Josep Maria Quintana

Amb prou feines deu fer una o dues setmanes que dos diputats al Parlament europeu, l’espanyol Alejo Vidal-Cuadras i Roca i el seu company d’escó, el socialista alemany Jo Leinen, parlaren –potser que una mica lleugerament- del “declivi intel·lectual” del president de la República Txeca, Vaclav Klaus, per mor del seu euroescepticisme. I qualificaren també d’errònia la seva campanya contra la Constitució.

Això ha fet posar en còlera el president txec, el qual, en una carta oberta al president del Parlament europeu, l’espanyol Josep Borrell, li ha fet saber que les manifestacions dels dos europarlamentaris impliquen “una ofensa greu i sense precedent a la meva persona de president de la República txeca, democràticament elegit”.

Ara, amb habilitat, Vaclav Klaus demana que Europa s’excusi. “Si Brussel·les –diu- no ho fa pas, [Europa] inscriurà un punt d’interrogació sobre el sentit de l’adhesió txeca a la Unió Europea.

Serà interessant de veure com se’n surt de tot això el senyor Borrell.

El passat dissabte nit (30.04.05) vaig ser al Liceu per veure una òpera tant desconeguda per mi com esperada. A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten.

Aquests darrers anys, la programació del Liceu ens havia ja ofert algunes belles mostres del compositor anglès, com Billy Budd, o Peter Grimes. I, a més, jo havia tingut l’oportunitat de veure a Florència una de les seves òperes clau, Death in Venice, a partir de la novel·la de Thomas Mann.

Cal reconèixer que totes les apostes que ha fet el Liceu amb Britten s’han resolt de manera esplèndida. I malgrat algunes manifestacions de desgrat que pogueren escoltar-se al final de l’obra, el públic va acollir amb forts aplaudiments els cantants i el director (Harry Bicket). També la mise en scène de Robert Carsen i l’escenografia i el vestuari de Michael Levine.

Molt fidel a l’obra de Shakespeare (encara que Britten i Peter Pears prescindeixen gairebé de la meitat del text original) la fantasia una mica cruel d’A Midsummer Night’s Dream se situa en la cronologia de Britten entre dues òperes de somnis, o més aviat de malsons –com puntualitza Jean-François Labie-, The turn of the screw i Owen Wingrave. El mateix Britten opinava que A Midsummer… era una obra més relaxada que The Turn of the Screw, amb molta més escena i també amb força més uniformitat. En aquest sentit s’aproparia, doncs, a Peter Grimes, encara que l’aspecte de conte, en A Midsummer… és més destacat i efectiu. Britten beu, doncs, en aquest cas de la pròpia tradició literària anglesa, entre d’altres coses perquè –en paraules de Dominique i Jean-Yves Bosseur- “per a Britten, situar-se respecte d’un passat significa la impossibilitat de viure en un país sense arrels o, més ben dit, viure sense les arrels del propi país.

I per acabar aquesta petita ressenya, voldria aportar uns mots de Jonathan Bate que venen ben destacats en el programa que, per aquesta obra, ha editat el Liceu: “En El somni d’una nit d’estiu –escriu Bate-, Teseu diu que els llunàtics, els amants i els poetes ‘estan del tot fets d’imaginació’: Els seus estats mentals condueixen cap a una espècie de visió transformada, des de la qual veuen el món de forma diferent a la manera com hom el veu quan es troba en un estat mental racional.”

Bé, no sé què dir-vos, perquè no em veig capaç d’asseverar aquest discurs ni com a llunàtic, ni com a amant ni, menys encara, com a poeta. Potser que, en aquest darrer aspecte, qui ens n’hauria de fer cinc cèntims fóra Ponç Pons.

Fa uns dies vaig escoltar una llarga entrevista radiofònica que el periodista Iñaki Gabilondo feia al conseller d’economia de la Generalitat de Catalunya, el socialista Antoni Castells, sobre el model de finançament elaborat de comú acord pel tripartit. Crec que feia només dos o tres dies que havien llençat la proposta i les ràdios n’anaven plenes. D’opinions en contra, naturalment.

Diguem d’entrada al meu lector potencial que jo, tot i que em considero un home de formació catalana i, naturalment, un membre més dels qui servim aquesta cultura condemnada a desaparèixer més o menys aviat (malgré nous, naturalment), no sóc ciutadà de Catalunya, sinó de les Illes Balears, i, per tant, el meu govern i el meu estatut no són els del Principat, sinó el govern i l’estatut d’aquesta altra Comunitat autònoma. D’ací que, a justa raó, m’hauria de sentir d’entrada tant perjudicat com els tertulians de la COPE, o d’Herrera en la ONDA, o de la SER, o fins de RADIO NACIONAL, que són les emissores que més s’escolten a Menorca, on fins i tot tenim alguna dificultat per a escoltar CATALUNYA RADIO i d’altres que emetin en català.

He de confessar, però, d’entrada (mea culpa, mea maxima culpa) que Antoni Castells em va semblar un home intel·ligent i gens dat a la demagògia. Vaja! Que no em vaig sentir escopit, ni vilipendiat pels seus raonaments que, curiosament però, no s’ajustaven ni poc ni gens a les interpretacions que, del projecte, en feien els nostres saberuts tertulians (i també –diguem-ho clarament- tots els líders autonòmics espanyols, tant del PP com del PSOE).

Llegint i, sobretot, escoltant aquests debats estèrils (els castellans tenen aquella expressió tan ben trobada que els qualifica de “diálogo de besugos”), el radiooient, el lector de diaris, el qui, en definitiva, cerca una informació veraç en els mass media sobre les notícies que es produeixen en el món, té la impressió que uns i altres li parlen de coses diferents. I es demana espantat si és possible que un mateix text escrit o parlat pugui voler dir una cosa i també el contrari.

De tota manera, i deixant aquesta contradicció latent, el que promet ser divertit (si finalment no resulta patètic) serà veure com se’n surt el president Rodríguez Zapatero del debat sobre la reforma fiscal catalana i, en general, sobre la reforma dels estatuts. Ell, l’home del talant, l’home del sí a tots i a tot, no pot sinó acabar forçosament esclau de la seva proverbial indefinició i de la seva manca de concreció política. I és que no es pot ser piròman i bomber a l’encop. Ni es pot a la vegada repicar i anar a la processó, com diu un refrany d’estar per casa.

En política, com en la vida, cal escollir. Cal decidir-se per un camí o per un altre si no volem finalment veure’ns atrapats per la nostra pròpia incoherència vital. Recordo que Tarradellas, en una llarga tertúlia que mantingué a Mongofre (Menorca) l’any 1981, ens recordava que un polític ha de ser un home capaç de dir que no. O de dir que sí. Però no les dues coses a la vegada.

Doncs bé, aviat haurà de decidir-se el jove president del govern. Perquè… ¿és posible satisfer alhora Maragall, Chavez, Montilla i Rodríguez Ibarra? I que consti que només estic parlant dels seus.

En un món fet sovint de demagògies on el que tothom cerca és el camí més fàcil, encara que sigui per anar a enlloc, no és corrent de trobar-te amb polítics que, lluny de mostrar-te el seu costat ordinari, aquest al qual ens tenen gairebé tots acostumats, són capaços de fer-te veure que encara hi ha un espai per a la intel·ligència.

Aquest és, sens dubte, el cas del filòsof Luc Ferry, exministre d’educació a França amb Jacques Chirac, al qual La Vanguardia d’ahir (2.05.05.) dedica “La contra”, que en aquest cas ve signada per Lluís Amiguet.

Bàsicament són dues les idees exposades per Ferry que voldria destacar: La primera apunta a la necessària modèstia de què s’hauria de revestir el polític (cosa, per cert, gens usual). Diu Ferry: “Ministro suena poderoso, pero la desgracia de nuestra sociedad no es el poder de los políticos, sino que no tienen poder. Yo podía nombrar 200 cargos… ¿Y qué? Mi capacidad de influir en los acontecimientos de verdad era mínima: podía nombrar altos cargos, pero no conseguir que los niños leyeran.”

I en efecte ¿de què em serveix un poder en el camp educatiu que em permeti fer això o allò si, en el fons, no sóc capaç d’aconseguir que els nens llegeixin?

La segona idea important que apunta Ferry es refereix a la manera com s’ha de dirigir l’estudi. A com s’ha de formar l’estudiant. En aquest punt, el més còmode (i potser el més corrent avui) és acudir a la democràcia, entesa aquesta com una mena de caixó de sastre que ens permet de trobar solucions per a tot, o entesa com a sistema únic que pot i ha de regular qualsevol tipus de relacions entre les persones, fins i tot, entre els educadors i els educands. Doncs no. Ferry és extremadament clar en aquest punt: “El gran profesor no es el que te consiente, sino el que te exige. El auténtico maestro sería rechazado por mayoría en cada votación de la clase. No es un demócrata, porque ignora ese rechazo. Te hace amar una disciplina, aunque a priori la odies, porque te obliga a sobreponerte y a madurar. No es un blandengue que quiere quedar bien con todo el mundo, sino un artista que recurre al carisma y la seducción para que tú mejores.”

Jo recordo, en efecte, els dos o tres professors millors que he tingut al llarg de la meva vida d’estudiant. Els dos o tres que més influïren en mi. I estic d’acord amb ell que no foren precisament els més simpàtics, ni els més indulgents, ni els qui es plegaven a allò que volíem els seus alumnes. Foren els qui més m’exigiren, els qui aconseguiren de mi un major rendiment i un més gran esforç.

Doncs això.

__________

N.B.- Si entre els meus lectors n’hi ha algun que és soci o simpatitzant de l’Orfeó Maonès, li comunico que, entre les conferències meves que estan penjades a la secció de “Literatura i assaig” trobarà en versió PDF el discurs commemoratiu del centenari de l’entitat que vaig pronunciar en el Teatre Principal de Maó el 5 de setembre de 1990.

I si algun lector està interessat a conèixer quina és la meva visió del Registre de la Propietat com a institució bàsica de la seguretat jurídica immobiliaria en els moments actuals, pot també trobar, entre les conferències de la secció de “Dret”, i en format PDF, la que al respecte vaig pronunciar a Eivissa l’any 1999.

Hem començat ja el mes de maig i el referèndum francès sobre la Constitució europea s’acosta. La pregunta que tots ens fem és quin serà el resultat de la consulta. Però per damunt d’això, el que inquieta tothom són les conseqüències que un “no” francès podria implicar, no ja al futur europeu, sinó també al president Chirac dins la mateixa França.

En aquest sentit em sembla molt lúcid aquest comentari de Ramón González Cabezas a La Vanguardia del passat 25 d’abril:

“¿Resistiría Chirac un fracaso de la envergadura del referéndum que no sólo repercutiría sobre Francia sino sobre el resto de países de la Unión? En el mejor de los casos, el presidente quedaría gravemente hipotecado para aspirar a repetir por tercera vez en el 2007 y se enfrentaría a un final agónico de su segundo mandato. Se da por hecho que el actual primer ministro Raffarin no sobrevivirá a la consulta, gane o no el sí, pero está por ver si Chirac dispone de nuevos fusibles de recambio para afrontar el resto de lo que se convertiría definitivamente en un auténtico fin de régimen. La hipótesis del rechazo del tratado constitucional no sólo afecta al veterano dirigente neogaullista y a su nuevo partido (UMP), sino a los propios aliados centristas (UDF) de la mayoría presidencial y hasta los partidos institucionales de la izquierda (PS y Verdes), todos ellos implicados en el sí a la Constitución. En suma, a todos los partidos de gobierno de Francia, lo que supondría poco menos que un cataclismo abierto a todas las incógnitas.”

Per bé o per mal, la resposta a aquests interrogants els coneixerem en poques setmanes.

El passat dia 26 ja no quedaven soldats sirians al Líban. I això, mira per on!, és un resultat col·lateral (i francament positiu) de la guerra d’Iraq que, d’altra banda, i malgrat els problemes enormes amb què s’enfronta el país avui (bàsicament de lluita interna, amb muntanyes diàries de morts), ha portat també la democràcia a aquell territori, sotmès fins fa dos anys a la cruel i sanguinària tirania de Sadam Hussein.

Recordem que Damasc havia exercit tradicionalment un domini de fet sobre el Líban, al qual sempre havia considerat com un territori propi. I encara avui, Hezbollah n’és un exemple, d’aquest punt de vista. Però el revifament de l’esperit de lluita dels libanesos provocat per l’assassinat de Rafik Hariri, el passat mes de febrer, l’enderrocament del dictador iraquià i les tesis imposades pels Estats Units sobre “les forces del mal” han deixat, com sol dir-se, amb el cul a l’aire a Afez- el- Assad, el jove president de Síria, el qual difícilment podia justificar ara la presència de les seves tropes al Líban “per a garantir la pau”. D’ací que hagi acceptat de complir la resolució de l’ONU sobre la retirada de Síria.

S’han anunciat eleccions per a molt aviat i això pot significar el principi d’uns nous temps per al Líban, encara que la diversitat ètnica dels seus habitants (maronites, xiïtes, sunnites i drusos) i l’entorn hostil que presumiblement trobaran en els seus veïns, Israel i Síria, fan planar força interrogants sobre aquest futur de pau i de convivència que seria desitjable per a tothom.

