Després de la presentació a la premsa catalana de la meva darrera novel·la, els Nikolaidis, vam dinar plegats un grup de vells amics: Hi havia l’Àlex Susanna, l’Isidor Cònsul, en Xavier Gafarot i la Carme Riera. Enes acompanyava també la meva filla Blanca, que viu a Barcelona.
Ultra la prova del cotó (jo vaig demanar “anfós” i no “mero”, i lògicament la maître no em va entendre), vam treure el tema dels papers de Salamanca (el sainet d’un alcalde populista que es nega a obeir les decisions del Consell de Ministres) i l’inevitable culebrot de l’Estatut. Però el més preocupant va ser la constatació unànime que, en aquests darrers temps, a tots se’ns feia molt difícil de mantenir una conversa oberta amb els vells amics de Madrid. I hi havia també acord que, en això, no podíem fer diferències ideològiques. Res no hi feia que aquests amics fossin socialistes o comunistes, o progressistes de tota la vida. Tots saltaven com enrampats en treure la qüestió de l’Estatut o bé el de la llengua (matèria, per cert, de qual vaig parlar in extenso a la meva darrera lletra de batalla).
Tots estàvem bocabadats davant aquesta situació tan clara a la contra. A tots se’ns feia difícil entendre com són d’incapaços, no diré d’acceptar, sinó de veure, que a Catalunya, a les Balears o bé a València, el castellà és una llengua imposada que, tot i ser coneguda per la gent (i fins i tot estimada), mai no ha substituït la llengua pròpia, és a dir el català, i que quan nosaltres demanem als que vinguin a viure a casa nostra que coneguin el català, no imposem res que no se’ns hagi imposat abans a nosaltres, i a més ho fem conscients que és aquesta l’única manera de no condemnar la llengua catalana a una mort, que tardarà més o menys, però que si les coses no es modifiquen esdevindrà inevitable.
Où sont-ils, les progressistes d’antan ? No ho sé. Ho ignoro.
Josep Maria Quintana 