Josep Maria Quintana

No és estrany que la reunió del Consell Executiu de la Generalitat després de la decisió presa pel Tribunal Constitucional vagi ser tensa. No podia ser d’altra manera. El català emprenyat ha donat lloc al polític constret, que no pot fer el que havia decidit (i creu que tenir tot el dret de fer). Diguem, però, que els polítics que seuen a la taula rodona del Consell Executiu, davant mateix del gran i bell mural de Tàpies,  sabien exactament què succeiria tan bon punt orquestressin la publicació del decret de convocatòria de la consulta després d’aprovada la llei del Parlament català.

En un país on tothom (polítics, periodistes, opinadors, etc.) manifesta rotundament des dels “media” espanyols que el procés català és il·legal quan encara el Tribunal Constitucional –únic amb competències sobre la matèria-, no s’ha pronunciat i només ha acceptat a tràmit el recurs del Govern, no és d’estranyar que les coses hagin anat com han anat. Hores després de promulgades la llei i la convocatòria es tenia ja el preceptiu dictamen del Consell d’Estat. Tot seguit, el Tribunal Constitucional, en una sessió extraordinària, admetia a tràmit el recurs i, per imperatiu legal, declarava la suspensió cautelar de les dues disposicions catalanes sobre les quals un dia (té cinc mesos) s’haurà de pronunciar.

Dic, però, que ha succeït el previst, ja que, coneixent el pa que s’hi dóna i les íntimes relacions que hi ha en aquest país entre el poder executiu i el Tribunal Constitucional, no podíem esperar altra cosa. I s’equivocaven els qui deien el contrari, com s’equivocarien ara els polítics catalans si, empesos per la força dels fets, trenquessin els esquemes constitucionals, desobeïssin la suspensió i es llencessin a l’aventura suïcida de la il·legalitat.

No, seria un error majestuós i imperdonable en un Consell Executiu que, empès per la ciutadania, ha decidit aconseguir que Catalunya sigui un subjecte polític reconegut constitucionalment, cosa que, més prest o més tard, aconseguirà. I si aleshores la gent ho decideix amb prou majoria, també acabarà per assolir els seus propòsits.

És, doncs, comprensible que la vicepresidenta Joana Ortega, de qui depèn el dispositiu del 9-N, i Ramon Espadaler, de qui depenen els mossos d’esquadra (braç armat per fer complir la llei), s’hagin mantingut ferms insistint al Consell Executiu que s’acati la suspensió, per més que es formulin els recursos pertinents. David (per seguir la metàfora del president Mas) no pot vèncer Goliat per la força, ho haurà de fer per la raó, i aquesta no produeix cap efecte fins que l’adversari comença a adonar-se que potser va errat. I això no ha succeït encara.

Val a dir, però, que, més enllà dels articles contundents que aquests dies hem pogut llegir contra la política catalana, més enllà de les declaracions inapel·lables que els polítics “nacionals” han fet per dir que tot és possible amb la Constitució i res no ho és fora d’aquesta (amb l’objecte de no moure’s d’on som), són cada cop més les veus que, al final dels raonaments, acaben per reconèixer que, on acaba la llei, forçosament ha de començar la política. I no ho dic pel PSOE, que, a diferència del PP, proposa una reforma constitucional, que tanmateix no explica. Ho dic bàsicament pel PP, que haurà d’acabar fent alguna cosa si no vol que el problema s’enquisti i creixi –que creixerà si els polítics catalans són prudents i saben contenir-se-. I això perquè no basta que el president Rajoy digui i repeteixi que “un gobernante no puede hacer lo que quiere”. És cert que no ho pot fer, però “un gobernante ha de hacer lo que debe”, i això significa que ha d’afrontar els problemes per intentar resoldre’ls i donar sortida a l’aigua que es va acumulant i que, si no troba un forat per escapar-se –per desfogar-se-, acabarà per inundar-ho tot. I ja se sap, quan l’aigua inunda les estacions de l’AVE (com ha succeït aquesta setmana a Girona) i les vies es converteixen en una mena de canal, aleshores els trens no circulen. I el que importa és que el trens puguin circular.

“La partida no ha acabat”, diu el conseller Homs en nom del govern. I té raó. Però desenganyis! La partida no es resoldrà pels recursos que interposarà el govern, ni per una sentència del Tribunal Constitucional, que, per polititzat i desprestigiat que estigui, no prendrà decisions “polítiques” sinó jurídiques. Per tant, ajustades a l’única llei que pot aplicar: la Constitució; la qual –ho hem dit i repetit fins al cansament- no pot emparar que una Comunitat autònoma organitzi consultes pròpies d’un referèndum.

Tanmateix, el procés ha demostrat fins ara una cosa que ningú no pot discutir: els catalans volen eixamplar el seu poder i volen (per damunt de tot) ser considerats un subjecte polític sobirà (no volen, per entendre’ns, que els ciutadans de Madrid, de Sevilla, de Múrcia… puguin decidir per ells). I això no ho volen només per un egoisme sense límits (com molts volen donar a entendre) o perquè considerin que el sistema els ofega econòmicament (que els ofega), sinó, simplement, perquè tenen voluntat-de-ser. És a dir, perquè se senten una nació, perquè reivindiquen la seva personalitat. Si fossin tan sols (o sobretot) els diners els causants de l’acció pro independència, aleshores nosaltres, els ciutadans de les Illes Balears, que encara estem més mal tractats que els catalans en aquest punt, seríem tots independentistes. I no és així.

No, entre nosaltres, els independentistes caben no sé si en un cotxe, però sí en un tren. Per tant, hi ha alguna cosa més d’irreal, d’espiritual, que mou tota aquesta massa de gent per la independència del seu país. I jo estic convençut que, si els catalans són capaços de contenir-se, si saben moure’s sense trencar aquestes lleis que Rajoy entén com un mur i no com un lloc de trobada, aleshores acabaran obtenint el seu desig. Com? No ho sé. L’únic que veig clar és que, si Rajoy (i tots els seus) no s’adonen que els dics acaben per no poder contenir l’aigua quan aquesta empeny amb força, els catalans, amb el president Mas al capdavant, acabaran per aconseguir un objectiu que, fa quatre anys era minoritari i que, cada dia que passa, es va fent més i més acceptat.

Basta per veure què pensa una agència independent com la nord-americana Bloomberg View que, en un editorial contundent, assegura que “per evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot de violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i conèixer, en persona, els errors que el seu partit ha comès”. “Rajoy hauria de mirar al nord”, assegura aquesta agència de notícies referint-se al Regne Unit, convençuda que, per canalitzar la situació es requereix “un robust debat” sobre la qüestió i apunta que “fins ara, el govern de Rajoy i d’Espanya s’ha negat fins i tot a discutir la possibilitat de la independència. Ara és, doncs, el moment perquè tots dos es donin una oportunitat per a la unió”.

Però sé que Rajoy no ho farà, perquè és un polític amb sang de peix. Un home incapaç d’enfrontar-se als problemes, convençut (erròniament) que aquests es resoldran sols.

Avui dijous, 25 de setembre, escric aquest text que es publicarà diumenge perquè un viatge m’obliga a tancar-lo ja. L’escric, per tant, una setmana després del referèndum escocès i abans que el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya hagi publicat el text de la Llei de Consultes. També abans que Artur Mas hagi signat la convocatòria per a la del N-9, que –no ens enganyem- provocarà d’immediat la reacció del govern de Rajoy, que l’enviarà al Tribunal Constitucional i aquest, previsiblement, n’acceptarà el tràmit i decretarà la suspensió cautelar del decret (no sé si de la llei).

