Els bisbes han perdut els papers

by

Mentre pensava les vegades que personalitats de l’Església havien tingut algun tipus d’intervenció en matèria de terrorisme, obro La Vanguardia i veig reflectida aquesta mateixa qüestió amb dades. Diu: “Personalidades y organismos vinculados con la Iglesia católica han ejercido de mediadores en conflictos políticos violentos. El País Vasco y el terrorismo de ETA no es una excepción. Así, en tiempos recientes, dos obispos han tenido algún tipo de intervención, y siempre con el objetivo de lograr la paz, como mediadores. Es el caso de los obispos de Bilbao, Ricardo Blázquez, que preside la Conferencia Episcopal, y de San Sebastián, Juan María Uriarte. También la Comunidad de San Egidio, bien relacionada con el Vaticano y que estuvo presente en la concentración del 30 de diciembre en Madrid, ha estado dispuesta a mediar en el País Vasco.”

Davant això, què hem de pensar d’aquest comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola que, fent ús del seu vaticanisme més fals, ens diu metafòricament, i subreptíciament (encara que no literalment), que només podem votar el PP?

Però, com hem de votar el PP –seguin l’argumentari dels bisbes- si durant els vuit anys de govern no va derogar la llei de l’avortament, que permet avortar en molts casos? Com podem votar al PP si també Aznar va negociar amb ETA, encara que sense l’aprovació del Parlament?

Hauria de dir que estic desconcertat, però el problema és que no ho estic. El que realment estic és emprenyat amb aquests bisbes que no són capaços d’entendre que la societat civil no pot ni ha de ser necessàriament un calc de la societat cristiana, i que es mostren incapaços d’acceptar que no necessàriament ha de ser delicte tot allò que en el món religiós és pecat i que –i en això rau el quid de la qüestió – no pedonen de cap manera la pèrdua de poder i d’influència que ha significat per a ells l’emancipació democràtica.

I no sé perquè em molesto, perquè una institució de caire dictatorial i gens democràtica com és l’Església, al cap i a la fi és normal que se senti més a gust al costat d’un dictador (a Franco sempre se’l va deixar entrar sota pali a les esglésies) que al costat de demòcrates que, fills de la Il·lustració, i sense renunciar a les seves creences, accepten però conviure i respectar els qui no pensen com ells.

Anuncis

%d bloggers like this: