Josep Maria Quintana

Els líders polítics catalans aliens a CiU han desdramatitzat la renúncia de Duran com a secretari general de la coalició que governa Catalunya. Alhora, els convergents i unionistes han fet pinya entorn de Mas i Duran a l’escenificació del comiat del número dos de CiU.

Des de l’oposició, Cospedal (PP) ha assegurat que “si CiU entén que és un partit moderat i que hi ha una manera de sentir-se espanyol, que és sentir-se espanyol i català, i que podem estar junts de manera productiva per als dos, llavors no importa si Duran hi és o no”. Iceta (PSC), atent a la jugada, ha dit que “Duran busca certa diferenciació, si bé no ha renunciat als càrrecs importants, que són els de dirigent d’Unió, el de president de CiU al Congrés i el de president de la Comissió d’Exteriors de la Cambra Baixa”. Anna Simó (ERC) ha tret ferro a l’assumpte assegurant que “la seva dimissió no té cap impacte en les nostres relacions amb CiU, ja que els contactes sempre han estat al màxim nivell, és a dir, entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras”. Dolors Camats (ICV) ha puntualitzat dient: “no tenim la sensació que Duran cedeixi, ni que se’n vagi ni canviï res; ens sembla que hi ha molta gesticulació, però no veiem esquerdes ni desavinences perquè després actuen (a CiU) com un sol home”. Per últim, Matías Alonso (C’s), força més irònic que els anteriors, ha assegurat que “Duran deixarà la secretaria, però no la seva suite al Palace”, el sumptuós hotel de Madrid.

Sigui com vulgui, i a pesar que, des de les cúpules de la coalició, s’ha volgut aprofitar el relleu de Josep Antoni Duran Lleida al capdavant de la secretaria general per traslladar a l’opinió pública un missatge d’unitat i cohesió interna en un context en què a la federació nacionalista li toca afrontar l’instant probablement més decisiu de la seva història amb vista al futur de Catalunya, i més enllà de l’escenificació i de la litúrgia de les paraules (“absoluta normalitat”, decisió “plenament acordada”, etcètera), la veritat és que els diaris de dimarts –tots- i les tertúlies periodístiques –totes-, no van parlar d’altra cosa, alhora que feien les interpretacions més diverses i dispars que ens podem imaginar.

Naturalment, les ràdios i els diaris radicats a Madrid han cregut veure-hi molt més lluny del que se’ns va mostrar a la cerimònia, i són molts els qui han assegurat que Duran tocava el dos per disconformitat amb el rumb que du el procés sobiranista. Potser tenen raó, però no és això el que han afirmat els protagonistes, per bé que, en política, les coses solen ser més aviat el que semblen que no el que diuen que són.

De fet, és molt clar que Duran no plega de la política, ja que, si bé renuncia a un càrrec que es va fer a mida per a ell –càrrec més teòric que efectiu-, segueix al front del grup parlamentari del Congrés dels Diputats, manté la presidència de la Comissió d’Exteriors i el lideratge de Unió Democràtica de Catalunya, el seu partit. No és, doncs, estrany que, a la vista d’això, un periodista agut com David González pensi que “en la no-dimissió de Duran, per no dir la no-abdicació, es dibuixen els [dos possibles] futurs de CiU: continuar sent la força imprescindible per articular majories de govern a Catalunya o seguir la senda dels elefants de la qual Miquel Iceta vol apartar el PSC.” González conclou el seu comentari dient: “Pot ser que Duran hagi pensat que, després del 9-N, passi el que passi, pot sumar més, a CiU, o a Unió, des de fora que des de dins, o, més aviat, a una distància prudent.”

Sí, tot és possible. Però… ¿què passarà el 9-N? “Doncs que anirem a votar”, em va respondre convençut un dirigent de Convergència que té un important càrrec parlamentari, amb el qual vaig sopar el passat dissabte. Però jo, que sempre he estat una mica escèptic respecte que aquesta possibilitat es materialitzi –no perquè sigui legalment inviable sinó perquè, mirant el pa que s’hi juga Rajoy i també el Tribunal Constitucional, he de dir que l’exercici pels catalans del dret a decidir el 9-M és, probablement, una quimera-, vaig insistir: “¿I si el TC declara que la llei de consultes que és a punt d’aprovar el Parlament de Catalunya no pot emparar la doble pregunta acordada perquè és –com els va recordar Iceta- una pregunta referendària que necessita d’una aprovació prèvia (no obtinguda) pel Congrés dels Diputats, què fareu?” Aleshores, el meu amic em va respondre que l’única via per no trencar la legalitat era la dissolució del Parlament de Catalunya i una convocatòria d’eleccions amb la intenció que aquestes siguin plebiscitàries.

Tot i que és això el que també jo he predit de fa molts mesos, hem de reconèixer que no és gens fàcil posar d’acord els grans partits de Catalunya per acudir a unes eleccions amb una sola proposta: la de forçar la independència per via d’un gran triomf electoral. Perquè només amb aquest acord previ es podrà aconseguir que les eleccions esdevinguin, de fet, un plebiscit. A més, ¿quan les hauria de convocar Artur Mas? ¿De seguida que el TC impedís la consulta? ¿Al llarg del 2015? ¿Té maniobra (governant en minoria) per ajornar la convocatòria fins al 2016, que és quan pertocaria fer les eleccions ordinàriament?

Tot això són preguntes que tenen una resposta difícil. Però del que no hi ha dubte és que Catalunya s’enfronta a un problema gravíssim que, sigui com vulgui, és segur que tenia al cap Josep Antoni Duran quan ha forçat aquesta semi-espantada de la secretaria general de CiU. Però el problema no és només de Catalunya, com sembla que pensi Rajoy i els diaris i les ràdios que es freguen les mans davant aquesta espantada de Duran, que fa olor de fugida. No, el problema és d’Espanya, i no és un problema menor. Per això, no dubto que, més prest o més tard (i tan com més tard, pitjor), ja sigui amb Rajoy o amb un altre persona al capdavant del govern, Espanya haurà d’assumir que la Constitució actual no serveix per fer l’encaix de tots els territoris que avui en formen part. I això no ho dic jo. Ho diu el PSOE (encara que aquest no ha explicat com ho faria). I també ho ha dit Iñigo Urkullu sense pèls a la llengua, quan ha advertit a Rajoy que el problema d’Espanya no és tan sols Catalunya. També ho és el País Basc. En definitiva, el problema radica en la insuficiència de l’actual Constitució perquè en aquest país tots –no només els del PP, UPyD i C’c- ens hi sentim còmodes.

Per als que seguim de prop la vida de l’Església catòlica i ho fem des de la crítica a què ens obliga el compromís de la fe i de la fidelitat als seus principis (tot i les nostres mancances personals), la figura del Papa Francesc ha esdevingut una benedicció que no esperàvem, com una pluja d’abril sobre els sembrats que demanen afanyosament l’aigua de primavera.

La reflexió teològica és important, no seré jo qui ho negui, però l’Església necessitava d’un aggiornamento com aquell que predicà i experimentà amb el Papa Joan a l’inici dels anys seixanta, i d’una obertura clara a la societat, per tal que, de manera visible, els cristians puguem comprovar que el Papa coneix, comparteix, sofreix i vol afrontar els problemes de la gent i sentir-los en carn pròpia, alhora que també s’encara a alguns dels grans reptes que, fins ara, cap altra Papa havia intentat afrontar clarament. Un d’aquests és de clarificar les finances vaticanes, sovint objecte d’escàndols i, sens dubte, farcides també d’un obscurantisme que no compleix amb les mínimes exigències dels organismes internacionals. Un altre és el de la pedofília, que ha afectat a sectors prou importants del clergat. Problema que, si bé és cert que Benet XVI va ser el primer a reconèixer i denunciar, ningú no havia afrontat amb la fortalesa i la serenitat que ho està fent el papa Francesc.

Fa uns dies, el periodista italià Eugenio Scalfari publicava al diari La Reppublica una entrevista amb el Papa que ha provocat un gran enrenou. Scalfari és un periodista agnòstic ja molt gran (va néixer el 1924), que es va reunir amb el Papa sense papers ni magnetòfons. També sense testimonis. És –assegura- el que ha fet sempre a les entrevistes, que després escriu fiant-se tan sols de la memòria. Segons ell, mai no se li ha queixat ningú, i tampoc el papa Francesc, a pesar que –ho reconeix el mateix Scalfari- va fer dir al Papa coses que probablement no va dir amb la seva textualitat, però que –matisà- “ajudaven el lector a entendre més bé el seu pensament”.

El paràgraf més impactant per la seva contundència és aquell on diu que “molts dels meus col·laboradors que lluiten amb mi m’asseguren, amb dades fiables, que calculen la pedofília a l’Església al nivell del 2%. Aquesta dada m’hauria de tranquil·litzar, però li he de dir que no em tranquil·litza gens. Al contrari, ho trobo gravíssim. El 2% són sacerdots i fins i tot bisbes i cardenals. I n’hi ha d’altres, encara més, que ho saben però callen; castiguen però sense dir el motiu. Jo veig insostenible aquest estat de coses, i tinc la intenció de fer-hi front amb la severitat que requereix”.

El reconeixement d’aquest gran pecat que el Papa veu amb preocupació i que, segons Scalfari, compara a la “lepra”, és el primer pas que pot conduir a la seva superació, ja que la “conversió” (per dir-ho amb paraules de l’argot eclesial) no es pot produir si no hi ha, primer, un reconeixement clar de la falta comesa.

Fins fa ben poc, l’Església havia seguit la política de l’estruç davant aquesta mena d’actuacions, la qual cosa era un símptoma clar de no voler fer front al problema per resoldre’l. Amb Francesc la cosa ha canviat i el Papa és el primer a demanar perdó, com va fer davant unes persones que havien estat víctimes d’agressions en aquest sentit. Ara bé, després de demanar perdó caldrà trobar solucions, i aquí és on encara no coneixem quines seran aquestes.

A l’entrevista, Scalfari va confrontar el Papa amb la qüestió del celibat, la no acceptació del qual ha estat motiu que centenars de milers de sacerdots hagin abandonat el ministeri, i Francesc va dir –segons consta a l’entrevista- que el celibat és un problema, però no de gran entitat. “Fa falta temps –van ser les seves paraules-, però hi ha solucions i les trobaré”.

Un altre dels reptes de què es parla a l’entrevista és el referit a l’actuació de l’Església davant la màfia, a la qual el Papa ataca amb fermesa. Dues setmanes abans, a Calàbria, havia dit que la ‘Ndrangheta (la màfia calabresa) era l’adoració al mal, el menyspreu al bé comú i afirmava contundent que s’havia de combatre. Pocs dies després d’haver fet aquesta afirmació, els mafiosos de la presó d’alta seguretat de Larino decidien desafiar-lo no assistint als oficis religiosos, i alhora, la Mare de Déu de les Gràcies, patrona d’Oppido Mamertina (Reggio de Calàbria), un poble de 6.000 habitants, s’aturava en una processó davant la casa de Peppe Mazzagatti, un històric capo de la ’Ndrangheta, condemnat a cadena perpètua.

Coincideixo amb el director de La Vanguardia quan escrivia, parlant d’això mateix, que la nova condemna de Bergoglio a les associacions criminals des de les pàgines de La Repubblica és una prova que el Papa ha entès que l’Església catòlica ha de fer un pas endavant. “La denúncia a la màfia no serà un fet aïllat, sinó constant”, va declarar Francesc a l’entrevista amb Scalfari, afirmació que esdevenia una clara advertència als qui, des dels púlpits, no han demostrat prou coratge per oposar-se a aquesta lacra social.

I no deu ser fàcil enfrontar-se a uns mafiosos que, a zones d’Itàlia, en molts casos han actuat impunement. No diré que amb l’ajut de les esglésies locals, però sí amb la complicitat i el silenci d’aquestes que s’han mostrat incapaces d’enfrontar-se amb coratge a fets i actuacions que atempten no sols contra els drets civils, sinó clarament contra els drets humans.

Heus ací, doncs, per què m’ha agradat la valentia i el coratge del Papa Bergoglio, com també aquest deseiximent que mostra respecte d’ell mateix quan, preguntat si no tem per la seva vida, va respondre amb ironia que, a la seva edat, això ja no l’ha de preocupar.

Potser l’únic “però” que he de posar al que he dit fins ara és que, pocs dies després de publicada l’entrevista, la Secretaria d’Estat vaticana hagi decidit retirar-la de les web’s oficials de la Santa Seu, que se n’havien fet ressò, tot afirmant que “l’entrevista és fiable, però el text no va ser revisat paraula per paraula”. A pesar d’això, el Papa no s’ha pronunciat condemnant l’entrevista, i el pare Lombardi, portaveu de la Santa Seu, ha desmentit que la decisió d’esborrar-la de les web’s fos del Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Però és clar que algú ho ha decidit, la qual cosa demostra que el Papa no ho tindrà gens fàcil, perquè la inèrcia del poder és tan enorme que es fa molt difícil de contrarestar.

Miquel Iceta –al qual vull reconèixer una indiscutible intel·ligència, una agudesa molt superior a la de Pere Navarro i un olfacte polític gens comú- justifica la seva proposta alternativa a la doble pregunta formulada per Artur Mas en el fet que –diu ell- no es pot dissenyar ni tampoc plantejar una pregunta referendària en una consulta que s‘ha d’emparar en una llei de consultes «que només preveu consultes no referendàries». Per això ell en planteja una d’alternativa, que -segons ens assegura- sí que estaria emparada per la llei de consultes no referendàries del Parlament.

De fet i per simplificar, el que de veritat interessa a Miquel Iceta no és saber si els catalans volen ser un estat i si volen que aquest estat sigui independent (pregunta de Mas) sinó què opinen els ciutadans de Catalunya sobre un nou pacte entre Catalunya i Espanya (en la línia del pensament expressat per Nicolau M. Rubió el 1930, que vaig exposar en dos articles anteriors).

Doncs bé, estiguem o no d’acord en la proposta d’Iceta, el que jo voldria és donar resposta a una pregunta que em va fer la meva dona i no li vaig saber contestar immediatament: «Què és –em va demanar- una pregunta referendària?». «Per què, segons Iceta, la que planteja Mas ho és i, per tant, no pot quedar emparada per la Llei de Consultes que elabora el Parlament de Catalunya?».

Ara, que he estudiat la matèria, el primer que s’ha de dir és que el constituent de 1978 va configurar els mecanismes de democràcia directa d’una forma residual. La realitat és que ni els autors de la ponència constitucional (els anomenats «pares de la pàtria»), ni el Parlament que va aprovar el text definitiu, creien en la participació ciutadana directa en els assumptes públics. D’aquí, per exemple, que -a diferència de la Constitució republicana de 1931- l’actual text en vigor no reculli la figura del referèndum derogatori, pel qual la ciutadania pot revocar directament una llei aprovada al Parlament. I que, llevat dels casos de reforma constitucional i estatutària, el resultat del referèndum sigui merament consultiu, no vinculant per al subjecte convocant, i requereixi, a més, la prèvia autorització del Congrés.

És per això que, fins ara, el TC s’ha mostrat reticent en aquest sentit i, com ha argüit molt clarament (encara que la seva opinió és discutible) la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la consulta que proposa Mas per al 9-N no és constitucional «perquè l’article 92 de la Constitució atorga al rei, mitjançant proposta del president del Govern prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats, la potestat per convocar referèndums consultius “sobre assumptes d’especial transcendència”. »

A aquest argument se li suma que l’art. 149.1.32 del text constitucional atribueix a l’Estat la competència per convocar consultes populars per via de referèndum. D’aquí que, si la Generalitat no obté l’autorització del Parlament espanyol, el Govern d’Espanya demanarà al Tribunal l’anul·lació immediata de la convocatòria de consulta.

Recordem que quan Ibarretxe va voler demanar a l’opinió de la ciutadania basca el seu parer sobre l’obertura d’un procés de negociació per, prèvia manifestació inequívoca d’ETA de posar fi a la violència, aconseguir la pau i la normalització política, el Govern de Rodríguez Zapatero va recórrer aquesta llei del Parlament Basc i afavorí una interpretació molt restrictiva del TC en tot el relacionat amb els referèndums, consultes populars i altres instruments de democràcia directa.

Va ser aleshores quan el TC va afirmar l’excepcionalitat del referèndum en el sistema constitucional espanyol. Un sistema basat –va dir- en els instruments de democràcia representativa i on aquest procediment excepcional que resulta ser el referèndum queda confinat als casos expressament previstos per la Constitució. És a dir, a la pròpia reforma constitucional i a les reformes dels estatuts d’autonomia, d’una banda; i de l’altra, als casos que preveu l’esmentat art. 92, supeditats a l’autorització del Congrés. Més enllà d’aquests supòsits, insisteix el TC, no hi ha competències implícites ni altres vies mitjançant les quals institucions com les comunitats autònomes puguin demanar l’opinió de la seva ciutadania en assumptes públics considerats transcendents.

Observem, doncs, una gran desconfiança per part del TC davant tot el que soni a participació no autoritzada pel Congrés. Més encara, en l’opinió del TC, la distinció entre referèndum i consulta és una mera disfressa, un artifici per evitar així la preceptiva autorització del Congrés. Per al TC, si l’objecte de la consulta es refereix a l’opinió del conjunt del cos electoral i s’articula a través dels mecanismes propis dels procediments electorals -per exemple, utilitzant el cens gestionat per l’administració i amb les típiques garanties jurisdiccionals-, aleshores aquesta consulta és un referèndum, al qual s’aplicaria el règim establert en els arts. 92 i 149 de la Constitució. En definitiva, que sense autorització no hi ha consulta, es digui com es digui aquesta.

Tenim, doncs, que la pregunta que em formulava la meva dona no té, al meu entendre, una resposta canònica, però si partim de la doctrina del TC haurem de concloure que estarem davant d’una pregunta «no referendària» quan aquesta no versi sobre «assumptes d’especial transcendència» per al país. I en aquest sentit, és evident que la pregunta plantejada per Mas n’és, de referendària, ja que, d’aprovar-se, implicaria –quasi res!- una alteració de l’actual territori d’Espanya (que es reduiria) i el naixement d’un nou estat independent.

Val a dir, però, que aquesta interpretació de la Constitució no és l’única possible (o no ho hauria de ser). No veig per què no se’n podria fer una altra que ajustés el text constitucional a les demandes d’una ciutadania que demana més i millor democràcia, més i millors instruments de participació directa en la gestió dels assumptes públics. Perquè fa de mal entendre –ens agradi o no, hi estiguem o no d’acord- que els partits que representen el 80 per cent del Parlament de Catalunya no puguin demanar als ciutadans d’aquella comunitat si volen ser un estat i si voldrien que aquest fos independent, deixant per a una discussió futura amb l’estat del que ara formen part la decisió final. Però no hi ha dubte que, atenent-nos a la legalitat vigent –i a la interpretació estricta que fins ara n’ha fet el TC- la pregunta prevista per al 9-N no serà viable (com prediu Miquel Iceta), i abocarà a una suspensió ordenada pel TC, a instàncies del govern espanyol.

Les derrotes i les crisis solen conduir els pobles a una reflexió, de vegades profunda i d’altres més superficial i aparent, que sol acabar amb un propòsit d’esmena que descriu molt bé la paraula regeneració. De fet, quan Espanya va viure la pèrdua de les darreres colònies l’any 1898 (conegut popularment com “l’any del Desastre”), va néixer un moviment que es va definir com a regeracionisme, que va tenir com a capdavanter un notari aragonès de nom Joaquín Costa. Per dir-ho molt esquemàticament, el regeneracionisme és una doctrina política que els seus defensors aixequen com alternativa a la política de la restauració. En definitiva, a la democràcia falsificada que havia dissenyat el conservador Cánovas del Castillo en entronitzar Alfons XII a la corona d’Espanya, amb la col·laboració de Sagasta, líder aleshores del Partit Liberal.

Però el més descoratjador per als regeneracionistes va ser que, malgrat les idees expressades pels seus defensors (entre els quals cal remarcar la figura del també aragonès Basilio Paraíso), res no semblava canviar al país. Acabada la regència de Maria Cristina, la succeí el jove Alfons XIII l’any 1902. L’any anterior, Sagasta, el polític més desprestigiat pel Desastre, havia format nou govern. Però ja en aquell moment el concepte de regeneracionisme havia estat expropiat pel sistema establert i buidat de contingut. Com a eslògan polític estava en boca de tothom i podia aplicar-se a qualsevol cosa. I com a exemple del que dic, afegiré que, fins en una novel·la publicada l’any 1903, Pío Baroja descriu que, en el rètol d’un sabater de banqueta, hi havia escrites aquestes paraules: “se regenera calzado”.

Potser us demanareu per què he començat el meu article d’avui amb aquesta referència al regeneracionisme de finals de segle XIX i principis del XX. Doncs perquè les paraules que ha dirigit Mariano Rajoy als seus correligionaris a la darrera reunió de l’elit dels conservadors, han estat no sé si una imitació o un succedani del regeneracionisme, ja que ha parlat de regenerar la democràcia i, com a possibles maneres de fer-ho s’ha referit a l’elecció directa dels alcaldes i a una reducció dels aforaments dels polítics, entre d’altres mesures menys importants.

Jo sé que és molt lleig fer judicis d’intencions, però no ho és de valorar raonablement les propostes dels polítics quan aquests tenen ja un gran bagatge (un historial) a la seva esquena. Això no ho podria fer dels líders de Ciutadans o de Podemos, que acabem de conèixer, als quals hem d’aplicar, com a mínim, el benefici del dubte, però sí que ho puc fer d’un personatge com Mariano Rajoy i d’un partit com el Popular, dels quals tots en coneixem la història

L’any 2004, Rodríguez Zapatero va dur al seu programa l’elecció directa dels alcaldes, una proposta que té aspectes positius i negatius (com totes les que fan referència als sistemes electorals). L’elecció directa implica una major proximitat entre l’elector i l’elegit, com també una possibilitat de control posterior de l’acció de govern, ja que, ho vulgui o no, l’alcalde elegit directament es deu molt més als ciutadans. Però també comporta la possibilitat de donar el poder municipal a una persona que, tot i que ha estat la més votada, pot no tenir la representació de la gran majoria d’electors del municipi.