Ens movem, doncs, en el marc jurídic. En aquest laberint de normes on els lletrats ens trobem a gust però els ciutadans fàcilment es perden. Però tots advertim que estem a punt de viure el moment culminant d’aquest procés que el govern de Mas (amb el suport d’una gran majoria del seu parlament i, també, de la ciutadania) ha endegat d’una manera radicalment contrària a com l’ha encarat el govern de Rajoy (aquest amb el suport d’una gran majoria del parlament espanyol i, també, dels ciutadans de l’Espanya no catalana).

És l’imperi de la llei vigent (posició que ha adoptat Rajoy) contra la força compulsiva de la democràcia (posicionament de Mas). I els qui sabem una mica com funciona el sistema, som conscients que l’imperi de la llei sempre s’imposa… fins que la força de la democràcia el doblega i obliga a modificar la norma. I quan això darrer acaba succeint, estem aleshores davant el triomf del que podríem denominar sense recança “una revolució” (que pot ser pacífica, perquè no necessàriament les revolucions han de ser violents). Però si succeeix el contrari, aleshores ens trobem davant del fracàs d’aquesta, que haurà cedit a l l’imperi de la norma.

Què succeirà a Catalunya? No ho sabem. I tanmateix estem convençuts que –tot i la topada (que serà d’alt voltatge)- el xoc es farà com les coses s’han fet fins ara: pacíficament. La qual cosa no vol dir que els catalans decideixin callar i retirar-se als quarters d’hivern un cop el Tribunal Constitucional els aixequi la barrera del “no podeu votar”. No. I si bé estic convençut que Mas no cometrà cap il·legalitat (em sorprendria molt que fes el contrari), sé també que no abandonarà un camí que –ho vaig dir fa un parell de setmanes- no té tornada enrere un cop s’ha iniciat.

Desconec, però, que farà: si avançarà les eleccions (ja ha dit que no), si dimitirà, si formarà un govern de resistència amb Esquerra Republicana per preparar unes autèntiques eleccions plebiscitàries… No ho sé, però del que estic segur és que, en primer lloc, Mas intentarà que la consulta quedi convocada legalment el màxim de dies i que la reacció de Rajoy sigui el màxim d’irada i es mostri com una mesura d’excepció a la democràcia. Perquè l’objectiu de Mas és que el gest (pretesament antidemocràtic de Rajoy) obtingui un gran ressò internacional i faci evident que el Govern del PP impedeix el vot (a diferència del que ha fet Cameron al Regne Unit). I això perquè, per molt que des d’instàncies internacionals es digui que els cassos d’Escòcia i de Catalunya són diferents, això no és perceptible per l’opinió pública europea, que no entendrà per què a Catalunya no se segueixin els passos d’Escòcia, tan pacífics, tan democràtics i prèviament acordats.

I com reaccionarà el poble de Catalunya? Com reaccionaran els centenars de milers de persones que, aquests darrers anys, no s’han estalviat sortir al carrer? Aquesta és també una altra incògnita.

Més enllà de les immediateses, penso que el conflicte ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre sistema constitucional. I res ve més a tomb que un text de l’assagista escocès Michael Keating, professor de Ciència Política a Aberdeen i a l’Insitut Universitari Europeu de Florència, que, aquests dies, en una de les seves magnífiques cròniques, el periodista Enric Juliana ens ha desvetllat.

En un llibre titulat “La independència d’Escòcia”, Keating diu el següent: “La nació ja no pot ser l’únic principi d’autoritat política en una societat moderna, liberal i multicultural, en la qual la identitat s’experimenta de formes múltiples, i fins i tot les identitats nacionals poden ser diverses i sobreposar-se. La independència nacional ja no significa el mateix que va significar en el passat, en un món que experimenta la integració transnacional i la interdependència. (…) El caràcter desordenat de la constitució britànica podia adaptar molt bé aquestes noves condicions, perquè, en no definir clarament la nació ni l’Estat, es pot adaptar a l’assentament constitucional plurinacional i asimètric sense preocupar-se massa per la consistència doctrinal. És com si el Regne Unit hagués aconseguit transformar-se des d’un Estat premodern a una constitució postmoderna, sense haver passat per l’etapa intermèdia de la modernitat vuitcentista en què altres països segueixen encallats. Els Estats-nació tradicionals, com França o Espanya, que es basen en la identitat entre l’Estat i la Nació i el principi de sobirania que emana del poble unitari, tenen moltes dificultats per adaptar-se a aquesta concepció. Això explica la dificultat de l’acomodació de les nacionalitats històriques a Espanya, on existeixen grans conflictes entorn dels símbols i la terminologia de nació i nacionalitat i el concepte de sobirania “. (‘La independència d’Escòcia’, Universitat de València, 2012, pàgs. 181-182)

Keating rebla certament el clau. I per molt que la majoria de ciutadans (i de partits) espanyols encara no ho puguin (o no ho vulguin) entendre, jo veig ben clar que, en un futur que no necessàriament ha d’estar molt lluny, els conceptes d’Estat i de Nació s’hauran de revisar a casa nostra, perquè Espanya difícilment podrà aconseguir l’encaix dels seus diversos territoris (especialment d’Euskadi i Catalunya) fins que adopti un marc confederal unit –no us espanteu!- pel ciment de la monarquia, una institució que pot ser útil en aquest sentit i que, a la llarga, només sobreviurà si és capaç d’impulsar aquesta transformació política per adaptar-la a les exigències del temps.

Avui –això no ho dubto- Rajoy té el suport no sols de la llei vigent sinó també de les cancelleries europees i dels homes de govern de la UE, temorosos d’enfrontar-se a un nou problema europeu. Però si el problema català s’enquista i s’eixampla (per exemple, amb la victòria d’una gran majoria independentista en unes properes eleccions), aleshores seran aquestes mateixes cancelleries que exigiran a Rajoy (o a qui ostenti la presidència del govern) que resolgui el problema “espanyol” (perquè ja no serà “català”); un problema que posarà en risc l’estabilitat europea i que, digui el que digui la llei, no es podrà resoldre amb la força, sinó –i només- amb diàleg i amb democràcia. Com l’han resolt admirablement els britànics. De comú acord.

Diumenge passat, en obrir el diari Menorca, a la pàgina que confecciona setmanalment el nostre editor, Josep Pons Fraga, vaig trobar una referència a la mort del periodista nord-americà Herbert R. Lottman, que als anys vuitanta va escriure nombrosos treballs sobre la política francesa, especialment d’entreguerres (La rive gauche, Éditions du Seuil, Paris 1981) o bé posterior a la segona guerra mundial (L’épuration, 1943-1953, Fayard, 1986), sense oblidar altres treballs memorables, com la biografia de Camus (Albert Camus, Éditions du Seuil, 1980) o La caída de París 14 de junio de 1940, (Tusquets 1993), que prèviament s’havia publicat en anglès.

Vaig conèixer Lottman gràcies a l’Enrique Cuadra, que em va regalar La rive gauche amb una bella dedicatòria: “Como recuerdo de los tiempos en que incuestionablemente todos estàbamos por ahí. Un fuerte abrazo.” I mai no li hauré agraït prou aquest descobriment, perquè les obres citades han estat clau per a la meva formació, ja a l’edat madura, i han influït molt en la meva obra (tant d’assaig com literària) que, en moltes ocasions ha tingut París (i el París d’aquella època) com a eix de la recerca o de la creació. De manera destacada, això es pot veure al llibre sobre Nicolau M. Rubió (Nicolau M. Rubió i Tudurí, 1891-1981, literatura i pensament, Edicions de l’Abadia de Montserrat, 2002), perquè aquest personatge, no sols va ser un intel·lectual de formació francesa, sinó que va viure intensament la vida de París entre el 1937 (un cop va de fugir de Barcelona, mantenint, però, la fidelitat al catalanisme i a la República) i el 1945, que tornà a Espanya en el cotxe del pintor Josep M. Sert.

