Josep Maria Quintana

Parlant de les novel·les, deia al meu darrer article, que les coses solen ser el que semblen per més que això de vegades ens repugni, ja que és “el que sembla” la percepció que n’acaba tenint la gent. I aquesta pot ser errònia.

Si això succeeix en el camp de la narrativa, s’esdevé encara més repetit a la vida política on, per més que l’acció que l’agent duu a terme s’hagi reflexionat, meditat i executat a consciència, al final (si més no a curt termini) el resultat obtingut no és sempre el que aquell ha previst, sinó el que percep el conjunt de la ciutadania. Vull dir amb això que, en política (més que en cap altre aspecte de la vida), les coses són, de fet, el que semblen, i acaben essent conceptuades i avaluades per la gent a partir d’aquesta percepció… que tanmateix pot no ajustar-se a la realitat.

Dic això arran del que ha succeït darrerament al Senat d’Espanya on, a partir d’una moció del senador (i expresident de la nostra comunitat autònoma), Francesc Antich, sobre les prospeccions de petroli en un lloc del mar proper a les nostres illes, quatre senadors balears del PP han trencat la disciplina de partit (versió nacional) per votar favorablement la moció obeint el líder regional, senyor Bauzá. Però com succeeix als admirats contes d’Astèrix, ara hauria de dir: no!, tots no, perquè un d’aquests senadors –pel que fa al cas una senadora- no s’ha sotmès a la disciplina de Roma, sinó que ha fet el que ella ha volgut. I ho ha fet, si més no al meu entendre, no tant per acontentar als qui manen a Madrid, sinó per ser fidel a ella mateixa i als principis que, respecte de la qüestió, havia sostingut i defensat amb perfecta coherència.

He de dir, però, que el que ara pretenc no és donar la meva opinió sobre si és bo o no per a la nostra comunitat autònoma que es facin prospeccions de petroli, sinó lloar la decisió de la senadora Pons Vila per haver decidit el vot per ella mateixa, a pesar que sabia molt bé que la decisió de votar “no” a la proposta del senador Antich li causaria greus problemes davant el líder absolut del PP a les Balears. Com també sabia del cert la senadora que la seva decisió li causaria el menyspreu d’un sector de ciutadans –molts del seu partit- que l’ha titllat de traïdora, no sé si amb aquesta paraula tan forta, però sí amb eufemismes que, sens dubte, volien dir el mateix.

Això no obstant, i a pesar que ara contradiré la teoria general que he expressat a l’inici de l’article, aquesta vegada la cosa no és el que sembla, i és molt probable que, sigui o no encertada decisió política que la senadora ha pres, penso que el fet d’atrevir-se a votar contra el criteri explícit del senyor Bauzá per ser coherent amb ella mateixa i amb la política que havia sostingut i defensat públicament, és un acte polític de primera magnitud que no puc deixar de lloar-li.

Digueu-me, si no, de què ens serveixen (de què ens han servit) els molts polítics neutres, mal·leables, incapaços de pensar per ells mateixos, que tot sovint ens representen (i ens han representat), l’única funció que se’ls coneix és (ha estat) de passejar la seva ossa estèril pels llargs passadissos del Senat o del Congrés, per votar tot seguit el que ordena el cap de files.

Salvant les excepcions –que n’hi ha hagut sortosament- molts d’aquests polítics s’haurien pogut substituir per ninots virtuals (com els del fort Marlborough), que sempre fan el que ordena el projector i és segur que no donen cap maldecap a la direcció de la casa.

Al parlament britànic (mare de tots els Parlaments), al parlament nord-americà (que el segueix en mèrits) i fins i tot al parlament francès, els caps de fila dels partits no tenen més remei, davant de cada votació, que fer recompte per veure si aconsegueixen o no el ple dels seus parlamentaris, ple que no tenen mai assegurat. Sense anar més lluny, les darreres propostes que ha fet el primer ministre francès, Manuel Valls, no han obtingut el suport de fins a quaranta-un diputats de la majoria, que li han girat l’esquena després de criticar les dràstiques mesures de retall pressupostari que aquest ha dut al Parlament com a programa de govern. I això perquè, ajudats per sistemes electorals que propicien la personalitat dels diputats (i aquest seria el cas excepcional de Menorca, on el senador s’elegeix amb les sigles d’un partit, però d’acord amb un sistema majoritari), els partits es veuen en la necessitat de cercar polítics amb personalitat. Homes i dones preparats, que són capaços de pensar per ells mateixos, que tenen vida pròpia, que expliquen la seva política als electors i responen després personalment davant aquests de les decisions que prenen.

A Espanya, en canvi (i excepció d’aquests pocs senadors de les illes menors), s’ha optat per un sistema proporcional de llistes tancades i barrades en el marc d’un districte provincial, on l’únic qui compta realment és el líder (nacional o l’autonòmic) i les sigles del partit pel qual aquest es presenta; mentre que compten gens o molt poc les persones que –per decisió gairebé exclusiva del líder- acaben figurant a les llistes electorals.

És per això que vull felicitar la senadora, més enllà de dir si em sembla o no encertada la decisió que ha pres, perquè ningú li podrà discutir que el seu vot ha estat coherent amb el que ella predicava. A més, ha estat una decisió valenta, perquè no s’ha doblegat davant la potestas absoluta del líder balear que, tal com funcionen els partits entre nosaltres, la podrà laminar si ho vol fer per la seva vountat omnímoda.

Per això la vull felicitar. Perquè la seva actitud apunta el camí que podria salvar la democràcia: l’assumpció d’un sistema electoral diferent al que tenim, que tregui força als partits i potenciï els candidats. Per exemples no cal anar gaire lluny. En tenim a la vora.

Quan el 2006 vaig publicar “Els Nikolaidis”, de seguida alguns crítics van situar el llibre en la categoria de “novel·la històrica”. El meu editor d’aleshores, el recordat i enyorat Isidor Cònsul, no estava segur que ho fos, i tampoc jo ho estava, però de vegades és millor no discutir i acceptar les coses com venen (ja que les coses solen ser el que semblen, finalment). A més, com que la novel·la transcorria en un període històric allunyat uns dos-cents anys del nostre i el marc en què es desplega la història de la família té força importància per al relat, és comprensible que el qualificatiu que se li va donar no sigui cap despropòsit.

En aquest sentit, doncs, també és històrica “Els herois de la nit” (que transcorre a cavall del segle XVI i del segle XVIII), i “Els Clark”, publicats recentment, on la història que s’hi narra vol mostrar el món del segle XIX i dels començaments del segle XX.