Aleshores, el Partit Popular no va acceptar la proposta de Rodríguez Zapatero  i aquest (convençut que aquestes reformes demanen un suport majoritari) la va retirar.

És creïble, per tant, que ara Mariano Rajoy la defensi? És clar que pot haver canviat de criteri, però m’heu de permetre que ho dubti. Per què? Doncs perquè encara que a les eleccions locals no s’han de reproduir necessàriament (i mimèticament) els resultats de les europees, no hi ha dubte que aquestes són, com a mínim, una estadística molt fiable de com està avui distribuït el vot a Espanya. I per més que se’ns faci difícil dir si Ciutadans o UPyD són partits d’esquerra o de dreta (encara que, pel que fa a aquest darrer ho tinc més clar), la veritat és que el retrat que ens mostren les darreres eleccions és que a Espanya tenim una esquerra majoritària, però molt fraccionada, i una dreta que es concentra bàsicament en el Partit Popular.

No seria, doncs, estrany que, si seguim amb l’actual sistema proporcional d’elecció dels regidors municipals (que són els qui, en un segon torn, elegeixen l’alcalde), a molts ajuntaments, la suma dels partits d’esquerra tinguessin més vots que els trets pel Partit Popular, que, això no obstant, seria el més votat al municipi. Amb l’actual sistema, el pacte entre les esquerres (més enllà que aquesta mena de pactes ens agradi o no, i siguin o no convenients, que ara no parlo d’això) podria obtenir moltes alcaldies que avui són a mans del Partit Popular, el qual formaria una majoria minoritària però quedaria a l’oposició. I aquest és, em sembla, el raonament que ha dut a terme Rajoy quan diu que l’elecció directa dels alcaldes comportaria una regeneració de la democràcia.

En definitiva, que jo no em crec les seves bones intencions, perquè Rajoy no és Joaquín Costa ni Basilio Paraíso. S’assembla més aviat un Sagasta, que representava sens dubte tots els vicis el sistema que, segons ell, pretenia regenerar.

———-

Parlaré de l’aforament un altre dia per manca d’espai. De tota manera, vegeu d’entrada la diferència que hi ha entre les presses que nosaltres hem tingut per aforar l’anterior rei i el que està succeint a la veïna França on, aquests dies, s’ha produït la detenció del darrer cap d’estat, que allí no té cap mena de protecció ni cap aforament. A França, l’expresident de la República és avui el ciutadà Sarkozy. Per tant, com vostè i com jo, amic lector. Simplement una persona humana amb l’habeas corpus que tenim la immensa majoria dels mortals.

Més enllà de quines siguin les nostres preferències per al sistema polític del país en el sentit d’escollir república o monarquia constitucional, la realitat és que hauríem de ser prou sensats per veure que aquest darrer sistema (ens hi sentim o no propers) permet una democràcia tan real com la que pot garantia el citat en primer lloc, alhora que, tan l’un com l’altre es poden pervertir.

Ni la república és sinònim de democràcia ni ho és la monarquia constitucional, però, cap dels dos sistemes són tampoc sinònims de dictadura. Sense anar més lluny, la República d’Egipte presidida pel general Al-Sisi és sens dubte molt més dictatorial que la monarquia constitucional espanyola, perquè les lleis que regeixen aquell país, el sistema judicial que hi és vigent i les prerrogatives del cap d’estat no respecten els mínims principis democràtics, mentre que, més enllà de com funcionin les nostres institucions, més enllà de l’honestedat dels qui les encarnen, el sistema constitucional espanyol és, amb tots els seus defectes, un sistema que, sens cap mena de dubte, es pot definir com a democràtic.

Podria ser més participatiu? Sens dubte. Es podria millorar amb un sistema electoral divers al que tenim? També. Hauríem d’intentar que, en l’elecció del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, el Parlament pensés més en l’equitat i amb l’excel·lència que en els interessos dels partits? És clar que sí. Seria desitjable viure a un país sense tants casos de corrupció? Naturalment! Però fins i tot amb aquests grans defectes, el sistema constitucional espanyol és homologable als sistemes democràtics més respectats, que, per cert, al món no són tants com nosaltres voldríem.

Dic això com a antecedent d’una reflexió sobre el discurs de Felip VI el dia de la proclamació. Perquè més enllà dels agiotistes, que m’importen ben poc, em fixaré amb els crítics, que l’han qualificat com un discurs pla, poc compromès i massa lligat a la lletra constitucional. I em demano? Podia fer cap altra cosa? Recordo que va dir que pensava atenir-se a les funcions que constitucionalment se li han encomanat, que havia de respectar la separació de poders i, per tant, complir les lleis aprovades per les Corts, col·laborar amb el Govern de la nació (a qui correspon la direcció de la política nacional) i respectar la independència del Poder Judicial. I afegí que, tot proclamant la seva neutralitat, però acceptant que la Constitució li atorgava un cert poder moderador, estava disposat a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar.

Doncs bé, dubto molt que, més enllà d’aquestes afirmacions, el rei es pogués referir a d’altres matèries netament “polítiques”, encara que –això és cert- potser s’hauria pogut mostrar més crític amb alguns comportaments dels membres de “la casa” en el passat recent i hauria pogut insistir –també més radicalment- en la transparència dels comptes d’aquesta mateixa casa en futur.

Pel que fa al problema territorial –i a pesar que, fa tres setmanes, vaig escriure que un dels dos grans reptes del rei (encara que ell no governi) és que s’aconsegueixi un renovellat acord per a un nou model territorial que trobi una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques- no em sorprèn que el rei desplegués el seu discurs lligat al text actual de l’article 2 de la Constitució en allò que fa referència e la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, encara que ell no el va citar textualment. Però s’hi va referir dient que “en esa España, unida y diversa, basada en la igualdad de los españoles, en la solidaridad entre sus pueblos y en el respeto a la ley, cabemos todos; caben todos los sentimientos y sensibilidades, caben las distintas formas de sentirse español. Porque los sentimientos, más aún en los tiempos de la construcción europea, no deben nunca enfrentar, dividir o excluir, sino comprender y respetar, convivir y compartir.”

I em demano: podia dir cap altra cosa? No, a menys que vulguem contradir-nos nosaltres mateixos i cerquem que el rei s’involucri en política, cosa que seria terrible per a la institució i, de retop, per a la democràcia constitucional i parlamentària, perquè nosaltres no hem elegit el rei, i sí que hem elegit, en canvi, els diputats i, en segons instància, el president del govern, als quals correspon resoldre aquest problema.

La funció moderadora del rei, aquesta que ell reconeix quan diu que està disposat “a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar” l’ha de fer, en tot cas, privadament, discretament, en rebre el president del govern, en tractar amb els líders de l’oposició, en trobar-se amb els líders nacionalistes de Catalunya o del País Basc, per tal d’ajudar-los a trobar una solució constitucionalment vàlida per resoldre els problemes del país. I quan parlo d’una solució constitucionalment vàlida no em limito al text actual de la Constitució (o a la interpretació que en fan avui el govern i el Tribunal Constitucional), sinó al text i a la interpretació que siguem capaços de donar-nos en el futur de comú acord els espanyols.

