Josep Maria Quintana

Deien que Franco, quan es trobava davant algun escàndol (d’aquells que aleshores sempre s’ofegaven tot abocant-hi terra al damunt) solia dir als afectats: “Sempre us agafen amb les mans a la cartera o a la bragueta”. I és que, d’aquells homes tan il·lustres, aquests eren (segons sembla) els seus dos punts més flacs.

Els fets, però, es perpetuen. I dic això pensant en la primogènita del dictador Pinochet (avui en llibertat sota fiança) que la van caçar amb les mans a la cartera a les Duanes de Washington un cop hi va arribar procedent d’Argentina.

Lucía Pinochet (que així es diu la senyora) havia estat acusada, juntament amb la seva mare i els seus germans, d’evasió fiscal relacionada amb els comptes secrets que l’exdictador tenia en el banc nord-americà Riggs. Es parla de no menys de 125 comptes en aquest banc i en altres institucions financeres, que eren vigents des de 1979, i que foren clausurades l’any 2000, coincidint amb la detenció a Londres del general.

Moltes paraules belles i patriòtiques, les dels dictadors, però en el fons les mateixes misèries de sempre. Com deia Franco, per la cartera o per la bragueta. I val a dir que, d’aquests dos pecats comesos pels polítics en actiu, sempre el primer serà superior al segon. No us càpiga cap dubte.

Els resultats de les eleccions palestines han fet palès el perill que jo explicava a la meva lletra de batalla de fa dos dies. Hamas no sols ha guanyat posicions sinó que s’ha convertit en la primera força política. De fet, el president de l’autoritat palestina ha acceptat la dimissió del seu primer ministre, Ahmed Qoreï. I sembla clar que Mahmud Abbas demanarà a Hamas de formar govern un cop els resultats siguin definitius.

No cal dir que els resultats han caigut com un gerro d’aigua freda a Israel i als Estats Units. Bush ha dit ja que mai no acceptarà i respectarà un govern de Hamas, que no donarà un dòlar d’ajut a un govern fet de terroristes, i menys encara a una força política que té, entre els objectius principals, el d’eliminar l’estat d’Israel del mapa.

En un comentari d’urgència, Gilles Paris escrivia a Le Monde que, per als països occidentals, la qüestió de la relació amb un moviment responsable d’atemptats sagnants que és a la llista d’organitzacions terroristes, no es podrà deixar de tenir en compte. La situació política palestina no ofereix, doncs, cap escapatòria i això perquè Hamas governa ja els municipis principals de Cisjordània i a partir d’ara tindrà majoria a l’Assemblea Legislativa. El fet de congelar eventualment els ajuts internacionals, cosa lògica si atenem a les diferents preses de posició, comportarà algunes conseqüències immediates en una Autoritat palestina que es troba ja en el llindar de la fallida.

S’obren, doncs, forts interrogants a l’orient mitjà. Però la pregunta cabdal és la següent: Anem cap a la radicalització i cap a la islamització del govern de Palestina o bé l’exercici del poder moderarà les radicals postures de Hamas? Ara per ara no en sabria donar la resposta.

Aquest cop, tot i anar acompanyats del seus elements distintius habituals (banderes basques, estendards dels moviments nacionalistes, cants com l’Eusko Gudariak, etc.) i amb l’assistència de delegacions del Sinn Fein irlandès, la manifestació camuflada de Batasuna que va tenir lloc a Barakaldo el dissabte passat, ha estat diferent d’altres anteriors.

D’una banda, els assistents no han fet res que pogués ser avaluat com a contrari a la prohibició feta per l’Audiència Nacional. Ningú no va nomenar Batasuna i la manifestació –si més no de portes a fora- no volia ser sinó una manifestació política de milers de persones que reclamaven els seus drets ciutadans per a defensar “els drets civils i polítics”.

La policia basca (que tenia la competència exclusiva de mantenir l’ordre) no va haver d’intervenir. De fet, gairebé no se la va veure. No hi va haver, doncs, la provocació que molts esperaven i, si bé en cap moment no es va escoltar a Otegi una crítica de la violència d’ETA i, menys encara, una exigència de deixar les armes, el cert és que el dirigent de l’esquerra nacionalista va predir un “procés de pau al País Basc.” Aquestes foren les seves paraules: “Nosaltres hem dit que calia tenir confiança […] Els obstacles són sempre molt importants, però ens apropem irresistiblement a un procés de pau.”

