus socis parlamentaris habituals, van introduir mitjançant esmenes dues disposicions addicionals que pretenien també reformar el sistema d’elecció dels magistrats del Constitucional. Una d’aquestes implicava reformar la Llei Orgànica 6/1985 del Poder Judicial per canviar la majoria de tres cinquens per una majoria simple en la designació dels dos vocals del TC que ha d’elegir el CGPJ.

Val a dir que aquesta decisió no seria inconstitucional, ja que, en aquest cas, la majoria de tres cinquens no l’estableix la Constitució sinó la llei orgànica reguladora del CGPJ. Però seria, des del meu punt de vista, un error, ja que, de dur-se a terme, posaria en mans d’un únic partit (si té majoria absoluta al Congrés) o d’una coalició de partits (ja siguin progressistes o conservadors) la designació del dos magistrats que ha d’elegir el CGPJ, els quals, sumats als dos que elegeix el Govern, donaria a aquest un control també absolut de la institució, la qual cosa és contrària a la separació de poders. Fins i tot des de les institucions europees s’ha advertit que aquesta no és una bona solució. Per això he dit que la qüestió de fons era criticable, encara que fos constitucional i encara que l’actuació contumaç del PP ens indueixi a justificar-la.

Quant al defecte de forma, aquest radica en el fet d’haver-se arbitrat la reforma al Congrés dels Diputats mitjançant dues esmenes que no tenien cap connexió amb la proposta original de reforma del Codi Penal, incomplint així l’anomenat dogma de l’homogeneïtat de les lleis i la coherència del seu contingut; una manera de legislar que tanmateix s’ha utilitzat reiteradament durant aquests darrers quaranta anys amb el vistiplau del TC, que avui, però, no veu amb bons ulls, ja que, com ha dit a la Sentència de 12 de desembre de 2019, les anomenades “lleis òmnibus” -que és així com es coneix aquesta mena de lleis-, tot i que podrien ser causa d’inseguretat jurídica, no son inconstitucionals, però responen a una tècnica legislativa errònia. A més, encara que no estan expressament prohibides per la Constitució, algunes clàusules poden esdevenir inconstitucionals si contravenen lleis bàsiques de l’Estat.

Tenim, doncs, que, tot i els errors de fons i de forma que jo he indicat, la matèria no deixava de ser controvertida i és fins i tot discutible que comporti una inconstitucionalitat. Per això mateix no ha deixat de sorprendre a molts juristes la decisió -inèdita fins avui- presa pel TC d’acceptar, sense entrar al fons de la matèria, la petició del PP d’interrompre cautelarment la llei que estava en tramitació com a conseqüència d’un recurs d’empara interposat per uns diputats que han considerat vulnerats els seus drets fonamentals a l’exercici del càrrec públic representatiu que ostenten, tot al·legant que les esmenes fetes en la tramitació del Codi penal per modificar el sistema d’elecció dels membres del TC no complirien el requisit de guardar un mínim de connexió amb la proposició de llei orgànica a què es van incorporar.

Estam, doncs, davant  d’una decisió  del màxim intèrpret de la Constitució que aboca el nostre sistema de justícia constitucional a una crisi sense precedents. I això perquè, actuant com ho ha fet, el TC ha abandonat la seva funció de legislador negatiu, mitjançant la qual assenyala i fa explícits els límits constitucionals que les lleis han de respectar (tot declarant la inconstitucionalitat un cop estan aprovades), per convertir-se en un actor determinant de l’esdevenir legislatiu. 

Subscric, per tant, l’opinió de la catedràtica de Dret Constitucional de Sevilla, Ana Carmona, quan diu que, amb aquesta decisió, el TC no ha actuat com a àrbitre que expulsa de l’ordenament normes contràries a la Constitució, sinó com a part que intervé activament en el procés de gestació de les normes esmentades. I això comporta, sempre a criteri meu i de molts altres juristes, una fallida clamorosa d’un principi bàsic que regeix el nostre ordenament jurídic: la presumpció de constitucionalitat que acompanya les lleis aprovades pel Parlament, on resideix la sobirania popular. “Una presumpció -afirma Carmona- que només es pot desvirtuar una vegada que les lleis han entrat en vigor -amb l’única excepció del control preventiu dels projectes de reforma dels estatuts d’autonomia- i només quan s’activa alguna de les vies de control existents davant del TC. Amb la decisió adoptada, aquest axioma salta pels aires i ens endinsem en un terreny ignot.”

A més a més, no podem menystenir que, abans de prendre una decisió tan greu, el TC rebutgés, per sis vots contra cinc, les recusacions que PSOE i UP van fer del president i d’un altre membre del tribunal amb el mandat caducat, rebuig que no va tenir en compte un precedent: el contemplat a la interlocutòria 387/2007, de 16 de octubre, a la qual, el ple va acceptar les abstencions de María Emilia Casas i Guillermo Jiménez (aleshores presidenta i vicepresident del TC), per resoldre un recurs contra la nova redacció que es donava a l’art. 16.3 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional en relació, precisament, amb la durada del mandat de la presidència i la vicepresidència. 

El Constitucional va dir aleshores que “l’aparença d’imparcialitat ha de ser especialment exigible quan allò que el Tribunal jutja és la seva pròpia Llei Orgànica, atesa la molt singular i rellevant posició que ocupa aquesta Llei al nostre Ordenament per garantir l’efectivitat de l’ordre constitucional”. I va afegir que “rebutjar que les abstencions [el mateix valdria per a les recusacions] estiguin justificades basant-se en el caràcter abstracte de l’enjudiciament, en la hipotètica i futura possible afectació a la resta de membres del Tribunal i a la conservació de la composició d’aquest, suposaria, a més d’un formalisme excessiu, donar prioritat a la garantia institucional de l’Òrgan sobre la garantia d’imparcialitat real i aparent a favor de les parts en el procés”. A més -apuntà- “seria difícilment comprensible per a la ciutadania”. Per tant, és clar que tenint l’objecte del procés un impacte directe evident en les seves persones, els dos magistrats recusats tenien el deure inexcusable d’abstenir-se a l’empara de l’art. 219.10 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, com ha sostingut també el Ministeri Fiscal del mateix TC. Si qualsevol jutge ordinari en situació anàloga no s’hagués abstingut, hauria incorregut en falta molt greu a l’empara de l’art. 416.8 de la mateixa llei.

Sigui com vulgui, amb aquesta decisió, el TC ha fet política (cosa que li està vetada), ha interromput il·legítimament el procés legislatiu (vulnerant l’autonomia del Parlament) i dos dels seus membres no han respectat l’exigència d’imparcialitat que la llei els reclamava. Alhora, ha fet que el país entrés en una dimensió desconeguda que, atès l’actual ambient polític de crispació i de no diàleg pot tenir conseqüències funestes per al futur de la democràcia.

Una bona amiga, professora de matemàtiques, constatava l’altre dia davant uns altres amics amb qui compartíem la taula menjant unes perdius amb col, que jo no havia fet mai un sudoku. I tenia raó. Mai no n’he resolt cap. I és potser per això que em costa d’entendre (o potser sí que ho entenc, però no m’agrada) el sudoku que aquests dies han maldat per resoldre de manera conjunta el president del Govern, els seus socis a l’Executiu (encara que algun d’aquests s’hagi mostrat crític) i els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya amb la reforma del Codi penal sobre la malversació.

Quant al delicte de sedició ja m’he manifestat molts cops i he dit que la tipificació d’aquest havia de modificar-se perquè -ho vaig raonar fa unes setmanes- no formava part dels delictes contra la Constitució, a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent), sinó contra l’ordre públic, i no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant -i essent el delicte que el Tribunal Suprem va decidir que havien comes els polítics catalans amb els seus actes de 2017-, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.

Molt diferent és el cas del delicte de malversació que, des de la reforma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy el 2015 (pensada, entre altres coses, per punir Artur Mas –“en todas partes cuecen habas”-), s’aplicava no sols quan hi havia lucre personal sinó també quan s’afavoria a tercers. Però sigui en un article o en diversos articles, el que em sembla indiscutible és que el Codi penal ha de penar la malversació en els dos casos. Provablement, és més reprovable que un polític robi diners públics per al seu patrimoni privat que no que els destini a afavorir els seus correligionaris o els desviï per una causa política en la que creu -i més encara si aquesta és il·legal-, però tant en un cas com en l’altre, el fet ha de ser punible.

Tanmateix, la reforma exprés que estan duent a terme el Govern i Esquerra Republicana és un sudoku dels que, probablement, fins i tot jo som capaç d’entendre, perquè per molt que s’hagin intentat explicar els portaveus del Govern, en aquest cas, les coses no són el que diuen sinó el que semblen, com ha observat García Page, un home que em sol irritar amb els seus comentaris, però amb el qual -si més no en aquest punt- avui coincidesc.

És cert que el PSOE va negar durant dies, de manera insistent, que estigués preparant una reforma de la malversació per rebaixar les penes associades a aquest delicte per beneficiar els encausats pel ‘procés’. Alhora, membres del Govern també desmentien que hi hagués cap mena d’interlocució sobre aquest assumpte amb Esquerra Republicana. Però mentre els portaveus de l’Executiu afirmaven això, els republicans assenyalaven en privat que el disseny del canvi ja estava fet i que les converses que mantenien amb el Govern s’encaminaven a bon port. I va ser dilluns passat quan amb les intervencions que uns i altres van fer al Congrés dels Diputats, tots vam poder comprovar que el partit de Pere Aragonès no mentia.