Sergio Vila San Juan ens deia a La Vanguardia del passat diumenge que va ser a mitjans dels vuitanta quan va caure a les seves mans La rive gauche, un llibre que –diu- el va impactar extraordinàriament. L’edició espanyola es va intitular La rive gauche. Intelectuales y política en París 1935-50, (Editorial Blume 1985), i Lottman el va escriure quan ja era un veterà periodista dels Estats Units instal·lat a la capital francesa, per recollir al llarg de les seves pàgines l’ambient intel·lectual del París d’abans i després de la Segona Guerra Mundial. Fonamentalment, els debats ideològics, les baralles personals, els llocs de trobada, editorials i llibreries, publicacions, amistats, enemistats i embolics d’aquells irrepetibles personatges. És, en definitiva, el retrat coral d’un gran moment de la cultura europea, amb l’avantatge que l’obra no és el treball d’un historiador acadèmic, sinó el producte esplèndid del periodista que era Lottman, una qualitat que feia el llibre atraient no sols pel que contava, sinó també per com ho contava.

Diguem tanmateix que el què (em refereixo al tema de La rive gauche) era francament atractiu perquè, a meitats dels anys vuitanta, molts de nosaltres ja sabíem que les successives generacions d’intel·lectuals que guiaren els moviments polítics a partir dels anys trenta a Europa havien desaparegut, precisament, per la claudicació d’aquests; una rendició que ja havia anunciat (denunciant-la) Julien Benda (La Trahison des clercs, Bernard Grasset éditeur, Paris 1927), que els acusava d’oblidar el seu compromís de ser defensors del racionalisme democràtic.

Per aquells dies –em refereixo a la dècada dels vuitanta- tots constatàvem la decepció que havia seguit a l’eufòria que va anar lligada a la recuperació democràtica, i érem conscients del poc pes que exercien els intel·lectuals en el poder, aleshores representat per un PSOE dirigit autocràticament per Felipe González i Alfonso Guerra. Però aquest procés d’abandó de la tasca intel·lectual no era tan sols cosa nostra, perquè per aquells mateixos dies, la revista francesa L’Histoire, sota el títol “Le pouvoir des intellectuels”, publicava un editorial de Claude Sales i un documentat treball de Michel Winock, conseller de redacció de la revista, sobre aquest abandó, que preocupava molt als francesos, els quals havien estat, tradicionalment, els caps visibles de les ideologies en el poder o del poder de les ideologies (digueu-ho com més us agradi).

Vet-ací, doncs, per què la lectura de “La rive gauche” ens va ser tan plaent a nosaltres: perquè ens mostrava l’espai demogràfic intel·lectual més important des del punt de vista ideològic dels anys 1935 a 1950, una època certament alliçonadora per al segle en què vivíem, ja que aquests anys van ser decisius en el treball intel·lectual dels que coneixem com els “escriptors compromesos”, concepte aquest –el d’escriptor compromès- que no neix amb Sartre, com molts creuen, sinó que trobem ja expressat en escrits de Jean Guéhenno del 1933 (per no remuntar-nos a Zola, que ja fou clarament un escriptor compromès en el cas del capità Dreyfus, amb el seu famós i recordat “J’accuse”).

Escrivint La rive gauche, Lottman comprova que aquest món ideològic s’havia acabat. Ja no hi havia ningú, tant dins com fora de França, amb la influència i el pes que tingueren André Gide, Jean Paul Sartre, François Mauriac o Albert Camus. I no ho dic tan sols perquè estic parlant de quatre intel·lectuals que van ser premiats amb el Nobel (premi, per cert, que Sartre refusà), sinó per la densa (i tensa) aventura humana i literària que van viure.

Avui –d’això ja fa temps-, succeeix el contrari, perquè ni tenim ideòlegs amb força convincent (dubto que l’aventura iniciada per Podemos tingui arrels netament intel·lectuals), ni els literats s’ocupen excessivament de la política. Fatigades totes les aventures ideològiques del segle XX, des del feixisme fins al comunisme, l’home s’ha tornat forçosament conformista i ha anat configurant un món de desil·lusionats que ja no llegeix amb la nostàlgia d’aquells moments del segle que vam deixar enrere, en què una massa d’homes pensants tenia una funció moral basada en la creença de valors universals.

El savi Néstor Luján, en un article publicat a La Vanguardia l’any 1985 que conservo, comentava el treball de Michel Winock a què he fet referència, i es mostrava d’acord amb les conclusions d’aquest quan afirmava que “les nostres generacions nascudes amb Gutenberg s’han convertit en contemporànies dissortades de Mc Luhan”. I potser no errava en aquesta afirmació escrita fa gairebé 30 anys, en observar que –segueixo citant Luján- “hem passat de la persuasió de les lletres a la conformada fascinació de la imatge que iguala il·lusions i desenganya d’aventures.”

A dos mesos de l’anunciada consulta a Catalunya i passat ja l’11 de Setembre, el país entra en una espiral de gestos i manifestacions que ningú no sap prou bé com acabarà, perquè del que ja podem estar segurs es que al 9-N no es clourà cap cicle, sinó que se n’obrirà un de nou sobre les cendres o els enderrocs que deixi el xoc de trens que s’haurà produït entre el govern de Mariano Rajoy i el catalanisme polític que haurà dut Artur Mas al sacrifici suprem, empès per les circumstàncies.

Davant l’opinió majoritària als cercles de Madrid, on s’afirma que “Artur Mas està duent els catalans a un carreró sense sortida”, jo crec que el que està succeint és una altra cosa: “Els catalans han empès Artur Mas vers un camí sense retorn”. Molt probablement, el 9-N no serà la senda definitiva, però s’equivoquen molt els qui creuen que el probable fracàs del referèndum (dic fracàs perquè, en la meva opinió, la consulta no s’arribarà a produir) deixarà l’enemic “cautivo y desarmado” un cop “el poder nacional” hagi assolit “sus objetivos” (suposo que sense que aquests hagin de ser, forçosament, “militares”).

No, al 9-N no s’acabarà tot. Vaja, no s’acabarà res, sinó que serem a l’inici d’una nova embranzida, cada cop més radicalitzada, d’un procés en favor del qual han actuat, potser sense adonar-se’n, els principals líders del PP, començant per Aznar, amb la seva tesi de l’enfrontament, i Rajoy amb la campanya per tota la pell de brau cercant signatures “contra Catalunya”, convençut que aquest era el camí més segur d’assolir el poder.

El va guanyar, certament, aquest poder (i per majoria absoluta) les passades eleccions de 2012, després que un PSOE desnortat, presidit per un dels polítics més inútils de la història, duia el país a les penyes, però la irresponsable actitud contra Catalunya del president, la seva absoluta negativa a obrir cap diàleg quan aquest encara era possible (quan Artur Mas no s’havia vist encara compel·lit a emprendre l’aventura de l’independentisme empès per la força de la ciutadania), ens ha conduït al moment actual, que no serà un atzucac, sinó el principi d’un nou procés més radical i on l’acord esdevindrà cada cop és més difícil.