Cal que també nosaltres tinguem confiança en un futur acord de pau? És difícil assegurar-ho, però em sembla evident que alguna cosa es mou al País Basc. Per al PP –això ja ens ho imaginàvem- la política socialista és suïcida en aquest sentit, però aquesta asseveració, d’un partit per al qual tot és catastròfic, evidentment no es pot tenir en compte.

Tinc la impressió que, amb l’acord a què han arribat Rodríguez Zapatero i Artur Mas sobre l’Estatut de Catalunya, el panorama polític espanyol entrarà en una via ben interessant. En uns apunts d’urgència, el meu fill (Tolosa de Llenguadoc) em diu el següent:

La jugada és bona per molts motius,

1. El PSOE demostra que està per sobre del PSC. Això és bo de cara als socialistes espanyols.
2. ERC es rebota, el PSOE demostra que pot imposar coses als nacionalistes.
3. A ERC li va bé, es pot rebotar plorar i després al referèndum dir que la gent voti SI malgrat tot. Juguen a radicals i surten amb una proposta moderada.
4. A CiU li va de perles, tornen a primera fila, donen imatge de partit seriós que pot negociar solucions moderades, etc. etc. etc.
5. Al PSC tant li fa. Queden una mica malament però bé, si al PSOE li va bé, al PSC també.

El que jo crec, però, és que, més enllà del que apunta en Pere, l’acord –si acaba amb un text final- provocarà un desconcert en el PP i una lenta però continuada desafecció d’alguns dels seus barons que, amb la boca petita, seguiran les consignes dels talibans Zaplana i Acebes, però acabaran per reclamar també per a ells els resultats de l’acord.

Sense anar més lluny, dilluns passat, Piqué ja es desmarcava dels líders nacionals (mai més ben dit) del PP i deia (cito de memòria) que l’acord començava a posar les coses al lleu lloc. Val a dir que, immediatament, tant Acebes com Zaplana van destacar l’absoluta inconstitucionalitat dels termes pactats. A les notícies del vespre de la “Quatro”, Gabilondo entrevistà Zaplana que no dubtà a declarar la inconstitucionalitat de tot el text i, sobretot, de la referència a la “nació” en el preàmbul, del tractament de la llengua (“que impedirá hablar en castellano en Cataluña” –mira que en té, de penques, això!) i de l’acord per al finançament de la Comunitat autònoma.

Ahir, el diari Menorca duia una fotografia de Rosa Estaràs a portada i un text que deia: “La vicepresidenta, Rosa Estaràs, afirmó ayer que el acuerdo estatutario alcanzado el fin de semana entre el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, y los dirigentes catalanes rompe los principios de igualdad, solidaridad y equilibrio territorial que contempla la Constitución, algo que a su juicio es inaceptable.”

Però –i mireu com n’és, de galdós, això-, immediatament afegia que aquest acord li semblaria bé si “El estado es capaz de garantizar el mismo nivel de inversiones hasta 2014 para todas las regiones de España y el mismo modelo de financiación.”

Així, doncs, com quedem: és o no és inconsticuional el sistema? Si l’apliquen a Catalunya sembla que ho és, però deixa de ser-ho quan també podem afegir-nos-hi nosaltres. Un argument d’allò més sòlid, jurídicament parlant.

Però això ja es veia venir. Per molt que clamin al cel els talibans de la direcció central del partit, aviat els sectors més pragmàtics (i segurament molt menys fondamentalistes) que representen alguns presidents autonòmics del PP, com Matas, Camps o Fernández, reclamaran una millora dels estatuts de les seves comunitats autònomes, i basaran la seva reclamació en el text català. Què en farem aleshores de Rajoy, Zaplana i Acebes? Serà interessant de veure-ho.

Vaig escoltar una mica sorprès, però no atordit, l’amenaça que llençà Chirac de respondre amb la força nuclear (llegeixi’s amb la bomba atòmica) al país que, via terrorisme, ataqués França.

D’entrada fa de mal saber com destriarà el país a bombardejar si els qui ataquen París són, posem per cas, comandos formats per alguns iraquians, dos paquistanesos, alguns marroquins, etc. Bombardejarà mig món?

Si el qui ataca França és l’Al Qaida de Ben Laden, qui atacarà? L’Aràbia Saudita? Els encontorns de la televisió Al Jazira?

Un editorial de La Vanguardia de dissabte passat feia diana. “De puertas afuera, Chirac, que fue incapaz de ganar el referéndum sobre la Constitución europea y sumió la Europa política en una profunda crisis, ofrece ahora a sus aliados su arsenal nuclear. Y, de puertas adentro, cuando incluso desde las filas del centroderecha se le invita a anticipar su salida del Elíseo, prevista para la primavera del 2007, hace una exhibición de su potencial atómico, como lo hizo ya en 1995 cuando inició su mandato con la última tanda de pruebas nucleares en Mururoa.”

De fet, el Quai d’Orsay va haver de precisar que les paraules del president no es dirigien concretament a ningú, contra cap país en particular, i que la doctrina nuclear francesa continua essent –com a estat sempre- de dissuasió. En definitiva, que té raó l’editorialista del diari barceloní quan conclou que “Chirac ha presumido de su fuerza atómica para ocultar su declive e impotencia política.”

Quan el lector llegirà aquestes notes serà ja dilluns, dia 23 de gener, però jo les escric el matí del diumenge, un cop he escoltat a les notícies de les vuit que el president Rodríguez Zapatero i Artur Mas, després de nou hores de negociació, han arribat a un complet acord sobre l’Estatut. Segons els informadors, el president pensava informar tot seguit a Esquerra Republicana i a Esquerra Unida-Verds.

La notícia m’ha satisfet perquè tots necessitem que aquesta negociació s’acabi, i que acabi bé, tant per Catalunya com per Espanya (encara que haurem d’acceptar com a cosa inevitable que els llamps i trons de Rajoy augmentin –si això és possible- de volum), però de tota manera, el que no deixa de ser estrany (o potser hauria de dir significatiu) és que l’acord bàsic s’hagi adoptat amb Convergència i Unió, el principal partit dels qui ocupen escons al Parlament de Catalunya.

Tinc la impressió que Rodríguez Zapatero voldria arribar a un acord parlamentari (em refereixo ara al Parlament espanyol) amb CiU, un acord que d’alguna manera l’alliberaria del llast que per a ell (i per al seu partit) comporta dependre d’ERC i d’IU. És clar que això es fa molt difícil per l’especial composició del Parlament català on la presidència de la Generalitat es troba en mans de Maragall gràcies a un acord amb Carod i amb Saura. I si bé seria possible governar amb CiU, difícilment Mas podria acceptar que la presidència recaigués en Maragall i no en la seva persona que, al cap i a la fi, representa més diputats.

De tota manera tinc la impressió que alguna cosa canvia en el panorama polític espanyol, si exceptuem d’aquest canvi al PP que seguirà predicant “más de lo mismo”. Ara que, si tot el que aquest matí intueixo és cert i, en efecte, s’acaba trobant un acord satisfactori i definitiu per a l’Estatut, penso que haurem de congratular-nos perquè, contra el que assegurava Rajoy, algú –Guinness Worl Records– haurà sabut fer la permanent al porc senglar.

Després de la presentació a la premsa catalana de la meva darrera novel·la, els Nikolaidis, vam dinar plegats un grup de vells amics: Hi havia l’Àlex Susanna, l’Isidor Cònsul, en Xavier Gafarot i la Carme Riera. Enes acompanyava també la meva filla Blanca, que viu a Barcelona.

Ultra la prova del cotó (jo vaig demanar “anfós” i no “mero”, i lògicament la maître no em va entendre), vam treure el tema dels papers de Salamanca (el sainet d’un alcalde populista que es nega a obeir les decisions del Consell de Ministres) i l’inevitable culebrot de l’Estatut. Però el més preocupant va ser la constatació unànime que, en aquests darrers temps, a tots se’ns feia molt difícil de mantenir una conversa oberta amb els vells amics de Madrid. I hi havia també acord que, en això, no podíem fer diferències ideològiques. Res no hi feia que aquests amics fossin socialistes o comunistes, o progressistes de tota la vida. Tots saltaven com enrampats en treure la qüestió de l’Estatut o bé el de la llengua (matèria, per cert, de qual vaig parlar in extenso a la meva darrera lletra de batalla).

Tots estàvem bocabadats davant aquesta situació tan clara a la contra. A tots se’ns feia difícil entendre com són d’incapaços, no diré d’acceptar, sinó de veure, que a Catalunya, a les Balears o bé a València, el castellà és una llengua imposada que, tot i ser coneguda per la gent (i fins i tot estimada), mai no ha substituït la llengua pròpia, és a dir el català, i que quan nosaltres demanem als que vinguin a viure a casa nostra que coneguin el català, no imposem res que no se’ns hagi imposat abans a nosaltres, i a més ho fem conscients que és aquesta l’única manera de no condemnar la llengua catalana a una mort, que tardarà més o menys, però que si les coses no es modifiquen esdevindrà inevitable.