Un lector amable em va demanar privadament com em posava a la pell dels personatges de segles anteriors. Ell entenia que, si bé en una novel·la com “Ningú no pot enganyar els morts” o bé a “Les revolucions perdudes” (centrades les dues al segle XX) la qüestió no m’havia de ser tan difícil, ja que els personatges es movien en un temps que jo he viscut o bé en els anys immediatament anteriors, però encara propers, deuria ser molt difícil, segons creia, treballar personatges força més allunyats, que viuen a segles dels quals no hem rebut una tradició oral directa i el que en sabem és exclusivament el que hem après als llibres.

Construir una novel·la que transcorre en uns temps força allunyat al nostre té certs problemes, no ho he de negar, ja que no sols has de conèixer el marc on viuen els personatges, sinó també molts elements de la vida quotidiana. Has de saber, per tant, els costums, la tècnica, els vestits, els menjars i tantes altres coses que, si no en tens una idea prou clara, caus fàcilment en greus errors.

És evident que no pots parlar de llum elèctrica al segle XVIII, ni pots descriure una dona menorquina amb rebossillo si escrius una història que transcorre a finals del XIX o al llarg del segle XX. No pots parlar del transport en tren al segle de les Llums, ni d’un viatge de Portsmouth a Nova York en avió a meitats del XIX. Això és elemental. Però aquest coneixement indispensable del món on fas que transcorri la història que narres en una novel·la de les dites “històriques” (com si les que transcorren avui no s’esdevinguessin també en un temps i un espai), presenta, al meu entendre –i amb això torno a l’inici de l’article i, per tant, al lector que em demanava privadament com ho feia per posar-me a la pell dels personatges que feia viure a segles anteriors al meu- menys dificultats que la descripció del marc espaial i temporal on es desplega el relat.

No hi ha dubte que és important assenyalar –i reconèixer- que els canvis de tipus històric, social, cultural, econòmic, etcètera, que han experimentat les societats humanes al llarg dels segles són una realitat inqüestionable i, a més, fàcil de comprovar. Però si parlem de l’home –de l’ésser humà- el que ens cal esbrinar és si les profundes mutacions en tots els ordes de l’existència humana que, per bé i per mal, hem comprovat en el dia a dia de la nostra pròpia vida quotidiana, són -han estat- meres modificacions històrico-culturals més o menys profundes en les formes de vida dels humans o si, ben el contrari, comporten una transformació de la diguem-ne “humanitat” de l’ésser humà. O per dir-ho més clarament: es tracta de saber si, estructuralment, l’home d’avui no respon a les característiques fonamentals que el definien abans (a segles anteriors).

Si realment l’home s’hagués transformat estructuralment fins al punt que les característiques que hi destacàvem temps enrere per definir-lo fossin unes altres, com diversa és la realitat social i cultural que ha viscut al llarg dels segles, aleshores posar-me en la pell dels personatges de la novel·la seria francament difícil, si no impossible. Però estic convençut que aquests canvis que l’home ha viscut –i els que viurà en el futur- no han modificat, ni poden modificar, les estructures constitutives i constituents de l’ésser humà. O el que ve a ser el mateix: a pesar de tots els canvis socials possibles i imaginables, continua mantenint-se inalterable la igualtat radical, estructural, de tots els homes i dones del passat, del present i del futur; igualtat estructural que es manté a pesar de les innegables diferències culturals i històriques.

Vet-aquí, doncs, per què no és tan difícil escriure sobre els homes i les dones que han viscut en un temps passat, ni que sigui en el marc, per tant, d’una societat i d’una cultura força diferents de la que ens ha tocat a viure. Per això he afirmat que és més difícil descriure el marc espaial i temporal –el de segles enrere-, amb tot el que comporta, que posar-se a la pell de les persones, perquè l’ésser humà és estructuralment el mateix.

I res no ve més a tomb per il·lustrar (i justificar) el que dic, aquell recitat tan conegut que Shakespeare posa en boca d’un personatge d’ “El mercader de Venècia”: “Que no tenim mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? No ens alimentem amb el mateix menjar i ens ferim amb les mateixes armes? No tenim calor a l’estiu i fred a l’hivern? No riem si ens fan pessigolles? Si ens punxen no sagnem? Si ens persegueixen no patim?”

Doncs si aquestes paraules escrites a finals del segle XVI les podem sentir encara com a dites avui, aleshores comprendrem el que vaig respondre al lector: que no és tan difícil com sembla posar-se a la pell dels personatges en una novel·la històrica.

La reacció clara i directa de Pere Navarro a l’hora de denunciar que l’agressió que va rebre en sortir d’una església el passat diumenge era producte del clima de tensió i violència que es viu a Catalunya com a conseqüència del “procés sobiranista” (aquest tan “absurd i irracional”, segons tots els diaris i les ràdios de Madrid) és una afirmació que pot ser certa, però que, com a mínim, esdevé agosarada sense esperar a obtenir una investigació dels fets, ja que no és, ni serà, la primera ni la darrera vegada que un polític és agredit públicament a la via pública per un ciutadà indignat.

De tota manera, les paraules de Pere Navarro han estat superades per les que ha pronunciat la líder nacional d’UPyD, Rosa Díez, la qual ha afirmat que a Catalunya hi ha una gran tensió i, sobretot, una gran “manca de llibertat” per als qui no són nacionalistes.

Aquest posicionament verbal de Rosa Díez no és nou, perquè, ja el 2010, quan el procés sobiranista no tenia, ni de prop, l’envergadura que té actualment, va manifestar després que fos insultada en sortir d’una conferència a la Universitat Autònoma, que “vaig ser rebuda a la UAB amb crits de Rosa Díez pim, pam, pum”, crits que –reblà- “havia escoltat també al País Basc amb el nom de persones que després han estat assassinades”.

No hi ha dubte que Rosa Díez i tots els nacionalistes espanyols que s’han abonat a aquesta tesi, insisteixen cada cop més en el clima totalitari, de violència i de manca de llibertat que, segons ells, es viu a Catalunya, i no deixen de parlar de la “tensió insuportable” que els ciutadans han de sofrir, la qual cosa els permet qualificar tot seguit com una absurditat, com un despropòsit, com una irracionalitat el que es viu en aquell país.

Sense voler menystenir el problema de la conflictivitat que pot presentar avui el moviment polític i social de Catalunya, i sense treure importància a les agressions, petites o grans (de moment totes les que coneixem han estat lleus) que s’han produït, gosaria afirmar que les manifestacions alarmistes de Pere Navarro i, especialment, de Rosa Díez són tan exagerades com injustes. Vaja! Que no reflecteixen el que està succeint en realitat.

També jo, com Rosa Díez, era a Barcelona el dia de Sant Jordi. El meu editor va convidar-me a signar llibres a diverses taules d’arreu de la ciutat. El dia era assolellat i magnífic, i això em va permetre passejar tranquil·lament entre les multituds que emplenaven els carreres i les places de la ciutat, i no sols no vaig observar cap incident, sinó que vaig veure com milers i milers de persones gaudien d’un dia de joia col·lectiva, compraven llibres, es reglaven roses i deambulaven amb un aspecte festiu.