Les paraules que va dir el nou monarca (que a alguns els han semblat curtes i a d’altres massa llargues) no les hauria dit mai la reina d’Anglaterra al parlament de Westminster davant els Lords i els Comuns, perquè aquesta –que presideix també una monarquia constitucional i parlamentària- es limita a llegir el text escrit pel primer ministre, i no opina mai públicament de qüestions polítiques, tret que afectin a l’interès general i representin el sentir de tots. Sense anar més lluny, no ha dit una sola paraula sobre el referèndum per a la independència d’Escòcia.

A Espanya no tenim cap necessitat de seguir aquesta tradició –que tan bons resultats ha donat a la Corona britànica- però tampoc hem de pretendre que el rei impulsi les polítiques que a nosaltres ens interessen, en detriment de les que impulsen els nostres adversaris, ja que l’empenyeríem a exercir un paper que vulneraria l’esperit constitucional respecte de la seva figura (que, en no ser elegida, no ha d’ostentar cap poder real). I tanmateix hem d’esperar i desitjar que el monarca –que no és un estaquirot cec, sord i mut- s’adoni dels problemes reals del país i intenti –sense perdre mai la neutralitat- que aquests es resolguin de la millor manera possible.

Nicolau Rubió no creu en la viabilitat de cap de les que ha definit com les dues posicions radicals del catalanisme (la materialista, que ho sacrifica tot a l’interès econòmic, i la romàntica, que comporta sacrificar l’interès al sentiment), i s’adscriu més aviat a una tercera via que permet assumir –sense abandonar-ne cap- ambdós sentiments i contribuir alhora a l’eficàcia de l’Estat. Aquesta posició és –diu- la que ha de ser capaç de posar el catalanisme en marxa vers un objectiu clarament definit. Rubió aposta, així, per una via que denomina “d’equilibri racional” que impliqui un catalanisme actiu i estimulant, que no sigui una “nosa” econòmica (que no sacrifiqui, per tant, l’interès material al sentiment), ni meni tampoc a l’antipatriotisme sentimental (el que sacrifica el sentiment a l’interès econòmic del país i dels ciutadans de Catalunya). Quan el principi que guia una conducta política és la voluntat de construir un gran poble, el que mai no s’ha de fer –diu Rubió- és sacrificar aquest poble, obligant-lo a empobrir-se en nom d’aquell mateix principi.

Rubió i Tudurí observa la realitat amb una mirada freda i sincera que el porta a l’afirmació que ha utilitzat per a intitular el seu assaig: El matrimoni de Castella i Catalunya és, diu, “un matrimoni de conveniència”. I afegeix: “La unió política d’ambdós pobles no es féu ni existeix per efusió sentimental, sinó per juxtaposició geogràfica, per reciprocitat en molts dels llurs interessos, i per un respectable principi superior de política col·laboracionista, que ja hem vist que Catalunya havia servit amb constància, el qual tendeix a construir organismes internacionals que englobin en un equilibri pacífic, pobles diversos que, independents, estarien en guerra.”

Rubió no tem que el titllin de cínic quan convida els catalans a la conquesta de l’Estat Espanyol (a pesar del fracàs de Cambó), creu més aviat que serà precisament l’assalt d’aquest Estat allò que podrà transformar radicalment la política catalana. Catalunya, doncs, a més d’una realitat, és una personalitat que es manifesta en un pacte amb l’Estat; per tant l’Estat ha de respondre, a través d’Espanya, a aquest pacte entre dos països. Per expressar això, Rubió utilitza el títol provocatiu d’Espanya, societat anònima, com a símbol d’un acord societari que defensa els interessos de tots. I aquesta idea, com ha observat Isidre Molas, el porta a situar-se en la percepció d’una certa tradició federal, en la mesura que, essent –com és- un catalanista radical, tanmateix és moderat en els mitjans que utilitza.

Rubió, en efecte, sempre defensa el criteri de funcionar amb socis perquè d’aquesta manera hi ha més possibilitats d’interrelació. Això implica, doncs, viure junts en allò que calgui viure conjuntament i diferenciar-se en tot allò que exigeixi un distanciament. I és aquesta concepció política la que, en una persona com Rubió -que no prové directament de la tradició federalista catalana-, li permet d’arribar a l’esquema de la relació federal per una via racional. Rubió, doncs, defensa el federalisme no tant per raons de principi, com per raons d’utilitat. Des d’aquest punt de vista, hem de cercar la seva raó federal en un federalisme que apunta més cap a la legitimació utilitària que no pas a la històrica. L’únic que Rubió demana a l’Estat és que defensi els socis que l’han creat i que el mantenen.

Rubió és clar en la necessitat de mantenir Catalunya unida a Espanya: “La balcanització ibèrica, l’esmicolament de la Península, no pot ésser un ideal de cap política. L’Europa occidental la consideraria com un greu perill, i miraria d’evitar-la a tot arreu. No hi hauria tractadista polític que no la mirés amb inquietud; i nosaltres, els catalans, que ens envanim de seny polític, no ens decantarem més que per força, cap a fórmules de regressió, cap a processos de disgregació d’un organisme polític superior, com l’Estat espanyol; només la desesperança, o la confusió política ocasionada per un desgovern absolut a Madrid, o per grosses injúries als sentiments catalans, han fet possible que alguns acceptessin, com a mal menor, la perspectiva de la destrucció de l’Estat Espanyol.”

Amb aquest posicionament que basa en la llibertat i en el respecte mutus, Rubió intenta refer, a partir d’una nova fórmula, el vell “Pacte federatiu” de la Corona d’Aragó, heretat per la Corona d’Espanya. Es tracta, doncs, d’una proposta política força original que no pretén recolzar-se en el sentiment, perquè –com dirà ell mateix- ni aquest pacte, ni la Constitució de l’Estat, ni el Codi Penal, no exigeixen del súbdit català l’adhesió de cor, sentimental, a l’Estat Espanyol.

Assolit aquest punt, Rubió es planteja les premisses sobre les quals s’ha de recolzar la seva posició política. Sintèticament, són aquestes: a) el catalanisme ha de ser entès com una voluntat col·lectiva inapropriable singularment; b) la política catalana ha de formular un compromís amb la política mediterrània (…) i de solidaritat amb Europa; c) la llibertat s’ha d’entendre a Catalunya com una inalienable qüestió de principi; d) els catalans han de participar necessàriament en les tasques de govern de l’Estat; i e) la llengua castellana i la bandera espanyola es poden acceptar, respectivament, com a eina de treball conjunt i com a símbol comú. Però que s’accepti el castellà com a llengua administrativa comuna en el marc de l’Estat no significa que els catalans l’hagin d’estimar com a llengua pròpia: “Una condició de cortesia liberal i de convivència és el no intentar assimilacions ni menys imperialismes lingüístics (en el cas concret, no voler eixamplar l’àrea del castellà) ni voler fer-lo estimar per força; no voler veure en cada rètol en català, una injúria al castellà, perquè no hi ha injúria en recloure el castellà dins el marc purament oficial, en el lloc d’Esperanto Espanyol que li és propi.”

