No és estrany que la reunió del Consell Executiu de la Generalitat després de la decisió presa pel Tribunal Constitucional vagi ser tensa. No podia ser d’altra manera. El català emprenyat ha donat lloc al polític constret, que no pot fer el que havia decidit (i creu que tenir tot el dret de fer). Diguem, però, que els polítics que seuen a la taula rodona del Consell Executiu, davant mateix del gran i bell mural de Tàpies, sabien exactament què succeiria tan bon punt orquestressin la publicació del decret de convocatòria de la consulta després d’aprovada la llei del Parlament català.
En un país on tothom (polítics, periodistes, opinadors, etc.) manifesta rotundament des dels “media” espanyols que el procés català és il·legal quan encara el Tribunal Constitucional –únic amb competències sobre la matèria-, no s’ha pronunciat i només ha acceptat a tràmit el recurs del Govern, no és d’estranyar que les coses hagin anat com han anat. Hores després de promulgades la llei i la convocatòria es tenia ja el preceptiu dictamen del Consell d’Estat. Tot seguit, el Tribunal Constitucional, en una sessió extraordinària, admetia a tràmit el recurs i, per imperatiu legal, declarava la suspensió cautelar de les dues disposicions catalanes sobre les quals un dia (té cinc mesos) s’haurà de pronunciar.
Dic, però, que ha succeït el previst, ja que, coneixent el pa que s’hi dóna i les íntimes relacions que hi ha en aquest país entre el poder executiu i el Tribunal Constitucional, no podíem esperar altra cosa. I s’equivocaven els qui deien el contrari, com s’equivocarien ara els polítics catalans si, empesos per la força dels fets, trenquessin els esquemes constitucionals, desobeïssin la suspensió i es llencessin a l’aventura suïcida de la il·legalitat.
No, seria un error majestuós i imperdonable en un Consell Executiu que, empès per la ciutadania, ha decidit aconseguir que Catalunya sigui un subjecte polític reconegut constitucionalment, cosa que, més prest o més tard, aconseguirà. I si aleshores la gent ho decideix amb prou majoria, també acabarà per assolir els seus propòsits.
És, doncs, comprensible que la vicepresidenta Joana Ortega, de qui depèn el dispositiu del 9-N, i Ramon Espadaler, de qui depenen els mossos d’esquadra (braç armat per fer complir la llei), s’hagin mantingut ferms insistint al Consell Executiu que s’acati la suspensió, per més que es formulin els recursos pertinents. David (per seguir la metàfora del president Mas) no pot vèncer Goliat per la força, ho haurà de fer per la raó, i aquesta no produeix cap efecte fins que l’adversari comença a adonar-se que potser va errat. I això no ha succeït encara.
Val a dir, però, que, més enllà dels articles contundents que aquests dies hem pogut llegir contra la política catalana, més enllà de les declaracions inapel·lables que els polítics “nacionals” han fet per dir que tot és possible amb la Constitució i res no ho és fora d’aquesta (amb l’objecte de no moure’s d’on som), són cada cop més les veus que, al final dels raonaments, acaben per reconèixer que, on acaba la llei, forçosament ha de començar la política. I no ho dic pel PSOE, que, a diferència del PP, proposa una reforma constitucional, que tanmateix no explica. Ho dic bàsicament pel PP, que haurà d’acabar fent alguna cosa si no vol que el problema s’enquisti i creixi –que creixerà si els polítics catalans són prudents i saben contenir-se-. I això perquè no basta que el president Rajoy digui i repeteixi que “un gobernante no puede hacer lo que quiere”. És cert que no ho pot fer, però “un gobernante ha de hacer lo que debe”, i això significa que ha d’afrontar els problemes per intentar resoldre’ls i donar sortida a l’aigua que es va acumulant i que, si no troba un forat per escapar-se –per desfogar-se-, acabarà per inundar-ho tot. I ja se sap, quan l’aigua inunda les estacions de l’AVE (com ha succeït aquesta setmana a Girona) i les vies es converteixen en una mena de canal, aleshores els trens no circulen. I el que importa és que el trens puguin circular.
“La partida no ha acabat”, diu el conseller Homs en nom del govern. I té raó. Però desenganyis! La partida no es resoldrà pels recursos que interposarà el govern, ni per una sentència del Tribunal Constitucional, que, per polititzat i desprestigiat que estigui, no prendrà decisions “polítiques” sinó jurídiques. Per tant, ajustades a l’única llei que pot aplicar: la Constitució; la qual –ho hem dit i repetit fins al cansament- no pot emparar que una Comunitat autònoma organitzi consultes pròpies d’un referèndum.
Tanmateix, el procés ha demostrat fins ara una cosa que ningú no pot discutir: els catalans volen eixamplar el seu poder i volen (per damunt de tot) ser considerats un subjecte polític sobirà (no volen, per entendre’ns, que els ciutadans de Madrid, de Sevilla, de Múrcia… puguin decidir per ells). I això no ho volen només per un egoisme sense límits (com molts volen donar a entendre) o perquè considerin que el sistema els ofega econòmicament (que els ofega), sinó, simplement, perquè tenen voluntat-de-ser. És a dir, perquè se senten una nació, perquè reivindiquen la seva personalitat. Si fossin tan sols (o sobretot) els diners els causants de l’acció pro independència, aleshores nosaltres, els ciutadans de les Illes Balears, que encara estem més mal tractats que els catalans en aquest punt, seríem tots independentistes. I no és així.
No, entre nosaltres, els independentistes caben no sé si en un cotxe, però sí en un tren. Per tant, hi ha alguna cosa més d’irreal, d’espiritual, que mou tota aquesta massa de gent per la independència del seu país. I jo estic convençut que, si els catalans són capaços de contenir-se, si saben moure’s sense trencar aquestes lleis que Rajoy entén com un mur i no com un lloc de trobada, aleshores acabaran obtenint el seu desig. Com? No ho sé. L’únic que veig clar és que, si Rajoy (i tots els seus) no s’adonen que els dics acaben per no poder contenir l’aigua quan aquesta empeny amb força, els catalans, amb el president Mas al capdavant, acabaran per aconseguir un objectiu que, fa quatre anys era minoritari i que, cada dia que passa, es va fent més i més acceptat.
Basta per veure què pensa una agència independent com la nord-americana Bloomberg View que, en un editorial contundent, assegura que “per evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot de violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i conèixer, en persona, els errors que el seu partit ha comès”. “Rajoy hauria de mirar al nord”, assegura aquesta agència de notícies referint-se al Regne Unit, convençuda que, per canalitzar la situació es requereix “un robust debat” sobre la qüestió i apunta que “fins ara, el govern de Rajoy i d’Espanya s’ha negat fins i tot a discutir la possibilitat de la independència. Ara és, doncs, el moment perquè tots dos es donin una oportunitat per a la unió”.
Però sé que Rajoy no ho farà, perquè és un polític amb sang de peix. Un home incapaç d’enfrontar-se als problemes, convençut (erròniament) que aquests es resoldran sols.
Josep Maria Quintana 