Où sont-ils, les progressistes d’antan ? No ho sé. Ho ignoro.

La decisió del govern contrària al dic de Ciutadella ha provocat més exabruptes i insults que explicacions raonades, d’ací que hagi llegit amb atenció l’article que va publicar Carlos Salord Comella a la pàgina tres del diari Menorca el passat dia 17 de gener.

“¿Quién derribó el dique y por qué?” és un article raonat on l’autor analitza dos informes de la Direcció General de Costes del Ministeri de Medi Ambient que, segons Salord –un dels més destacats membres la plataforma pro-dic-, han resultat decisius per a justificar la decisió presa. Diu sintèticament Carlos Salord que a) S’ha procedit de manera discrecional; b) Que no s’ha tingut en compte el dictamen de la Comissió Balear de Medi Ambient; i c) Que el Consell Insular de Menorca ha actuat de sotamà, és a dir contravenint les declaracions que la seva presidenta, la senyora Joana Barceló, havia fet públicament de no intervenir.

L’anàlisi és acurada, reflexiva i argumentada. Potser té raó o potser no en té, no he d’entrar-hi perquè no conec el conjunt d’elements que ha avaluat el Govern de l’Estat en prendre la decisió. De tota manera, seguint l’argumentació de Salord i a partir dels textos que ell interpreta, veig coherent que arribi a la conclusió que, des del seu punt de vista, “la que ha derribado el dique en nombre del Consell Insular no es otra que su Presidenta.” I continua dient Salord: “No se trata de una obsesión, es una obviedad. También resulta claro el porqué: las rivalidades políticas entre los partidos en su lucha por el poder. Que el Govern del PP de Matas llevara a cabo en Menorca, y más aun en su feudo de Ciutadella, una obra de su programa de la envergadura de la proyectada en el puerto era algo que Barceló y su partido no podían tolerar por claras conveniencias electorales.”

A veure si ho he entès. Segons Carlos Salord Comella, la culpa de tot ha de recaure en una institució –el Consell Insular de Menorca- que ha enviat arguments contraris al dic de sotamà. I també, i especialment, ha de recaure en la seva presidenta, la senyora Barceló, i això perquè la presidenta –sempre segons Salord Comella- ha actuat així per protegir el seu partit, el PSOE, que no volia de cap manera que el govern de Matas dugués a terme una acció d’envergadura a Ciutadella, feu dels populars.

Doncs bé, si he interpretat correctament l’article de Carlos Salord i és cert que l’enderroc del dic és degut a una acció del Consell –una institució insular- i de la seva presidenta (que no és maonesa), la qual ha actuat (segons opina Salord), per raons de política partidista, és a dir per protegir el PSOE (que és també un partit d’àmbit insular), aleshores em demano a sant de què Carlos Salord Comella conclou el seu raonament afirmant sense embuts (però sense justificar-ho) que “De momento, pues, Mahón, con la decisiva ayuda de sus camaradas de Madrid, ha derrotado a Palma.”

Ai caratsus quin raonament! Quina conclusió més lògica! Ara resulta que la ciutat de Maó –que curiosament no havia estat esmentada en tot l’article- acaba essent la causa de la desfeta, el perquè de tot plegat.

És evident que, per a personatges com l’autor de l’article, si Maó no existís haurien d’inventar-lo! A qui culparien, si no, dels seus errors i de les seves desgràcies?

Carlos Santoja és un jove lluïsser que estudia a Barcelona i que escriu regularment els seus comentaris en un bloc que podeu visitar (www.illadelvent.bolgspot.com). Doncs bé, fa dos dies, arran del comentari publicat en el meu bloc el dia de Sant Antoni (Un diada plena de desacord), em fa dues preguntes carregades se sentit comú que revelen molt encertadament la preocupació que tenim actualment una gran majoria de ciutadans compromesos amb la cosa pública.

“Creu vostè que els ciutadans tenim alguna eina per poder aturar aquest espiral de dialèctica política infructuosa i convertir la vida política en un diàleg productiu que permeti a la societat desenvolupar-se?”

“Creu que és possible que els polítics puguin adoptar aquestes posicions tant extremes i contraries al diàleg, arriesgant-se a que surtin elements tipus tinent general Mena que puguin arribar a desestabilitzar greument el país, amb l’única intenció d’arreplegar el màxim de vots possibles?”

