Josep Maria Quintana

Matí de primavera de cels opacs i oratge de Migjorn. Dia no massa plàcid per a passejar pel camp de Menorca que, tot i la poca pluja, es mostra verda amb els grocs insultats de les margarides salvatges que pul·lulen arreu. També s’endevinen ja algunes roselles vermelles i el color granat de l’enclova que ha començat a florir.

De primer pugem a El Toro per a assistir a la missa dominical que celebra el meu amic Joan Huguet, un prevere que ha fet llargues estades a Nova Jersey i també a Holanda –ell és un home del quart món, aquell que, convivint amb el primer es menja les escorrialles que li deixem la gent benestant o rica- i que aconsegueix de crear una atmosfera adequada per escoltar la paraula i participar en la litúrgia atentament.

El públic que assisteix a les misses d’El Toro és absolutament representatiu de les classes populars (menestrals, pagesos, gent de la petita burgesia) de Menorca. No ens coneixem els uns als altres (amb excepcions, és clar) però tenim la sensació de ser tots de casa. D’altra banda, l’església sol estar plena i el cant no és en aquest cas un afegit absurd. Tanmateix hi manca un orgue (un positiu seria suficient) i un organista per acompanyar la cerimònia. Però fins i tot així, s’hi està bé, perquè el mossèn coneix l’ofici i sap quin és el límit del qual no es pot passar.

M’ha agradat la reflexió inicial que ha fet sobre el que, en els mateixos moments que nosaltres érem allí, estava passant a Roma, on Benet XVI era entronitzat com a Summe Pontífex de l’Església catòlica i –ens agradi o no- com a cap d’Estat del Vaticà. Avui, però, ja no hi hauria ni tiara* ni cadira gestatòria**, i suposo que haurà també desaparegut aquella tradició on se li encenia un cotó mullat amb esperit a la punta d’un pal que flamejava i s’apagava molt ràpidament mentre, entre els aplaudiments i els “vivas” de la multitud congregada a la plaça de Sant Pere, es recordava al papa que “sic transit gloria mundi”, és a dir, que la glòria humana és simplement un foc d’encenalls.
________________

* La tiara era la triple corona que s’imposava el papa i que simbolitzava el seu poder espiritual i terrenal. (Vegeu la “Lletra de batalla” publicada el 28.03.04 intitulada precisament “La tiara”.

** La cadira gestatòria era un tron en el qual s’asseia el papa, el qual estava situat sobre unes barres que els portadors sostenien sobre les seves espatlles.

Sense haver d’estar-hi forçament d’acord, és interessant conèixer l’opinió d’un intel·lectual català com Xavier Bru de Sala sobre la figura i el pensament de Benet XVI. L’escriptor publicava ahir a La Vanguardia un llarg article intitulat Relativismo moral que val la pena que el lector que vol estar ben informat tingui en compte. Ni que sigui per a reflexionar sobre aquesta mateixa qüestió. Ni que sigui per acabar rebatent-la. Entre altres coses diu això:

“Me temo que haremos pocas migas muchas menos que con su antecesor, con un Papa que fundamenta su trabajo en la viña -no sólo en la del Señor, sino en la de todos- en atizarle al relativismo moral. Si usted, lector o lectora, es de los que creen que el bien y el mal son absolutos, ya tiene líder. Si cree en cambio en algo mucho más humano y humilde, en los matices de la intencionalidad, en el aprieto de las circunstancias, en la incertidumbre de las acciones humanes, estará de acuerdo con muchos católicos, es muy probable que con la mayoría, que reciben a Benedicto XVI con tanta prevención como aplausos obtiene de los movimientos que tiran de Roma hacia posiciones extremas.

Las reacciones que he oído en estos días lo consideran el peor de los posibles. Un amigo que, en cambio defendía a Ratzinger, proclamaba, siguiendo su estela argumental, “ya estoy harto de relativismo”. Bueno, bueno, eso habría que pensarlo dos veces. ¿Qué pretenden hacer los que militan contra el relativismo con los que creemos que el alma del diablo está hecha de absoluto? Según tengo entendido, el relativismo es consubstancial con el pluralismo, y el pluralismo con la democracia. Como soy relativista, no pienso hacer nada contra los antirrelativistas, a no ser protegerme, y advertir a muchos de ustedes, de una persecución contra sus convicciones morales, su manera de vivir, y hasta la separación de poderes, que empezó dos días antes de que su máximo instigador fuera elegido como sumo pontífice (título que ya ornaba la cabeza de los césares). Ellos en cambio, los que siguen proclamando que fuera de su magisterio no hay salvación, sí que van a actuar, y sin el menor recato, contra el relativismo, la autonomía del individuo y su corolario y protector, el pluralismo democrático. Con los siglos que ha costado encontrar una organización social respetuosa con todas las creencias y adscripciones que a su vez respetaran las normas comunes, para que, a estas alturas de la ola neoconservadora, la jerarquía católica se vuelva contra lo que Juan XXIII aceptó y reconoció.

No se engañen, no crean que sólo hay fragor mediático y carcundia inofensiva. El extremismo de derechas está en campaña. El apogeo, anterior al declive -que también llegará- está aún por venir. Hasta la caída del muro, el doctrinarismo y el sectarismo eran patrimonio de la izquierda. Ahora, las tornas han cambiado y otros son los que galopan a caballo de sus proclamadas seguridades y verdades que no admiten otras de diferentes, tan dignas como las suyas y quizá mejores para el bienestar, también espiritual, de la humanidad. El Papa Ratzinger es que no se va andar con los remilgos de Wojtyla, en el fondo un polaco, fruto de una amarga historia. Ahora, el Vaticano no tendrá divisiones, tendrá Panzers. Si creen que la bondad está reñida con cualquier absoluto, pónganse a cubierto.

Del Fot-li, que som catalans*, un aforismo contundente de Palol, “Las religiones son sistemas de compensación de las injusticias del mundo, pero pensadas para consolar a los que las perpetran, no para compensar a quienes las sufren”. Casi todos los miembros y colaboradores de la Iglesia que conozco, han dedicado energías a paliar la injusticia y el sufrimiento de los demás sin recetarios morales, sin meterse en conciencias ajenas. Esto, el nuevo Papa no lo admite.”

*Fot-li, que som catalans és un llibre que acaben de publicar Xavier Bru de Sala, Julià de Jodar i Miquel de Palol, publicat per “La esfera de los libros S.L.” (Barcelona 2005)

Una notícia local, però important per al mecanisme democràtic dels ajuntaments, és la que avui ens porten els dos diaris que s’editen a Menorca: El batlle socialista d’Es Migjorn Gran ha estat condemnat per l’Audiència Provincial de Palma a una pena d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics com a conseqüència d’haver incorregut en un delicte contra les garanties constitucionals.

Segons les informacions que dóna la premsa, la causa que ha motivat la condemna penal fou la denegació per part del batlle de donar als regidors de l’oposició la informació necessària per a l’exercici de la seva funció opositora. En concret, sembla que durant una llarga temporada no els va permetre d’accedir al registre municipal.

Es tracta, doncs, d’una sentència pronunciada en tota regla, que no deixa a l’alcalde condemnat altre camí que el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, recurs que, previsiblement, l’interessat interposarà en els propers dies.

Però a mi, el que més em preocupa d’aquest fet, no és que s’hagi inhabilitat judicialment a un batlle per exercir la seva funció de manera intolerant i poc democràtica, sinó que la resta de batlles socialistes de l’illa (els de tots els municipis menys Ciutadella), hagin tancat files immediatament entorn del seu company d’Es Migjorn per a, amb una actitud absolutament corporativista i sense cap mena de concessió a l’autocrítica, afirmar el seu “más sincero apoyo a nuestro compañero Pere Riudavets, a la vez que manifestamos nuestra preocupación por la creciente judicialización de la vida política”.

Em sembla increïble.

Sí que és cert que la judicialització de la vida política és una via que s’hauria d’intentar evitar. Però els edils saben (o haurien de saber) que en un estat de dret, tot conflicte que no ha acabat en un contenciós pot acabar-hi, perquè el recurs a la justícia és l’únic camí que li queda al ciutadà que se sent atropellat i no pot per la via ordinària exercir els seus drets legítims.

No ens confonguem: El responsable de la condemna judicial de l’edil socialista no és el PP, ho és l’actuació arbitrària del batlle que impedia als membres de l’oposició d’exercir la seva funció política. I la resposta democràtica en aquest cas no és –o no hauria de ser- la presentació d’una moció de confiança al consistori, sinó la dimissió.

Els fets jutjats demostren el mal talant del batlle (per emprar una paraula de moda en l’argot socialista) Però enrocar-se en subterfugis polítics és encara molt pitjor: Demostra, a més, en l’alcalde, una manca de talent.

Antoni Puigverd concloïa ahir la seva crònica des del Vaticà amb aquestes dues preguntes: ¿Aconseguirà Ratzinger desplegar l’empresa hercúlia de commoure el món relativitzat? ¿O, per contra, estarà tancant en el cor del món catòlic una veritat pura i consoladora per a donar seguretat als ja convençuts?

La resposta a aquestes preguntes ens donarà, en efecte, la clau del pontificat de Benet XVI. Perquè, en efecte, no és el mateix creure i afirmar que fora de l’Església no hi ha salvació (discurs de fa només uns anys), que prometre fer tot el possible per a promoure la causa fonamental de l’ecumenisme i no escatimar esforços per a prosseguir un diàleg prometedor amb les diferents civilitzacions, com ha afirmat en el seu primer missatge al món, el qual, indubtablement conciliador, en algun aspecte ens recorda aquell jove Ratzinger, teòleg conciliar, que havia dit que tot home, creient i no creient, compartia el peu comú del dubte.

Tanmateix, els qui el coneixen diuen que el nou papa no és un fanàtic, i que és només –i per damunt de tot- un intel·lectual. L’afirmació resulta, com a mínim, esperançadora, perquè amb els fanàtics no hi ha diàleg possible. N’hi ha, en canvi, amb els intel·lectuals que, per principi, han d’estar dispostos a escoltar l’argument de l’adversari, encara que estiguin absolutament convençuts del seu.

D’altra banda –i això també ho tinc clar-, el fet de ser un intel·lectual no implica necessàriament viure sense conviccions, ni moure’s en el dubte permanent, ni tampoc bellugar-se a mercè de l’oratge que més bufa. Vol dir, simplement, que s’està en disposició de contrastar les pròpies idees i creences (com ho estava Ramon Llull),de debatre-les i de defensar-les des del raonament. I per suposat, a acceptar les raons satisfactòries de l’adversari.

Fins la seva elecció com a papa, Ratzinger no tenia missions pastorals. Era, per designació expressa del Joan Pau II, el guardià de la fe, l’home encarregat de mantenir gelosament l’ortodòxia. Ara, però, la cosa ha canviat radicalment. La seva responsabilitat no és ja (o no és especialment) la del professor que seu rera una taula i analitza els textos dels estudiosos i dels pensadors amb un catecisme en una mà i un sedàs de malla estreta a l’altra. Avui la seva missió primordial és força més complexa i humil, perquè el savi i rígid professor de teologia ha deixat sobtadament de ser-ho per convertir-se en el simple pastor d’un ramat on trobem sants i pecadors; homes i dones; rics i pobres; gent que sofreix i gent que viu en l’opulència; gent que dubta i gent que és absolutament intolerant; homosexuals i heterosexuals; gent feliç i gent desgraciada; gent que creu i gent que creia; i també homes i dones que estan perdent la fe…

Ho vulgui o no, Ratzinger haurà de canviar de xip. Com a mínim, haurà d’adoptar un altre punt de vista.