I com les desgràcies mai no venen soles, en el moment clau ha explotat la bomba “Pujol”, que sens dubte ha fet mal –i no poc!- al catalanisme. Però es confonen els seus adversaris si creuen que aquest frenarà o tallarà d’arrel una idea que ja ha calat molt endins del poble, una idea que va més enllà del que pugui haver significat per al país l’expresident. I el que em demostra com n’està, d’equivocat, el govern de Rajoy en l’avaluació del moment actual, és el sarcasme amb què ha actuat el ministre d’Economia, senyor Montoro, a la seva darrera intervenció al parlament espanyol, protagonista d’una compareixença tan desafortunada com irresponsable que ha obtingut, tanmateix, el suport d’alguns destacats columnistes de la premsa madrilenya, convençuts que el “cas Pujol” ho desactiva tot i, pitjor encara, demostra que –diuen ells- la corrupció forma part de l’ADN dels catalans.

No, no crec que l’ADN dels catalans es diferenciï gaire  del que puguem tenir els espanyols que hem nascut i vivim fora de Catalunya. I afirmar el contrari és, a més d’un insult, un disbarat. I si molts catalans reclamen la independència (no sabem quants perquè no se’ls permetrà tan sols que es convoqui una consulta sobre la qüestió) no és per qüestions d’ADN, sinó conseqüència d’una història, d’una llengua, d’un sistema plegat d’incomprensions envers ells i, per damunt de tot, d’una voluntat de ser que nosaltres –em refereixo als no ciutadans de Catalunya- potser no sabem entendre, però que, com a mínim, hauríem de saber respectar.

En això radica, precisament, la gran diferència que podem constatar si comparem el que està succeint a Espanya amb el que s’esdevé al Regne Unit (a pesar que Zarzalejos, des del seu espanyolisme obtús, horroritzat pel que pot succeir a Escòcia, qualifiqui David Cameron com el polític més babau -“torpe” diu ell- d’Europa i prevegi que la Unió Europea es veurà forçada a pressionar els Governs “perquè negociïn amb els independentismes de torn”). I se n’adona ara! Vaja! Fa temps que el govern d’Espanya hauria d’haver intentat negociar amb els catalans enlloc de tancar-se en banda, menysprear-los, parapetar-se en la Constitució i esperar que tot sols s’estavellin!

I torno a la comparació amb la Gran Bretanya, de la qual m’he desviat. Al nostre país entenem la Constitució com un mur, mentre al Regne Unit entenen el marc constitucional –tan diferent al nostre ja en la seva essència- com un lloc de diàleg i trobada. Per això mateix és probable que la no mal·leabilitat del nostre sistema serveixi ara per contenir la marea catalana, però com sabia ja molt bé el pacífic Francesc de Borja Moll, “dura tamen molli, saxa cavantur aqua”, (aforisme que va adoptar com a lema de la seva editorial), perquè fins i tot ell, des del seu franciscanisme, estava convençut que també les pedres més dures acaben sent excavades per l’aigua suau. I penso que és això el que acabarà succeint a casa nostra. Perquè amb Artur Mas –i amb CDC (aquest partit tan vilipendiat)- no hi haurà un nou 6 d’octubre, ni serà precís que el govern de Rajoy ordeni a cap general Batet de situar els canons davant del Palau de la Generalitat. Però es confonen els qui pensen que el “no a tot”, de Mariano Rajoy o el sarcasme inqualificable de Montoro bastaran per posar punt i final a un procés que, fins i tot amb l’explosió del “cas Pujol”, seguirà viu i es reforçarà cada dia que passi.

Encara més, si el 9-N els poders de l’Estat (govern de Madrid, Tribunal Constitucional…) paralitzen la consulta i Artur Mas es nega a rebel·lar-se contra la legalitat vigent, com sembla que acabarà succeint, el més probable és que aquests poders posin fi a la vida política de l’actual president de Catalunya, però ben aviat, aquests mateixos poders de l’Estat acabaran enyorant la presència de Mas al front de la Generalitat, perquè l’alternativa a CDC no és el PP, ni Ciutadans, ni UPyD. L’alternativa és Oriol Junqueras. És una Esquerra Republicana recolzada per un vot massiu dels catalans.

La notícia apuntada (però no explicada pel PP) d’un possible canvi, decidit unilateralment pels populars, en el sistema d’elecció dels alcaldes (l’actual fa que siguin els regidors els qui l’elegeixin un cop ja format l’ajuntament després dels comicis municipals), ha provocat un daltabaix i un atac directe a la jugular del PP de la resta de partits que formen l’arc parlamentari.

La decisió de modificar les regles de joc unileteralment, encara que el PP tingui la majoria necessària per fer-ho, és, em sembla, una decisió poc encertada ja que, si les lleis que configuren el sistema electoral no tenen un ample consens, aleshores correm el risc de modificar-les a cada legislatura segons quins siguin els interessos del partit (o de la coalició) governant, i això no és bo per al país. Era el que sostenia Rajoy fa un  parell d’anys quan assegurava que ell mai no modificaria unilateralment el sistema electoral, però sembla que les circumstàncies l’han fet canviar de criteri.

Arguments per mostrar-se en contra d’un canvi del sistema n’hi ha molts, i alguns de pès, però també n’hi ha d’igual –o superior- bagatge a favor de modificar-lo, encara que no per fer-ho unilateralment. Ara bé, l’únic argument que no accepto és el repetit fins a la sacietat per la inefable Susana Díaz quan afirma que “No es poden modificar les regles del joc a meitat del partit”. Però de quin partit em parla, venerable senyora? Quin partit s’està jugant en aquests moments?

Al nostre país, la modificació de  les lleis estatals –també les que regulen el sistema electoral municipal- és competència del parlament espanyol, i aquestes es modifiquen durant el temps vigent d’una legislatura. Sempre, per tant, es modificaran entre una elecció municipal i la següent. Sempre entre un partit i el següent, però mai a la meitat d’un partit. I si bé el partit és ja proper en el temps, del que no hi ha dubte és que ara no se n’està jugant cap.

Dit això, puc acceptar que s’ataqui el PP perquè vol modificar el sistema electoral per por de perdre poder, per fer-ho en interès exclusivament propi, per proposar-s’ho quan les eleccions municipals ja s’acosten, per no tenir una visió d’estat en aquesta qüestió, etcètera, etcètera (de fet, d’arguments n’hi ha per donar i vendre!), però no per modificar les regles a meitat del partit, perquè sempre que el parlament espanyol modifiqui una llei electoral municipal ho farà entre una elecció ja realitzada i la següent. Per tant, l’argument de la senyora Díaz és (amb perdó) una solemne bestiesa.

El sistema actual

En dissenyar-se el sistema actual, el 1985, ja s’havien celebrat dues eleccions municipals (1979 i 1983). Primigèniament, la UCD volia l’elecció automàtica del candidat de la llista més votada. Per evitar alcaldes en minoria, aquesta elecció automàtica exigia un premi de majoria per al partit més votat. Diguem que també el PSOE se sentia temptat d’acceptar aquesta fórmula, per bé que el feia dubtar l’elecció a Madrid capital, on la UCD podia continuar sent el primer partit i només una aliança dels socialistes amb els comunistes barraria el pas al centredreta. El PCE-PSUC i la Minoria Catalana s’oposaven a l’esquema bipartidista, amb suport, per cert, d’Aliança Popular. El PNB, bastant segur de les seves forces a Euskadi, s’ho mirava des d’una certa distància, per bé que finalment es va mostrar contrari a l’automatisme. Tot aquest joc de sentiments i de passions va fer que el 9 de març del 1978 s’acceptés l’esmena que van fer els comunistes a la llei d’Eleccions Locals i s’aprovà que els alcaldes serien escollits pels regidors i que, només en el cas que amb els pactes no es pogués obtenir la majoria a favor d’un candidat, seria proclamat el número 1 de la llista més votada.