Escoltant Rosa Díez, tinc la impressió que els qui han decidit que havien de ser bel·ligerants (clarament i durament bel·ligerants) amb la política que impulsen els catalans que reclamen el dret a decidir sobre el futur del seu país, necessiten com del pa que mengen d’ un element que esdevindria fonamental a l’hora de justificar la seva posició: la violència. I això perquè el fet de reclamar el dret a decidir –o de reclamar fins i tot la independència- amb una riuada humana pacífica, o de fer-ho amb una cadena festiva on milers i milers de famílies expressen lúdicament el que volen, els fa mal. Vaja, els fot –per dir-ho més bruscament-, perquè aquesta manera de procedir (sense violències) només els permet criticar-los acudint al recurrent “estan sonats”, “són uns irresponsables”, “volen condemnar Catalunya a la pobresa”, “no veuen que estaran fora d’Europa” o bé “si se separen navegaran per l’espai sideral oblidats de tothom”.

Jo crec que, en el fons, Rosa Díez i els qui pensen com ella voldrien que la violència s’apoderés dels carrers i penetrés clarament i durament a la vida diària de Catalunya. Voldrien, en definitiva, que els nacionalistes perseguissin realment els qui no ho són i els privessin de llibertat. Potser aleshores el seu discurs estaria farcit d’arguments sòlids. Perquè… ¿creu algú de veritat que Alicia Sánchez Camacho no diu el que vol dir? ¿Creu algú que se l’ha privada dels seus drets més bàsics i elementals? ¿Creu algú que quan Rajoy, Cañete, González Pons, Díez, Espasa, Carreras i tants altres polítics o intel·lectuals disconformes amb el nacionalisme es passegen per Catalunya i diuen el que pensen se’ls priva de la seva llibertat?

Per què, doncs, aquestes afirmacions que volen mostrar una realitat que realment no existeix? Doncs perquè per condemnable que sigui la bufetada que una senyora va dar a Pere Navarro o bé els insults (o fins les mirades malèvoles!) de què va ser objecte Rosa Díez, no basten per deduir el clima de violència que ells voldrien justificar.

Fa poques setmanes, a Burgos es va crear una gran revolta ciutadana pel cas Gamonal. A Madrid és encara més proper l’enfrontament que es produí entre manifestants i policies pels encontorns de la plaça de Colon, o el que va tenir lloc pels voltants dels barris de La Latina i Lavapiés en protesta contra un acte electoral d’extrema dreta convocat a la plaça de Tirso de Molina. En tots aquests casos hi va haver una gran batalla campal amb contenidors cremant, barricades i desenes de joves que llançaven llambordes i ampolles contra la policia. Més d’una manifestació diària ha hagut de suportar la capital espanyola al llarg de l’any passat. ¿Ens permet això assegurar que a Madrid hi ha un insuportable clima de violència?

Em fa la impressió que les desigualtats, la pobresa, la manca d’oportunitats, l’atur i la desestructuració de la societat crea molta més violència que el “procés sobiranista”, el qual podrà ser inconstitucional, irracional i absurd (per a tots els que siguin incapaços d’entendre’l), però no s’ha mostrat agressiu en cap moment, a no ser en la ment escalfada de determinats polítics que potser voldrien que ho fos perquè això el deslegitimaria i desqualificaria definitivament els seus mentors.

La darrera crítica que vaig fer a la Conferència episcopal espanyola per les declaracions del qui n’era aleshores president, cardenal Rouco Varela, i també del seu portaveu, José María Gil Tamayo, va provocar una llarga carta del nostre bisbe, Salvador Giménez, que, des del diari Menorca, discrepà de la meva opinió i defensà el col·legi episcopal al qual pertany.

És molt probable que jo vagi ser molt dur, massa, en aquell article, i que, pel fet de generalitzar la crítica, vagi agafar la part pel tot, i això potser em va dur a cometre alguna injustícia. Per tant, ni que sigui uns mesos més tard, no em sap greu demanar excuses si em vaig ultrapassar, però he d’insistir tanmateix en la meva crítica, per més que centrada aquest cop en la figura del cardenal, que no ha cedit un sol mil·límetre en les seves posicions.

Jo definia l’actitud de Rouco Varela –que no necessàriament s’ha d’estendre a la resta de bisbes- com l’exponent “d’un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política” (E. Juliana). I això –que ho mantinc- em semblava lamentable, vist si més no des del punt de vista dels molts cristians que creiem que és perillós mesclar teologia i ideologia, perquè és molt fàcil confondre les idees polítiques que professem –en aquest cas les que professa l’arquebisbe de Madrid- amb exigències de la fe i de la moral.

La meva reacció furiosa d’aquell dia –i segurament en aquest adjectiu radicava el meu error- l’havia provocat una declaració del portaveu de l’episcopat que, en nom dels bisbes espanyols, va definir l’actitud dels independentistes catalans com a “inadmissible” i “moralment inacceptable”. Ho va fer, per tant, amb unes paraules que, al meu entendre, no derivaven d’un raonament que bevia de l’evangeli ni de la doctrina de l’Església, sinó d’una prèvia actitud política, per cert molt respectable, però estrictament humana, la qual, com tots els posicionaments polítics, no responia a un plantejament teològic sinó ideològic i/o cultural.

Doncs bé, em sembla que participen d’aquesta mateixa naturalesa algunes de les més polèmiques manifestacions que el cardenal Rouco ha fet a les homilies que ha pronunciat a dos funerals recents de gran transcendència: el commemoratiu dels atemptats de l’11-M (que provocà gairebé dos-cents morts l’any 2004) i el dit “funeral d’estat” per la mort del president Adolfo Suárez.

Més enllà de mostrar-me incapaç d’entendre per què en un país presidit per una Constitució no confessional (encara que no estrictament laica) s’hagin de fer “funerals d’estat” (és a dir, celebrar misses organitzades pel poder civil) amb motiu de la mort de dignataris polítics, el fet que les autoritats religioses s’hi prestin sense tan sols qüestionar-s’ho, revela, al meu entendre, una procliu actitud de la jerarquia catòlica d’aprofitar-se (excuseu-me si us sembla que aquest verb és massa dur) de l’estatus de privilegi que se li brinda per consolidar aquesta “vocació de poder” que tenen alguns mitrats –per bé que no tots-. Vocació de poder que, en el cas del cardenal Rouco, em sembla irrefutable.

A més, en el cardenal de Madrid aquesta vocació de poder entronca –i això no el fa millor ni pitjor; és, senzillament, que ho vull constatar- amb una ideologia conservadora de caire integrista que sempre l’obliga a mirar cap enrere. I això perquè, com apuntava fa unes setmanes José Antonio Zarzalejos en un brillant article publicat a La Vanguardia, els agents integristes sempre tornen la mirada al passat, com la dona de Lot, encara que fer-ho no instrueix sinó que fossilitza.

Afirmo això del cardenal Rouco i ho faig a consciència perquè tinc el convenciment que aprofitar la situació de poder que implica dirigir-se amb la mitra calada i ex cathedra (mai més ben dit) a tots els més alts dignataris del país per alertar del perill de guerra civil per mor dels moviments catalans per la independència, és anar molt més lluny del que correspon a un bisbe, a més de ser un falsejament de la realitat. Com ho és també atribuir els atemptats de març del 2004 a “foscos interessos de poder”, tot sumant-se, per tant, des de la trona a la posició dels sectors més reaccionaris del país i –en això he de reconèixer que és coherent- a les teories de la conspiració que es van aclamar des de l’emissora de la qual l’arxidiòcesi de Madrid és accionista majoritària. Perquè va ser la Cope, en coalició amb El Mundo i en connivència amb un PP manejat al seu gust per Zaplana i altres dirigents, el mitjà que va vociferar la crida conspirativa que ha acabat dissolta en un patètic ridícul.

Què vull dir en definitiva? Doncs que aquestes dues darreres homilies em confirmen en el meu posicionament crític envers l‘arquebisbe. Per a mi, Rouco és un dignatari eclesiàstic en el qual l’ambició de poder lligada a una ideologia política determinada es mostra amb tanta o més evidència que el seu vessant de pastor d’un remat que és –i ha de ser- forçosament plural des del punt de vista ideològic, per més que resti unit en una mateixa fe.

Sé que és molt difícil seguir opinant sobre què succeirà amb la “qüestió catalana” que, cada dia que passa, deixa de ser catalana per convertir-se en el “problema espanyol”. En efecte, per molt que les ràdios d’abast estatal i els diaris de Madrid es refereixin amb una unanimitat que puc comprendre, però que que considero miop, al que ells denominen “el órdago catalán” o bé “la deriva soberanista”, tot afirmant que “Mas lleva a los catalanes hacia un callejón sin salida”, a mi em sembla que no és això que està succeint. El que està passant a Catalunya –ens agradi o no – és que “el poble ha impulsat Mas a emprendre un camí sense retorn”, el final del qual, però, ens costa encara de preveure.

Rajoy, amb la seva campanya contra l’Estatut de 2010, amb la recollida de signatures “contra Catalunya”, amb el recurs interposat davant el TC per declarar la inconstitucionalitat de determinats articles, alguns dels quals, per cert, segueixen vigents a d’altres estatuts, va ser el gran impulsor d’aquest moviment popular que s’ha expandit com la pólvora i ha acabat per convertir Mas en el conductor forçat d’un projecte polític de molt difícil sortida, però que, ara per ara, veig imparable, a pesar de les incògnites que presenta en molts diversos camps.

Rajoy ha estat (després d’Aznar) el gran promotor del moviment per la independència de Catalunya, l’home que, amb la seva incapacitat de preveure els resultats que provocaria una sentència del TC contrària a aspectes capitals d’un Estatut aprovat pel Parlament espanyol i sotmès després a referèndum, va encendre un foc de proporcions considerables, que no ha sabut apagar quan encara era possible. Concretament, aquells dies de tardor de 2012, quan Mas va demanar-li per negociar un sistema de finançament semblant al basc i navarrès i ell s’hi va negar.

Incapaços d’entendre una Espanya diversa i plural des de l’atalaia madrilenya, els polítics i els mitjans d’abast estatal ho tenen clar: no sols s’oposen a la independència (actitud que seria comprensible), sinó també a la consulta, tot al·legant que ho impedeix la Constitució, quan tots sabem –el TC ho ha confirmat- que la Carta Magna té els mecanismes adequats per fer-la possible. Tenint en compte que aquesta satisfaria els anhels democràtics dels catalans i –ves a saber!- tal vegada resoldria definitivament el problema.

Però no, Rajoy –ben recolzat per Rubalcaba- ha barrat el pas als tres diputats que, en nom del Parlament de Catalunya, demanaven que l’estat permetés als catalans d’interrogar-se democràticament sobre el seu futur. Ben al contrari del que, al seu dia, va permetre l’estat del Canadà en relació a la francòfona Quebec, i permetrà ara la Gran Bretanya en el cas d’Escòcia.

El resultat de la negativa parlamentària ha desplegat l’eufòria dels mitjans madrilenys, els quals, però, no s’han adonat que aquest “no” rotund no sols no dividia el moviment sobiranista –únic sistema com, potser, es podria combatre des de l’estat el que ells en diuen la “deriva catalana”-, sinó que l’unia i el feia més fort. I si Rajoy és incapaç de dividir els sobiranistes, per elogis que rebi, està perdut.

Què succeirà doncs? És difícil fer política ficció, però si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest “problema català” que acabarà essent el “gran problema espanyol”, el que pot succeir és el següent:

1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.

2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.

3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.

4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.

5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).

6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.

7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.

L’exercici democràtic que ha dut a terme el PSOE a les Balears no és una notícia menor. I no ho és perquè no sols ha mobilitzat una massa prou important d’electors (afiliats i simpatitzants) per decidir qui ha de ser la persona més idònia per presentar-la com a futur candidat (en aquest cas candidata) a la presidència de la comunitat autònoma, sinó que, amb aquest fet democràtic, ha trencat profundament un cercle viciós en què els partits estan caient de substituir la democràcia interna per un sistema de cooptació que furta als militants la possibilitat real de decidir sobre els seus líders.

Vaig pensar això mentre llegia una seriosa crítica al PP d’un comentarista que parlava de l’ “arriolisme” (concepte derivat de la funció assessora que té el sociòleg Pedro Arriola en el funcionament del Partit Popular), entès com una forma de fer (o de no fer) política, que consisteix a deixar passar les coses i esperar que els altres s’equivoquin. El contrari de l’ “arriolisme” –escrivia el comentarista- seria un projecte polític renovat, il·lusionant, que requereix lideratge. En definitiva, cultura, idees i valors moderns a més dels tradicionals. I això perquè un projecte polític exigeix debat i la incorporació de nous polítics vocacionals procedents de la societat civil, de l’empresa, de la universitat i, per damunt de tot, exigeix que els ciutadans puguin avaluar els encerts i els errors dels seus candidats i de les noves propostes que facin aquests.