Potser que, com diu Rafael Jorba, l’aggiornamento de l’Església s’hagi de fer des de l’ortodòxia. La veritat és que no n’estic massa segur.

Si tens, com ha tingut Joan Pau II, vint-i-sis anys de temps per a fer tots els cardenals a la teva mida, si creus que un d’ells, de nom Joseph Ratzinger, és el més indicat per a fer de guardià de la fe i per a actuar contra tots els qui, a criteri teu, voregen l’heterodòxia, i, si per això mateix, el declares (directament o indirectament) com el teu delfí i el fas degà del col·legi cardenalici, la qual cosa implica que sigui l’únic cardenal que, un cop mort el papa regnant, podrà parlar públicament, tant a la missa d’exèquies com a la missa pro eligendo pontífice, aleshores és evident que facilitaràs molt la feina a l’Esperit a l’hora de decidir qui ha de ser el teu successor com a cap de l’Església.

I si a més, creus –com creu el teu delfí- que vivim en un moment de profunda torbació i de dubte, on el relativisme i el laicisme estan amenaçant per tots costats la barca de Sant Pere, aleshores la màxima d’Ignasi de Loiola (“en temps de torbació no feu mudances”) farà per ella sola la resta.

El cert és, però, que l’Església catòlica té ja un nou papa, Benet XVI, un home que, al meu entendre, ha concitat entorn seu el vot de la por, de la por a que tot els fugi de les mans i prengui un caire que desbordi els esquemes, vells, estrets i també caducs, del vaticanisme.

Però puc anar errat. Més encara, voldria anar errat i saber descobrir la mà invisible de Déu en aquesta elecció pontifícia. D’altra banda, m’ho exigeix la fe i m’empeny a creure-ho un gavadal d’esperança.

I és que, davant el dubte i el descoratjament, els cristians sempre tenim el deure de situar un Emaús a l’horitzó de les nostres vides.

Parlant del conflicte que s’ha produït entre la Xina i el Japó diu una gazetilla de La Vanguardia que “Las movilizaciones se han atribuido a las disputas territoriales y a la polémica sobre unos libros de texto nipones en los que presuntamente no se reconocen las atrocidades perpetradas por los ejércitos imperiales sobre la población china, pero lo cierto es que hay motivos de más peso en el horizonte. En primer lugar, la pretensión de Tokio de hacerse con un sitio permanente en el Consejo de Seguridad de la ONU; en segundo lugar, la sospecha -fundada o no- del Gobierno chino de que el japonés está demostrando una actitud hostil, esto es, más cercana a Estados Unidos, en relación con Taiwán, la isla que Pekín considera una provincia rebelde.”

No és que la història es repeteixi, però el conflicte xino-japonès va estar present damunt la premsa internacional en els anys trenta, sobretot quan el Japó aconseguí de situar un govern titella a Manxúria, amb la persona de l’antic emperador deposat pels comunistes de Mao.

Un dels pensadors catalans que més es preocuparen del conflicte fou Nicolau M. Rubió i Tudurí, el qual cobria des de París i Ginebra les informacions de política exterior del diari Última Hora, que s’editava a Barcelona.

A títol de curiositat, és interessant d’aportar aquí un article de Rubió intitulat “Dues Xines” (publicat el 3.01.1938) en el qual compara aquestes dues Xines a les dues Espanyes dividies en flagrant guerra civil.

“Als centres diplomàtics francesos –escriu Rubió- s’examinen amb molta atenció les intencions que el Japó té a crear a Pequín un Govern de xinesos, prenent per base dos antics presidents de la República de la Xina. Una vegada aquest Govern de Pequín reconegut per Tokio, els xinesos de Txang-Kai-Xec queden declarats ‘roigs’ pel Govern japonès.

En una paraula: es posa en pràctica a l’Extrem Orient el mateix mètode que ha estat aplicat a Espanya. Tindrem a la Xina ‘los buenos’ i ‘los malos’, els xinesos ‘dignos de este nombre’, unes ‘hordas separatistas’. Tota la fraseologia que ha dividit Espanya en dues, potser sense remei.

Els centres diplomàtics de les grans democràcies han acollit amb relativa satisfacció aquesta nova política japonesa. S’han dit: ‘sempre hi ha un pitjor’. El pitjor era representat per la possible mediació intentada per Alemanya, segons la qual Xina hauria entrat en bloc en el sistema polític del triangle Roma-Berlín-Tokio. El bé relatiu consisteix que només mitja Xina entrarà dins aquest sistema. L’altra mitja Xina quedarà afectada per la política de les nacions democràtiques.

És clar que, a presència d’aquesta reacció de les grans democràcies, un català s’ha de dir: ‘la nostra Mitja Espanya també fa un favor a aquestes grans democràcies, només que pel fet de durar’. Vulguem o no vulguem, Londres, París, Washington, Barcelona i Txang-Kai-Xec estem tots interessats en una mateixa política. Sapiguem nosaltres, catalans, fer valer aquesta veritat. Per això, no pretenguem mai aquest impossible que és voler arrossegar el conjunt dels nostres potents associats a fer el que a nosaltres ens sembla que ens convé. No en trauríem res.”

Opinar l’endemà mateix dels resultats de les eleccions és posar-me a l’altura dels “tertulians radiofònics”, i tanmateix crec que no em queda altre remei, encara que estic convençut que, en això, el meu criteri no té cap mena de valor. Tant perquè visc lluny de la pàtria basca, com perquè és molt difícil avaluar la realitat de les coses en un país tan complex com Euskadi.

Tanmateix, els resultats em suggereixen dues conclusions:

La primera, que el nacionalisme que representa Ibarretxe (PNV-EA) no s’ha acostat als resultats previstos, la qual cosa li dificulta de dur a terme el pla que havia prèviamanet traçat. D’ací que no li quedin sinó dues opcions possibles: a) Llençar-se la manta al cap i cabussar-se en l’aventura sobiranista de la mà d’un reforçat partit comunista de les terres basques (PCTV), i esperar a veure què passa. I b) Que, assumint el seu paper de guanyador (però no tant guanyador com pensava), maldi cercar una opció de consens amb altres partits –amb el PSE especialment- per tal de configurar un estatut que no trenqui necessàriament amb la Constitució.

La segona, que, com era previsible, el PP es mostra incapaç d’assumir per se els seus èxits o fracassos, i que, en lloc de preocupar-se a fons de trobar el seu paper a Euskadi (al cap i a la fi Maria San Gil se n’ha sortit prou bé) envesteix contra el PSOE, al qual culpa de tots els mals per no haver il·legalitzat prèviament el PCTV, un partit que, curiosament, va inscriure en el Ministeri de l’Interior Acebes un mes després d’haver-se proclamat la llei de partits.

I encara un darrer apunt: Cada dia que passa em confirmo més en la idea que la llei de partits és un llast que no pot tolerar el sistema democràtic. Aquest no ha de tenir inconvenient que els jutges condemnin amb proves les accions que siguin punibles penalment, però no pot permetre que una opció política sigui il·legal pel simple fet (gravíssim, és cert, però insuficient) que els seus dirigents no condemnin la violència que practiquen d’altres grups, com per exemple ETA.

La notícia que Google pensa bolcar 15 milions de llibres a la xarxa, provinents de biblioteques i d’institucions públiques i exemptes de drets d’autor, ha posat en guàrdia el sector editorial.

Però la idea és bona i, pel fet d’abraçar especialment el món anglosaxó, ha esperonat també els francesos els quals, des de la Biblioteca Nacional Francesa (BNF) ofereixen ja actualment la consulta gratuïta de 80.000 títols, a més de 70.000 imatges i la col·lecció íntegra de 22 periòdics, que van des del segle XIX fins al present, com ens explica el corresponsal de El País a París, Octavi Martí.