L’elecció directa de l’alcalde

Fa uns mesos, el PP sembla que hagi decidit repescar la vella idea de la UCD d’elecció directa del batlle. I encara que no ha desvetllat els detalls de com pensa modificar el sistema, tot indica que vol mantenir l’actual criteri de llistes tancades i bloquejades, però fent que el partit que obtingui el 40 per cent dels vots assoleixi la majoria absoluta de regidors i, per tant, converteixi en alcalde qui la presideix.

Des del meu punt de vista, si la hipòtesi que acabo de formular s’ajusta (com sembla) a la proposta que vol imposar el PP, el partit de Rajoy escull el pitjor sistema d’elecció directa d’alcalde; un idea –l’elecció directa- que tanmateix jo no rebutjo, perquè el sistema actual, proporcional, amb les correccions de la Llei d’Hondt, que deixa l’elecció de batlle als pactes postelectorals que es fan a la cuina dels partits i d’esquena als electors una volta s’han acabat els comicis, a mi no m’agrada.

Però què és l’elecció directa? L’elecció directa no és el que sembla que vol imposar el PP. És una altra cosa i es practica als Estats Units, al Gran Londres i a diversos lands d’Alemanya i a Itàlia, des de la greu crisi institucional de 1992-1993. L’elecció directa consisteix a deixar en mans dels ciutadans -en una o dues voltes electorals- l’elecció de l’alcalde. I això implica el vot d’aquest en urna a part de la que elegeix els regidors i comporta un sistema presidencialista.

Sistemes que es podrien adoptar

Primer supòsit.- Model italià: Elecció directa d’alcalde a dues voltes. Surt elegit el que a la primera treu més del 50%. Si cap dels candidats aconsegueix aquest percentatge, s’ha d’anar a una segona volta amb els dos candidats més votats. Els altres candidats i partits donaran suport a un dels dos candidats o cridaran a l’abstenció, per bé que no tots els seus electors els faran cas. A la primera volta s’hauran votat els regidors, en urna separada i l’alcalde guanyador obtindrà un premi de majoria per garantir la governabilitat. L’alcalde tindrà un límit de dos mandats.

 (Aquest és, doncs, un model que deixa que triïn els ciutadans, no les cuines dels partits d’esquena a l’elector).

Segon supòsit.- Model francès per a les grans ciutats: L’alcalde és elegit pels regidors, però els partits més votats han de passar per una segona volta. Per accedir a aquest ballottage cal traspassar un llindar de vot (que determina la llei electoral). Només passen uns partits. Els altres hauran de decidir per qui demanen que votin els seus anteriors votants, prèvia negociació amb els finalistes.

Tercer supòsit.- Model francès per a les petites ciutats: els regidors són elegits en circumscripcions uninominals (sistema majoritari). Un candidat ha d’assegurar els vots d’almenys el 25% dels votants registrats de la circumscripció i més del 50% del nombre total de vots efectivament emesos en la primera ronda de votació per ser elegit automàticament. Si cap candidat satisfà aquestes condicions, a continuació, una segona ronda de votació es duu a terme una setmana més tard. A aquesta ronda només es presenten els dos candidats que hagin obtingut el major nombre de vots en la primera, a més de qualsevol altre candidat o candidats que hagin rebut els vots d’almenys el 12,5% dels inscrits per votar a la circumscripció. A la segona volta, el candidat que rebi el major nombre de vots (fins i tot de manera simple) és elegit. (Aquest sistema també fa que siguin els ciutadans, no les cuines dels partits, qui elegeixin l’alcalde).

Quart supòsit.- Sistema alemany: L’alcalde i el plenari són triats per procediments molt diferents. L’alcalde és escollit de manera directa pels ciutadans, amb un mandat que pot oscil·lar entre els cinc i els deu anys. A la primera volta cal superar el 50%. La segona volta la disputen el primer i el segon. Guanya el més votat, sense necessitat de majoria absoluta. El ple es renova cada quatre anys, mitjançant un sistema d’elecció proporcional obert a tots els partits. L’alcalde és el director de l’administració local i presideix el plenari, sense premi de majoria. Pot ser un alcalde sense filiació, un ciutadà independent, amb el suport inicial d’un partit. Pot ser que les tensions entre l’alcalde i el plenari siguin freqüents. L’alcalde té l’autoritat del vot directe ciutadà i dirigeix la maquinària municipal; els partits expressen el sentir polític de la ciutat i tenen l’última paraula amb l’aprovació del pressupost. Hi haurà conflictes, però ni l’alcalde ni el plenari poden convertir-se en tirans. Hauran de pactar. Model vigent en alguns lands alemanys. (A les ciutats Estat de Berlín, Hamburg i Bremen, l’alcalde és elegit pel plenari, amb majoria absoluta.)

Cinquè supòsit.- El que sembla que propugna i vol imposar el PP en solitari: manté tot el pitjor del sistema actual, com les llistes tancades i bloquejades que donen tot el protagonisme a les cuines dels partits. I de fer-se la reforma en els termes que coneixem, l’únic que s’aconseguirà és que, a partir d’ara, sigui elegit alcalde de manera automàtica el cap de llista del partit més votat sempre que el partit obtingui el 40% dels vots. En aquest cas, el partit rep un premi de majoria (un determinat nombre de regidors), per impedir la formació d’una majoria alternativa dels altres partits que tindran regidors al consistori.

En síntesi

Com sàviament ha sentenciat Enric Juliana (de qui és, en part, deutor aquest article), la fórmula que proposa el PP difícilment es pot considerar regeneracionista. Ni obre les llistes perquè els ciutadans triïn els regidors que volen, ni ofereix als electors una vertadera possibilitat d’elegir els seus alcaldes. Estem, simplement, davant una iniciativa de notable importància política que pot modificar una de les regles del joc pactades el 1978. I no, precisament, en benefici de la democràcia ni dels ciutadans. I això perquè, espantat pel desastrós resultat de les europees i amb por de perdre l’hegemonia electoral a Madrid, al País Valencià i a l’Andalusia més urbana, el Govern espanyol pensa en termes molt defensius i decideix que els regidors perduts per culpa de la crisi li siguin retornats per ministeri de la llei, en la convicció que les seves candidatures, si bé no obtindran majories absolutes, podran continuar sent la minoria més votada al municipi i seguir governant.

Cada dia que passa des de la confessió (del tot insuficient) de Jordi Pujol sobre la possessió d’uns diners a un banc Andorrà que provenien d’una suposada “herència” del pare, que no ha declarat mai i respecte de la qual no ha satisfet cap mena d’impost (algun dels quals, com el de successions, és competència de la Generalitat de Catalunya), contribueix a desfigurar i malmetre la imatge que molts teníem del patriarca, un home que, després de desvetllar l’error comès, sembla més decidit a embolicar la troca que a afrontar la realitat (i les conseqüències) del fet.

Un home que confessa un pecat i demana públicament perdó tot al·ludint a l’expiació del mal causat pot esperar comprensió i fins i tot compassió si ell mateix es presta de seguida a aclarir la malifeta i col·labora a la transparència pública dels fets, però no sembla que sigui aquesta l’actitud de Jordi Pujol ni –encara menys- de la seva família, de la qual tots ja tenim la impressió que ha decidit atrinxerar-se en l’error i usar tots els mecanismes jurídics que tenen a l’abast per a la seva defensa personal; mecanismes als què, sens dubte té dret la família, però que no contribueixen a restablir la Justícia (i poso aquesta paraula en majúscula) perquè aquesta no es restableix tan sols amb una sentència (condemnatòria o absolutòria) sinó amb un acte de reparació del mal causat.

