La força del compromís i de la paraula

by

Carlos Santoja és un jove lluïsser que estudia a Barcelona i que escriu regularment els seus comentaris en un bloc que podeu visitar (www.illadelvent.bolgspot.com). Doncs bé, fa dos dies, arran del comentari publicat en el meu bloc el dia de Sant Antoni (Un diada plena de desacord), em fa dues preguntes carregades se sentit comú que revelen molt encertadament la preocupació que tenim actualment una gran majoria de ciutadans compromesos amb la cosa pública.

“Creu vostè que els ciutadans tenim alguna eina per poder aturar aquest espiral de dialèctica política infructuosa i convertir la vida política en un diàleg productiu que permeti a la societat desenvolupar-se?”

“Creu que és possible que els polítics puguin adoptar aquestes posicions tant extremes i contraries al diàleg, arriesgant-se a que surtin elements tipus tinent general Mena que puguin arribar a desestabilitzar greument el país, amb l’única intenció d’arreplegar el màxim de vots possibles?”

Fetes aquestes dues preguntes, Santonja afirma el següent: “Potser molta gent es deixi endur per aquesta maregassa sense veure el rerafons que, crec, és que cada vegada som més intolerants amb les persones que tenen opinions diferents a les nostres; però també som molt -espero- els que cada vegada esteim més desenganyats i decepcionats amb la nostra classe política.”

Aleshores, Santonja exposa un dilema en el qual potser som mols els qui ens hi trobem: “Ser passiu no és una solució -si hem d’esperar que ho arrangin ells anem apanyats…-, i endinsar-se dins el món de la política crec que pot ser inútil si no s’està disposat a rebaixar-se al nivell de fal·làcies i enganys dels que no volen perdre el seu lloc.” I dit això em demana què n’opino jo.

La nit de sant Antoni, abans del sopar multitudinari del diari Menorca, Fèlix Pons em comentava preocupat (sembla que n’estem tots, de preocupats, tret dels polítics) per l’espiral de violència verbal a què ens ha dut la situació política. Tant ell com jo estàvem d’acord a culpar fonamentalment el PP d’aquesta espiral, però no només al PP. També és cert que Maragall i els partits catalans han tesat la corda fins a un punt tan extrem que gairebé era impossible no provocar una reacció, tot i que resposta –en això els dos hi estàvem també d’acord- ha estat desproporcionada i, com a tal, perillosa. De fet, Mena Aguado n’ha estat un efecte (potser no desitjat, però d’alguna manera inevitable), d’aquest excés en la reacció del PP.

Davant aquesta realitat d’enfrontament i de violència verbal que tot ho amara, la gent –com molt bé explica Santonja- reacciona o bé deixant-se endur per la “maregassa” o bé respon amb el desengany i s’aparta de la vida política. Però aquesta mateixa gent desenganyada amb la realitat que tenim, amb aquesta realitat que ens condueix a pensar que no hi ha punt d’acord possible entre els uns i els altres, s’adona que no és possible desentendre’s de tot si no volem caure en una mena de “passotisme” irresponsable. D’una banda, aquesta gent no vol o no està disposta a “rebaixar-se al nivell de fal·làcies i enganys dels que no volen perdre el seu lloc”, però també s’adona que ser passiu no és cap solució. Dilema, aquest, força mal de resoldre perquè tots som conscients que si ens desentenen de la vida política, aquesta anirà degradant-se cada cop més; i si ens hi fiquem de ple, segurament ens trobarem a disgust i no podrem suportar la pressió d’aquesta olla de cargols que, només des del cinisme o des la insensibilitat, pot suportar-se.

Naturalment que no tinc cap solució per a la resoldre la pregunta que em formula el jove estudiant i, menys encara disposo d’una vareta màgica que pugui resoldre els problemes que, amb una gran irresponsabilitat, ens creen els polítics. Potser l’únic camí que jo veig possible de fer és aquell que, lluny de conduir-nos al silenci i a la despreocupació, ens mena al compromís i, per tant, a la reflexió i a la crítica. Nosaltres no tenim poder, cap poder, però disposem de la força que ens dóna la paraula, aquesta paraula que neix de la reflexió i que potser parlada (en les relacions que tenim amb el nostre entorn ciutadà) o que potser escrita (ja sigui a la premsa o bé en aquests blocs que, des de la xarxa, arriben a tot arreu).

I si d’una cosa estic segur és de la força i de la utilitat del compromís viscut d’aquesta manera. Amb la paraula podem crear corrents d’opinió i aquesta opinió, coherent i raonada, penso que ha de poder contribuir eficaçment a transformar la realitat del món.


%d bloggers like this: