A dos mesos de l’anunciada consulta a Catalunya i passat ja l’11 de Setembre, el país entra en una espiral de gestos i manifestacions que ningú no sap prou bé com acabarà, perquè del que ja podem estar segurs es que al 9-N no es clourà cap cicle, sinó que se n’obrirà un de nou sobre les cendres o els enderrocs que deixi el xoc de trens que s’haurà produït entre el govern de Mariano Rajoy i el catalanisme polític que haurà dut Artur Mas al sacrifici suprem, empès per les circumstàncies.
Davant l’opinió majoritària als cercles de Madrid, on s’afirma que “Artur Mas està duent els catalans a un carreró sense sortida”, jo crec que el que està succeint és una altra cosa: “Els catalans han empès Artur Mas vers un camí sense retorn”. Molt probablement, el 9-N no serà la senda definitiva, però s’equivoquen molt els qui creuen que el probable fracàs del referèndum (dic fracàs perquè, en la meva opinió, la consulta no s’arribarà a produir) deixarà l’enemic “cautivo y desarmado” un cop “el poder nacional” hagi assolit “sus objetivos” (suposo que sense que aquests hagin de ser, forçosament, “militares”).
No, al 9-N no s’acabarà tot. Vaja, no s’acabarà res, sinó que serem a l’inici d’una nova embranzida, cada cop més radicalitzada, d’un procés en favor del qual han actuat, potser sense adonar-se’n, els principals líders del PP, començant per Aznar, amb la seva tesi de l’enfrontament, i Rajoy amb la campanya per tota la pell de brau cercant signatures “contra Catalunya”, convençut que aquest era el camí més segur d’assolir el poder.
El va guanyar, certament, aquest poder (i per majoria absoluta) les passades eleccions de 2012, després que un PSOE desnortat, presidit per un dels polítics més inútils de la història, duia el país a les penyes, però la irresponsable actitud contra Catalunya del president, la seva absoluta negativa a obrir cap diàleg quan aquest encara era possible (quan Artur Mas no s’havia vist encara compel·lit a emprendre l’aventura de l’independentisme empès per la força de la ciutadania), ens ha conduït al moment actual, que no serà un atzucac, sinó el principi d’un nou procés més radical i on l’acord esdevindrà cada cop és més difícil.
I com les desgràcies mai no venen soles, en el moment clau ha explotat la bomba “Pujol”, que sens dubte ha fet mal –i no poc!- al catalanisme. Però es confonen els seus adversaris si creuen que aquest frenarà o tallarà d’arrel una idea que ja ha calat molt endins del poble, una idea que va més enllà del que pugui haver significat per al país l’expresident. I el que em demostra com n’està, d’equivocat, el govern de Rajoy en l’avaluació del moment actual, és el sarcasme amb què ha actuat el ministre d’Economia, senyor Montoro, a la seva darrera intervenció al parlament espanyol, protagonista d’una compareixença tan desafortunada com irresponsable que ha obtingut, tanmateix, el suport d’alguns destacats columnistes de la premsa madrilenya, convençuts que el “cas Pujol” ho desactiva tot i, pitjor encara, demostra que –diuen ells- la corrupció forma part de l’ADN dels catalans.
No, no crec que l’ADN dels catalans es diferenciï gaire del que puguem tenir els espanyols que hem nascut i vivim fora de Catalunya. I afirmar el contrari és, a més d’un insult, un disbarat. I si molts catalans reclamen la independència (no sabem quants perquè no se’ls permetrà tan sols que es convoqui una consulta sobre la qüestió) no és per qüestions d’ADN, sinó conseqüència d’una història, d’una llengua, d’un sistema plegat d’incomprensions envers ells i, per damunt de tot, d’una voluntat de ser que nosaltres –em refereixo als no ciutadans de Catalunya- potser no sabem entendre, però que, com a mínim, hauríem de saber respectar.
En això radica, precisament, la gran diferència que podem constatar si comparem el que està succeint a Espanya amb el que s’esdevé al Regne Unit (a pesar que Zarzalejos, des del seu espanyolisme obtús, horroritzat pel que pot succeir a Escòcia, qualifiqui David Cameron com el polític més babau -“torpe” diu ell- d’Europa i prevegi que la Unió Europea es veurà forçada a pressionar els Governs “perquè negociïn amb els independentismes de torn”). I se n’adona ara! Vaja! Fa temps que el govern d’Espanya hauria d’haver intentat negociar amb els catalans enlloc de tancar-se en banda, menysprear-los, parapetar-se en la Constitució i esperar que tot sols s’estavellin!
I torno a la comparació amb la Gran Bretanya, de la qual m’he desviat. Al nostre país entenem la Constitució com un mur, mentre al Regne Unit entenen el marc constitucional –tan diferent al nostre ja en la seva essència- com un lloc de diàleg i trobada. Per això mateix és probable que la no mal·leabilitat del nostre sistema serveixi ara per contenir la marea catalana, però com sabia ja molt bé el pacífic Francesc de Borja Moll, “dura tamen molli, saxa cavantur aqua”, (aforisme que va adoptar com a lema de la seva editorial), perquè fins i tot ell, des del seu franciscanisme, estava convençut que també les pedres més dures acaben sent excavades per l’aigua suau. I penso que és això el que acabarà succeint a casa nostra. Perquè amb Artur Mas –i amb CDC (aquest partit tan vilipendiat)- no hi haurà un nou 6 d’octubre, ni serà precís que el govern de Rajoy ordeni a cap general Batet de situar els canons davant del Palau de la Generalitat. Però es confonen els qui pensen que el “no a tot”, de Mariano Rajoy o el sarcasme inqualificable de Montoro bastaran per posar punt i final a un procés que, fins i tot amb l’explosió del “cas Pujol”, seguirà viu i es reforçarà cada dia que passi.
Encara més, si el 9-N els poders de l’Estat (govern de Madrid, Tribunal Constitucional…) paralitzen la consulta i Artur Mas es nega a rebel·lar-se contra la legalitat vigent, com sembla que acabarà succeint, el més probable és que aquests poders posin fi a la vida política de l’actual president de Catalunya, però ben aviat, aquests mateixos poders de l’Estat acabaran enyorant la presència de Mas al front de la Generalitat, perquè l’alternativa a CDC no és el PP, ni Ciutadans, ni UPyD. L’alternativa és Oriol Junqueras. És una Esquerra Republicana recolzada per un vot massiu dels catalans.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.