El sistema judicial espanyol permet, és clar, que l’acusat d’un delicte faci servir tots els mitjans legals possibles per defensar-se. Pot no declarar en contra seva, pot perseguir la nul·litat de les proves, no és precís que digui la veritat si aquesta el perjudica, etcètera, etcètera, però això, que pot ser extremadament útil per aconseguir una sentència benèfica o fins i tot absolutòria, no restableix la Justícia ni, en el cas d’un polític, el rehabilita davant l’opinió pública, que demana un altre tipus de reparació. Recordin si no el cas d’aquell tresorer del Partit Popular de nom Rosendo Naseiro que va ser absolt del delicte de suborn, en grau de conspiració, perquè el Tribunal Suprem va anul·lar com a prova de càrrec les converses telefòniques gravades, que revelaven clarament els fets delictius, argumentant, però, que l’autorització judicial s’havia demanat per a investigar un presumpte delicte de tràfic de drogues, i el delicte del que finalment se’ls acusava era un altre distint.

Dic això perquè Jordi Pujol hauria pogut esperar alguna mena de comprensió i fins i tot de compassió si, a la confessió (repeteixo que insuficient) feta el 25 de juliol, hagués seguit una contrició sincera i una voluntat manifesta de reparar el dany causat, però la decisió d’ell i de la seva família d’iniciar la defensa als jutjats d’Andorra no sols amb arguments jurídics, sinó també polítics, esdevé un escarni per a la Justícia i una prova inequívoca de la insinceritat d’aquella confessió.

Segons han informat els diaris, una representant legal de la família Pujol va formalitzar dilluns passat una denúncia en nom de Jordi Pujol Ferrusola “per vulneració del secret bancari”, denúncia a la qual –asseguren aquestes fonts- s’afegirà aviat la resta de la família. A més, el fill gran de l’expresident de la Generalitat també va presentar un recurs contra les comissions rogatòries enviades a Andorra des de l’Audiència Nacional i el jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona. Els arguments contra l’acompliment d’aquestes comissions rogatòries parteixen –segons explica La Vanguardia– de l’incompliment dels requisits de la legislació andorrana per donar resposta a les peticions, però tampoc no defugen el debat polític català. Segons fonts judicials, la denúncia contra les comissions rogatòries subratlla que hi ha una motivació política evident, i recorda que el jutge Ruz va iniciar les investigacions quan a Catalunya es perfilava la possibilitat de celebrar una consulta sobre la independència. Fins i tot es refereix al fet que l’expresident Pujol es va pronunciar a favor d’aquesta possibilitat.

Novament, doncs, Jordi Pujol intenta embolicar-se amb la senyera per tapar les seves vergonyes (com va fer el 1984 amb el “cas Banca Catalana”), per més que en fer-ho –i ell n’ha de ser conscient- fa mal a l’opció política que sempre ha defensat, malmet greument la política de la Generalitat, fa un mal increïble al procés sobiranista, que tan decididament defensava, i, el que és encara pitjor, no li servirà de res, perquè ningú –ni CDC- no mourà un dit per defensar Pujol des de les institucions, ja que, amb aquesta actitud ell mateix es condemna.

He de confessar que aquest és un cas lamentable on no hi ha bons i dolents. Ho dic perquè, més enllà del que he afirmat respecte de Jordi Pujol i de la seva família- he de dir també que les actuacions de l’antiga companya de Jordi Pujol Ferrusola em semblen denigrants, indignes i miserables; i també l’acció de Manos Limpias –no sols en el cas Pujol sinó en tots els casos en què actua- ja que aquest pretès sindicat d’ultra dreta cerca molt més desmuntar el sistema democràtic que no restablir la Justícia al país. Ara bé, que jo pensi això de la senyora Victoria Alvarez i de Manos Limpias no és excusa per justificar els fets que envolten els Pujol, els quals, en cercar l’anul·lació de la prova (ja que si demostrés que hi ha hagut una revelació del secret bancari, els Pujol segurament evitarien l’accés de la justícia espanyola als seus comptes, o almenys als de Jordi Pujol Ferrusola) és probable –no ho sé- que evitin o disminueixen les condemnes (penals i/o administratives), però del que no hi ha dubte és que que faran encara més gran el menyspreu i la decepció que senten els ciutadans respecte de l’expresident de la Generalitat i contribuiran a malmetre el llegat de la seva vida política. I això darrer encara és més lamentable.

Dilluns passat, Antoni Puigverd abordava a La Vanguardia un tema tan greu com conflictiu per les reaccions viscerals que provoca, en parlar de la violència que sofreixen avui els cristians en algunes zones del planeta davant la indiferència dels països occidentals. Ell, però, no vol comparar la devastació i els morts causats pels bombardejos israelians de Gaza amb la persecució, les matances i l’èxode dels cristians de Mossul i el nord d’Iraq, a càrrec de les milícies islamistes. “El dolor per les tragèdies bèl·liques és igual a totes guerres –afirma, i això perquè- el sofriment humà és tan intens a les planures de Nínive com a les platges de Gaza. Totes les víctimes pateixen igual.” Per tant, no es pot “establir un rànquing de víctimes segons l’afecte que ens susciten o la pietat que ens provoquen, però, el fet és que unes víctimes ens fan mal al cor i d’altres ens rellisquen per l’esquena.”

Puigverd és molt gràfic quan diu que “veure cadàvers de nens palestins en braços d’un pare que brama envoltat de dones que ploren ha commogut tots els benintencionats del planeta, mentre que una sonora indiferència presideix l’èxode i la desaparició dels cristians orientals. Fa 50 anys, a bona part de l’Orient bíblic (Palestina inclosa), els cristians eren més del 25% de la població. Ara són residuals. Les bombes israelianes han estat descrites com l’obra d’un monstre sense entranyes, obsessionat a triturar els indefensos habitants de Gaza. Però no hi ha ningú que s’emocioni amb les víctimes de l’expeditiva neteja religiosa que estan imposant entre l’Iraq i Síria les milícies islàmiques.”

Puigverd no denuncia tan sols el fet sinó que va fins a l’arrel quan afirma –colpidorament per a nosaltres- que “una neteja tan radical no l’hem permesa, només, per falta d’imatges emotives. La permetem perquè també nosaltres, els països de tradició cristiana, considerem execrable, prescindible o superable la nostra herència religiosa. No ens fa res que es perdi. Girem el cap, potser fins i tot complaguts: si nosaltres ens hem alliberat de la tradició religiosa, ¿per què ens ha de preocupar que aquells vells cristians d’Orient en siguin alliberats per força?”

A més del que opina Puigverd –que subscric-, jo m‘he demanat quina altra raó hi pot haver que ens faci tan selectius a l’hora d’avaluar aquesta realitat. Ho vaig plantejar ahir a taula i el meu fill em va respondre:

-Perquè pensem en binari. En un món de bons i dolents. I aquí rau el nostre error.

-Explica’t més –que jo li faig.