Rubió, doncs, irromp a l’opinió política l’any 1930 amb un assaig força original, clarament de “tercera via”. “No escolteu –escriu- el catalanisme mendicant i ploraner, que fa llàstima ni el catalanisme cridaner i eixorc, que fa vergonya. No engruixiu els rengles dels que, com a suprem desig, esperen les “concessions” dels altres. Creguem en nosaltres mateixos. Amb les voluntats tenses, i amb els ulls fits en una Catalunya més forta, més noble i més lliure, posem tot el nostre esforç a la feina d’enfortir-la, d’ennoblir-la, i de convertir-la, més i més, en terra de llibertat i de civilització.”

• Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) es dóna a conèixer com assagista polític amb un llibre publicat l’any 1930, Estat Espanyol, Societat Anònima, (1) que signa conjuntament amb el seu germà Marià. Es tracta, sens dubte, d’un títol força suggeridor i provocatiu amb el qual pretén oferir el que ell qualifica com una “solució de conveniència” al problema del catalanisme.
•  Amb l’article que publico avui -i amb el que el seguirà la setmana vinent- no pretenc afirmar que els seus plantejaments siguin transportables al moment actual, però davant la gran desmemòria de què sovint fem gala, penso que val la pena conèixer el seu pensament –força original- que podríem qualificar avui –ves per on!- de “tercera via”, aquesta que, per bé que amb grans diferències, potser només en Duran i els socialistes semblen defensar.

Rubió parteix, en realitat, d’un apriorisme dialèctic que formula ja a la primera pàgina: “El catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol·liciten en sentits oposats, i el frenen. Sentimentalment, el catalanisme du al separatisme. Però els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol. Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?”

I és a partir d’aquesta pregunta que l’autor desgrana el seu assaig sobre l’estat del catalanisme al seu temps, un catalanisme que, del segle XIX ençà, havia experimentat una gran embranzida. Però el primer problema que constata amb l’anàlisi d’aquest fet apriorístic que ell dóna per suposat –recordem que ens trobem a l’any 1930, amb plena crisi de la monarquia alfonsina de la Restauració- és que aquelles dues forces o maneres contraposades de sentir, inherents –una i altra- al moviment catalanista, es lliguen mútuament de tal manera que és impossible discernir si el catalanisme sentimental va a cavall del moviment econòmic catalanista, o si són les forces econòmiques les que aprofiten el motor i el gas del catalanisme sentimental. Però Rubió no dubta que la coincidència dels dos corrents ha estat la causa eficient de “l’enorme propulsió del catalanisme que hem vist néixer, créixer i arribar a una edat adulta sota els nostres ulls”.

En una primera part del llibre, Rubió passa revista als fets que li permeten arribar a les conclusions esmentades. Aquests són bàsicament dos: la primera Exposició de Barcelona (1888) –que ell considera fonamental en el desvetllament del nacionalisme català- i la reacció que entre els catalans acabà provocant la Dictadura de Primo de Rivera. Perquè, curiosament, sota la mà fèrria del Dictador, tots han sentit que són catalans. El sentiment s’ha escampat. En sis anys, el mot “catalanista” ha perdut el sentit. Avui n’és tot bon català.

Tanmateix, la conjunció d’aquelles dues tendències oposades i complementàries situen els catalans davant un dubte metòdic, que és –diu- propi d’un poble civilitzat que té seny. Caldrà, doncs, resoldre primer aquest dubte i actuar després, perquè si no es troba la manera de conciliar l’instint de separació sentimental amb la necessitat d’intervenir, la política catalanista no sortirà del marasme més que, o per suïcidar-se prescindint com d’una nosa de la seva més pura idealitat, o per suïcidar-se sacrificant la riquesa de Catalunya, per tal d’imposar el sentiment patriòtic català.

En l’anàlisi d’aquesta dicotomia, Rubió dissecciona en primer lloc el que ell denomina la “tendència sentimental” del catalanisme, que, juntament amb el seu contrari –la correlativa hostilitat atàvica castellana contra aquest- es troba ja en un instint ancestral i en la història de la formació de les nacionalitats ibèriques.

Una possible solució al problema seria –diu- intentar destruir la recíproca hostilitat sentimental, però ell és conscient que les realitats instintives resulten força difícils d’eliminar. Ara bé, ¿és aquest l’únic sentiment que ha de prevaler en l’anàlisi política catalana? Rubió ho nega perquè, enfrontat a aquest sentiment, ell en constata també un altre que s’hi entremescla de manera indubtable –el que ell qualifica de “tendència col·laboracionista”-, que impedeix als catalans de rompre amb l’Espanya castellana.

Intel·lectual del seu temps i cosmopolita europeu, Rubió ha assimilat els valors del liberalisme i de la tolerància que apunten vers una Europa de les nacions a la qual hem necessàriament de lligar-nos. Això el duu a creure que la independència no és, en el seu temps, un ideal com ho podia haver estat anys endarrere: “avui la sobirania o independència dels Estats està en crisi. Està limitada actualment pel pacte de la Societat de les Nacions. La noció de “separatisme” com a sinònim d’independència no pot convèncer ningú.” Avui ens cal, doncs, un pacte que encarni el reconeixement d’una personalitat superior a la dels estats i que limiti indefectiblement la llibertat d’aquells que, fins al 1919, havien estat oficialment independents.

Rubió no es deixa endur per la rauxa del catalanisme sentimental i separatista, ans ben al contrari s’aferra a la premissa que ha fixat al començament del seu discurs. Ell havia afirmat, en efecte, que els interessos materials dels catalanistes s’oposaven a la disgregació de l’Estat Espanyol, i manté aquesta opinió en el moment de formular la seva teoria política a favor d’un catalanisme integral, fidel a si mateix i col·laborador alhora. Però quina és aquesta nova fórmula política que ell ens proposa?

En aquest conflicte entre sentiment de llibertat patriòtica i d’interès per l’Estat hi ha dues fórmules radicals que, teòricament, podrien aplicar-se: Una –materialista- és la de sacrificar-ho tot a l’interès econòmic. L’altra –romàntica-, comporta sacrificar l’interès al sentiment. D’una i altra en parlarem a l’article del diumenge vinent.

——-

(1) Estat Espanyol, Societat Anònima.- Antonio López, Llibreter. Barcelona 1930

Els qui érem joves a les acaballes del franquisme no vèiem el futur amb nitidesa. De fet, aquest mai no s’hi veu, perquè depèn de tants i tants factors que no controlem que sempre s’esdevé una sorpresa. I tanmateix actuem per modelar-lo, perquè s’esdevingui com nosaltres voldríem i per això treballem.

Mai no havíem votat els joves que vam acudir a les urnes el 15 de juny de 1977 per elegir unes Corts que havien de ser forçosament constituents. I dúiem anys perseguint aquella cita que va ser històrica per a la democràcia. Però nosaltres, que ens havíem format al si del franquisme –la meva generació va néixer després d’acabada la guerra civil- teníem, probablement, més interrogants dels que ara plantegen els qui, aquests dies, han sortit al carrer demanant que volien votar per escollir entre monarquia i república.

Nosaltres érem a un estadi anterior al de poder votar, perquè enquadrats en el marc de les Leyes fundamentales del Movimiento Nacional, havíem de desmuntar un règim que estava ancorat fortament en sectors poderosos del país i custodiat per unes forces armades –l’Exèrcit- que comandaven homes formats amb la filosofia de la dictadura i lligats estretament al dictador.

Tres punts exigíem aleshores: la democràcia com a sistema de govern, únic camí que feia possible les llibertats i els drets de l’home i del ciutadà; la reforma territorial d’un país que no reconeixia cap mena de diferència entre els pobles d’Espanya; i, finalment, l’amnistia de tots els delictes de pensament, perquè no podíem iniciar el nou camí amb les presons plenes d’homes que hi eren per pensar de manera diversa als qui eren al govern.