Segons Tomàs Delclós, l’arxiu pioner d’aquesta idea fou Gutenberg Project, que allotja més de 15.000 llibres en idiomes diferents. Aquest, però, no és l’únic, perquè la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes ha incorporat ja més de 12.000 títols de El Quijote.

Delclós amplia aquesta informació i ens parla, entre d’altres de The Internet Classics Archive, enfocat a clàssics grecorromans, xinesos i perses, que acull 441 obres de 59 autors, sempre traduïts a l’anglès. I també de la Biblioteca Nacional Francesa, que a través de Gallica, desplega 70.000 facsímils.

Per als interessats en tot aquest magnífic reportatge, us diré que la trobareu a El País, del diumenge 10 d’abril de 2005.

Fa només un any, tot aquest tipus d’informacions llenegaven sobre la meva pell. Avui, en canvi, s’obre davant meu tota una nova perspectiva. I n’estic molt content. Em podeu creure.

A les seves elegies amoroses, un Tíbul (50-9 a.C.) desconhortat sospira dient “Quam juvat immites ventos audire cubantem” (“Quin plaer quedar-se ajagut quan es desfermen els vents!” Elegies, I, I, 45-46), i tanmateix no és aquest el sender que ha de seguir l’home que malda comprometre’s. De tota manera, els qui som per naturalesa apassionats, encara que hem anat moderant amb el temps les nostres eufòries (i us confesso el meu dubte metòdic de si la moderació que el pas dels anys incrementa ens fa prudents o, simplement, covards), en sortir a l’arena, mai no hem deixat de sentir el regust que comporta tastar (metafòricament) la sang de l’adversari.

I això em passa encara avui, quan –tot i el que acabo de dir sobre la moderació- l’atzar o la voluntat em permeten d’enfrontar-me dialècticament en el sempre apassionant debat de les idees. He d’acceptar, però, que he adquirit una certa pràctica a returar l’atac (“Un vent sorrer i càlid que el sol a plom retura”, escriu Riber), o si més no, a repensar-lo mínimament quan acabes descobrint que, en el fons, no cerques enfrontar-te amb la veritatis splendor (com potser li hauria agradat de dir al desaparegut Joan Pau II), ans busques simplement la victòria sobre l’altra part.

Un text, però, que va posar-me en guàrdia sobre aquest punt fou el constituït per aquells versos amb què Boileau inicia la seva Epístola IX:

“C’est à vous mon esprit à qui je veux parler:
Vous avez des défauts que je ne puis celer”

Tot i això, és cert que podem sempre quedar-nos amb l’exemple de Chesterton, que mai no defugí una polèmica. I tanmateix, sense abandonar aquest sentit crític i bregós, a Autobiografia (El Acantilado, 2003), l’obra pòstuma que potser hauríem de considerar com una mena de testament intel·lectual seu, tinc la impressió que, més que seguir capficat en la seva disputa permanent, el que Chesterton fa és seguir la màxima de l’autor de les Sàtires.

Ho hauré de tenir en compte.

A l’acte commemoratiu de les noces d’argent de la fundació de Cajastur, acte presidit a Oviedo pels prínceps d’Astúries, hi va intervenir Stephen Hawking, l’astrofísic britànic i premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia l’any 1989.

Hawking dissertà sobre la historia, l’orde de l’univers i sobre la seva teoria científica dels forats negres, matèries abstruses i del tot inabastables per mi, que tanmateix m’agradaria conèixer. Però un comentari del savi anglès em deixà perplex. Va dir, més o menys, que era més fàcil predir el futur que comprendre el passat.

Aquesta afirmació tan simple, per a una persona com jo que, sense ser historiador, ha fet algunes incursions en el camp de la investigació històrica, li resulta com a mínim xocant, encara que òbviament no dubto de la seva veracitat intrínseca.

M’apunto a l’agenda que he de parlar forçosament amb el meu fill, en Pere Quintana, perquè ens il·lustri sobre aquesta qüestió des del seu bitsenbloc.