Fetes aquestes dues preguntes, Santonja afirma el següent: “Potser molta gent es deixi endur per aquesta maregassa sense veure el rerafons que, crec, és que cada vegada som més intolerants amb les persones que tenen opinions diferents a les nostres; però també som molt -espero- els que cada vegada esteim més desenganyats i decepcionats amb la nostra classe política.”

Aleshores, Santonja exposa un dilema en el qual potser som mols els qui ens hi trobem: “Ser passiu no és una solució -si hem d’esperar que ho arrangin ells anem apanyats…-, i endinsar-se dins el món de la política crec que pot ser inútil si no s’està disposat a rebaixar-se al nivell de fal·làcies i enganys dels que no volen perdre el seu lloc.” I dit això em demana què n’opino jo.

La nit de sant Antoni, abans del sopar multitudinari del diari Menorca, Fèlix Pons em comentava preocupat (sembla que n’estem tots, de preocupats, tret dels polítics) per l’espiral de violència verbal a què ens ha dut la situació política. Tant ell com jo estàvem d’acord a culpar fonamentalment el PP d’aquesta espiral, però no només al PP. També és cert que Maragall i els partits catalans han tesat la corda fins a un punt tan extrem que gairebé era impossible no provocar una reacció, tot i que resposta –en això els dos hi estàvem també d’acord- ha estat desproporcionada i, com a tal, perillosa. De fet, Mena Aguado n’ha estat un efecte (potser no desitjat, però d’alguna manera inevitable), d’aquest excés en la reacció del PP.

Davant aquesta realitat d’enfrontament i de violència verbal que tot ho amara, la gent –com molt bé explica Santonja- reacciona o bé deixant-se endur per la “maregassa” o bé respon amb el desengany i s’aparta de la vida política. Però aquesta mateixa gent desenganyada amb la realitat que tenim, amb aquesta realitat que ens condueix a pensar que no hi ha punt d’acord possible entre els uns i els altres, s’adona que no és possible desentendre’s de tot si no volem caure en una mena de “passotisme” irresponsable. D’una banda, aquesta gent no vol o no està disposta a “rebaixar-se al nivell de fal·làcies i enganys dels que no volen perdre el seu lloc”, però també s’adona que ser passiu no és cap solució. Dilema, aquest, força mal de resoldre perquè tots som conscients que si ens desentenen de la vida política, aquesta anirà degradant-se cada cop més; i si ens hi fiquem de ple, segurament ens trobarem a disgust i no podrem suportar la pressió d’aquesta olla de cargols que, només des del cinisme o des la insensibilitat, pot suportar-se.

Naturalment que no tinc cap solució per a la resoldre la pregunta que em formula el jove estudiant i, menys encara disposo d’una vareta màgica que pugui resoldre els problemes que, amb una gran irresponsabilitat, ens creen els polítics. Potser l’únic camí que jo veig possible de fer és aquell que, lluny de conduir-nos al silenci i a la despreocupació, ens mena al compromís i, per tant, a la reflexió i a la crítica. Nosaltres no tenim poder, cap poder, però disposem de la força que ens dóna la paraula, aquesta paraula que neix de la reflexió i que potser parlada (en les relacions que tenim amb el nostre entorn ciutadà) o que potser escrita (ja sigui a la premsa o bé en aquests blocs que, des de la xarxa, arriben a tot arreu).

I si d’una cosa estic segur és de la força i de la utilitat del compromís viscut d’aquesta manera. Amb la paraula podem crear corrents d’opinió i aquesta opinió, coherent i raonada, penso que ha de poder contribuir eficaçment a transformar la realitat del món.

Michele Bachelet va guanyar netament les eleccions a Xile celebrades el passat diumenge amb una victòria que li donà el 53,49% dels vots contra el 46,5% que obtingué el seu adversari de dreta, Sebastià Pinera.

És una noticia excel·lent que una dona, una socialista que va sofrir en carn pròpia els desastres de Pinochet (avui en llibertat sota fiança d’uns 20.000 dòlars, aproximadament) hagi assolit de manera democràtica la presidència de la nació. Xile havia estat un exemple per als demòcrates fins que el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973 va instaurar un règim de terror. I ara va camí de tornar-ho ser, un exemple.

Després, doncs, d’una presidència força positiva del socialista Ricardo Lagos, assumirà la primera magistratura del país una dona, i una dona ben especial: Bachelet és agnòstica en un país majoritàriament catòlic, és mare soltera de tres fills de dos pares diferents i ha anunciat que formaria en govern paritari format per homes i dones a parts iguals.

No cal dir que li espera una tasca dura, però també il·lusionant.