“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” va ser l’eslògan que va fer furor per aquells dies. I les reformes que aquest crit exigia eren tan grans, tan profundes, que vam haver de passar-ne per alt d’altres que –també prou importants- vam creure aleshores que eren tanmateix secundàries, com per exemple l’estructura monàrquica o republicana de l’estat.

Homes republicans de soca-rel com Santiago Carrillo van cedir a aquesta pretensió republicana que hauria fet impossible el pacte constitucional de 1978. També el PSOE hi va renunciar finalment, després de passejar-se molts mesos amb la bandera republicana. I a pesar de tots els defectes que avui puguem trobar a la Constitució espanyola i a la manera com vam resoldre el problema de la convivència en aquest país després en sortir de la dictadura, no hi ha dubte que la cosa no es va fer tan malament com alguns avui, amb ben poca memòria, prediquen.

Han passat trenta-set anys d’aquell 15 de juny de 1977 i gairebé trenta-nou del 22 de novembre de 1975 en què el jove monarca jurava fidelitat a unes lleis que, més ràpidament del que molts podíem pensar –de fet, la majoria no crèiem que fos capaç de fer-ho- va desmuntar al servei d’una democràcia, que no deixa de ser-ho en configurar-se com una monarquia parlamentària i constitucional.

Vol dir això que l’estructura de l’estat és inamovible? Que res ja no pot canviar? És evident que no, perquè la vida és canvi permanent i tot és qüestionable. Comprenc, per tant, que davant l’abdicació del rei, nombrosos col·lectius es plantegin si la monarquia constitucional és un sistema polític encara vàlid per al nostre país. Però que ho qüestionin no significa que encertin en els seus plantejaments, o que, fins i tot mostrant una gran lògica en el seu argumentari, puguin imposar als altres uns canvis que només arribaran (si és que mai arriben), sempre que hi hagi un gran consens al país. I ara per ara, al parlament –que és on els ciutadans dipositem la sobirania- aquest consens no hi és.

Seguirem, per tant, els propers temps en el marc d’una monarquia parlamentària amb la figura de Felip VI, un home encara jove que, a diferència de la gent de la meva edat, no va viure el franquisme ni la transició. Un home, per tant, que, a diferència del seu pare, ja s’ha format en els valors de la democràcia. Ara bé, significa això que no té grans reptes davant seu?

Potser no els té tan grans com va tenir Joan Carles I, que, ungit per Franco, es va haver de canviar de pell en un país on els atemptats d’ETA i del GRAPO feien estralls; on es mataven militars, policies, advocats comunistes i gent que passava pel carrer; on els nostàlgics del franquisme volien dur el cardenal de Madrid “al paredón”, demanaven la dissolució de les Corts i fins es van atrevir a assaltar el parlament aquell 23 de febrer de 1981. Un assalt, per cert, que el rei, amb més auctoritas que potestas, va avortar a la una de la nit amb un discurs efectiu i compromès a la televisió.

Més enllà de la forma monàrquica o republicana de govern, Espanya té avui reptes que són, probablement, més importants. El primer, derivat de la gran crisi econòmica que hem viscut aquesta darrers set anys, s’ha posat de manifest amb tota la seva cruesa afectant amplíssimes capes de la població en forma d’atur, de desigualtat social i de falta d’expectatives econòmiques. El govern, doncs (que no el rei, encara que aquest en sofrirà també les conseqüències si aquell no actua), haurà d’entendre que el país exigeix una regeneració moral de la classe política que hauria de saber adoptar una reforma econòmica que –digui el que digui Brussel·les- ha d’anar més enllà de les rebaixes salarials, dels acomiadaments barats o dels retalls de plantilla. Ens cal, doncs, un nou contracte social si volem salvar la democràcia.

El segon repte a que Espanya s’enfronta és diferent, però tan greu com l’anterior, i apunta a la necessitat d’adoptar un renovellat acord pel que fa a un nou model territorial, que no serà possible si el país sencer no entén –i en això l’auctoritas del jove rei hi pot fer molt- que, o es dóna una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques més enllà d’aquell “cafè para todos” que ens va servir Adolfo Suárez (amb la complicitat de Felipe González), o l’estat pot acabar fent fallida. I amb aquesta, és evident que també s’esberlaria la monarquia constitucional.

Parlar de les eleccions europees una setmana després que s’hagin produït fa difícil al comentarista de dir res nou, ja que els diaris les han analitzat amb lupa, per bé que no hi ha res més elàstic –a l’hora de fer-ne la interpretació- que uns resultats electorals. Més encara quan la fan els seus protagonistes.

Si abandonem la clau europea de les eleccions –que és el que eren – i les volem interpretar en clau de política interna, la cosa es complica, ja que, per bé que els electors –i també els candidats!- van fer una campanya molt més centrada en els problemes espanyols que els europeus, l’elector era conscient que no elegia regidors, ni consellers, ni diputats per cobrir el parlament balear o l’espanyol, sinó diputats europeus, la majoria dels quals no coneixia; i ho feia per mitjà d’un sistema electoral amb districte únic que, més que cap altre, converteix aquests comicis en una mena d’acte de fe en el partit o en el grup polític a qui es dóna el vot.

El fet, doncs, que aquest districte abraci tota Espanya (cosa que satisfà a grups minoritaris, que així tenen menys pèrdues en el recompte dels vots) i que la participació sol ser força més petita que a la resta d’eleccions, implica que sigui molt difícil extrapolar els resultats de les europees a unes eleccions generals, municipals o autonòmiques, on l’elector creu que el resultat l’afectarà més de prop, cosa que empeny molta més gent a votar.

Tot i així, hi ha acord que aquestes eleccions han significat un gran retrocés per als dos grans partits nacionals (PP i PSOE), un reforçament de partits o de coalicions ja consolidades (IU) i d’altres més recents (UPyD), així com la sorprenent irrupció de noves forces, com aquesta de PODEMOS que ha estat la vertadera sorpresa de les eleccions, per bé que només el temps dirà si, en unes municipals i autonòmiques (on es necessiten candidats a cada poble) i amb districtes més petits (illa o província) són capaços de mantenir la força que ara han demostrat.

Deixant de banda els resultats electorals a Catalunya, que donen per una anàlisi específica en la qual segurament no estarem d’acord tan fàcilment, sembla que, en el marc espanyol, hi ha unanimitat a dir que el panorama polític s’ha diversificat i fins i tot esmicolat, de manera que no seria estrany que, en el futur –si es consoliden les forces que ara han emergit o s’han reforçat- la governança de les nostres institucions serà potser més complicada, ja que no sempre és fàcil conjugar sensibilitats tan diverses a l’hora de formar govern.

Per a mostra, el botó que ens oferia el diari dimarts passat quan, extrapolant els resultats de diumenge a una hipotètica elecció per fornir el Consell de Menorca, quedava un hemicicle format per 4 PP, 4 PSOE, 2 EU, 1 ERC, 1 PODEMOS i 1 UPyD.