El passat dia 27.04.05, acabava el meu comentari sobre la flat tax demanant al lector si creia que la tesi sostinguda pels seus partidaris no mereixeria alguna resposta en sentit contrari. Doncs bé, un amable lector m’envia la següent opinió, que transcric literalment:

“Cal demanar-se si els impostos frenen realment el creixement econòmic, com afirmen als Estats Units els partidaris d’una reforma fiscal. Doncs bé, res no ho prova, això, segons afirma Joel B. Slemrod, un economista de la universitat de Michigan que s’ha especialitzat en aquestes qüestions.

D’acord amb els seus estudis, citats per The New York Times, l’augment de la pressió fiscal en el segle XX, tant als Estats Units com a d’altres països desenvolupats, ha anat parella amb el creixement de la prosperitat. Des de 1950 a 2002, els períodes de fort creixement de la productivitat als Estats Units es corresponen amb aquells en què els tipus màxims d’imposició sobre la renta han estat més elevats. I, contràriament a les idees que expressen els partidaris de la flat tax, els impostos no descoratgen els individus a treballar, com tampoc no dissuadeixen les empreses a invertir. Aquestes, en darrera instància, prenen les seves decisions en funció de la demanda dels consumidors.

Heus ací, doncs, la conclusió a la qual arriba The New York Times: Els qui desitgen reduir el pes de la fiscalitat mitjançant la instauració d’un tipus impositiu únic (flat tax) o bé d’una taxa sobre el consum que podria prendre la forma de l’IVA, per exemple, haurien de reflexionar-hi dos cops, ja que això podria implicar un creixement dels dèficits públics i una degradació dels equipaments i dels sistemes de salut o bé de recerca públics. Això, és clar, en detriment del creixement econòmic.”

Agraeixo naturalment el comentari i el poso en òrbita, és a dir a Internet, perquè els lectors puguin també reflexionar sobre aquestes qüestions econòmiques, certament àrides, però que repercuteixen sobre el nostre futur benestar.

Els mals averanys respecte dels resultats dels referèndums per a aprovar la Constitució europea continuen en els mateixos termes que jo expressava en la meva “Lletra de batalla” del 7.04.05 (“El problemàtic futur de la Constitució europea”), ja que tant a Holanda, com a França, com a Anglaterra, les enquestes segueixen insinuant una clara victòria del no.

Recordo que en aquell article apuntava jo com a una de les causes d’aquest fracàs la poca consciència europea que tenim, en el sentit –deia- que “als europeus ens manca, ara per ara, una consciència de poble, i és evident que sense demos (poble), no hi ha democràcia possible.”

El meu fill petit, en Pere (aquest que Andreu Manresa ha qualificat com un “físic cibernètic” en un article publicat a El País de 24.04.05), va respondre’m tot seguit de jo publicar el meu article per posar en quarantena aquesta darrera afirmació meva. Ell creia que sí que començava a donar-se aquesta consciència de poble arreu del nostre vell continent. Avui, sense pensar-s’ho massa, m’envia un correu des de Toulouse, on investiga a “Meteo France”, i em diu:

“La darrera vegada que et vaig parlar d’identitat europea em referia exactament a això:

INTERNATIONAL HERALD TRIBUNE
« Naissance d’une identité européenne »

Le scepticisme et les doutes sur la Constitution européenne font les grands titres de la presse. “Mais au-delà de la politique et des batailles institutionnelles, la réalité quotidienne des frontières ouvertes est tranquillement en train de forger une identité européenne”, constate le quotidien américain édité à Paris, qui publie une enquête sur la “Génération Erasmus”, ces jeunes Européens qui ont suivi des études en dehors de leur pays d’origine grâce à ce programme d’échanges universitaires européen.

I finalment afegeix:

“L’altre dia érem a un bar tres catalans, uns quants francesos, un
italià, … tots rient parlant anglès macarrònic, francès, i italoespanyol. Un fet que ja no sona estrany a ningú.- Petons, Pere.”

Em sembla fantàstica aquesta experiència que em descriu el meu fill, però, tot i avaluant-la com es mereix, crec que em confirma en la idea que, avui per avui, pesen encara força més les polítiques de campanar que no pas les vertaderament europees.

Durant els meus escassos estudis d’economia a la Facultat de Dret de Barcelona (d’això deu fer ja uns trenta-cinc anys) recordo que tots teníem molt clar que els impostos directes havien de ser progressius i adaptar-se al nivell de renda del contribuent. Tanmateix avui sembla que les coses no es vegin de la mateixa manera.

De fet, l’adopció de l’impost de taxa única [flat tax] a l’Europa de l’Est (el primer de fer-ho va ser Hong Kong) suscita un interès creixent a l’Europa de l’Oest i als Estats Units. Segons els seus partidaris, aquest sistema, caracteritzat per una taxa uniforme aplicada amb una forquilla molt ampla, permet que creixin els ingressos de l’Estat ja que estimula l’economia i redueix l’evasió fiscal.

Christopher Condon i Robert Anderson, en un article publicat en el Financial Time (Londres) asseguren que Madsen Pirie, president de l’Adam Smith Institute –un liberal a ultrança, evidentment- assegura que el flat tax atreu cada vegada més els països industrialitzats en els quals, segons l’OCDE, la voluntat de disminuir aquest tipus d’impost es troba en alça. “L’Estat guanya en dos camps: S’escapa de les crítiques pel fet que no augmenta l’impost sobre la renda i alhora no compromet els ingressos fiscals.”

Sigui o no certa aquesta teoria, el fet és que, en una gran part del món industrialitzat, la tendència apunta a una simplificació dels règims fiscals. Després de vint anys –les dades provenen ara de l’OCDE- la major part dels països han reduït fortament els trams impositius. Si bé és cert que alguns han reduït també la quantitat d’exempcions i de deduccions.

Els partidaris de continuar per aquest camí apunten com a avantatges més visibles del sistema la facilitat de gestió per part dels serveis de l’Hisenda Pública i la comprensió de la factura fiscal de la banda del contribuent. A més –diuen- la reducció dels tipus impositius i l’eixamplament dels trams que configuren les bases impositives descoratgen l’evasió fiscal i també el frau. D’altra banda, el fet que els ciutadans puguin mantenir en les seves mans una quantitat més gran dels seus guanys fa créixer l’estalvi i les inversions, alhora que afavoreix també el conjunt de l’economia.

Però la pregunta clau continua essent la de sempre: ¿I la justícia social? De tota manera, la formulació de la pregunta no pretén, en aquest cas, incloure la resposta. Perquè el cert és que estic desconcertat, ja que la mateixa OCDE ens diu que l’adopció d’aquest tipus de mesures no ens ha de conduir necessàriament a una regressió. I apunta una idea: Més que apujar els tipus impositius, el que determina la major o menor progressivitat en un règim fiscal són les deduccions individuals. En aquest sentit, doncs, si aquestes deduccions es fan bé, la justícia social seria un tema resolt.

¿Creieu que això cert? Penso que també seria interessant d’escoltar algun raonament en sentit contrari.

Si ahir parlava de la glòria mundana com un foc d’encenalls, és a dir com un fet escadusser i, encara que aparatós, sempre efímer, tot referint-me a la cerimònia d’entronització papal, puc dir-vos que això mateix és també aplicable al món de la política.

Fa uns dies vaig tenir ocasió d’ésser present a l’estrena de Die frau ohne schaten (La dona sense ombra) al Teatre Real de Madrid, una òpera amb música de Richard Strauss i amb llibret d’Hugo von Hofmannsthal, òpera a la que, per cert, dedicaré la meva propera “Lletra de batalla” dijous vinent.

Era, com us acabo de dir, el dia de l’estrena, i al teatre hi havia el que solem qualificar com “el todo Madrid”, amb cares conegudes de tots els camps, també de la política. I només contemplant l’espectacle que es produïa en els entreactes (de vegades, en aquest tipus de manifestacions artístiques, el que val la pena de contemplar són precisament els entreactes), qualsevol observador atent podia endevinar on hi havia el poder real i on no hi havia sinó història passada.

Era, en efecte, clamorós veure un Jesús de Polanco sempre envoltat de gent. Entre aquests vaig conèixer el periodista radiofònic Iñaki Gabilondo i la seva esposa, el pensador Javier Pradera, el notari José Aristónico García Sanchez, president del Col·legi Notarial de Madrid i, per cert, molt poc amic de nosaltres, els registradors, i molts altres que no tinc el gust de conèixer; mentre que, perdut per un racó de la sala, vagava solitari i sense curials, l’exministre Rafael Arias Salgado, aquell que, abans de ser cessat, va atorgar unes concessions als amics, els quals, però, tot i així, sembla que, avui per avui, no se senten massa atrets a fer-li de coristes. I és que, també en el món profà, la glòria ben aviat s’acaba.

D’això n’és conscient François de Chateaubriand que, en un bell paràgraf de les seves “Memorias de Ultratumba”(El Acantilado, Barcelona 2005) parla així de la vanitat:

“El burgués de París se ríe del burgués de una pequeña ciudad; el noble de la corte se burla del noble de provincias; el hombre conocido desdeña al hombre ignorado, sin pensar que el tiempo hace justicia por un igual a sus pretensiones, y que son todos igualmente ridículos o indiferentes a los ojos de las generaciones que se suceden.”