-Observa que els palestins refugiats al Líban viuen a camps de refugiats de fa dècades –ell em respon-. De fet, la majoria hi han nascut. Però a pesar d’això no tenen dret a la ciutadania libanesa. La realitat és que els palestins del Líban no tenen cap dret, viuen com a subhumans, en un apartheit que no té res a envejar al que els israelians sotmeten els palestins dels territoris ocupats, convençuts que “el Senyor estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob”, com assegura el salm 86. Però t’asseguro –afegeix- que els àrabs de Palestina no són millors que els del Líban. Entre ells també es tracten pitjor de com cadascun d’ells tracta als animals. Recorda sinó com Hamàs tirava per la finestra militants del Fatah durant el cop d’estat que els va donar el control de Gaza. I també la cruent reacció de Fatah a Cisjordània. Però no és només això, perquè tampoc són millors els àrabs de Síria i de l’Iraq. Avui, la crucifixió de l’adversari o la decapitació d’aquest i l’exposició del cos a la plaça pública són armes de guerra usades per ISIS en la seva decisió de crear estats islàmics purs; i Bashar Al-Asad està emprant, a Síria, armes prohibides contra els seus propis ciutadans. I si vols et parlo també dels egipcis, que, al meu entendre, són tan culpables de l’inhumà bloqueig de Gaza com ho és Israel. I es tracten entre ells pitjor del que tracten els animals. Perquè… quants germans musulmans han estat condemnats a mort o directament eliminats pel nou règim del general Al-Sissi? Centenars. Segur que ompliria pàgines i pàgines amb més exemples com aquests.

-Què em vols dir amb això: que Israel s’està comportant com ho fa tothom a aquella regió del món?

-Sí, perquè el context israelià no és europeu. Nosaltres, els europeus (sobretot els d’esquerres), som molt durs amb Israel perquè creiem que és un estat de matriu europea i esperem que tingui un model republicà basat en el principi de ciutadania, no un model basat en l’ètnia. I ens equivoquem. D’acord que Israel és un estat “democràtic” (encara que es manté en els territoris ocupats contra el dret internacional), però la majoria dels jueus europeus que van anar a Israel provenien d’Europa de l’est, de l’antic imperi rus (Polònia, Lituània, Ucraïna…) un lloc molt poc exposat a les idees liberals, que no havien viscut les conseqüències de la Il·lustració. Israel, doncs, s’està comportant com es comporta tothom al seu entorn, aplicant una visió ètnica de l’estat, intentant aconseguir un espai vital mínim per als seus. Actua, per tant, com els països àrabs del seu entorn: com els alawites de Síria, com els sunnites de l’Iraq, com els kurds… I en la meva opinió, si els àrabs no fan el mateix contra els jueus és perquè no poden. És, simplement, una qüestió de capacitat, no de principis. Perquè estic segur que, si pogués, Hamàs degollaria els jueus a centenars.

-I què conclous, doncs?

-Doncs que trobo poc sensat analitzar l’actual conflicte a Gaza com si contempléssim un partit de futbol, amb una divisió clara entre bons i dolents (bons els palestins, dolents és israelians), i mesurant la bondat i la maldat d’aquests o d’aquells amb un simple marcador de víctimes. Un marcador, a més, que –com també observa Puigverd al seu article-, tan sols es posa en marxa quan el conflicte implica als israelians. Mala manera, doncs, d’analitzar el tema amb objectivitat.

-I quina solució aportes?

-Solucions, poques, perquè la qüestió fonamental a resoldre (però que ningú no es planteja) és què podem fer perquè la vida humana tingui valor al Pròxim Orient (no només entre els israelians). I si aquest és l’objectiu, hem de esquivar el plantejament simplista de dir qui (dels contendents) és pitjor: si Hamàs o Israel. Perquè aquest és un “concurs” que poden guanyar tots dos per igual, ja que tots dos valoren la vida segons criteris tribals. L’objectiu, doncs, seria d’aconseguir que, tan l’un com l’altre, passessin d’un principi de pertinença tribal (que comporta que hi hagi humans de primera i de segona que es poden –o que cal!- eliminar) a un principi de ciutadania (on l’home individualment tractat i la humanitat sencera són entesos com un valor universal). Tot altre exercici reforça només la tribalitat i esdevé inútil.

Seguir les enquestes d’opinió és un ofici que serveix de poc, ja que aquestes ens mostren fotos fixes que no tenen resultats pràctics, però no hi ha dubte que ens situen (amb totes les prevencions que vulgueu) davant d’una possible realitat. I la d’avui a Espanya és que els ciutadans es mostren perplexos amb l’espectacle polític que tenen davant seu (un món massa abocat a la picaresca i a la corrupció) i molt preocupats per les dificultats diàries per guanyar-se el pa, la qual cosa fa que un gruix important d’aquests es radicalitzi.

La tendència a la moderació (al centre polític) sempre és fruit de la por als extrems, i aquesta por sol créixer quan els ciutadans tenen més o menys resolts els problemes de la vida diària. La por a perdre el que tenim (encara que sigui poc, però si aquest poc ens basta per viure relativament bé) ens fa conservadors. No volem perdre el nostre statu quo, i ens mostrem temorosos davant els canvis. Però quan hem perdut les esperances, quan el que tenim no ens basta, quan estem farts de mediocritat i/o de la corrupció, quan allò en què crèiem o pel què havíem apostat decididament ens falla, aleshores perdem la por als canvis i deixem de ser conservadors del que tenim. És quan els extrems creixen i quan el centre polític s’esllangueix.

Avui, a pesar que el president del govern ens digui que la crisi s’ha acomiadat del país i la recuperació econòmica ha vingut per a quedar-se, els ciutadans no acaben de tenir la mateixa percepció dels fets i això fa que es mostrin més proclius als extrems, no sols perquè viuen encara sota el fred i a la intempèrie, sinó també perquè estan cansats d’escoltar mentides i decebuts dels polítics en qui havien confiat.

Això explica, probablement, que creixi el percentatge de població que preferiria que Espanya fos un estat sense autonomies. Aquest segment poblacional encara és petit, però ha pujat del 19,2 % (mes de juny) al 20,7 % aquest darrer juliol, segons l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques, alhora que també explica que augmentin els partidaris de la independència de Catalunya (el passat mes de juliol han estat un 9,8 % d’espanyols enfront del 8,4 % al mes de juny).

Si sumem, doncs, els partidaris d’esborrar les autonomies del mapa amb els que voldrien dissoldre aquest estat per partir-lo com a mínim en dos (tot i que sóc conscient que sumem magnituds diametralment oposades) tenim que un 30,5 % d’espanyols estan en absolut desacord (per raons diverses) amb l’estat que tenim presidit per la Constitució del 1978.

El malestar a què he fet referència també explica la irrupció d’aquest nou moviment ciutadà –Podemos- que se situa com a tercera posició del rànquing de preferències dels ciutadans. En efecte, si a meitats de juliol s’haguessin celebrat unes eleccions generals, la formació que lidera Pablo Iglesias hauria aconseguit erigir-se en tercera força política de l’Estat, desbancant IU-ICV i superant UPyD, i gairebé doblant el percentatge de vot que va obtenir als comicis per elegir el Parlament Europeu. Tot això es veu a l’enquesta del CIS, que manté com a partits més votats PP i PSOE, malgrat que tots dos perden suport, i a la qual els populars augmenten l’avantatge sobre els socialistes malgrat que experimenten un descens de gairebé dos punts. Per cert, a l’enquesta, els socialistes marquen el mínim d’intenció de vot de tota la seva història electoral recent.

Si acudim a altres dades que ens ofereix l’enquesta, tenim que el PP hauria guanyat les eleccions amb un 30% dels vots; el PSOE s’hauria mantingut com a segona força amb un suport del 21,2 % i Podemos hauria irromput al panorama electoral com a tercera força amb un 15,3% dels sufragis, gairebé el doble del suport que va obtenir a les eleccions europees, quan va aconseguir el 7,97% dels vots amb un total de 1.246.000 paperetes.