Un dels primers sociòlegs a veure la manca de democràcia interna en el PP ha estat Guillermo Cortázar, historiador i advocat que fou secretari nacional de Formació d’aquest partit entre 1990 i 2001. Cortázar ha escrit que la cooptació (i hem d’encabir dins aquest concepte tant el famós quadern blau d’Aznar com ara el dit de Rajoy) comporta una idea plebiscitària de la democràcia, així com la tecnocràcia i l’absència de referències a la tradició liberal, derivada del pensament d’aquell intel·lectual i pensador franquista que es deia Gonzalo Fernández de la Mora (el d’ “El crepúsculo de las ideologies”), al qual recordem com a Ministre d’Obres Públiques de Franco els qui érem universitaris a finals dels anys 60. Fernández de la Mora va escriure: “Creo que los pueblos no han gobernado nunca y no gobernarán jamás. Sólo hay una forma institucional, la oligarquía renovada por cooptación. Lo que en la edad contemporánea se denomina democracia es aquel sistema en que dos o más oligarquías aspirantes recurren -cada tres o más años- a una votación censitaria o relativamente universal para que, entre manipulaciones publicitarias, se resuelva quién va a detentar el poder.” En definitiva, que en opinió de Cortázar, la cooptació, la tecnocràcia, l’absència de debat, de control i de democràcia interna, així com també l’absència de tota relació entre representat i representant són, avui per avui, les grans limitacions del PP.

Cal afegir, però, que també ho han estat del PSOE, partit que, en molts casos, va optar per la cooptació. És el cas concret de l’Ajuntament de Barcelona, on es va anar passat l’alcaldia de Narcís Serra a Pasqual Maragall, d’aquest a Joan Clos i d’aquest darrer a Jordi Hereu, sense cloure mai la legislatura del qui cessava, per bé que, entremig, tots es van sotmetre a eleccions. Unes eleccions, però, on no hi havia mai cap possibilitat seriosa de plantejar-se una vertadera democràcia interna perquè el candidat era ja prèviament elegit.

El mateix va passar a Maó. De Borja Carreras a Arturo Bagur, i d’aquest a Vicenç Tur per via de cooptació, fins que –tant a Barcelona com a Maó-, els socialistes van perdre l’alcaldia.

Una democràcia real i participativa exigeix que els partits s’obrin a la societat. Demana que la gent s’hi pugui integrar i que, per damunt de tot, se senti escoltada a l’hora de decidir i d’elegir els seus candidats, per a poder-los controlar més tard. I el que no vol és sentir-se manipulada i emprada per uns tecnòcrates que fan veure que escolten la gent però que, en realitat, el donen les coses menjades i digerides, tot furtant als ciutadans una participació real.

No he seguit de prop el procés que ha dut a terme el PSOE per decidir entre Francina Armengol i Aina Calvo. Però he tingut l’oportunitat de llegir els diaris el que ha succeït aquests darreres mesos de debat entre una i altra. He de reconèixer, per tant, que, per primer cop, el partit ha fet un esforç de democràcia interna que els ciutadans compromesos amb el país –siguem o no socialistes i estem o no disposats a votar la guanyadora d’aquest pols intern- hem d’agrair.

Escric aquest comentari el primer d’abril, dimarts, un dia de cel ras i estirat on el sol ha decidit guaitar obertament per escalfar-nos la terra després d’unes jornades ventoses i aspres, on el xaloc ens ha mostrat l’aspecte més desagradable de la meteorologia.

Més enllà de contemplar el cel, observo també el resultat de les eleccions franceses, on l’equip socialista dirigit per un François Hollande en hores baixes (mai no ha estat un personatge brillant) veu com perd el govern de més de cent-cinquanta municipis, per bé que salva París i Lió pels pèls.

Escolto els comentaristes i gairebé tots destaquen l’auge de la dreta i –puntualitzen- de l’extrema dreta dirigida per una crescuda Marine Le Pen. La referència a la líder del Front National (un partit que fundà el seu pare, Jean-Marie Le Pen l’any 1972 amb tots els paràmetres ideològics del neofeixisme, alguns dels quals conserva encara, com proteccionisme a ultrança, tolerància zero als problemes d’ordre públic i oposició ferotge a la immigració), em fa dissentir d’ells una mica perquè tinc el pressentiment que la classificació que hem vingut acceptant des de fa més de cent anys entre dreta i esquerra per descriure la realitat política dels partits, és cada cop més borrosa. Vull dir que l’enquadrament en un lloc o l’altre d’aquesta divisió teòrica del món polític en dues meitats, no és senzill. Més encara, penso que es fa cada cop més difícil.

Per poc que analitzem els resultats electorals francesos, veurem que, a més de l’abstenció –que és menys important que l’espanyola però que, atesa la politització de França, ha estat alta (més del 30 per cent)- el Front National no s’ha alimentat tan sols de gent desencantada amb l’UMP (la dreta que va sustentar Sarkozy), sinó de vots procedents de l’esquerra i fins de gent que havia votat els comunistes en anteriors comicis.

La crisi econòmica, la corrupció política, el desencant amb els partits i la manca d’ètica en els dirigits màxims, els quals, en el cas de França, han exposat al públic les seves vel·leïtats amoroses (fins a Mitterrand les misèries personals dels presidents es van dur més amagades), han dut com a conseqüència que la mobilitat ideològica dels votants s’hagi fet força més imprevisible i pugui fer salts que la naturalesa (recordeu el principi de Baruc Spinoza segons el qual natura not facit saltus) no es pot explicar fàcilment.

Marine Le Pen ha tingut l’habilitat de deixar a la vorera algunes persones i dissimular els principis més extremadament feixistes (sense modificar, però, en el fons, la ideologia del partit) que feien impossible que la dreta democràtica pactés amb el Front National. Avui, quan l’esquerra viu acomplexada per la por i la dreta democràtica veu que li seguen el terra dessota els peus, no sols es produeix un acord entre dretes que abans no haurien pactat mai, sinó que també l’esquerra trontolla i es produeixen fets com el que acaba de succeir a França on el president de la República ha decidit elegir Manuel Valls com a primer ministre. És a dir, ha escollit l’home més liberal (més dretà, per entendre’ns) dels PS. L’home que ha fet declaracions i ha dut a terme actuacions contra col·lectius (posem per cas els gitanos) o contra persones determinades que, fa vint anys, l’esquerra democràtica mai no hauria tolerat. I en dir això em refereixo, sense anar més lluny, a la detenció i expulsió de França a Kosovo d’una nena gitana de 15 anys durant una excursió escolar, expulsió que va desencadenar una intensa polèmica i posà al centre de les crítiques la política d’immigració del ministre Valls.

També a Espanya vivim un fenomen similar amb l’auge de partits que no sabem molt bé on situar, com per exemple la UPyD de Rosa Díez, o el C’s d’Albert Ribera, que s’estan nodrint de persones que emigren de la dreta tradicional i –especialment en el cas de C’s- de persones que durant molts anys havien donat el seu vot als socialistes del PSC.

La mateixa Rosa Díez havia estat una dirigent socialista important. Candidata fins i tot a dirigir el PSOE a nivell espanyol, és avui, amb un llenguatge clar, simplificador i, per damunt de tot, ultracentralista –davant la crisi ha decidit convertir les autonomies en l’ase dels cops-, prototipus dels dirigents populistes, alhora que ha esdevingut una líder en auge que fa tremolar Rajoy i rep també vots de tots els desencantats que cerquen un revulsiu polític nou per als seus mals, com el Quixot cercava, després de rebre una monumental pallissa, el bàlsam de Fierabrás, aquella poció màgica que, segons ell, era capaç de guarir totes les malalties del cos humà.

——–

P.S. “El més notable de l’aparició d’aquest nou actor [el Tribunal Constitucional] és que no se l’esperava. La vida ens regala de vegades aquestes sorpreses fora de guió. Un Tribunal Constitucional sobre el paper més conservador i centralista que l’anterior, presidit per un magistrat que ha militat obertament al PP, intenta recuperar una mica del prestigi i autoritat perduts per l’anterior tribunal més plural i menys dretà. En comptes d’actuar com un servomecanisme, actua segons un criteri propi que situa el principi democràtic, i no la unitat d’Espanya, al centre del debat.” (Lluís Bassets. El País).

Ja sigui perquè tenia pressa per evitar les recusacions, ja sigui perquè ho ha vist molt clar, el fet és que la sentència del TC sobre la decisió del Parlament de Catalunya que estava subjecte a la seva consideració, m’ha semblat impecable. A més, obre un nou camí que no hauria d’haver-se mai tancat: el de la política. El problema que té Espanya amb Catalunya només es pot resoldre parlant i, per tant, fent política d’altura, que és el que no han fet mai els dos responsables principals de les posicions enfrontades: Rajoy i Mas, els quals parlen sempre de diàleg però són incapaços de donar la passa adequada per asseure’s i parlar francament i generosament.

Per raons personals que no fan al cas, aquesta setmana m’ha estat impossible escriure l’article que acostumo a publicar setmanalment, però no vull deixar el meu contacte amb els lectors d’aquest bloc i aportaré part substancial de l’article que el catedràtic Francesc Carreras va publicar el passat dijous a El País. Havia coincidit amb Carreras durant els meus anys d’estada a Barcelona i, especialment, quan ell i jo érem membres del Consell Consultiu (Carreras del de Catalunya i jo del de les Balears). Aquests darrers anys m’ha costat una mica entendre la seva evolució política, però, sigui com vulgui, l’article a què m’acabo de referir em sembla modèlic, d’aquí que n’extregui –i subscrigui- els paràgrafs següents d’una racionalitat impecable:

Tres eran las cuestiones a debate: primera, si el acto parlamentario a enjuiciar tenía carácter jurídico —y, por tanto, era susceptible de control jurisdiccional o bien era una simple propuesta política formulada dentro del amplísimo marco de la libertad de expresión (…). Segunda, si el pueblo de Cataluña era un sujeto político y jurídico soberano. Tercera, si el término “derecho a decidir” utilizado en la declaración era contrario al texto constitucional. Vamos a comentar brevemente lo que la sentencia dice sobre tales cuestiones.

 La primera era decisiva: si el acto parlamentario impugnado no hubiera podido ser sometido a enjuiciamiento por el TC, el asunto se hubiera dado por concluido y no se habría entrado en las cuestiones de fondo. Pero el Tribunal se inclina, con buen criterio, por considerarlo un acto de naturaleza jurídica al no tratarse de un acto de trámite sino de un acto definitivo, que expresa la voluntad institucional de la cámara catalana y que, además, es capaz de producir efectos jurídicos por dos razones: a), porque impide discurrir de forma legítima por el cauce de diálogo institucional con el Estado y con las instituciones comunitarias e internacionales que propone el principio cuarto, al conferir al Parlamento atribuciones propias de la soberanía, y no de la autonomía; y b), porque el carácter asertivo de la resolución impugnada (“acuerda iniciar el proceso para hacer efectivo el ejercicio del derecho a decidir”) reclama el cumplimiento de unas actuaciones concretas susceptibles de control parlamentario, según el reglamento de la cámara catalana. En conclusión, la resolución impugnada tiene y produce efectos de carácter jurídico.

 Despejada esta cuestión previa, la sentencia entra en las otras dos. Respecto al principio de soberanía la discusión es fútil, ya que choca frontalmente con los artículos 1.2 y 2 de la Constitución. En efecto, el principio primero de la declaración impugnada dice así: “El pueblo de Cataluña tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano”. El artículo 1.2 CE establece que “la soberanía nacional reside en el pueblo español” y el artículo 2 establece la unidad de la nación española. Dejando al margen opiniones políticas perfectamente respetables al respecto, según el Derecho el pueblo de Cataluña es un sujeto jurídico creado por el Estatuto catalán y un poder constituido no puede convertirse nunca en constituyente. Se trata de algo tan elemental que nadie con mínimos conocimientos jurídicos puede ponerlo en duda.

 Más interesante es la última cuestión, el llamado “derecho a decidir” en la declaración. Ahí el Tribunal podría haber tomado partido en una dirección: considerar que la indudable inconstitucionalidad del principio relativo a la soberanía de Cataluña contaminaba al resto de la declaración y toda ella era inconstitucional. Pero el Tribunal no hace eso, sino que da un generoso quiebro y considera que, de acuerdo con el principio de conservación de las normas, y este acto parlamentario es una norma, el resto de principios permiten una interpretación conforme a la Constitución. Así, interpretados de forma sistemática, los demás principios se limitan a inspirar un proceso hacia un “derecho a decidir” —se entrecomilla en el texto— que no excluye seguir los cauces constitucionales que permitan traducir la voluntad política en realidad jurídica, especialmente el principio de diálogo (“se dialogará y negociará con el Estado español”) y el principio de legalidad (“se utilizarán todos los marcos legales existentes”).

 En este punto del, repito, entrecomillado “derecho a decidir”, se centra el meollo de la cuestión. Sobre el mismo se recalcan dos cuestiones obvias pero importantes para aclarar la posición del Tribunal: no es el derecho de autodeterminación ni tampoco es el resultado de una atribución de soberanía. Pero se añade que se trata de “una aspiración política a la que solo puede llegarse mediante un proceso ajustado a la legalidad constitucional”. Además de unas puntualizaciones sobre los principios de legitimidad democrática, diálogo y legalidad, recogidos en la declaración, la sentencia muestra su apertura al establecer, repitiendo vieja doctrina propia, que la primacía de la Constitución no exige una adhesión positiva a la misma porque nuestra democracia no es una “democracia militante”, pero sí exige un deber de lealtad constitucional.