Aquell dia, socialistes i republicans van assolir un acord sobre la malversació basat en una transaccional dels primers a una proposta dels segons. Ho vam poder comprovar dimarts a la Comissió de Justícia i la reforma es consolidà dijous al ple de la Cambra baixa a pesar dels dubtes que han mostrat d’alguns sectors de l’esquerra, començant per una part d’Unidas Podemos, que no acabaven de veure amb bons ulls una rebaixa de fins a vuit anys de presó en aquest tipus de delictes, que passaran  a estar penats amb un màxim de quatre (ERC en proposava tres), en lloc dels dotze actuals amb el tipus més agreujat.

S’ha actuat, doncs, a contrarellotge per posar un floc ben elegant al paquet de mesures en favor de la desjudicialització que han negociat la Moncloa i Esquerra Republicana, encara que l’aplicació concreta dels canvis quedarà a mercè dels tribunals. 

Concretant, diguem que s’ha proposat una nova figura: el “desviament pressupostari irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. I no cal ser molt intel·ligent per veure que aquestes xifres estan pensades perquè puguin aplicar-se als organitzadors catalans de l’1-O, ja que la modificació suposarà una rebaixa de la pena per als encausats del ‘procés’, que ara se situa en sis anys de presó i deu d’inhabilitació -12 en els casos més agreujats-.

De fet, les converses amb els republicans també han girat a l’entorn de la reducció de penes que podrien ser aplicades als dirigents catalans que seran jutjats properament -com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó- i, sens dubte, als líders del ‘procés’ que van fugir i resideixen fora de l’Estat.

A més -i no és precisament això que critic-, a la reforma del delicte s’inclou el concepte de “malversació apropiatòria” per quan hi hagi lucre personal o de tercers, amb les mateixes penes que tenien fins ara, i la “malversació d’ús” per castigar qui destini patrimoni públic a una finalitat privada, tot i que no hi hagi enriquiment. Aquest segon delicte segueix, doncs, la mateixa línia que l’esmena d’Esquerra Republicana i recull el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’haurà de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia haurà de ser “eficaç”, és a dir que haurà d’oferir resultats tangibles.

Tots els que em coneixen saben pel que he escrit al llarg d’aquests anys (som, doncs, esclau de les meves paraules), que jo no tenc dels polítics catalans que van propiciar els fets que van conduir a l’1-O el mateix concepte que en tenen els dirigents del PP, que encara parlen de “cop d’estat” quan el Tribunal Suprem no els va condemnar per rebel·lió sinó per sedició, i fins he criticat raonadament aquesta sentència. Ni he utilitzat mai la paraula “criminals” per definir-los, com sí que ho fa la dreta habitualment, però sí he dit que van actuar contràriament a la Constitució i que, d’una manera o altra, el que van fer era punible.

D’altra banda, compartesc amb el Govern la necessitat de desinflamar Catalunya i de desjudicialitzar l’acció política. Per això vaig donar suport als indults de què van ser objecte els polítics condemnats pel ‘procés’, contràriament al que opinava el Tribunal Suprem i van criticar amb la màxima duresa els líders del PP i també la dreta mediàtica madrilenya, però desconfiï clarament de les polítiques legislatives fetes exprés i, per tant, sense els controls indispensables per fer una bona llei (vegeu, si més no, el que ha succeït amb la coneguda com del “sí és sí”) i, per tant, sense els informes del Consell d’Estat o del Consell General del Poder Judicial, encara que aquesta darrera institució no em mereixi cap crèdit perquè, dominada per la dreta, està actuant indignament i conculcant tots els principis constitucionals pels quals hauria de regir-se. I desconfiï sobretot del legislador quan no legisla pensant en “tothom” sinó en unes persones determinades, ja sigui perquè creu que és aquest un camí que pot ser beneficiós per al país (aquest seria el cas menys dolent) o bé perquè li cal obtenir els vots dels que en sortiran privilegiats. I la reforma de la malversació, per la manera que s’ha dut a terme, sona a això darrer. 

Així, doncs, crec que no m’equivoc si afirm que el sudoku de la malversació és el que sembla. El problema és que Feijóo i el PP s’han instal·lat des de fa molt de temps en un escenari de sobreactuació tan fora de lloc (“¡golpe de estado!”, “gobierno ilegítimo”, etc. etc.), que fan de mal creure i escoltar. Sembla mentida que un home com Feijóo no s’adoni que la inflamació el desdibuixa i que la seva actuació forma part del problema que té Espanya amb el descrèdit dels polítics i no de la solució.

N.B. L’article que es publica a continuació al blog s’havia inserit, per error, de manera parcial. El text vàlid és el que ve a continuació.