Certament que, pel que he raonat més amunt, és difícil que es doni una composició com aquesta, però no impossible, perquè no hi ha dubte que la tendència que ens mostren les eleccions europees ens indica aquest camí. Entre d’altres raons, perquè la crisi econòmica ho ha trastocat tot, i si a aquesta hi afegim la decepció ciutadana davant les polítiques que han dut a terme els governs, la corrupció que s’ha destapat al sí de les estructures dels grans partits, i la dificultat que tenen una gran majoria de persones i de famílies per experimentar les millores macroeconòmiques de què ens parlen cada dia els senyors Rajoy, Guindos i Montoro, haurem de concloure que la irritació és més intensa avui que ahir, però menys que demà. I això perquè la gent no palpa la “macroeconomia” sinó que, com apuntava Antoni Puigvert el passat dimecres a La Vanguardia, les referències que hi fan els polítics de torn no aguditzen sinó el malestar de cada dia, fan més insuportable el mur que no deixa passar els joves i més depriment l’eterna espera de l’aturat madur.

Tenim, doncs, que el bipartidisme espanyol està ferit, i això, que pot satisfer a molts pel fet que obre la porta a noves sensibilitats, comporta alhora una clara amenaça per a la governabilitat de les institucions, ja que la fragmentació exigeix una cultura del pacte que no tenim i a la qual haurem de fer front sembla que de manera inexorable.

El primer que s’ha adonat d’aquest canvi de model és el president Bauzà, el qual alertava fa uns dies del perill que assetja el seu partit, perquè és conscient que –són paraules seves- “el PP ha de guanyar per majoria absoluta o ens quedarem a l’oposició”. I el president l’endevinava en formular aquesta profecia, perquè l’Espanya de la confrontació que va forjar Aznar, l’Espanya que ofereix la bufetada a l’adversari en lloc de donar-li la mà –de la qual don José Ramón n’és un bon exemple-, fa molt difícils les aliances, perquè és una Espanya que reclama als seus obediència, i a l’adversari submissió.

Entenc, per tant, que el model al qual apunten les passades eleccions és un model polític que esdevindrà més fraccionat, amb menys poders hegemònics, i això, que en una cultura del pacte i del diàleg podria ser fantàstic, en la cultura de la confrontació en què ens hem acostumat a viure (i de la qual, per cert, no té només la culpa el PP) es presenta com un repte extraordinàriament difícil.

Europa sembla que ens quedi lluny encara que en siguem part des que, a la dècada dels vuitanta, Felipe González va signar el pacte d’adhesió al tractat. Tampoc no es estrany que ens hi sentim allunyats. El parlament és a Estrasburg, la Comissió a Brussel·les, el Tribunal a Luxemburg… Els diputats que elegim fins ara no han tingut cap paper per designar la Comissió que governa, els estats han cedit sobirania però s’han reservat elements clau per al desplegament europeu, l’euroescepticisme dels britànics i les reserves mentals amb què sempre han treballat, ha fet que es potenciessin els egoismes nacionals, i la gran crisi econòmica ha provocat desajustaments importants entre els estats membres alhora que insuflava la fòbia antieuropea a partits (normalment de dreta o de dreta extrema) que –així ho diuen si més no les enquestes- sembla que seran els més afavorits pels electors que, a Espanya,votaran avui.

I tanmateix, Europa és l’únic refugi pel qual val la pena lluitar. Per què? Entre d’altres raons perquè Europa és “un lloc de la memòria” (G. Steiner). I ser europeu comporta trobar-se captiu en la teranyina d’un in memoriam que és alhora lluminós i sufocant. De fet, al preàmbul del Tractat constitucional de la Unió Europea s’invocava ja la idea d’una comunitat de destí i una experiència històrica comunes com a lligams que uneixen els estats de la Unió i també els ciutadans que els integren. És lògic, doncs, que alguns politòlegs parlin d’un “bagatge històric comunitari” (Fabrice Larat), és a dir d’un conjunt de valors fonamentals, de normes i de conviccions compartits que s’han format a partir d’una experiència històrica comuna.

En l’elaboració d’aquesta teoria s’ha considerat la “pau de Westfàlia” (1648) com l’esdeveniment històric de referència per justificar el model d’integració en curs. Aquesta pau, que posava fi al període de guerres de religió i a la “Guerra dels Trenta Anys”, és la que s’ha vist com un primer pas vers la construcció europea del segle XX.

Des d’aquesta òptica, tot el que ha succeït entre la “Guerra dels Trenta Anys” i avui s’inscriuria en un procés lògic i coherent que parteix de l’Europa premoderna (la fonamentada sobre la cristiandat i la teologia), que passa per la fase de l’Estat sobirà modern dotat d’un centre de poder i d’un territori ben definits, i condueix finalment a la Unió Europea, concebuda com una instància postsobirana i supranacional. O dit d’una altra manera, el projecte de la integració europea és un fenomen complex que comporta una sèrie de postulats de secularització de la vida política que es remunten al segle XVII, però que malden sobretot per donar una resposta a la fallida de l’estat-nació sobirà que va configurar-se de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Diguem que les declaracions que féu el ministre d’Afers estrangers francès, Robert Schuman, el 8 de maig de 1950, per anunciar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) pouaven clarament en aquesta teoria, ja que en aquell discurs descrivia els valors sobre els quals es volia constituir la futura integració europea. Eren la reconciliació franco-alemanya, la pau, l’estabilitat i el creixement econòmic. De fet, el que sobretot pesava en l’ànim dels dirigents europeus inspiradors de la unificació era l’experiència de la Segona Guerra mundial. I val a dir que, gairebé cinquanta anys més tard, el canceller alemany Helmut Kohl insistia encara en la mateixa qüestió en afirmar que la construcció europea era una qüestió de pau o de guerra.

Des d’aquest punt de vista, la història d’Europa sempre s’ha presentat com una successió ininterrompuda de conflictes i de divisions, de les quals, la més terrible ha estat la Segona Guerra mundial, com a exemple de destrucció en massa i també com a testimoni d’una ideologia aberrant, el nazisme, que encarna l’ombra més fosca de l’herència continental. I dins aquesta experiència, l’Holocaust hi ocupa un lloc important. D’ací que la integració europea, amb les seves institucions supranacionals i la defensa dels drets de l’home, seria el fruit primordial de la Guerra del 1940 a 1945, i esdevindria una resposta positiva i col·lectiva als crims que aquesta va provocar.

De tota manera, aquesta visió comença a fer aigües (o, com a mínim, resulta insuficient) per explicar la decisió d’obrir-se als estats que, a conseqüència de la Segona Guerra mundial, van quedar integrats dins la Unió Soviètica o que van restar sota la seva influència a l’altre costat del teló d’acer, atès que la visió d’una integració europea com a resposta al nazisme no és suficient per crear un sentiment comú de pertinença, car aquesta exclou l’experiència del totalitarisme comunista, fonamental per a aquests països darrers que hi ha entrat.

Però deixem aquí aquest debat, perquè segurament ens duria massa lluny. Centrem-nos, doncs, en la idea que la construcció europea –aquesta que s’inicià amb la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, constituïda a París el 18 d’abril de 1951 per un acord dels governs de la República Federal d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, i que ens duu a la actual Unió Europea integrada avui per vint-i-vuit estats- pretén bàsicament donar una resposta a la diguem-ne “fallida” d’aquest l’estat-nació sobirà que es consagra de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Seria ben trist que els egoismes de l’estat-nació, que ressorgeixen empesos sobretot pel malestar de la crisi, i la inconsciència dels ciutadans respecte d’aquest gran objectiu iniciat el 1950, acabessin per malmetre un projecte que és l’únic que, a la llarga, pot fer que Europa sigui un dels grans agents en la política mundial.