 Y en este punto, ya al final de la sentencia, da una salida al callejón en que se encuentra la Generalitat. Dice así el TC: “(…) si la Asamblea Legislativa de una Comunidad Autónoma, que tiene reconocida por la Constitución iniciativa de reforma constitucional (arts. 87.2 y 166 CE), formulase una propuesta en tal sentido, el Parlamento español deberá entrar a considerarla”. Ahí el TC, al modo del Tribunal Supremo del Canadá, da una lección de Derecho Constitucional. Viene a decir: la Constitución no es un muro impenetrable, es un cauce para que se exprese la voluntad popular. Pero este cauce, estos procedimientos, deben ser legales porque democracia y Estado de derecho son dos conceptos intrínsecamente unidos. El error es desviarse de la legalidad, error inaceptable porque es desviarse de la democracia.

 Un asunto complicado resuelto mediante una sentencia abierta y clara que restablece la paz jurídica.

El camí és, per tant, de modificar la Constitució perquè Catalunya pugui interrogar-se i, si n’és el cas, perquè pugui sentir-se còmoda en el marc constitucional. Això sense que, per mimesi, les altres comunitats hagin d’obtenir després un estatus que els ciutadans d’aquelles mai no han demanat. I això exigeix altura de mires. Entenent la Constitució com un mur i no com la llera d’un riu, com fa Rajoy, no s’aconseguirà mai res. Amenaçant de rompre els principis constitucionals, com proclama Mas, tampoc. És, doncs, el temps de fer política. De la gran. D’aquella que fins ara cap dels dos no ha sabut fer.

Escrivia no fa gaire la directora adjunta de La Vanguardia, M. Dolores García, que “el Govern del PP considera que el conflicte de Crimea li ha anat de primera per donar suport al seu argument contra la consulta a Catalunya, ja que el referèndum de la península ha estat titllat d’il·legal pels EUA i la UE en no estar previst a la Constitució d’Ucraïna. Per això el ministre Margallo es prodiga en declaracions sobre l’afer, encara que s’hauria de veure fins on arriba la resposta de la UE abans d’aventurar-se tant.”

Penso que té raó, perquè no crec que s’assemblin tant els casos de Crimea i Catalunya. En primer lloc, perquè en el cas de Crimea no es tracta d’una comunitat que hagi reclamat la independència, sinó que s’ha annexionat a un altre estat –Rússia en aquest cas-; en segon lloc perquè Crimea és un territori on, fa setanta anys, els oligarques comunistes del Kremlin van fer neteja ètnica i on van traslladar molts russos procedents d’altres regions; en tercer lloc, perquè Crimea va pertànyer a Rússia fins que, l’any 1954, l’ucraïnès Nikita Khrusxov la va cedir a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble, però sempre en el marc de l’URSS, que es regia amb mà fèrria des del Kremlin; en quart lloc perquè el referèndum difícilment pot ser acceptat quan s’ha fet prèvia invasió de Crimea per les tropes russes (ni que sigui sense matrícules ni senyals identificatius). L’annexió de Crimea a Rússia és –diguem-ho clarament- l’exercici d’una acció imperialista russa, ni més ni menys.

Suposo que n’hi ha més, de diferències, però les que acabo d’enumerar són suficients per distingir el que ha succeït a Crimea del que podria succeir a Catalunya si és que es dugués a terme el referèndum o, cas de no fer-se aquest, es produís (parlem sempre en hipòtesi) una declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions de caire plebiscitari que donessin una victòria sonada (tot està per veure) als partits que demanen la secessió.

Curiosament –i a pesar de les declaracions que han fet aquests dies els representants de la UE i dels EUA (les que tant han satisfet al ministre García Margallo), i a pesar també de les sancions que tant l’una com l’altre han decidit dur a terme (totes, de moment, afecten tan sols a personatges de segon rang)-, el que ens demostra la realitat és que la política de fets consumats difícilment tornarà enrere. El gegant rus (tot i que és, diuen, un gegant amb peus de fang) és molt gegant com perquè els europeus (que tenim prou feines a resoldre les nostres disputes) i els nord-americans vulguin enfrontar-se realment amb els russos com ho va fer, posem per cas, el govern de la Gran Bretanya amb l’Argentina quan aquesta es va annexionar les Illes Malvines. No, difícilment ningú anirà a una guerra internacional per arrabassar Crimea als russos i retornar-la a una desvalguda Ucraïna, que amb prou feines sap com s’ha de governar després de les recents crisis.

Molt em temo que els fets seran irreversibles i que, a la llarga, tots –també els europeus i els nord-americans- ens oblidarem del que ha succeït aquests dies, com ens hem oblidat d’Osetia del Sud, que segueix reclamant la república de Geòrgia i no ha rebut tampoc el reconeixement de l’UE, ni de l’ONU ni dels EUA. Com també ens hem oblidat dels alts del Golan, que ocupà Israel el 1967 i segueixen en possessió de l’estat hebreu per més que l’ONU els consideri “territoris ocupats”. I si és que ens volem desconcertar, podem també referir-nos al cas de Kosovo, que –ves per on!, aquest sí que ha estat reconegut pels Estats Units, i per molts estats pertanyents a la UE, però segueix sense tenir el reconeixement d’Espanya, per allò de “cuando veas las barbas del vecino afeitar…”

El que comprovem tanmateix –i d’això ja en vaig parlar un altre dia-, és que les decisions polítiques unilaterals d’independència (o d’annexió, com aquesta de què estem parlant) sembla que tenguin més “efectes jurídics” en el marc internacionals quan es tenyeixen de sang o quan és la força de les armes les que les propicia (i aquest és el cas de Crimea on, sense la presència dels tancs i dels militars russos, difícilment s’hauria pogut fer aquest referèndum, si més no tal com s’ha fet). I això és lamentable.

D’altra banda, en el cas de Catalunya, el que no es deixa fer, no és pròpiament un referèndum, sinó una simple consulta pacífica i democràtica per saber què pensen els ciutadans: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?” Els passos de cara a la independència –si és que la consulta fos majoritàriament favorable al doble “sí”, haurien de fer-se després amb l’estat espanyol que, agradi o no agradi a Rajoy, em fa la impressió que no tindrà més remei que haver d’afrontar el problema (potser no ara, que tenim eleccions a la vista, però sí més endavant), i per molt que el ministre García Margallo –aquest que veu un clar paral·lelisme entre Crimea i Catalunya- hagi tingut l’ocurrència de dir que, en no tenir reconeixement internacional, una Catalunya independent “vagaría por el espacio por los siglos de los siglos”.

Jo seria més prudent i recordaria al ministre García Margallo que lord Liverpool (que va ser, per cert, el secretari de Relacions Exteriors que negocià amb la França napoleònica el Tractat d’Amiens, el 1802, pel qual Menorca tornà a sobirania espanyola), parlant un dia dels deliris d’Irlanda per la independència, va dir una frase semblant a la del nostre ministre (és clar que adaptada al món del seu temps). Segons afirmà lord Liverpool, “Irlanda és la xalupa d’Anglaterra: talleu-li l’amarra i la xalupa, separada del gran vaixell, anirà a perdre’s enmig de les ones.”

Doncs bé, mireu-la: després de lluites i més lluites, de morts i de més morts (cosa que confio que els catalans i els espanyols sabran evitar), Irlanda és avui un estat independent i membre de la UE. Ni més ni menys que la Gran Bretanya, el gran vaixell!.

Que lentes són, de vegades, les hores, i que curts es fan els anys! Quan aquests dies vaig descobrir que n’havien passat deu dels atemptats dels trens d’Atocha, a Madrid, jo mateix em vaig espantar. I per poc que hi hagués pensat hauria de veure que, en efecte, han passat moltes coses d’aleshores ençà, perquè d’aquells atemptats –i de la mala gestió política que en va fer el govern d’Aznar- va emergir la inesperada victòria de Zapatero, i aquest, després de governar vuit anys el país i de deixar-lo com una ànima en pena, ja és història, promou les seves memòries i jau –espero que còmodament- en el Consell d’Estat del país, se suposa (és molt de suposar) que fent els dictàmens jurídics que correspon a aquest alt organisme assessor del govern.

A més de causar una gran tragèdia humana, el gran atemptat de l’11-M de 2004 va posar al descobert la manca profunda d’ètica política que feia servir el gabinet d’Aznar, el qual, acuitat per la proximitat de les eleccions, decidí enganyar el poble espanyol respecte dels autors de la matança, convençut que així obtindria un rèdit electoral. És molt possible que, deu anys abans, l’engany hagués tingut èxit, perquè els ciutadans no hauríem pogut conèixer amb la rapidesa que ho vam fer aleshores, el resultat de les investigacions policials que, ja cap al tard del mateix 11 de març, apuntaven clarament la pista islamista i desinflaven la primera afirmació que havia adjudicat a ETA l’atemptat.

La immensa taca d’oli en què es converteix qualsevol informació des que les xarxes socials han fet acte presència entre nosaltres va fer impossible sostenir la gran mentida fins el dia de les eleccions, i una irada resposta de la ciutadania donà l’esquena al partit que, a consciència, havia decidit enganyar-la. Que l’elecció dels socialistes hagi estat o no positiva és una qüestió que no té res a veure amb el que ara dic. L’important és que, en aquells moments, no es podia donar suport a una gent que volia basar la seva victòria en l’engany i en la mentida. Més encara si tenim en compte que la cosa sobre la qual es mentia havia provocat 190 morts.

Deu anys més tard ens hem oblidat de quasi tot, per bé que, des d’alguns mitjans de comunicació, s’ha intentat seguir mantenint viva aquella gran mentida, amb la tristament famosa “teoria de la conspiració”; una teoria que no s’ha pogut demostrar en cap moment per més que els qui l’han sostingut no han acceptat els resultats del procés judicial –un dels més grans de tots els temps- que va acabar condemnant els culpables i deixant fora del crim la gent d’ETA que, prou n’ha fet de malifetes!, però era aliena als atemptats de Madrid.

Al llarg d’aquests deu anys, des de la capçalera d’un diari nacional i des d’alguna emissora vergonyosament catòlica s’han llençat diatribes, s’han construït enganys, s’han elaborat maquinacions sense demostració possible, que han ferit persones innocents. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana, el conductor d’un dels programes estrella de la COPE, Buruaga, es demanava “¿cuando se sabrá la verdad?”. Molts innocents, entre els quals hi ha policies que no van fer més complir amb la seva obligació, han estat en el punt de mira d’aquests mitjans i són també, al costat dels morts, víctimes de l’11-M, per més que no se’ls hagi donat veu com es dóna a les associacions víctimes del terrorisme, que tenen –i han de tenir, sens dubte, la nostra comprensió- però que no han de pretendre dirigir la política del país, perquè la política no es pot construir des de l’odi ni des de la venjança. Fins i tot és difícil dirigir-la des del dolor, encara que aquest pot ser sublimat si som capaços de convertir-lo en perdó (que no vol dir necessàriament  oblit). Tanmateix, comprenc que als polítics del PP els costi deixar les associacions de víctimes al lloc que els correspon després que vagin aprofitar-los per als seus interessos partidistes tant i tan irresponsablement.

Fa uns dies vaig escoltar una intervenció pública de Pilar Manjón, que va perdre un fill en aquells atemptats, però que no s’ha sumat dòcilment a les organitzacions majoritàries. Escoltar les vexacions que ha sofert, els atacs, els anònims i les amenaces de mort de què ha estat objecte (de fet ha hagut de dur escorta policial durant anys), m’ha revelat que en aquest país hi ha gent d’una baixesa moral increïble. I escoltar les declaracions que, encara avui, han fet persones tan rellevants com De Cospedal o bé el portaveu del PP al Congrés dels diputats, Alonso, insinuant que potser no sabem encara la veritat del que va succeir aleshores, m’ha fet pena, perquè no podem pretendre que se’ns governi bé si no és té una mica més de grandesa moral.

Puc comprendre que li costi admetre la veritat a una dona com De Cospedal que l’11-M de 2004 era subsecretària del Ministre de l’Interior, senyor Acebes –el gran mentider-, però em sembla inadmissible que, encara avui, més enllà del respecte als morts que va provocar aquella tragèdia, la número dos del PP continuï referint-se a una veritat “oficial” –la que deriva de la Sentència del Tribunal que, presidit pel jutge Gómez Bermúdez, va jutjar el cas-, com deixant veure que la veritat “real” pot ser una altra.

Deu anys ens separen de la gran tragèdia de Madrid. D’una tragèdia que esperem que no es torni a produir, i de la qual hem de culpar només als qui en van ser responsables. Però ben al costat d’aquesta condemna formal i inequívoca, em sembla que també hem de condemnar les mentides que van envoltar aquells fets tan horribles. En primer lloc, les del govern d’aleshores i de l’home que el presidia, però també les de tots els qui s’hi van involucrar i dels qui, des de posicions de poder –polítc o mediàtic- han intentat posar pals a les rodes de la justícia i, sense miraments de cap casta, han aixecat –i continuen aixecant- el dubte amb teories que no se sostenen i que ells mateixos no han estat capaços de demostrar.