Com veieu, no només el PSOE té problemes davant el panorama actual, també en tenen altres partits, com per exemple Esquerra Unida-ICV i UPyD, els quals ocupaven fins ara la tercera i la quarta posició. En efecte, segons les dades que ens ofereix l’enquesta, el partit de Cayo Lara, que a les europees va aconseguir el 10% dels vots, s’hauria quedat ara amb un 8,2%, tres dècimes menys que el resultat que li atorgava el CIS al baròmetre de l’abril, i el partit de Rosa Díez, que va ser la força emergent en les dues últimes eleccions generals, perdria tres punts en intenció de vot respecte a fa tres mesos, en situar-se en el 5,9% de suport en el sondeig.

Què succeirà, doncs, quan arribin les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2015 i les generals de 2016 (si Rajoy no decideix avançar-les)? Això no ho sabem, perquè davant les urnes no valen les enquestes anteriors. Valen els vots emesos, però no hi ha dubte que les enquestes marquen la tendència actual i aquestes ens diuen que creixen els extrems i es va fonent la moderació.

¿Serà Podemos qui rebrà el vot dels emprenyats, dels castigats per la situació crítica passada i actual en detriment dels partits tradicionals que ocupen l’esquerra i aquells, com UPyD, que no sabem quin lloc ocupen però es nodrien darrerament del vot dels emprenyats i dissidents de l’ statu quo ante?

Tot sembla que ha de ser així, però jo em vull mostrar una mica escèptic davant la magnitud del canvi, perquè encara hi ha moltes cartes tapades sobre la taula d’aquest gran casino que és el país. Caldrà, doncs, que valorem què ha incorporat Pedro Sánchez (i la inevitable Susana Díaz) a la refacció del PSOE, caldrà veure també com es despleguen els esdeveniments polítics i, especialment, els judicials que estan en procés actualment i afecten el PP (cas Gurtel), CDC (cas Pujol & sons), el PSOE andalús (cas ERES) etcètera, etcètera.

Però per damunt de tot, el que hem de veure és com pairà Podemos la transformació de moviment en partit polític, única manera que té per implicar-se en el sistema electoral. Fins avui, això dels cercles oberts ha estat un èxit, però ells saben –Pablo Iglesias el primer- que així no arribarà enlloc quan s’hagi d’enfrontar als seus contrincants per la pugna a la presidència del govern. No, Podemos haurà de transformar-se en partit, amb un president i un secretari general (procés que ja han iniciat), amb comitès nacionals y regionals (es diguin com es diguin), i amb una estructura que l’aproximarà –agradi o no als seus partidaris- als partits de la “casta”, encara que no ha de caure necessàriament en els errors, en la corrupció o en l’estratègia de la mentida que, en molts casos, han afectat aquests darrers.

El futur, doncs, encara no està escrit i l’escriurem entre tots quan exercim el vot i configurem el que seran les noves majories.

Escric aquest article sota l’impacte de la confessió –tan colpidora com insuficient- de Jordi Pujol, un home que vaig conèixer a casa del meu sogre, Mateu Seguí, quan, acompanyat de Josep Melià, va visitar-lo (deuria ser l’any 1976) per demanar si donaria suport a una eventual candidatura d’aquest darrer a diputat per les Balears; un home amb qui vaig tenir una relació institucional (quan jo presidia l’Ateneu de Maó), i que he admirat per la seva intel·ligència, per la seva tenacitat en la defensa de la llengua catalana, d’un determinat concepte de país (fins i tot va sofrir penes de presó per demanar l’autonomia de Catalunya) i perquè és un dels pares en què es va assentar la democràcia a Espanya, que no hauria estat possible sense el suport de forces polítiques com la que ell havia creat, com també –naturalment!- d’altres com el Partit Nacionalista Basc, el PC i el PSOE, que, des d’una oposició lleial, van fer possible el projecte que capitanejà Adolfo Suárez.

Res no hi ha de més dur que veure com un dels teus referents morals s’esberla. Perquè a nivell personal, els qui ens sabem pecadors, som conscients de les nostres pròpies limitacions. Sabem en què hem fallat a la vida, en què no hem estat fidels, quan hem trencat els nostres compromisos i fins hem avaluat el mal que hem fet (quan n’hem fet), alhora que també hem pogut atresorar el valor de la conversió –no gens fàcil de vegades- i la grandesa magnànima del perdó, quan aquest ens ha estat concedit per Déu i/o per la persona ofesa.

Però mentre la mirada interna depèn d’un mateix, la mirada de l’altre és sempre subjectiva, perquè ningú no pot entrar en l’ànima del pròxim, ni ens és lícit intentar-ho. Per això ens commou i ens causa un dolor immens quan, ja sigui perquè l’altre confessa el pecat o aquest és revelat per mitjans externs (però sense engany i mentida), i descobrim que res no és el que nosaltres pensàvem o bé que en l’altre hi ha un mal que no podíem tan sols imaginar.

I és curiós com, vistes les coses des d’una perspectiva humana –per confirmar el que ara vaig a dir basta que llegim el que han publicat aquests dies els diaris-, acabem per reconèixer que deurien tenir certa raó els escolàstics quan van formular com a sentència el “bonum ex integra causa, malum ex quoqumque defectu”. O el que és el mateix: que per avaluar la bondat d’una cosa, la societat exigeix que aquesta bondat s’estengui a la integritat del seu ésser, mentre que per determinar la maldat integral d’un ésser, basta que hi trobem un únic defecte.

Pujol ens ha fallat. El referent moral que encarnava s’ha fet bocins, i fins és probable que ara s’hagi descobert tan sols la punta d’un iceberg que, ajuntat a l’acció dubtosa d’alguns dels seus fills, acabi per avergonyir-nos, si és que encara no ens hem avergonyit prou. Perquè ara és la confessió la que –per insuficient que sigui- marca el procés, i l’expresident ja no podrà emparar-se en la senyera (com va fer el 1984, en ser acusat per la desfeta de Banca Catalana), assegurant que un atac contra ell era un atac contra Catalunya.

No, aquest cop no ho podrà fer, sortosament per a Catalunya, perquè Catalunya és molt més que Jordi Pujol, com també Espanya és molt més que els tres darrers tresorers del Partit Popular citats pel jutge Ruz, o que l’expresident de la diputació castellonenca i que l’expresident i exministre Jaume Matas, persones que tots els companys de partit defensaven com un sol home i que avui només mereixen l’escarni dels seus.

Certament que el mal ja està fet i que res no pot evitar l’enderroc d’un mite, per bé que no hauríem d’oblidar el bé que haurà fet al llarg dels darrers quaranta anys, perquè jo no accepto com una veritat absoluta la segona part de la proposició llatina a què abans he fet referència. Potser per això demanaria a Jordi Pujol que completés la confessió. Que tragués motu propio tot allò respecte del qual ha de passar comptes a la societat. Tot allò de dolent que ha fet per lucrar-se o evadir les lleis del país, perquè només així podrà d’alguna manera redimir-se, ja que rehabilitar-se no ho aconseguirà mai.

I novament (ja ho vaig fer en el meu passat article) citaré David González per acabar, perquè res no ve més a tomb que les paraules que, a La Vanguardia, extreu de les “Confessions” de Sant Agustí, quan aquest, posat davant Déu, es demanava: “Per què si Tu ho saps tot, encara m’he de confessar a Tu?” Doncs és molt simple: perquè només de la confessió pot néixer el perdó i la comprensió de l’Altre. I també dels altres!, encara que el confessant haurà d’assumir ell sol el feix, suposo que terrible –d’aquí la compassió que jo sento avui per Jordi Pujol-, de la que serà ben segur una dura penitència.